Llorenç Capellà, Lluc, gener-febrer 1978, nº 677 (pàgs; 12/13)
Amb motiu de complir-se el quaranta-u aniversari de l’afusellament d’Aurora Picornell, Antoni Serra i Francesca Bosch parlaren d’ella al cementiri de Porreres, indret on succeí la malifeta. Es dispositaren rams de flors sobre la terra que havia recollit la seva sang calenta i el cant de La Internacional s’esbandi per uns paratges, altre temps acostumats a sentir el retruny de les ametralladores. De llavors ençà han pasat quaranta anys irrecuperables. Tenc entre les mans un recordatori de la mort d’Aurora, editat per l’Agrupació de Dones del Centre Comunista amb motiu de l’homenatge. Hi surt retratada ella, Aurora, cabells negres i un somriure nostàlgic, i dues dones més; dues germanes anomenades les roges d’El Molinar. Hi ha un altre marc sense fotografia. Correspon a la mare d’aquestes due al·lotes que apareixen lluint un físic exuberant, també afusellada amb elles el mateix vespre del cinc de gener. Bona festivitat dels Reis, punyeta¡ A un dels assassins li deixaren dins la sabate els sostenidors d’Aurora, car l’endemà els mostrava a tot aquell que els volgués veure. Va esser el seu trofeo de guerra. La credencial indiscutible d’esser un assassí. Però deixem-ho estar. Tornem al que parlàvem. Si les informacions que m’han arribat són certes, encara manca un nom per afegir a la llista del recordatori. Jo el desconec, però sé que pertanyia a una dona menorquina. Ignor per quines cicrcumstàncies recalà a Mallorca, però el devuit de juliol la sorprengué entre nosaltres i hi qudà presa amb pany u clan.
He escrit que tenia entre les mans el recordatori. Mirava els retrats. Tendesc a embadalir-me davant un retrat. Tal volta m’envaeix un inconfessable sentiment de melangia. Una mica tan sols, m’aprés a confesar-ho, perquè de seguida m’acudeix al record Bécquer i no voldria veure’m acusat de covar una enyoradissa cursileria. En tot cas, veient els retrats de les dones afusellades em revió un sentiment de ràbia. Té poc de cursi. I molt d’humà. De les cinc que foren assassinades, sols conec la vida d’Aurora. I a retalls. Malgrat el silenci ignominiós que pesà sobre el seu nom, ha pogut sobreviure dins els cervells closos d’antics companys i ha sorgit, de tard en tard, com un xiuxiueig a les converses clandestines.
Aurora Picornell. Un nom. Una vida destrozada com la de tants d’altres. Vull dir que sempre he sentit curiositat per la trajectòria humana d’Aurora i aquesta circumstància m’empenyé a inquirir a un i altre detralls d’ella. I poc a poc, com si es tractàs de muntar un trencaclosques, vaig aconseguir recopilar diferents pasatges de la seva vida. I em creguin, si és apassionant fer surtir un persoantge de ficció, molt més ho és veure com agafa forma de realitat allò que ha estat realitat. Com era Aurora? Petita i alegre. Morena i agradosa. Bella, segons el parer de molts que la conegueren. Què li agradaba cantar a Aurora? La Internacional. No en mancava d’altra! i també les cançons andaluses. Les comportes per Quintero, per exemple, i totes aquelles que suposaven una còpia populatxera del romencer lorquià. Fou un treboll de força, d’entusiasme. Servesqui de mostra un botó: aprenia el francès a la presó. L’hi ensenyava una republicana rica, Maria Lluïssa Marquès, amb la qual la uní una curta però forta amistat. Un dia els carcellers prohibiren les lliçons. Per què havia d’aprendre Aurora, si, tanmateix, el seu rellotge havia començat a comptar cap enrera? Dos anys abans, però, quan la revolució del desset li bullia a les venes, compartí idees i alcova –Visca l’amor¡- amb Quiñones, un dels teòrics més interessants del comunisme illenc, que morí afusellat a Madrid, tot just quan acabava d’arribar-hi Machin per tal d’ensucrar-nos la postguerra. Tingué una filla, Aurora. S’anomenava Octubrina, en homenatge a la revolució d’octubre i a l’internacionalisme proletari que li encenia les galtes de goig sols d’anomenar-lo. Fou idealista i revolucionària. Fou, en definitiva, carn d’escorxador. La seva mort la trobarem lògica si aplicam Lenin: respon a l’anàlisi concreta d’una situació concreta. La Mallorca caciquil no estava gens ni mica desposada a permetre segosn quins plantejaments esquerrans. I no els va permetre. Destrossà el cervell de tres-cents mil mallorquins i la vida de cin mil. Entre aquestes, la d’Aurora.
La veritat és així de crua. I de repugnant.
