Vint-i-dos anys. Casat. Treballava de mestre d’obres i pertanyia a les Joventuts Socialistes Unificades. Pertany a una familia especialment perseguida per la dissort. La seva esposa, Maria Pascual, morí assassinada. així com la seva cunyada i la seva sogra. En canvi ell, ni tan sols després d’haver-se produït l’esclat militar intuïa aquest destí. En un principi s’amagà a casa dels seus pares, en els Hostalets, però després sortí de l’amagatall, perquè no hi havia motiu per témer cap represàlia. Sens dubte pecà d’ingenu. L’empresonaren a Can Mir i més endavant el traslladaren al Castell de Bellver. Tot i així no va perdre mai un cert optimisme. El vint de desembre del trenta-sis va escriute la darrera carta als seus pares. “… Deseo que paséis las fiestas de Navidad lo més alegres posible; si en éstas no estoy con vosostros, espero que las fiestas de Pascua las pasaremos juntos”. Abans de la festivitat dels Reis l’assassinaren -tal volta dia cinc, que fou el dia que assassinaren Maria Pascual– i possiblement les seves despulles reberen sepultura en el mateix indret on en va rebre la seva esposa: el cementiri de Porreres. De tota manera els seus pares mai no tingueren confirmació oficial de l’assassinat. De segona mà, això sí, saberen qualque cosa, “Anit se n’han portat una camionada i els han afusellats a tots”. El pare de Josep Julià era traginer i un dia el contractaren per fer un viatge. Havia de transportar uns mobles per tal de moblar una casa d’estiueig que un prohom del feixisme mallorquí tenia a Can Pastilla. Quan li donaren l’adreça de la casa de la ciutat que havia de buidar, la sang li glaçà a les venes. Coneixia bé la direcció: era cal seu fill
Llorenç Capellà, Diccionari Vermell, pàg. 92 – 93
Maria Pascual i Josep Julià, Memoria Civil, núm. 31, Baleares, 3 agosto 1986
Natàlia Julià … abans d’aprendre a jugar, ja li ensenyaren a perdre, Memoria Civil, núm. 31, Baleares, 3 agosto 1986, Llorenç Capellà
