Partit polític d’àmbit estatal creat el 1880 per Práxedes Mateo Sagasta amb el nom de Partit Liberal Fusionista. A l’època de la Restauració alternà en el poder amb el Partit Conservador. Era hereu del Partit Progressista i defensava el sufragfi universal i un exercici no autoritari del poder, s’implantà amb força durant el decenni de 1880 a 1890. Fou dirigit per Antoni Maura, que s’imposà a Jeroni Rosselló. Guanyà a les eleccions municipals de 1881 i a les generals d’aquell mateix any. Aconseguí tres diputats el 1881, un el 1884 i tres el 1886. En aquests comicis foren elegits l’advocat Antoni Maura, el funcionari Mateu Gamundi Montserrat, el peninsular Enrique de Mesa y Moyà i l’advocat i propietari Pasqual Ribot Pellicer. En aquella època, repercutí a Mallorca l’escissió de l’Esquerra Liberal. El gros del liberalisme mallorquí, amb Maura al capdavant, era adscrit a la tendència gamacista del Partit Liberal.
El 1891, es reorganitzà la junta directiva, dit La Penya, i tots els grups liberals mallorquins s’uniren sota la direcció d’Antoni Maura. A més, incorporà bona part dels republicans possibilistes i dels republicans radicals i alguns republicans federals. El seu òrgan fou El Liberal Palmesano, Durant el decenni de 1890-1900, controlà sovint les principals institucions mallorquines, A les eleccions generals de 1891, aconseguí dos diputats, a les de 1893, quatre, a les de 1896, dos i a les de 1898, tres. El seu predomini a Mallorca finalitzà quan s’escindiren els liberals gamacistes encapçalats per Antoni Maura i Pascual Ribot (1898).
Els liberals pròpiament dits es reorganitzaren a Palma, el març de 1899, entorn del Centre Liberal Democràtic i impulsaren una Coalició Liberal. El 1901, obtengué tres diputats, el 1903, un, el 1905, tres, i el 1907, un. Sovint, arribà a acords amb els republicans i l’aliança republicano-liberal guanyà a Palma a les eleccions municipals de maig de 1909. En el decenni de 1910-20, el Partit Liberal s’anà desintegrant a nivell estatal. A Mallorca, hi va haver partidaris de les tendències dirigides pel comte de Romanones, dits romanonistes, per Manuel García Prieto, dits garciaprietistes, i per Santiago Alba, dits albistes. Malgrat això, es continuà repartint el poder a les principals institucions illenques amb el conservadors i les mauristes. Obtengué dos diputats a les eleccions a corts de 1910, un a les de 1914 i dos a les de 1916, 1918, 1919 i 1920.
Devers 1917, els principals dirigents liberals eren Alexandre Rosselló, Bernat Amer i Valerià Weyler. Va tenir una organització juvenil, la Joventut Liberal, que era presidida (1917) per Elvir Sans. Cap a 1918, el partit restà sota la influència del financer Joan March. El 1919, incorporà bona part dels membres del Centre Regionalista de Mallorca i es reorganitzà com a Partit Liberal Autonòmic Mallorquí, sota la direcció d’Alexandre Rosselló. En aquella mateixa època, se separaren del partit els weyleristes, que organitzaren un Partit Liberal Weylerista. Amb el suport de Joan March, es convertí en el partit hegemònic a Mallorca. El 1923, aconseguí tres diputats i s’hi incorporaren motls de conservadors i de mauristes.
Després de la Dictadura de Primo de Rivera es reorganitzà com a Partit Liberal Demòcrata i participà en les eleccions municipals d’abril de 1931 dins la Conjunció Liberal-Conservadora, Va aconseguir un gran èxit i obtengué 23 regidors a Palma i 179 a la Part Forana. Després de la proclamació del II República, es convertí en Partit Republica de Centre.
Gran Enciclopèdia de Mallorca
Vol. 12 pàg. 383-384
