Vint-i-un anys. Fadrí. Era advocat i pertanyia a Esquerra Republicana. Toda la història de la seva mort es concreta en una berba. Esstava empresonat en el Castell de Bellver i el dotze d’octubre del trenta-sis havia clarejat lleig. Feia cameta d’aranya, però així i tot els presos sortiren al pati, freturosos d’estirar les cames. Un dels vigilants va veure que, de sobte, es formava un remoli d’homes que assenyalaven en direció a la bandera. El guàrdia empal·lidí. La bandera que onejava s’havia tornat republicana, i els presoners ho celebraven, feliços. Tot s’explica: sembla que, en esclatar la rebel·lió militar, no hi havia a Mallorca prou banderes monàrquiques per abastir totes les necessitats ornamentals dels edificis públics i, per tal de subsanar la deficiència varen tenyir de vermell la franja morada de les banderes republicanes. La del Castell de Bellver en va ser una i ningú no esperava que allò que no havia aconseguit Bayo, ho aconseguís la pluja. És a dir, tornar Mallorca republicana. Però convé no perdre el fil de la història. El guàrdia va disparar un tret a l’aire i s’acabà la festa. Tots els presos foren retirats a les seves respectives cel·les i quedà surant l’encís d’una burla punyent. A les sis de la tarda, va desfer-se l’alegria. Tots els presos foren obligats a sortir altra volta al pati, però aquesta vegada formats. Es disposaven a passar revista. Passaven revista. Quins eren els qui havien fet burla de la bandera? El vigilant del matí, aquell que havia fet un tret a l’aire, en va assenyalar tres. Els tres que per la seva roba o característiques físiques, eren més fàcils de reconèixer. Un d’ells va ser Joan Vidal, que portava barba i vestia pijama. A partir d’aquí, els fets es succeïren amb extraordinària rapidesa. Sotmesos a Consell de Guerra sumaríssim, acusats de cometre traïció al Ban del deu d’octubre del mateix any, foren afusellats els dia denou, en el recinte del Castell.
Autor: Rosalia Dalmau
