Tenia uns seixanta anys i es guanyava la vida fent senalles, en Es Molinar. Feia temps que havia abandonat el seu poble; pertanyia al Partit Comunista i estava separada del seu espòs. Ambdós factors marcarven una familia a la Mallorca de la pre-guerra. Tenia tres filles i un fill. Na Catalina Torreta. Dues moriren juntament amb ella, És una història certaments obscura, la de la seva mort. Sembla que la detingueren els primers dies de la rebel·lió militar i que la tancaren a la presó provincial. Volien que confessàs el lloc on estaven amagades les seves filles Antònia i Maria i, per torturar-la, la tenien tancada dins una estança on no gaudia de claror. Quan cansats de tortular-la sense resultats pràctics, la retornaren a les estances de les altres presoneres, era una dona terriblement envellida, que portava unes ungles llarguïsimes i una roba que es rompia sense cap esforç, podrida com estava per la humitat. Traslladada a la presó de dones situada en el carrer d’en Sales de la Ciutat de Mallorca, va reunir-se amb les seves filles, finalment localitzades i detingudes. A entrada de fosca de les cinc de gener del trenta-set, la zeladora va cridar quatre noms: El seu, els de les seves filles i el d’Aurora Picornell. I afegí; salgan, que las “piden”, Totd’una imaginaren de què es tractava, però Na Catalina Torreta no perdé en cap moment la serenitat. Hores més tard, totes quartre eren assassinades al cementiri de Porreres. L’endemà de matí, dia dels Reis, una dona d’aquest poble mostrava a la seva veïna un mocador de dona vella. Mira què he trobat avui al Creu. Degueren matar qualque vella. Sonreia en adonar-se de l’escarrufament de qui l’escoltava i afegia: I qualque jove, perquè també he trobat pintetes de colorins
Capellà, Ll. (1989): Diccionari Vermell, Mallorca: Ed. Moll, p. 70
