Llorenç Bisbal Barceló ▸ Arrels Democràtiques

Alcudia 1876 – Palma 1935 ) Polític socialista, sabater d’ofici. El 1902, s’integrà a La Igualdad, societat obrera dels sabaters de Palma. A partir de 1904, ocupà càrrecs a l’Agrupació Socialista de Palma, del Partit Socialista Obrer Espanyol – PSOE -, fou membre del comitè executiu balear (1913 – 1915) secretari de la Federació de Societats Obreres de les Balears (1914). També va esser redactor i director, en diverses ocasions, de El Obrero Balear (1900 – 1910 i 1913). El 1916, creà una comissió pro-subsistències, i el 1917, acusat d’esser autor d’un full considerat injuriós per un fabricant sabater, fou desterrat a 25 km de Palma. Aixa marxà a Sóller, on fundà l’agrupació socialista i la Casa del Poble. Aviat aconseguí el perdó i tornà a Palma. A la mort de Francesc Roca, el 1917, esdevingué el cap del socialisme local. Fou, de bell nou, director de El Obrero Balear (1918 – 1920), secretari de l’Agrupació Socialista (1918 – 1919), president de la Federació de Societats Obreres (1917), i regidor de Palma, entre 1918 i 1921, càrrec des del qual denuncià corrupcions administratives i defensa la municipalització de les principals subsistències. Després d’un temps difícils per al socialisme mallorquí, aconseguí un redreçament del seu partit sota la dictadura de Primo de Rivera, i unificà el moviment obrer illenc sota les sigles Unió General de Treballadors. Quan es proclamà la República (abril del 1931), fou elegit batle de Palma, encara que en dimití l’octubre del mateix any. El maig del 1932, va esser elegit president de la Federació Socialista Balear, càrrec del qual dimití per raons de salud. (SS)

Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 2. Palma: Promomallorca, p. 150-151 ISBN 84-8661702-2.

Llorenç Bisbal
Memoria Civil , núm. 4, Baleares, 26 enero 1986
Sebastià Serra

Llorenç Bisbal / La conquista del poder por el proletariado / Memoria Civil, núm. 29, Baleares, 20 julio 1986

Llorenç Bisbal / Llorenç Capellà

Sens dubte, Llorenç Bisbal, va equivocar-se d’època, perquè ni el seu tarannà dialogant ni el seny que demostrà posseir amb escreix, eren virtuts gaire excel·lents des del punt de vista d’un sindicalisme immadur; ni tampoc no eren les més escaients per enfrontar-se a una patronal que no tenia gens ni mica clara la diferència entre obrer i esclau. Això no obstant, Bisbal no va renegar del seu moment històric i va saber convertir-se en l’eix entorn del qual giraren les reivindicacions obreres del primer terç de segle. Dues foren les observacions que marcaren l’actuació de Bisbal. D’una banda, encaminà els seus esforços a cohesionar i enfortir l’obrerisme. De l’altra, maldà perquè els seus dirigents comprenguessin que el pragmatisme havia de substituir, en les negociacions laborals, la quimera revolucionària. Així, el 1923, quan els anarquistas i els comunistas s’escindiren del moviment obrer, va saber recollir les despulles d’un sindicalisme malmès i desmoralitzat. I, posteriorment, el 1925, encoratjà la creació de la UGT mallorquina, de la qual fou nomenat secretari general. Al mateix temp, havia propiciat les hores dolces del socialistes amb el verguisme, iniciades quan aquells no s’uniren al cor general de protestes per la venda, per part de Joan March, de les accions de la Isleña Marítima a la Trasmediterrània. En aquesta ocasió, s’aixecaren moltes veus, a l’esquerra de l’espectre polític, acusant-lo de reformista. Al capdevall tantes com, sovint sovint, s’aixecaven des de la dreta per acusar-lo de revolucionari. És a dir que, Bisbal, fou l’home a batre des dels extrems, senyal inequívoc que la seva veu gaudia d’un indiscutible prestigi dins uns amplis cercles de la societat. Prestigi, si més no, que li reconeixien públicament polítics d’idees tan divergents com eren Joan March o Gabriel Alomar. En realitat, Bisbal, fou un sindicalista pragmàtic i tenaç, que plantà cara a la patronal per les vies del diàleg. I els qui qüestionaren i els qui lloaren, en vida, les seves decisions, coincidiren , en la seva mort, el 1935, a afirmar que el socialismo mallorquí havia perdut el seu lider carismàtic. Tant és així, que l’esclat de la guerra civil sorprengué una FSB en crisi, perquè els homes destinats a substituir-lo – Joan Monserrat i Parets, Jaume Garcia o Ignasi Ferretjans – no gaudien de proa predicament com per refondre en una sola voluntad d’acció, les ben disperses actituds ideològiques dels seus afiliats.