Ander Zurimendi, DIARI DE BALEARS 27/04/2009 / Les roges del Molinar
Una vella fotografia mostra els condemnats. Destaca la sensual figura d’Aurora Picornell, vermella com les seves idees. Però pagà car el coratge de ser dona i republicana, perquè feien nosa a aquells que cridaven “Mori la intel·ligència”. I la intel·ligència morí
Ni guerrers ni prínceps blaus. Elles eren revolucionàries. I sota el nom de les rogetes del Molinar, són i seran recordades a la imatgeria col·lectiva. Aurora Picornell, Catalina Flaquer i les seves filles Antònia i Maria Pasqual foren afusellades al cementeri de Porreres la nit de Reis de l’any 1937. Els seus botxins, inquiets, amb la ment engaumeïda de mort, no esperaren ni la punta de l’alba. Diuen que fins i tot una colla de mongetes guaità al pas de les condemnades entre les ombres d’aquella nit frida, mentre remugaven amb el cap i enterbolien amb insults les darreres passes fins al cementeri. Borinotejant a la seva orella la més feixuga de les ignoràncies, aquella de l’or de Moscou i els comunistes golafres de nins.
L’escriptor Antoni Serra, 40 anys després de l’execució, tornà a Porerres el dia de Nadal. I aclarí a tothom qui el volgués escoltar: “Aurora va ser una militant de partit que dedicà la seva vida a l’acció. No n’hem trobat grans formulacions teòriques, sinó proves constants de la seva capacitat per fer efectiva la praxi comunista en els sectors de la societat mallorquina que més coneixia: les classes populars”. No debades, Aurora complia amb el perfil d’abnegada militant de porta de fàbrica, sí, però també de gran oradora a la plaça de Bous. Ja des dels 18 anys, començà a organitzar el sindicat de sastreria, la branca del tèxtil a la qual ella mateixa feina feina.
Desenvolupà el diari de les comunistes Nuestra Palabra i fins i tot treia temps per donar un cop de mà en l’alfabetització dels camarades del pecé. Amb l’adveniment de la II República, la seva empenta va viatjar fins a Menorca i altres indrets. Corrien dies del 35. L’objectiu era estendre l’aparell del Partit Comunista, cercar quadres polítics i construir l’organització amb què hauria de tornar el seu marit, Heriberto Quiñones. Malgrat que l’esclat de la guerra no vingué fins molt més tard. Per Aurora, no era ‘fratricida’, ja que no hi havia guerra entre germans, sinó que era de ‘classes’, perquè el seu combat, tot alçurat, cridava pel marxisme.
Varen ser aquells enemics ‘de classe’ els que la varen enviar sota la terra de Porreres. I el dubte embarga l’observador. Per què se n’anaren tan lluny? Biel Florit apuntava al vessant animal de l’escamot feixista, en les págines d’aquest mateix diari (23.7.06). “Potser Porrerres era molt enfora de Palma i els pistolers anaven a fer-hi la feina més bruta lluny d’allà on havien de dormir i menjar, com fan els cans: mai no caguen arran del jaç”. Segons documenta l’escriptor Llorenç Capellà al seu llibre Diccionari Vermell (Editorial Moll, 1989), les darreres hores d’Aurora són per perdre el món de vista. Tot d’una la varen afusellar, (a ella com les camarades), fins i tot li varen voler treure la intimitat. Escriu Capellà:
“Un personatge tristíssim del feixisme ciutadà, hores més tard, entrava en un cafè del Molinar i demanava beguda, feliç. En un moment determinat, es treia uns sostenidors de la butxaca. Mirau, mirau –deia– són els sostenidors d’Aurora”. Un cop li pegaren, a la llibertat. Aurora Picornell és nom de revolucionària i hi caldria afegir Dolores Ibárruri (La Passionària), Federica Montseny i Margarita Nelken. “Unes dones“, explica la professora Nash, “que eren capaces d’omplir places de braus senceres per tal de sentir els seus mítings!”.
Totes les passionàries
Unes i altres es varem alçar amb un important lideratge polític. L’anarquista Montseny, fins i tot, va arribar a ocupar un Ministeri, mentre que Dolores Ibárruri era una de les principals dirigents del Partit Comunista d’Espanya (PCE). És força conegut que Aurora Picornell la hi comparaven. La passionària de Mallorca, en deien fins i tot. És per això que de la seva figura poden entendre, encara avui dia, com és la passió. Segons les rogetes del Molinar.
“Les primeres de la història a agafar les armes, elles”
Pionera en els estudis de gènere, la irlandesa Mary Nash (Luimneach, 1946) s’ha passat mitja vida submergida als arxius de la Guerra Civil. Així, ha fonamentat el seu ampli coneixement sobre la dona republicana, del qual oferí unes pinzellades a la conferència organitzada al CaixaFòrum de Palma dins el cicle Grans dones, grans valors. I és que Nash vol desmitificar la figura “tan romàntica” d’aquella miliciana vestida amb granota blava. “Cal replantejar el seu paper, ja que, en constituir-se l’Excèrcit Popular, les dones foren marginades de les tasques de guerra”. Havien esdevingut “una figura incòmoda”, explica Nash.
Per ventura, la seva presència era més revolucionària que les intencions republicanes. “I per ser justos amb la història, cal recordar que la majoria de milicianes provenien del POUM i del moviment anarquista”. Fou, segons constaten els historiadors, la primera vegada que les dones agafaven les armes en la història contemporània. “Caldria esperar fins a la I guerra del Golf per tal que tornàs a anar a la batalla”, matisa Nash. En ser rebutjades del front, les milicianes passaren a desenvolupar altres feines, com ara l’assistència sanitària. I no tan sols al front, sinó a la rereguarda. “No sembla tan heroica, però era indispensable”. Havien de tenir cura dels soldats ferits, fer-se càrrec dels nins i nines, continuar amb l’alfabetització de la població… i mantenir la producció de la indústria, ja fos a les fàbriques d’armament com a les de tèxtil, brodant les mantes i uniformes que salvaguardarien de la fredor els soldats del front.
Des de llavors ha passat molt temps, com 70 anys. “Jo, com a historiadora, hauria de dir que la dona ja ha assolit l’alliberació”, amolla Nash. “Perquè abans no hi havia drets socials ni polítics per a elles. De fet, fa tan sols 30 anys la dona lluitava pel dret a treballar!”. Tanmateix, hi vol fer una puntualització: “Això no vol dir que les diferències hagin desaparegut ni molt manco”. Qüestió de viure sota el capitalisme? “Malauradament, tampoc sota règimens comunistes la dona no fou plenament alliberada”, conclou la professora Nash.
