Cinquanta-nou anys. No pertanyia a cap partit polític i, cas d’haver-se de definir, possiblement hauria optat per qualque opció conservadora i moderada. Madò Gabriela havia estat molts anys al servei de l’ecònom del poble i, possiblement, sols tenia un enemic: un personatge, al qual l’Ajuntament havia posat una multa de setze pessetes, perquè el seu ramat entrava a pasturar dins les terres de madò Gabriela. Això va succeir abans de la rebel·lió militar, en temps del batle Amer, quan aquest personatge, anomenat En Joan de Son Perot, sabia que una escopeta sols servia per anar a caçar. Després, a partir del juliol del trenta-sis, degué veure que servia per altres coses, car l’integraren dins els grups armats que es crearen per tal de garantir la vigilància i el manteniment de l’ordre públic. Al cap de desset anys d’haver-se produït l’assassinat de madò Gabriela, el diari “Baleares”, mitjançant la firma P.S. va fer-se’n ampli eco, a rel d’haver-se descobert el cadàver de la víctima. Tots els diàlegs que es publicaren, els reproduesc tot seguit, convenientment traduïts al català. Manacor, els mesos d’agost i setembre del trenta-sis, va ser la terra del crim. Madò Gabriela va ser la víctima número … ¿Quin número li degué correspondre a madò Gabriela? La cosa és que una tarda de l’esmentat mes de setembre, anava a collir figues amb la seva cosina Maria i, a mig camí, es trobaren amb En Joan de Son Perot, escopeta en braços. Parlaren així. Comença l’escena:
Madò Maria: L’amo En Joan, em feis por amb aquesta arma.
L’amo En Joan: Sols la poden témer els qui han fet mal …
Madò Maria: De mi no tindreu queixa?
L’amo En Joan: De vós, no.
Madò Maria contà al periodista, aquell dia de novembre del cinquanta-tres. quan encara la por de la repressió era de guàrdia permanent a les cantonades, que la seva cosina Gabriela i ell començaren a discutir. Va ordenar En Joan de Son Perot: “Anem a la caseta” i madò Gabriela va negar-se a obeir-lo. En Joan de Son Perot va tornar a ordenar, escopeta en les mans, ara a la cosina Maria: “Vós anau-vos-en i aquí no ha passat res. Res. Si no …” Madò Maria li acopà corrensos pel mig del figueral. La veu de Gabriela esperonava. “Vés-te’n al Rector i conta-li-ho tot¡ Quan a uns dos-cents metres, l’alè trencat, va girar-se, Gabriela era de genollons. “Si m’has de matar, no em duguis a la caseta. Mata’m aquí”. Tanmateix ni les súpliques ni els sanglots ablaniren l’ànim d’En Joan, un home al qual havien armat per a defensar la seguretat ciutadana. Però retornem als diàlegs. Madò Maria arribà al poble sense figues i sense cosina. Hores després, l’amo En Joan ordenà a un al·lot de catorze anys, que tenia al seu servei, anomenat Jaume Lliteres: “Agafa un càvec i fes un clot, que hem d’enterrar una truja que s’ha morta darrera aquells feixos”. L’al·lot, juntament amb Pere Roig que també treballava a Son Perot, anà a estirar la truja, però trobà el cadàver d’una dona. Amo i criat, parlaren així:
L’al·lot Lliteres: L’amo, perdonau, però és una dona morta …¡
L’amo En Joan: (encanonant-lo a ell i al seu company) Cavau aviat el clot! Cas que no el caveu, el cavaré jo, però serà per tres …
Cavaren el clot o enterrarem madò Biela; una dona que anava al tros a cercar figues i sols va arribar a mig camí.
Autor: Antoni Vanrell
