Aurora Picornell Femenias ▸ Arrels Democràtiques

Aurora Picornell Femenias, (Palma 1912 – Porreres 1937). Política i sindicalista. Membre d’una coneguda familia comunista del Molinar, fou una de les principals dirigents del Partit Comunista d’Espanya -PCE- a Mallorca durant la II República (1931-1936). Entre 1930 i 1931, fou una destacada militant de la Lliga Laica de Mallorca. El 1931, organitzà, el sindicat de sastresses. El 1932, es traslladà a València i es casà amb l’agent de la Internacional Comunista Heribert Quiñones González. El 1934, passà a Menorca, on organitgzà, amb Quiñones, el Front Únic. Després dels fets d’Octubre de 1934, impulsà la reorganització del Socors Roig Internacional. Fou responsable del secretariat de la dona del comitè provincial de Balears del PCE, i publicà nombrosos articles sobre la dona treballadora a Nuestra Palabra. Entre 1934 i 1936, participà en nombrosos mitings i assolí una gran popularitat a l’Illa. El 19 de juliol de 1936, després de l’alçament militar contra la II República, es refugià a la Casa del Poble, de Palma, i poc després fou detenguda i conduïda a la presó provincial. Traslladada a la presó de dones, el 5 de gener de 1937 va esser afusellada al cementiri de Porreres, amb tres dones més, Catalina Flaquer, Antònia Pasqual Flaquer i Maria Pasqual Flaquer. El 1987, fou objecte d’un homenatge popular i l’Ajuntament de Palma li dedicà un carrer al Molinar. També foren assassinats el seu pare Gabriel Picornell Serra, (vg. Ignasi Picornell Bestard) els seus germans Gabriel i Ignasi i el seu marit Heribert Quiñones. Els seus germans Llibertat i Joan feren part de l’expedició malloraquina que s’embarcà cap a Barcelona per participar en l’Olimpiada Popular i s’exilaren després de la guerra. (AN/DG)

Gran Enciclopèdia de Mallorca, vol. 13 pàgs. 127-128

A la fotografia, grup de comunistes abans de partir d’excursió. Podem identificar, d’esquerra a dreta: Ateu Martí, Jaume Campomar, Gabriel Picornell, Josep Julià, Miquel Llabrés i Aurora Picornell)

Vint-i-set anys. Casada. Treballava de sastressa i pertanyia al Partit Comunista. Aurora ha esdevingut un personatge gairebé mític dins l’esquerra mallorquina, degut al seu voluntarisme romàntic posat al servei de la classe obrera i a la seva vinculació amb un altre personatge, certament brillant i enigmàtic, anomenat Heribert Quiñones. Pertany, Aurora, a una familia greument ferida per la repressió. El seu pare i dos germans foren assassinats per les carreteres de Mallorca. El seu espòs, Quiñones, morí a la postguerra, afusellat a Madrid, amb l’espinada destrossada per les torture, cloent, així, amb sang, una història plena d’aventura. Sembla que Aurora, la nit del devuit al denou de juliol del trenta-sis, va estar a la Casa del Poble. Ben entrada la nit, mentre es consumien les darreres esperances en el despatx del Governador Espina, va comparèixer al Govern Civil. Algú recorda la seva veu entre els ecos del passat. “Me’n torn a la Casa del Poble i ja veurem què passa“. Trob altra volta el seu rastre a la presó provincial. Roman allí fins que s’habilita la presó de dones del carrer d’En Sales i hi és traslladada, juntament amb les altres preses. Serva bon ànim Aurora. Pren lliçons de francès d’una companya de presidi, Maria Lluïsa Marquès, fins que se n’assabenta el director del centre i li ho prohibeix. A les darreries de la seva vida, tot i que externament servava el seu mateix ànim dur i il·lusionat, un guspireig d’amargura tacava el seu esguard. La revolució. La revolució? Ai, la revolució …! Bayo s’havia retirat el setembre de Porto Cristo i Mallorca era safreig de sang. Estava convençuda que la matarien. Deia sovint a la seva amiga, Maria Lluïsa: Em mataran, Maria Lluïsa, em mataran. La mataren. Dia cinc de gener, vetlla de la festivitat dels Reis, l’encarregada de la presó, cridà el seu nom des de la porta. Cridà quatre noms: Aurora Picornell, Catalina Flaquer i Antònia i Maria Pasqual i Flaquer. I afegí: Salgan, que las piden. Era entrada de fosca i, Aurora, va comprendre que havia arribat el moment tantes vegades pressentit. No va enutjar-se gaire. Em duen a matar Maria Lluïsa. Mira, m’en duc aquest cabdell de fil. Si demà seguesc amb vida, sigui on sigui, te’l faré arribar. Naturalment el cabdell no va arribar. Una presa va poder veure de biaix, pel petit espai de visibilitat que deixaven els llistons d’una finestra, com les quatre dones eren obligades a pujar a un cotxe. Ningú més, que vulgui contar-ho, les va poder veure amb vida. Diuen, asseguren, que les monges del Puig de Sant Miquel, feren befa de les quatre dones que se’n duien a matar. Un bombardeig de l’aviació republicana, havia causat la mort d’una nina asilada en el convent del Temple “¿Veis – diuen, diuen, diuen – Veis, monges – diuen-, aquestes dones són comunistes. Són roges. Són les culpables de la mort de la nina.” I diuen, diuen, diuen, que les insultaren. Cas de ser cert, camí del cementiri de Porreres, Aurora degué morir amb el clixé de les monges, inesborrable en el cervell, acomiadant-la: Adéu Aurora, adéu, desitjoses que la seva mort pogués apaivagar la ràbia que els havia produït la mort de la nina. Potser és cert. Potser és mentida. La fantasia popular té una enorme facilitat per reproduir la passió de Crist, però si apunt aquesta incidència és perquè l’he poguda recollir de diferents llavis. El que sembla indiscutible, és que Aurora fou assassinada a Porreres. Amb les roges del Molinar. L’endemà, dia dels Reis, una dona de Porreres, sense gaire escrúpols, mostrava a una veïna una parell de pintetes de colors. Ahir degueren matar dones a La Creu. Havien mort dones. Un personatge tristíssim del feixisme ciutadà, hores més tard, entrava en un cafè d’Es Molinar i demanava beguda, feliç. En un moment determinat, es treia uns sostenidors de la butxaca. Mirau, mirau -deia- són els sostenidors d’Aurora.