Manacor
Li deien En Barral. Vint-i-dos anys. Va ser un milicià sense gaire ventura, perquè, impensadament, va propiciar l’avalot de Cala Morlanda. Un valencià, que s’autocalificava d’anarquista, va entaular amistat amb Bartomeu Riera. La guerra podia donar un tomb -li deia- i era necessari ajudar a la República. Bartomeu l’escoltava amb atenció i el pretès anarquista no trigà gaire a preguntar-li si coneixia militars d’absoluta confiança, capaços de jugar-se la pell. Bartomeu Riera els conexia. I tant que els coneixia! Els de Cala Morlanda s’aixecarien en el moment oportú, cas que els passassin instruccions fiables. Dit i fet. L’anarquista assenyalà una data i els soldats de Cala Morlanda abandonaren el servei, camí de Manacor. Gairebé els agafaren amb un gambaner. El setze d’abril del trenta-vuit eren jutjats a l’Escola d’Arts i Oficis i Bartomeu Riera va ser dels condemnats a mort. L’afusellaren en el Fort d’Illetes el denou de novembre del trenta-vuit, a les set del matí.
Capellà, Ll. (1989): Diccionari Vermell, Mallorca: Ed. Moll, p. 145.
