Don Bartomeu Oliver traspua homenia per tots els porus de la seva pell. Quan en parla, d’una banda m’he de fitxar per força en les seves mans, robustes com dues soques d’olivera: de l’altra, he d¡admetre, amb un cert enuig, que es vuitanta-tres anys d’aquest home han estat un doll de vitalitat que, a penes, ha pogut rajar a l’època de la seva plenitud intel·lectual i física. Tan l’eslgésia catòlica -a la qual pertany si més no per la seva condició de clergue. com la societat civil, han preferit acallar la seva rebel·lia, abans d’admetre les crítiques que sempre ha prodigat a una història col·lectiva, no gaire brillant. Tanmateix ell ha acceptat orgullosament, sense escarafalls, l’exili interior al qual l’han sotmés, refugiant-se des de l’any tirutany a Sencelles, el seu poble nadiu, abans d’abdicar, ni per im moment, de la seva ètica, cosa que, a la llarga, li ha procurat l’admiració dels seus coneguts i el respecte, gairebé reverencial, dels seus enemics.
Perquè els uns i els altres saben que aquest home de veu ferma i humana, desprovista de tot dogmatisme, no es retreu de cantar-li les veritats a sigui qui sigui que detecti el poder, sobretot, quan el poder, és tan clarament opressiu que esdevé indecent.
