Juan Negrín López (Les Palmes de Gran Canària, 3 de febrer de 1889 – París, 12 de novembre de 1956), polític i metge espanyol, fou president de govern de la Segona República (1937 – 1945).
De família burgesa, catòlica i conservadora, va estudiar Medicina en la Universitat de Leipzig (Alemanya), des d’on es va traslladar en 1917 a Madrid. Va dirigir el Laboratori de Fisiologia de la Junta per a Ampliació d’Estudis i Investigacions Científiques (actual CSIC) fins a 1922.
En aquest mateix any va obtenir la Càtedra de Fisiologia de la Universitat Central de Madrid, càrrec des del qual va instituir una escola d’investigació que va arribar a contar amb una bona reputació internacional i d’entre els deixebles de la qual destacarien el futur premi Nobel Severo Ochoa així com Francisco Grande Covián.
 Julio Álvarez del Vayo, José Diaz, Juan Negrín, Indalecio Prieto i Jesús Hernandez, durant la Guerra Civl |  Juan Negrín, Indalecio Prieto i Vicente Rojo |
Vinculat políticament al socialista Indalecio Prieto, es va incorporar al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) en 1929, en els últims anys de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera.
Al juny de 1931, una vegada proclamada la Segona República a l’abril d’aquest mateix any, va ser triat per primera vegada diputat a les Corts Constituents, i va renovar el seu mandat en la resta dels comicis legislatius del període (novembre de 1933 i febrer de 1936).
Després de l’inici de la Guerra Civil va ser ministre d’Hisenda (setembre de 1936 – maig de 1937) en el govern presidit pel també socialista Francisco Largo Caballero. Com a tal va tractar d’organitzar l’afeblida economia republicana i renegociació l’ajuda bèl·lica de la URSS, país al que va pagar amb les reserves d’or del Banc d’Espanya
 |
Va substituir a Largo Caballero en la prefectura del gabinet el 18 de maig de 1937 i va assumir així mateix el Ministeri d’Economia i Hisenda (la nova denominació de l’antic Ministeri d’Hisenda) des de llavors fins a abril de 1938, així com el de Defensa Nacional (l’anterior Ministeri de la Guerra) a partir d’aquest últim mes i fins a gairebé el final del conflicte.
A causa de els avatars bèl·lics es va veure obligat a traslladar la seu del govern a Barcelona a l’octubre de 1937. Després de la pèrdua de Catalunya a les mans de les forces del general Franco a la fi de gener de 1939 i de la marxa del president de la República Manuel Azaña a França, Negrín es va dirigir també al país veí però va regressar al centre de la zona sota control republicà a mitjan febrer. Malgrat que al maig de 1938 havia enunciat una sèrie de principis sobre els quals basar les negociacions que posessin fi a l’enfrontament bèl·lic (els anomenats “tretze punts de Negrín”, reduïts tan sols a tres al febrer de 1939: independència d’Espanya pel que fa a qualsevol de les potències que intervenien en el conflicte, adopció d’un règim consensuat i absència de represàlies posteriors), la seva defensa de la tesi propugnada pels comunistes de resistir amb fermesa va provocar l’oposició d’altres sectors republicans.
Al març va ser deposat per un cop militar encapçalat pel coronel Segismundo Casado i el dia 6 d’aquest mes va marxar a l’exili francès, va residir a París fins al armistici franc-alemany (juny de 1940). Va viatjar a Mèxic en 1945 i les seves discrepàncies amb Prieto i Martínez Barrio li van dur a presentar la dimissió. Va tornar a Londres i a París i va cessar en la seva activitat política. Mai va voler que en la seva làpida figurés el seu nom.
 |
Vegeu també
 |  |  |  |
| Juan Negrín La republica en guerra | Don Juan Negrín Una biografia de la figura más difamada de la España del siglo XX | Juan Negrín Médico, socialista y jefe del Gobierno de la II República española (Sinópsis) | Juan Negrín (1892 – 1956) Médico y Jefe de Gobierno |
| Ricardo Miralles | Enrique Moradiellos | Gabriel Jackson | |
| Temas de Hoy Madrid, 2003 | Península, Madrid, 2006, | Editorial Crítica, Barcelona, 2008. |  |
 |
REPORTAJE: MEMORIA HISTÓRICA Lo que falta para terminar la Guerra Civil El historiador Malefakis analiza la reconciliación pendiente de los dos grandes sectores políticos españoles (EL PAIS 31/12/2006) ————————————————— | CLUB DIARIO DE MALLORCA. JUAN NEGRÍN, EL ESTADISTA DESCONOCIDO DE LA REPÚBLICA ESPAÑOLA Jackson: ´Negrín no fue dictador, sino el jefe de guerra de una democracia´ El prestigioso historiador ensalza el papel político del último presidente de la II República El vocabulario insultante de la derecha recuerda a los años treinta´ La sombra del doctor Negrín – Pep Vílchez |
+ Articles:
El legado patriota de Juan Negrín, per Juan Marichal, El País, 3 de març de 2003
Negrín no dependía de Moscú, per Ricardo Miralles, El País, 6 de juliol de 2003
El historiador Ricardo Miralles defiende la figura del político Juan Negrín, “el gran desconocido”, El País, 17 de setembre de 2003
Enigmático doctor Negrín, per Javier Tusell, El País, 20 de setembre de 2003
Gabriel Jackson y Víctor Alba analizan la figura de Negrín, per Israel Punzano Sierra, El País, 7 de gener de 2005
La energía tranquila de Juan Negrín, per José Andrés Rojo, El País, 6 d’octubre de 2006
Juan Negrín y los comunistas, per Santiago Carrillo, El País, 9 d’octubre de 2006
Puntualizaciones a Carrillo, per Ramón Lamoneda Izquierdo, El País, 20 d’octubre de 2006
Juan Negrín: un aniversario, per Enrique Moradiellos, El País, 11 de novembre de 2006
Negrín = Ciencia + Democracia per José Andrés Rojo, El País, 12 de novembre de 2006
Aniversario de Negrín per Josep-Eladi Baños, El País, 16 de novembre de 2006
Memoria de dos hombres per José María Ridao, El País, 18 de desembre de 2006
Se ha devuelto a mi abuelo el especio que le corresponde (entrevista a Carmen Negrín), per Ferran Sales, El País, 29 de juliol de 2007
El científico errante, per Josep Lluís Barona, El País, 25 de gener de 2008
Una leyenda republicana, per Ignacio Zafra, El País, 25 de gener de 2008
Es leer los papeles del abuelo y se me pinza la espalda (entrevista a Carmen Negrín), per Ignacio Zafra, El País, 4 de febrer de 2008
Pedir lo posible, per Regina López Hayas, El País, 13 de febrer de 2008
El PSOE rehabilita a Juan Negrin, per Luis R. Aizpeolea, El País, 22 de juny de 2008.
Negrín y 35 viejos militantes socialistas, per Ángel Viñas, El País, 8 de juliol de 2008.
Memoria del doctor Negrín, Higinio Polo, Rebelión, 1 de setembre de 2008
Múnich, Negrín y Franco, per Ángel Viñas, El País, 24 de setembre de 2008.
La última palabra de Juan Negrín, per Natalia Junquera, El País, 16 de novembre de 2008.
Negrín, un patriota, per Antonio Martón Cascán, El País, 10 de diciembre de 2008.
Una nieta de Negrín se querella contra los jueces que paralizaron las exhumaciones de fosas, El País, 17 de novembre de 2008
La estrategia de la muerte, per Jorge M. Reverte, El País, 15 de marzo de 2009
Leyendo a Negrín, per Antonio Elorza, El País, 19 de febrer de 2011
Según el nuevo “Diccionario Biográfico Español”, Negrín fue un dictador, Publico, 29 de maig de 2011
Franco ese (no tan mal) hombre, per Tereixa Constenla, El País, 30 de maig de 2011
Prieto contra Negrín, per Iñaki Goiogana, Deia, 11 de febrer de 2012
Capa corre junto a Azaña y Negrín, per Tereixa Constenla, El País, 19 de maig de 2012
El archivo de Negrín vuelve del exilio
Carmen Negrín, nieta del presidente del Gobierno de la República, cede los 150.000 documentos originales conservados durante siete décadas para su consulta pública El País, 13 de diciembre de 2013
