Diego Abad de Santillán ▸ Arrels Democràtiques

Diego Abad de Santillán fou el pseudònim de Sinesio García Fernández (Reyero, província de Burgos 1898 – Barcelona 1983) fou un dirigent anarquista, escriptor i editor espanyol. El 1906 va emigrar a Argentina amb els seus pares Donato García Paniagua i Angela Fernández. Tornà a Espanya per a estudiar a Madrid el 1912, i el 1915 estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Madrid. Allí fou empresonat un any i mig per participar en la vaga general de 1917, i el 1918 tornà a Argentina, on continuà com a activista de la Federación Obrera Regional Argentina (FORA) i editor de su periòdic La Protesta.

Representà la FORA al congrés de l’AIT de Berlín el 1922; allí estudià medicina i es casà amb Elise Kater. El 1925 fou escollit membre del secretariat de la AIT a Amsterdam. El 1926 marxà a Mèxic per a col·laborar amb la Confederación General de Trabajadores (CGT). Tornà a Argentina i continuà amb la seva reivindicació anarquista editant La Protesta i La Antorcha. En 1930 fou condemnat a mort per intent de sedició, però aconseguí escapar a Uruguai. En proclamar-se la Segona República Espanyola el 1931 hi va tornar, però al poc temps va tornar a Argentina, on va viure en la clandestinitat tot escrivint i organitzant activitats anarquistes.

El 1933 tornà a Espanya i s’establí a Barcelona. Milità tant a la CNT com a la FAI, tot encarregant-se de l’edició dels diaris Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos i Solidaridad Obrera.

Quan esclatà la guerra civil espanyola fou un dels caps de la FAI que es presentà davant el president Lluís Companys exigint armes. Després fou representant de la FAI al Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya el juliol de 1936. Després fou vocal del Consell d’Economia de la Generalitat de Catalunya l’agost de 1936 i conseller d’Economia, des del 17 de desembre de 1936 al 3 d’abril de 1937. Fou força crític amb l’actuació de Juan Negrín i la seva repressió del POUM i de la CNT en favor del PCE. En acabar la guerra es va exiliar a l’Argentina, on també va patir persecucions del règim de Juan Domingo Perón. El 1977 tornà a Barcelona.

Obres

Ricardo Flores Magón; el apóstol de la revolución social Mexicana México: 1925. Reeditado en México: Antorcha, 1988.
El Anarquismo en el movimiento obrero (con E. López Arango) . Barcelona : Ed. Cosmos, 1925.
El movimiento anarquista en la Argentina . Desde sus comienzos hasta el año 1910 Buenos Aires: Argonauta, 1930.
El organismo económico de la revolución Barcelona: 1936.
After the Revolution Greenberg, 1937. Ed. facsimilar Sydney:Jura Media, 1996.
La revolución y la guerra de España La Habana: 1938
Bibliografía anarquista Argentina Barcelona: Timón, 1938.
Por qué perdimos la guerra publicada en Buenos Aires en 1940. Reeditada en Esplugues de Llobregat: Ed. Plaza & Janés, 1977. Llevada al cine por su hijo.
El Movimiento obrero. Anarquismo y socialismo “Historia argentina”, tomo III. Buenos Aires: 1965.
Contribuciones a la historia del movimiento obrero español (1962 – 1971)
La F.O.R.A. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario en la Argentina (1933), revisada y ampliada por el autor en 1971.
Estrategia y táctica: ayer, hoy y mañana (1976) Prólogo de Carlos Díaz. ed. Jucar. Madrid.
Memorias 1897-1936 Barcelona: Planeta, 1977.