Antoni Amer Llodrà (Garanya) ▸ Arrels Democràtiques

Li deien En Garanya. Cinquanta-cinc anys. Casat. El seu ofici : selleter, comerciant, home ric. El seu partit : Unió Republicana. El seu càrrec : Batle de Manacor. Havia estat Gestor de de la Diputació de Balears i compromissari d’Unió Republicana per a l’elecció del President de la República. Anys enrere, havia actuat a Barcelona, adscrit a les Joventuts Republicanes. Home d’una indeclinable vocació política, proclamà la República a Manacor i seguí les orientacions del Partit Unión Republicana. La història de la seva detenció, suposa recordar un llarg rosari de persecucions. El dinou de juliol del trenta-sis, diumenge, el batle Garanya abandonà Manacor, camí de la Ciutat de Mallorca. No s’amagava encara. Més aviat tenia la intenció d’acudir al Govern Civil per assabentar-se de la situació alarmant que es pregonava de casa en casa. Fent auto-stop, a l’altura de Montuïri el recollí una parella de guàrdies civils, i aquesta casualitat li va permetre entrar sense cap problema a una ciutat presa militarment. Va romandre amagat en el Coll d’en Rabassa. Sabia que la seva presència comprometia els seus protectors i procurava canviar sovint d’allotjament. L’agost del trenta-sis va trobar aixopluc en un lloc prou tètric : dins una tomba, en el cementiri de Petra. El fosser, Antoni Riutort, s’encarregava de suministrar-li queviures i de portar-li notícies de tot allò que succeïa. De sobte però, el fosser deixà de comparèixer. Tal volta el batle Garanya mai no va saber el motiu real, però el cert és que l’havien assassinat a Son Coletes, un vespre d’agost. Retut pel desesper i la fam, retornà a Manacor. Va amagar-se a ca uns parents, molt pocs dies, i trobà aixopluc a Can Mesquida, un pagès que vivia prop del pas del tren. L’amagaren dins la bassa i quan, esporuguits per l’onada de sang que sacsejava Manacor, els Mesquida decidiren traslladar-se a una caseta de foravila, la seva parenta Aina Ferrana, li duia el vespres una senalla amb menjar. Prest o tard però, els havien de descobrir. Manacor era ulls, ulls de policia oberts a la nit. A posta Aina Ferrana decidí traslladar-lo a ca seva. El seu fill va fer un clot de l’amplària d’un braser i quan trucaven a la porta o entrava algú, posaven el braser tapant el forat. Qualque delació es produí però, perquè els falangistes es tiraren com a gavilans sobre la casa de Na Ferrana. Aquí hi ha d’haver un soterrani – deien – aquí hi ha d’haver un soterrani . En Garanya era davall el braser. Aqui hi ha d’haver un soterrani, repetien, i no el trobaven . Detingueren Na Ferrana. Havien detingut En Mesquida. El cercle de llibertats s’estrenyia i al batle Garanya li preparaven la definitiva sortida. El treurien de Manacor amagat dins un carro de palla i s’entregaria a la Ciutat de Mallorca, a les autoritats militars. Demostrava bon ànim, però estava esgotat. Sabia la mort del seu fill Jaume. Estava fart d’amagar-se com un bandejat, ell, que no havia fet altra cosa més que exercir un càrrec que li havien atorgat per voluntat popular. D’això parlava amb el fill de Na Ferrana, arraulits prop del foc, quan es projectaren dues ombres sobre la xemeneia. Dos homes. Dos falangistes. Un d’ells va dir : Au, anem . I afegí, mentre preparava unes manilles : Junta les mans. Es negà, en principi el batle. No m’escaparé. On puc anar, tanmateix? . Però la resposta gou tallant : He dit que juntis les mans ¡ . Se l’emportaren emmanillat pels carrers de Manacor. Un al·lot li va escopir a la cara. De tota manera, encara havia d’esvair una darrera possibilitat de salvació. Quan el Cap de policia, Barrado, va assabentar-se de la seva detenció, va traslladar-se inesperadament a Manacor i va dir que ell se’n feia càrrec i se l’emportava a la Ciutat de Mallorca. Ignor amb quines raons va convèncer els carcellers, però el cert és que la Guàrdia Civil de Montuïri va detenir un cotxe procedent de Manacor i l’ocupaven quatre homes : un d’ells era Barrado i un altre Antoni Amer. Havia estat una detenció casual que restà sense efecte tot d’una que la parella va conèixer la identitat dels ocupans. Això no obstant es va perdre un temps valuosíssim. Ja es retallaven els fars de tres cotxes en la foscúria. El xofer de Barrado no tingué temps d’arrencar el seu motor, quan un grup nombrós d’homes armats els enrevoltaren. Sembla que es produí una discussió força aspra. Barrado reclamava el dret sobre el presoner, tot adduint que era un pres governatiu. Els falangistes de Manacor afirmaven que En Garanya era seu, perquè ells l’havien trobat. Segurament es varen creuar amenaces i Barrado va considerar prudent cedir a les pretensions dels manacorins. Així, aquests se’n portaren altra volta el batle Garanya cap a Manacor. Hi ha un espai d’hores en blanc que no he pogut omplir. El The End es produeix a Son Coletes. Li diuen a Antoni Amer que camina d’esquena als homes armats i que no es giri. Camina. Un tret en el cap acabà amb la seva vida.