Havia nascut a Barcelona feia vint-i-sis anys, però era un ciutadà més: carrer Francisco Sancho, trenta-quatre, primer. Pertanyia a Esquerra Republicana i el tancaren al Castell de Bellver. El dotze d’octubre del trenta-sis, tot i que queia una imperceptible cameta d’aranya, els presos estiraven les cames pel pati d’armes. Rn un moment donat, una de les franges roges de la bandera monàrquica esdevingué morada. Els presos , arremolinats, en un racó del pati, totd’una feren bulla. Mirau, ja ha tornat la República! Tanmateix l’explicació era ben senzilla: els primers dies de la rebel·lió militar, no hi havia prou banderes monàrquiques a Mallorca per abastir les necessitats de tots els edificis oficials i, com a solució d’emergència, varen tenyir de vermell la franja morada de l’enderrocada bandera republicana. Naturalment, amb l’aigua mansoia que va caure tot el matí, el tenyit va destenyir-se. I els presos se’n reien de la feta. Un d’ells era Josep Picornell, anomenat pels seus companys de presili En Cráneo, degut a les generoses dimensions del seu cap. Un ordre de l’oficial de guàrdia, acabà amb la festa. A les sis de la tarda, amb tots els presos formats, els soldats que el matí eren de vigilància, varen creure reconèixer tres dels esvalotadors i els assenyalaren amb el dit. Eran Joan Vidal, Andreu Nicolau i Josep Picornell, a qui tal volta reconegueren, perquè duia posat el pijama i la barba crescuda. Pocs dies després tots tres eren jutjats i condemnats a mort. Els executaren en el mateix Castell de Bellver el denou d’octubre.
Autor: Rosalia Dalmau
