Tenia uns tranta-nou anys. Casat. Era el batle de Porreres i president d’Esquerra Republicana. Treballava a “S’Alfombrera”. Quan va esclatar la revolta militar, procurà amagar-se, cal sabia cert que seria una de les persones més perseguides. Havia prohibit les processons del Dijous i del Divendres Sant i, aquesta decisió, li suposà un trencament gairebé definitiu amb l’Església. El mateix dia de Pasqua, el rector LLuís Crespí i Niell, es va negar a passejar-se amb el Sol Pas i ordenà als catòlics, que obrissin les portes de les seves cases a les onze, que les beneiria totes simbòlicament des de la trona. Queda una glosa per recordar la feta: “A l’instant sentírem tocar / ses vint campanades fortes / beates, obriu ses portes / que es rector beneirà”. Sabia Climent Garau que havia d’amagar-se. Va viure a Son Figola, a Sa Font Bosseta, a Son Mut. L’obsessió dels feixistes porrerencs, que ja havien netejat el poble de germen roig, era capturar-lo. Finalment el localitzaren en Es Poassos i el traslladaren a Porreres, enmig d’una alegria no gens continguda. A Climent Garau el torturaren. Amb el nas li feren fregar una falç i un martell que havien aparegut pintats a la façana de cal dentista el temps de les eleccions. L’afusellaren a la possessió de Son Puigdorfila, situada en el Camí dels Reis de la Ciutat de Mallorca, la nit del vint-i-tres de setembre del trenta-sis, juntament amb el seu germà Joan. Quan recolliren els cadàvers, estaven fermats l’un a l’altre pels canells.
Capella, Ll. (1989) Diccionari Vermell, Mallorca. Ed. Moll, p. 76-77
