Memoria Civil, n.15, Baleares, 13 d’abril de 1986, Damià Quetglas
Fou costosa la costa que puja llarga i recta -pero, dolça- a Llucmajor. Però el socialisme hi arriba a voltants de segle. Diuen que tot comença amb un autèntic jacobí francès, escapat de la mort a Waterlooo, quan comprà Galdent al Marquès de la Romana. Sembrà la llavor republicana i l’any 1873, una dona, na Casetes ja en portà la bandera. Un epitafi recordà, fins al 1936, un altre històric, Jordi Noguera (adalid de la República, campeón de la democracia), que compartí els dies i les converses amb gente tan catòlica com tolerant i culta com Tomàs d’es Rafelet, mossén d’hàbits, enginyer vocacional i fotògraf ocasional, o els Salvà, terratinents d’herència i artistes per decisió.
I en aquest camp abonat, només gent tan feinera com la llucmajorera, que havia transformat la garriga en ametllara, podia arribar a crear el socialisme “avant la lettre”. Una societat de consum i una altre de socors mutus, una escola ferrerista i socialista dirigida per un sabater i barber d’horabaixes sabatins, con Joan Monserrat i Parets foren l’assaig de LA NUEVA VIDA republicana.
LA NUEVA VIDA
A gran trets LA NUEVA VIDA era una societat de consum i defensa obrera que es remontava a 1907 quan 50 obrers aportaren 5 duros. A partir del 1929 es revitalitza amb Miquel Monserrat i Parets com a gerent. Un gran magatzem al carrer de San Joan i 9 tendes del poble, un “chevrolet” i un carrro i la bístia pel repartiment constituïa la seva infraestructura material, ja el 1932, quan inicià i regula el serevi de pensions per als socis majors de 65 anys. També feia activitat d’estalvi i crèdit, competint amb la magra banca local de 5 entitats. Però la seva tasca més important era, sens dubte, el consum: vestimenta, queviures i un forn amb capacitat per a enfornar 900 pans diaris.
Tenia també, en lloguer, el café de la Casa del Poble i, l’any 1933, 15 treballadors al seu conte, quan giarava quasi mig milió de pessetes i mantenia un fons de reserva semblant, mentre el benefici s’aproximava a les 25.000 pts. També portava l’animació socio-cultural del poble mitjançant el teatre d’estiu ODEON, on el cor i el grup de teatre representava funcions. Bibliioteca, ràdio i modernes instal·lacions al local de Plaça completaven les instal·lacions que servien l’any 1935 a més de 1.200 families llucmajoreres que vivien pura i exclusivament del sou, que troban a la cooperativa tot el que precissava a més baix preu i que pagava amb “cupons” bescamviables a cap d’nay amb el 2 per 100 de descompte.
Quan l’Ajuntament emprení l’ampliació urbana i la feina començava a faltar, LA NUEVA VIDA comprava finques, les amillorava amb els aturats i les rifava entre els seus socis.
Vaga de la fumada
El primer sindicat de Llucmajor era de pagesos, però aviat LA RECOMPENSA DEL OBRERO arreplegà als sabaters. L’any 1925, els diversos sindicats llucmajorers s’integraren a UGT i reivinidicaren les vuit hores de feina. Guanyaren. Però els patrons imposaren la prohibició de fumar durant aquestes hores laborals. Sis mesos durà la vaga i els obrers vivien de la caixa de reserva de la Cooperativa. Al final aconseguiren poder fumar. Però les represàlies arribaren aviat.
Els que havien quedat sense feina organitzaren una cooperativa de producció l’any 29. Eren els millors sabaters que coneixien la feina de cartró que es feia per l’exportació. Començaren fent sabata fina i d’infant i de bona qüalitat. L’any 1933, eren 87 socis que giraven quasi 250.000 pts. Era LA HORMIGA.
Ambdues societats, sense exigir pertenència política, als associats estaven encapçalades per socialistes, els quals dirigien part del benefici a la vida socio-política municipal, en la qual participava la població de manera molt directa. Guanyar una vaga o arreplegar un centenar de joves a cantar o a fer teatre no era tasca difícil. No és estrany, doncs, que les Joventuts Socialistes arribassin ben aviat al centenar d’afiliats.
La República
En Damià Fullana encara recorda el cansament del 14 d’abril desprès de dinar anant de fàbrica en fàbrica anunciant la proclamació de la República. Després de la feta de l’horabaixa, el republicà Bartomeu Sastre, de Ca’n Llopis, fou anomenat batle. Després seria reafirmat a la repetició de les eleccions, amb el recolçament del metge Constestí, home fort de March a Llucmajor.
Obres típiques d’aquells temps -secularització del cementiri i construcció d’unes escoles, per evitar el lloguer de cases per a aquest fi -foren iniciades. A part la casa del poble, hi havia el local dels republicans a Ca’n Coix i els més de dreta se reunien a Ca’n Parrí. Tots els avalots de la península, durant aquests anys es reberen amb serenitat, fins que el dia de la darrera fira, majoristes, patrons sabaters i comerciants es van poder treure l’espina amb la declaració de l’estat de guerra. Fou clausurada la Casa del Poble, destituïts regidors republicans i socialistes, detinguts alguns joves i el gerent de la Cooperativa, sota l’acussació de tenir armes. Als pocs dies van ser amollats per manca de fonaments en les acusacions.
Els feixistes
Durant tot el 35 governà el poble el radical Miquel Carbonell i a l’estiu començaren a apareixer algunes pintades feixistes. Els al·lots de l’escola es manifestaren a Plaça encapçats pel padàs que havien emprat per llevar pintura vermella fermat a un regle.
Alguns sabien que venien de Ciutat feixistes i que feien pràctiques de tir a Vallgonera, quan al juliol obreren local al segons pis del nombre 4 de la Plaça.
Però la provocació més forta va arribar durant la celebració de l’aniversari de la proclamació republicana, l’any 36, restituït l’Ajuntament del 31 i amb el Front Popular victoriós. Es va moure brega a Ca’s Coix, seu republicana, Els joves socialistes, que havien desfilat eren a la Casa del Poble hi acudiren d’inmediat i la gresca durà una bona estona fins que es produïren vàries detencions de feixistes, als quals se’ls trobà una pistola i vàries armes.
El mestre Guillem Gaya havia organitzat un grupet de comunistes, ara integrats en la Casa del Poble i les Joventuts, que es reunien a Ca’n Netos, Hi havia trencadors de marès de S’Arenal, però ni ha havia discrepàncies amb els socialistes, Simplement apuntaven el perill del feixisme, que els socialistes veien en mans dels joves més ineptes del poble, parant l’esment a aquells que estaven darrera la barrera i a les files de la CEDA.
Abajo las armas
Havia d’acabar el curs i el grup de teatre representava l’obra ABAJO LAS ARMAS al teatre Odeón. Les noticies eren inquietants. El mestres, animadors socials, havien despedit els al·lots recordant-los que el curs següent començarien a les escoles noves, que a marxes forçades s’estaven acabant. Al teatre, aquell 18 de juliol hi havia nervis. Acabada la representació el president de les Joventuts organitzà una ronda. El diumenge anterior hi havia hagut un partit de futbol al camp de Ses Olletes entre el Huracán, amb alguns joves comunistes, i els Seràfics, amb alguns feixistes, Hi havia hagut estirades, I aquell vespre alguns joves socialistes, tenien ganes de trobar-los pel carrer. Altres amb els majors anaren a la Casa del Poble de Ciutat a cercar noves i armes.
El diumenge transcurrí amb normalitat tensa, mentre els caps republicans i socialistes aconsellaven tranquil·litat, Aixímateixm alguns joves tornaren a fer guàrdia. La matinada del dilluns, un cridà als demés que dormien a les cadires o sobre les taules de la Casa del Poble, que hi havia feixistes al carrer. Igènuament i esperant veure una cosa rara (algún adormisat constestà; res, si es un Rumbet!). Però a les poques hores la Guàrdia Civil tancava amb una cadena el local. La gent es dispersà pels bars usuals. Un a un foren tancats. De sobte, irrumpí a la plaça, rompent el tens silenci un camió carregat de camises blaves i armes. No va poder voltar vora ca’n Madró i pujà a la plaça. Amb crits i amenaçes, un oficil d’Alcalà va prendre la Casa de la Vila, mentre les armes -ARRIBA- feien escampar la gent, que comença a canviar d’adreça, a amagar-se per les cases de fora vila i algún per les barraques de roter o a les pedreres-
La desfeta
Detencions i oli de rici ompliren els dies d’estiu del 36, Alguns diuen que majoristes i comerciants la mateixa nit del dilluns saquetjaran la Cooperativa i no són pocs que recorden que a plena llum del dia traginaven carretades d’oli, saques de farina i esperdenyes a Ca’n Sergent, a Ca’n Reda, a Ca’n Joan Canyelles … els dies següents.
Però fins al setembre no començaren a caure els directius de LA NUEVA VIDA i els socialistes locals. Amb una mort es va resoldre el vell problema de l’aigua de Randa.
Un aplec de joves socialistes que no tenien família havien anat el dilluns al fort de Regana amb l’intenció de prende’l, però la mateixa nit els van prende, dins una caseta de roter, acuats per una garriguer de la Marquesa de Verí, En Miquel Monserrat (set) i el mestre Guillem Gayà foren conduïts a Ciutat, Els demés havien de presentar-se a l’Ajuntament l’endemà, El president de les Joventuts, Antoni Zanoguera, en edat militar, fou l’únic del grup afusellat amb consell de guerra per deserció i auxili a la rebelió.
Quan ja havien voltat la fula del calendari, obligat, els treballadors a afiliar-se al sindicat de Falange (un bon dia de tardor les coes a la peixeteria eran llargues com la sombra d’aquells dos morts d’aquella mateixa nit, Julià Oliver –Sastre– i Joan Caldès –Sempulí-), s’organitzaren les rodes de sabaters. Eren nou sabaters de LA HORMIGA que treballaven a ca’l mestre Amador. En Francesc Oliver (Llosco Barraca) tenia 21 anys i treballava bé la sabata fina. També hi era. Foren presos i morts a Porreres aquell mateix 15 de febrer. Foren els darrers assesinats, I, el final de les cooperatives.
Però allà pel 40, la solidaritat dels joves per pagar l’enterrament d’Enric, el català, fou motiu de desterro a Binissalem i Alaró d’uns 4 homes i vàries dones. Algunes ja s’havien passetjat repades pel poble sota qualsevol acusació. Els banquers locals acabaven amb la solidaritat que els havia fet competència. El sabater Polatet Batle tornava tenir obrers disciplinats i feiners i els clergat assistència als sermons. I l’escola, desprès de servir de caserna militar, s’obrí definitivament.
El mateix dia que morí Franco, es suicidà aquell a qui tots els dits apuntaven com a matador. Les mirades ja no eren recriminants. I ara, quan les joves famílis llucmajores pujen de S’Arenal amb el cotxe carregat de queviures en borses d’hipermercat, somriuen, tot enfilant la llatga i recta -però dolça- costa, veient els avions de Son Sant Joan i recordant els invents d’en Pere de Son Gual. I arriben a Plaça, beuen coles i wisqui o compren tabac, recordant amb nostàlgia la vaga de la fumada, al bar estanc de Sa Cooperativa, de nom oficial “Tabú”.
