Nicolás Salmerón Alonso (Alhama la Seca, (Almeria), 10 d’abril de 1838 – Pau, (França), 20 de setembre de 1908), polític, escriptor i filòsof krausista, fou president de la Primera República Espanyola, ministre de Justícia del govern d’Estanislau Figueras i President del consell de Ministres (1873). Reprimí l’aixecament cantonal. Dimití per no signar unes sentències de mort dictades per a restablir la disciplina de l’exèrcit.
Biografia
El seu pare era metge, i el seu germà major fou el jurista i polític Francisco Salmerón (1822-1878). Va estudiar el batxillerat a Almeria. A Granada va cursar Dret i Filosofia i Lletres, sent co-deixeble de Francisco Giner de los Ríos.
A Madrid va ser influenciat pel krausisme a través de Julián Sanz del Río, que va ser professor seu. En 1858 era professor de Filosofia en l’Instituto San Isidro de Madrid, i a l’any següent va ser designat professor auxiliar de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central.
El 13 de juliol de 1869 obté la càtedra de Metafísica de la Universitat Central. Els seus articles en els diaris La Discusión i La Democracia li van donar renom, i en 1867 va ser detingut per les seves activitats revolucionàries dintre del Partit Demòcrata, al costat de Pi i Margall, Figueres i Orense, sofrint cinc mesos de presó.
Durant el sexenni democràtic (1868-1874) va ser un dels capdavanters del republicanisme, a pesar de les discrepàncies doctrinals que tenia amb el federalisme de Pi i Margall. Diputat per Badajoz en 1871.
La República
En proclamar-se en 1873 la República, va ser nomenat Ministre de Gracia y Justícia amb Estanislau Figueras. Va intentar reformar el sistema judicial i establir una legislació laica.
Del 18 de juliol al 7 de setembre de 1873 exercí la presidència de la Primera República Espanyola. Accedeix a la presidència després de la dimissió de Pi i Margall pels violents esdeveniments durant els aixecaments cantonals.
Salmerón, qui encarrega a l’Exèrcit acabar amb la insurrecció. Ho aconsegueix en tota Espanya excepte a Cartagena, on els insurrectes conten amb suport i armament militars. Els republicans federals es veuen desacreditats per l’aixecament cantonal.
Després de la dimissió de Salmerón (deguda a la seva oposició al restabliment de la pena de mort), és nomenat President Emilio Castelar, unitari, qui aconsegueix el suport dels monàrquics contra els cantonalistes, els carlistes i els independentistes cubans.
El 9 de setembre de 1873, Salmerón fou escollit president del Congrés. Des d’aquest lloc, va iniciar una dura campanya contra Emilio Castelar, que li va succeir com president de la República, i del que s’havia enemistat arran de la provisió que aquest havia fet de les vacants en nombrosos bisbats. La nit del 3 de gener de 1874 es va negar a donar un vot de confiança al govern d’Emilio Castelar, pel que va triomfar el cop d’estat del general Pavía, i Salmerón es va desprestigiar com polític al precipitar el final de la República.
Restauració borbònica
Després del cop militar del general Martínez Campos, a Sagunt, de 29 de desembre de 1874 que va liquidar la República i va proclamar la restauració borbònica, Salmerón, com altres professors, fou desposseït de la seva càtedra, com altres professors, per la Real Ordre de 17 de juny de 1875, revocada en 1881. S’exilià a París, on va col·laborar estretament amb Manuel Ruiz Zorrilla i va participar en la fundació del Partit Republicà Progressista.
En 1884, després de ser amnistiat i d’haver recuperat la seva càtedra, va regressar a Espanya. Va ser triat diputat en 1886 pel Partit Progressista, es va convertir en el capdavanter de la minoria republicana en el congrés. En 1887 va fundar el Partit Centralista. Va ser cofundador del diari La Justicia i cap de la Unión Republicana des de 1890, sent triat diputat en totes les legislatures des de 1893 a 1907.
Donava suport les aspiracions nacionalistes catalanes quan fossin compatibles amb les republicanes i al fundar-se en 1906 la Solidaritat Catalana, fou triat president de la mateixa, amb el que provoca l’escisió dintre del moviment republicà del sector espanyolista d’Alejandro Lerroux.
Va morir a Pau (França) quan es trobava de vacances el 20 de setembre de 1908. Les seves restes van ser traslladats a Madrid i inhumats en el cementiri civil de l’Est en 1915.
El poble on va néixer, Alhama la Seca (Almeria), es va canviar el seu nom en 1932, inicis de la Segona República,en el seu honor: Alhama de Salmerón.
| Estanislau Figueras (Rep. Unitari) febrer -juny 1873 |
| Francesc Pi i Margall (Rep. Federal) juny-juliol 1873 |
| Nicolás Salmerón (Rep. Federal) juliol-setembre 1873 |
| Emilio Castelar (Rep. Unitari) setembre 1873 – gener 1874 Francisco Serrano Domínguez (Rep. Liberal-conservador) gener 1874 – desembre 1874 |
