Li deien de Can Julià. Tenia quaranta-cinc anys i era casat. La seva ideologia política era ben definida: Esquerra Republicana. El seu ofici? Havia estat ebenista, però una bona predisposició econòmica li havia permès deixar-ho per dedicar-se més intensament a la política. Era propietari d’una botiga de queviures a la Ciutat de Mallorca -carrer Lluís Salvador- i normalment la regentava la seva esposa. Ell era el batle de Búger i havia estat diputat provincial. Home actiu, l’any trenta-quatre va ser empresonat a rel dels fets que es desencadenaren rera la revolta d’Astúries. Quan esclatà la rebel·lió militar, dos anys desprès, va procurar amagar-se, des del primer moment, concscient que seria perseguit amb ràbia. Intentà sortir de Mallorca: el dia vint era al Port de Felanitx per veure si hi havia possibilitat de salpar amb qualque barca cap a Menorca. No fou factible i decidí regugiar-se a Sóller. El delataren però, i va tenir temps d’escapar-se. Trobà el seu definitiu refugi: Pòrtol. Vivia a ca un bugerró anomenat El Rector Pelut i feia de foraviler. Hi havia molta de feina en el camp i era fàcil dissimular. Un capell d’ala ampla. Una camisa suada. Tot i això algú que el coneixia el va denunciar. El detingueren. Assegut en una estança, prop de la porta, del centre falangista de Pòrtol, va ser exposat a la befa dels nins que miraven encuriosits l’home detingut. Qualque escopinada va topar amb les galtes de Joan Alemany. A hora foscant li digueren si volia menjar qualque cosa. Sorprenentment no havia perdut la fam. Demanà dos ous fregits que li serviren a l’acte. Ignorava, Joan Alemany, que acabaven de concedir-li l’última gràcia. No veuria l’albada. Li clavaren una pallissa de ca. Li acoltellaren les cames. Duia la mort pintada quan decidiren fermar-lo al parafang d’un cotxe i traslladar-lo al cementiri de San Maria. A mig camí, quan Joan Alemany era un cos desfet, li descarregaren un parell de trets. Joan Alemany respirava. La seva vida era una espelma irritablement inacabable. Algú agafà una aixada i d’un cop li badà el crani. Era la nit del vint-i-set de setembre del trenta-sis.
Llorenç Capellà, Diccionari Vermell, pàg. 20-21
Búger, no feren capot, Memoria Civil, núm. 29, Baleares, 20 julio 1986, Damià Quetgles
