Coalició d’esquerres que es va presentar a les eleccions de febrer de 1936. Té els seus antecedents en el Front Únic Antimonàrquic i en la Conjunció Republicano-Socialista. Des del 1934, els moviments socialista i comunista iniciaren, a nivell internacional, una política de creació de blocs populars que agrupassin les organitzacions de la classe obrera i de la petita burguesia amb l’objectiu de frenar l’avanç del feixisme. A l’Estat espanyol, després de la repressió duita a terme pel govern radical-cedista a causa de la revolució d’octubre del 1934 es reforçà la col·laboració entre socialistes, comunistes i republicans. A Mallorca, des del començament del 1935, les diverses forces d’esquerres iniciaren un procés d’acostament i assenyalaren la necessitat de dur a terme una unitat d’acció. El mes de gener del 1936, es contituí un comitè d’enllaç integral pel Partit Socialista Obrer Espanyol -PSOE-, Esquerra Republicana Balear -ERB-. Partit Comunista d’Espanya -PCE-, Unió Republicana -UR-, Partit Republicà Democràtic Federal, – PRDF -, Joventuts Socialistes, Joventuts Comunistes i Partit Obrer d’Unifiació Marxista -POUM-. El 28 del mateix més, es decidí que la candidatura per a les eleccions sería integrada per Alexandre Jaume i Antonio Gomila, del PSOE, Bernat Jofre i Francesc Carreres, d’ERB i Antoni Amer, d’UR. La distribució dels llocs a les candidatures suscità diversos problemes. Així, el comité municipal del PRDF, presidit per Gabriel Socies, es retirà del comité d’enllaç, i el PCE expressà el seu descontentament per no esser present a les llistes. D’altra banda, la Confederació Nacional del Treball -CNT- propugnà l’abstenció. Es presentà a les eleccions amb un programa molt moderat. De tipus reformista i no revolucionari, defensava l’amnistía total i la reposició de les llibertats democràtiques, l’establiment de responsabilitats per escàndols econòmics, la realització de reformes a la banca i a les finances; la defensa de la República i de la Constitució; el restabliment de les llibertats nacionals del poble català: la defensa de l’autonomia regional: la millora de les condicions de vida del pagès i la reforma de la propietat de la terra; la protecció de la indústria; la realització d’obres públiques; la continuació dels programes de legislació social i d’ensenyament del bienni azañista i la defensa d’una política exterior de pau. Es realitzaren un mínim de quaranta-set mítings i es féu propaganda impresa d’una, bàsicament a través de les publicacions Antorxa, El Felanitxer, El Obrero Balear, Foch y Fum i Nuestra Palabra. A diferència del conjunt de l’Estat, perdè les eleccions davant la dreta, encara que amb 44.000 vots, aconseguí uns avanços significatius respecte als resultats del 1933. Per municipis, l’esquerra guanyà a Calvià, encara que aconseguí una clara victòria en alguns districtes de Palma. Després de les eleccions, els diversos grups de la candidatura continuaren col·laborant, principalment per impuls dels comunistes mitjançant la participació comuna en diversos actes públics, com la celebració del primer aniversari de la mort de Llorenç Bisbal, de la jornada internacional de la dona treballadora i de la campanya en demanda de l’anul·lació de les eleccions de febrer. A les eleccions de compromissaris per a l’elecció del president de la República, celebrades el 26 d’abril, obtengué sense oposició els set escons corresponets a les Illes. Després del cop d’Estat de juliol del 1936, els revoltats acusaren falsament els partidaris del front de tenir organitzat un complot per enderrocar el règim, el qual hauría estat avortat per l’aixecament militar. Les activitats dels grups integrants foren paralitzades i els seus locals clausurats. Gran part dels seus simpatitzants foren empresonats i molts afusellats, com Antoni Amer, Emili Darder, Alexandre Jaume, Aurora Picornell i Andreu Sureda. D’altres es trobaven fora de Mallorca o en pogueren fugir i constituïren a Menorca i Barcelona grups d’antifeixtes illecs. (DG)
Gran Enciclopèdia de Mallorca, vol. 6 pàg. 75
El Front Popular, Memoria Civil, núm. 7, Baleares, 16 febrero 1986, Joan Bernat Ensenyat Quintana