Diumenge passat fou dia de festa gran pels socialistes de Mallorca; amb la inauguració del nou edifici destinat a la Casa del Poble, bastit al carrer de Maria Cristina per la generositat del senyor Joan March. No volem esbrinar les raons que hagin pogut provocar el gest del conegut comerciant i discutit polític mallorquí. Siguin les que es vulguin, els nostres amics de Mallorca tenen prou dignitat i consciència per poder acceptar el present segur d’ells mateixos i oferir així a les agrupacions i entitats obreres de Palma un confortable allotjament, des d’on sigui possible laborar amb major intensitat i eficàcia pel triomf dels ideals alliberadors.
El nom del company Llorenç Bisbal a la presidencia del Patronat, és per nosaltres la més ferma garantia que des del seu nou estatge, el proletariat insular seguirà incommovible pel camí de la propia emanncipació, fidel a l’auster i entusiasta mestratge del nostre admirat amic.
L’Unió Socialista de Catalunya volgué associar-se germanívolament a la festa dels bons catalans de Mallorca, delegant la seva representació en el company Gabriel Alomar, al qual els socialiestes de Palma feren ocupar la presidencia de l’acte inaugural, sagellant així, memorablement, el pacte de germanor quie ens lliga, amb cordials vincles familiars, als companys de l’Illa daurada..
Transcrivim seguidamenjt el bell parlament d’en Gabriel Alomar, en la dolça llengua mallorquina en que fou pronunciat. El ressò de les paraules del nostre president ha arribat fins al nostre cor amb una emoció fondíssima, per ésser la primera vegada que ha parlat al poble en representació de l’Unió Socialista de Catalunya
Paraules de l’Alomar
No sé com dir-vos l’emoció que sent en dirigir-me per primera vegada a un públic en nom d’una agrupació socialista. Per compensar l’humilitat de la meva persona, vos suplic que vegéu, darrera mi, l’Unió Socialista de Catalunya, de la qual tenc l’honra d’ésser president. Ella vos du, per boca meva, una salutació germanívola en l’alegria d’avui.
Jo voldria … jo voldria dir-vos moltes coses. Peró bé comprendreu que es impossible. Estic segur de que molta més eloqüencia que tot lo que puga dir-vos té lo que no dic, lo que no dic materialment, però que comprenèu ben bé per la palpitació del vostres cors i el méu, que concorden com una armonia de dues notes vibrants o com la rima de dos versos. ¿Veeritat que ja no necessitariem parlar més, i que les meves paraules han dut an el vostre esperit una comunicació perfecta?
Aquesta es una hora de catacombes. I les catacombres són com una terra on granen les llevros sembrades, que demà sortiràn de la fosca i rebran la besada del sol i les ventades, i ompliràn les ciutats amb l’aliment d’una vida nova.
Avui heu encés la llàntia familiar i el foc sagrat de la casa de tots, un redós entorn del qual venim a consolar-nos de la nostra ciutat incoherent i condormida. Deixau-me repetir lo que ja he escrit a la capsalera del votres humil i honrat setmanari. Per primera vegada me sent mallorquí de veres i m’assec entorn d’una foganya on les flames no son tan sols una memoria resignada de l’avior, sinó una antorxa que espera l’hora de portar-la com una llum de guia p’els camins nous de la victoria.
I ara que vos he parlat com a mallorquí, permeteu que vos digui unes paraules en representació del nostres germans de Catalunya. Represent, ara, una ciutat dolorida i màrtir, Dins ella, noltros aspiram a instituir una nova i definitiva tasca. No voldria ofendre a ningú; i si qualquú dels presents veu en les meves paraules una afirmació que li desagradi o ataqui les seves conviccions més arrelades, que la’m perdoni en nom de la llibertat.
De tots els fets qui ara pesen damunt noltros, una lliçó profunda s’en desprèn; l’obligació del proletariat es tenir conciència plena de ciutadania i de política; parlar en nom de tots, fins dels seus enemics; donar la pauta i la norma d’una societat més perfecta. Vull dir que no es tracta sols de conseguir la vostra lliberació com a obrers, sinó, més altament, de conseguir la dignificació total de la societat, alliberant-la de les tares qui avui la deshonren. Voldria que vos penetràsseu bé de la missió històrica. Desd’el moment qu’estau convençuts de que no lluitau sols per pobres millores materials, com la jornada i el salari, sinó també per conseguir el reconeixament de la vostre dignitat ciutadana, bé comprendrèu que. davant de tot, sou els operaris d’una ciudadaníaa nova, d’una altra Casa del Poble més alta qu’aquesta. Casa espiritual ont naltros no podrem posar més qu’una pedra ben petita; peró Casa ont vendran a reunir-se totes les gents de la terra, i ont un dia els nostres enemics d’avui, vençuts per la nostra raó, més que per la nostra força, vendràn a demanar-nos com a fills pròdigs l’abraçada del perdó. I en aquesta foganya simbòlica farem la festa de la reconeixença.
Vosaltres sou els nous creadors de la Política, font de la vida col·lectiva, ampliació suprema de l’idea significada en aquest casal: Casa del Poble.
Per un error funest, part dels obrers va deixar-se dur a defensar lo mateix que predicaven amb mala intenci´`o les burguesies extremes: l’odi a la Política, l’indiferencia davant tots els governs, l’abandonament de la propia autoritat en mans d’altri, del primer vengut. Els resultats d’aqueixa conducta estàn a la vista.
Amics meus; ja he parlat prou. Ja sé que, en la diada d’avui, eren necessàries paraules més sustancioses; però tenc l’esperança de que quant aquesta veu meva hagi arribat el vostre cor, haurà despert un eco de converses molt més fondes i una respendor de claretat molt més lluminoses.
Justicia Social nº 13, Barcelona, 26 gener 1924