La Lliga Regionalista fou un partit polític conservador català que va apareixer per la fusió de la Unió Regionalista amb el Centre Nacional Català el 25 d’abril de 1901. Gràcies al triomf de la candidatura dels «quatre presidents» (Sebastià Torres, Albert Rusiñol, Bartomeu Robert i Yarzábal i Lluís Domènech i Montaner) es va consolidar i se li va unir la Lliga de Catalunya. El seu primer secretari era Ferran Agulló i Vidal.
La base del programa de la Lliga era des d’un vessant monàrquic i conservador. en els seus estatuts afirmava el propòsit de lluitar per l’autonomia catalana dins l’estat espanyol. El seu òrgan era La Veu de Catalunya (1899-1936)
Primers èxits
L’èxit de les eleccions del 1901 no es va repetir a les del 1903, i això li va provocar una forta crisi, esperonada pel Partido Republicano Radical creat per Alejandro Lerroux. El lerrouxisme defensava l’anticlericalisme, l’espanyolisme i la violència. El 1904 se li va escindir l’ala liberal, de manera que ves devingué un partit essencialment dretà afavorit per la davallada dels partits monàrquics a Catalunya, i oferia als sectors conservadors una ideologia i un programa mobilitzador que acceptable i que era l’única possibilitat eficaç d’oposar-se als partits republicans. A les eleccions per a la renovació de l’ajuntament de Barcelona de novembre del 1905, la Lliga assolí una victòria sorollosa, que fou celebrada amb l’anomenat Banquet de la Victòria, que va provocar l’afer del Cu-cut! i lapromulgació de la llei de jurisdiccions pel govern de Segismundo Moret.
Per tal de mostrar la fortalesa electoral del catalanisme contra la llei de jurisdiccions van promoure la unitat de tots els partits catalans (llevat el de Lerroux) en la coalició Solidaritat Catalana que de fet dirigí la Lliga, ja que era el partit millor organitzat. El triomf a les eleccions del 1907 fou espectacular, però aviat s’evidenciaren diferències entre la Lliga i altres partits més esquerrans, i l’escissió es consumà amb les eleccions municipals del maig del 1909 i, sobretot, amb l’esclat de la Setmana Tràgica (juliol del 1909), davant la qual els sectors de dreta i d’esquerra de la Solidaritat adoptaren actituds divergents. La Lliga es posà al costat del govern d’Antoni Maura, sense que deixés de propugnar el manteniment de la solidaritat a les eleccions de l’octubre del 1909. La Lliga va perdre força a Barcelona, bé que es mantingué en altres districtes; a les eleccions del 1910 la Lliga fou incapaç d’arribar a un acord amb la Unió Federal Nacionalista Republicana i això suposà la definitiva defunció de la Solidaritat Catalana.
Tanmateix, la Lliga es va refer a les eleccions de 1911 i 1913, quan el president de govern espanyol Eduardo Dato publicava el decret que autoritzava la creació de mancomunitats de diputacions provincials, cosa que consolidà el prestigi de la Lliga i li donà la direcció efectiva de la política catalana. En constituir-se la Mancomunitat de Catalunya, un home de la Lliga Enric Prat de la Riba, fou escollit president per unanimitat. L’esclat de la Primera Guerra Mundial amb la prosperitat econòmica que suposà durant els primers anys per a la burgesia catalana, reforçà encara més la seva posició hegemònica en la política catalana. En caure el govern Dato (desembre del 1915) i pujar al poder els liberals, el nou ministre de la governació, Santiago Alba, intentà destruir poder de la Lliga, aliat amb partits republicans (Pacte de La Castellana, abril del 1916). Per contra, un mes abans, Prat de la Riba redactà el manifest Per Catalunya i l’Espanya gran, signat pels membres de la Lliga, que anunciava la nova política del partit: la conquesta de l’ideal iberista basat en la federació dels pobles peninsulars.
Participació en el govern espanyol
La crisi de la monarquia, el 1917 la va empentar a impulsor l’Assemblea de Parlamentaris, però la va abandonar i a través de Francesc Cambó acabà acceptant de participar en el govern elnovembre del 1917. Ramon d’Abadal i Calderó, nou president de la Lliga, impulsà extendre l’ideari federatiu per la resta d’Espanya, i assolí un cert ressò al País Valencià, a Galícia, al País Basc i a les Illes Balears; i amb Joan Ventosa i Calvell, Pere Rahola i Francesc Cambó organitzaren reunions i conferències per predicar el regionalisme i obtenir suport a la política de laLliga. Tanmateix, els resultats de les eleccions del 1918 reflexaren poc suport fora de Catalunya, i uns nova crisi de govern entre Santiago Alba i Cambó, aleshores ministre de foment, va apartar la Lliga del poder i la tornà a l’oposició, on cooperà en el moviment a favor de autonomia de Catalunya el novembre del 1918. Tres membres seus figuraren en la comissió que redactà un projecte d’estatut que fou lliurat al govern, cos que provocà una nova crisi.
Francesc Cambó va intentar mantenir la Lliga al marge de la pugna entre l’esquerra catalanista i la monarquia amb la seva frase Monarquia? República? Catalunya!, però les revoltes obreres que culminaren amb la vaga de La Canadenca (febrer-març del 1919) i,l’aparició de la Unión Monárquica Nacional, fundada i presidida per Alfons Sala i Argemí, que volia guanyar-se el suport dels elements conservadors de la Lliga, el van deixar en una posició força difícil. Malgrat això i la crisi industrial dels anys vint, va guanyar les eleccions del 1920, 1921 i 1922. Després del desastre d’Annual el 1921 Francesc Cambó fou nomenat ministre de finances d’un nou govern. Això, però, provocà que el juny del 1922 se li escindís el sector més nacionalista, que formà Acció Catalana, que li va prendre molts vots a les eleccions provincials de juny del 1923, malgrat l’enfonsament de la Unión Monárquica Nacional d’Alfons Sala.
Això va crear en la Lliga un ambient de simpatia amb el cop d’estat de Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923, ja que hi veien una liquidació de la política iniciada per Antonio Cánovas del Castillo i una garantia contra el problema obrer. Però quan Primo de Rivera mostrà les seves intencions reals, intentaren lliurar una protesta a Alfons XIII i més tard foren d’il·legalitzada, els seus centres dissolts o clausurats, i el diari La Veu de Catalunya sotmès a censura prèvia.
Pèrdua de l’hegemonia a Catalunya
La caiguda de la dictadura el gener del 1930 li permeté de tornar a l’escena però la malaltia de Francesc Cambó li restà, però, efectivitat, agreujada per la gran popularitat assolida per Francesc Macià. Es va reestructurar el partit i use’n va renovar l’estratègia, centrada en les tesis de Cambó en el seu llibre Per la concòrdia (1930; escrit el 1927). Participà, a través de Joan Ventosa i Calvell (finances), en el darrer govern de la monarquia. Però els resultats de les eleccions del 12 d’abril de 1931 amb victòria d’Esquerra Republicana de Catalunya i la fugida d’Alfons XIII els obligà a canviar de tàctica. Ramon d’Abadal i Calderó oferí el suport a Francesc Macià en la lluita per l’autonomia catalana i acceptà el canvi de règim.
La Lliga col·laborà en el plebiscit a favor de l’Estatut d’agost del 1931, i s’aprofità electoralment de l’enfonsament d’Alejandro Lerroux i de les divisions en Acció Catalana per a millorar posicions a les eleccions al primer Parlament de Catalunya, tot agrupant els sectors conservadors catalans. El 1933 canvià el seu nom pel de Lliga Catalana.
Col·laboradors de la Viquipèdia. Lliga Regionalista [en línia]. Viquipèdia, l’Enciclopèdia Lliure, 2008. Disponible en <http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Lliga_Regionalista&oldid=1817313>.