Esquerra Comunista fou una organització d’ideologia comunista afí a l’Oposició Comunista Internacional. Al principi representà la secció catalana de l’Oposició Comunista Espanyola, proposat en la seva tercera conferència de març del 1932, però immediatament significà un canvi polític important, que provocà divergències internes i, sobretot, amb la direcció de l’Oposició Internacional i amb Lev Trotski. Es tractava d’una organització petita i sense força sindical. Els seus diaris eren Comunismo i El Soviet.
A la fi del 1932 el nou comitè central escollí Andreu Nin com a secretari general i, també, el comitè executiu, format per Nin, Josep Metge, Narcís Molins i Fàbregas, L. Fersen i E. Goñi, que traslladà la seva residència a Barcelona. L’organització s’orientà cap a la creació d’una fracció políticament independent del partit comunista, acusà la direcció internacional de doctrinarisme i es manifestà per la creació d’una Quarta Internacional i per la participació en les organitzacions de masses. No acceptà la consigna internacional d’ingressar en l’organització socialista, però foren partidaris de la tàctica de front únic i del reagrupament de forces, col·laboraren en l’Aliança Obrera i més tard es fusionaren amb el Bloc Obrer i Camperol i formaren el Partit Obrer d’Unificació Marxista el setembre del 1935.
