(Palma 1892 – 1943) Polític, urbanista i arquitecte. Estudià arquitectura a Barcelona, on es llicencià el 1916. Aquest mateix any, fou nomenat president de Nostra Parla, entitat que defensava la unitat de la llengua catalana i que ell mateix havia contribuït a fundar. També col·laborà a Ofrena, l’òrgan d’aquesta entitat (1917). Retornat a Palma el desembre del 1917, fou president del Centre Regionalista de Mallorca i un dels principals redactors de la segona època de La Veu de Mallorca. Davant les dificultats per consolidar el Centre Regionalista com a partit nacionalista, decidí d’incorporar-se al Partit Liberal el desembre del 1919. Amb aquest partit, que passà a anomenar-se Partit Liberal Regionalista, fou regidor de Palma i, entre el gener i l’octubre de 1923, batle. El 1931, publicà Pel ressorgiment polític de Mallorca, un recull d’articles i conferències, on propugnava un nacionalisme bassat en la democràcia, en la cultura i en la fidelitat a l’origen i a la llengua. Considerava Mallorca com una regió, amb dret a l’autonomia, de la nació composta pel conjunt de territoris de parla catalana. Fou membre de l’Associació per la Cultura de Mallorca i, com a tal, participà en la redacció de l’Avant-projecte d’Estatut de les Illes Balears (juny de 1931). També formà part de la comissió redactora del projecte d’Estatut de Mallorca i Eivissa (juliol del 1931). El 1933, publicà a La Nostra Terra l’article Els nostres renaixentistes i la política d’un segle, on feia un balanç del nacionalisme a Mallorca. El juny del 1936, signà la Resposta al Manifest dels Catalans. Durant la Guerra Civil i fins a la seva mort, es va veure obligat a renunciar a les seves activitats polítiques.
Com a urbanista, projectà, a Palma, una Casa de Correus, a la plaça de Weyler, i unes escalinates del Mirador de la Seu, obres que no es dugueren a terme. També a Palma, realitzà el monument a Joan Alcover, a la plaça de la Reina, el jardí i columnata de la plaça Garcia Orell, conjunt inacabat en el que introduï espais verds i d’esplai, i la remodelació de l’esplanada de sa Fexina, amb la construcció del parc públic i el grup escolar Jaume I (1935), En els estudis L’art de contruir les ciutats i la reforma de Palma (1921), La urbanització de Palma. Ciutat antiga i ciutat moderna (1931) i L’esdevenidor de la nostra Ciutat. Urbanisme mínim (1934), plantejà qüestions teòriques sobre les ciutats i formulà, a més, propostes referides al cas concret de Palma, tant per al casc antic com per a l’Eixample, dirigides a la humanització de la ciutat mitjançant la reorganització de les comunicacions internes de la Palma antiga i d’aquesta amb l’Eixample.
Com a arquitecte, construí a Palma, edificis de caràcter religiós, com el convent de les Saleses (1923), desaparegut, el temple de les religioses Reparadores (1924), la capella del Sagrament de l’església de Santa Eulàlia i les esglésies del Molinar i del Terreno; i de caràcter civil, com elpalau Marivent (1924), la clínica Munar (1925), desapareguda, i els magatzems i estatge de Can Alzamora (1925), enderrocats el 1986. Durant la II República, introduí el racionalisme en el disseny dels grups escolars d’Algaida, Bunyola, Montuïri, Muro, sa Pobla, Santany, Vilafranca de Bonany i Jaume I, de Palma. La seva obra s’inscriu dins del corrent regionalista.. Relacionat amb els artistes i els intel·lectuals de la segona generació noucentista catalana, durant tota la seva trajectòria, i en particular en un primer moment, rebé una gran influència de l’arquitectura tradicional mallorquina; posteriorment, italianitzà el seu estil i, en el darrer període de la seva vida, evolucionà cap a una arquitectura sòbria i racional, en consonància amb els corrents europeus de l’època, Defensor de l’art tradicional, estudià l’arquitectura local en obres com Elogio de las casas señoriales de Mallorca (1924), Las determinantes góticas de la Catedral de Mallorca (1929) Las lonjas catalanas de comercio (1934), Influencias de Guillermo Sagrera en la arquitectura religiosa de Mallorca (1935) i El claustro de San Francisco (1935). Fou arquitecte diocesà de Mallorca (des del 1919), arquitecte director de construccions escolars de Balears (des del 1921) i arquitecte municipal de Palma (des del 1933), càrrec en el qual fou successor de Gaspar Bennàssar. Fou professor auxiliar de l’Escola d’Arts i Oficis de Palma (1925-30), membre de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Balears (1926), de la Real Academia de Belles Artes de San Fernando, de Madrid (1928), delegat de Belles Arts a Balears (des del 1931) i membre honorari de la Societat Francesa dels Urbanistes i de l’Institut d’Art i Arqueologia, de París. L’Ajuntament de Palma li dedicà un carrer (AM/AS)
Gran Enciclopèdia de Mallorca
vol. 6 pàgs. 27/2
