Memoria Civil, núm. 34, Baleares, 24 agosto 1986, Antoni Oliver
L’edifici de Ca’n Salas, al costat del convent de monges del carrer de Santa Creu, va esser convertit, a partir de juliol de 1936, en presó per a dones. Centenars de dones hi varen esser recluides, fins entrats els anys quaranta.
La casa tenie entrada pel carrer, i s’accedia al pis, convertit en presó, per una escala, després de passar per un vestíbul. Una vegada deixada enrera una reixa de ferro, seguint per un corredor, s’arribava a dues habitacions. A mà dreta estava situat el menjador, al costat dues petites cambres, una utilitzada com a despatx per la cel·ladora, i l’altra era l’oficina del director del centre. A mà esquerra es trobava la cambra, d’un vuitante mestres quadrats, amb dos balcons que obrien al carrer. Al costat d’aquesta habitació més gran ni havia una altra de més petita, també utilitzada com a cel·la. D’aquesta darrera cambra s’accedia a tres petites cambretes
En primer terme, el calabós, on no hi cabia una persona ajeguda, la dutxa i una cuina. A la habitació central els balcons tenien de forma permanent les persianes tancades.
A aquests petitíssims recintes hi havien de fer vida comuna quasi cent detingudes. La majoria de elles eren persones destacades políticament, o familiars, d’homes també engarjolats, o afusellats, víctimes de la repressió. El nombre aproximat de recluses apropà, en tot el període de temps que va esser utilitzat Ca’n Salas com a centre penitenciari, a un centenar.
Les detingudes estavan pràcticament amuntegades, la majoria a la cambra central. La monotonia de la vida penitenciària començava a les 6,30 del mati- Em aquesta hora les preses, arreplegaven les màrfegues on jeien, acostant-les a les parets del compartiment. A les 8, es repartía un berenar consistent amb un tassó de llet, i pa moreno, amb oli i sal. El dinar, a les 12,30 del migdia, era, era invariablement, un plat de mongetes blanques, amb troços de pa. En el menjador, llargues taules, amb bancs de fusta a cada costat.
Tres cel·ladores, funcionaries de presons estaven a càrrec del centre a les ordres d’un director, Joan Clar, dentista de professió. Un militar pasava revista a la presó, cada setmana. A partir de 1938, feien cantar l’himne feixista “Cara al sol” a l’hora de baixar la bandera.
Les recluses tenien ansolutament prohibit llegir, i havien de realitzar treballs de netetja, i, a la primer època netejaven el quarter feixista, situat a Santa Creu, dels “Dragones de la Muerte“.
La guàrdia exterior de l’immoble estava a càrrec de l’exèrcit. Com a Ca’n Mir els soldats -de reemplaçament- es comunicaven d’alguna manera amb les preses. Feien passar una senalleta, amb un cordill, per la finestreta de l’habitació on estava situada la dutxa. Les condicions higièniques, com a les altres presons, eren extremadament dolentes, a les visistes del metge irregulars, on el primers mesos. Sembla que, a més tard, sí hi va haver un metge fixe, que es preocupava bastant, dintre de les condicions deficients, per atendre a les dones.
El servei religiosos varen estar, durant el primers mesos, a càrrec del P. López que, segons diferents testimonis, “no tenia cap tret d’humanitat”, i és descrit com un personatje totalment sinistre. Més endavant, passar per Ca’n Sales, un altre capellà, “excessivament afeccionat a les dones”, que, almenys, tenia una debilitat humana.
A partir de l’any 1938 les funcionàries de presons foren substituides per monges, possiblement del veinat convent de “La Caritat”. El tracte a les reclusses se endurí, de forma considerable, i tampoc deixaven entrar menjar de fora. No obstant, sembla que establiren una mena d’economat, on els recluses el podien comprar.
Les preses, no realitzaven cap treball, excepte la netetja, de forma obligatòria. S’entretenien pintant tarjedes, dibuixant, estudiant anglès, una detinguda nordamaricana donava classes, o jugant a parxis. No es podia fer calça, ni ganxet, ni cap labor en que s’hagués d’utilitzar qualsevol objecte que servis per autolesionar-se.
No es produïren tretes de preses, exepte en la nit de Reis de 1937, en que s’endugueren a Aurora Picornell, la dirigent comunista, juntament amb les rojes del Molinar.
Aina Llodrà, l’esguard d’una inestingible espurna de joventud., Memoria Civil, núm. 34. Baleares. 24 agosto 1986
