Els fets del sis d’octubre va ser el moviment insurreccional del govern autònom de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà, el 6 d’octubre de 1934, quan el president Lluís Companys proclamava l’Estat Català de la República Federal Espanyola.
 |
Antecedents
Després de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), el rei Alfons XIII encapçala la transició cap a la democràcia i el 12 d’abril de 1931 es convoquen eleccions generals que donaren una victòria aclaparadora al líder d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Francesc Macià, el qual proclamà el 14 d’abril la República Catalana dins una Federació de pobles ibèrics. Al cap d’unes hores, la Segona República Espanyola era proclamada a Madrid. Unes negociacions entre tots dos nous poders, de Madrid i Barcelona, desembocaren, el 17 d’abril, en el restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya, amb Francesc Macià com a primer President de la institució.
El 9 de setembre de 1932 les Corts aprovaren després de fortes retallades l’Estatut d’Autonomia, i al cap de poques setmanes, se celebraven eleccions al Parlament de Catalunya, el qual es constituïa el 6 de desembre, amb Lluís Companys com a primer President de la cambra legislativa.
El gener de 1934 Catalunya assumia facultats judicials amb la creació del Tribunal de Cassació, i nous poders executius, incloent-hi els d’Ordre Públic en desaparèixer de l’estructura política la figura dels governadors civils, que representaven el govern espanyol a Catalunya.
El dia de Nadal de 1933 moria el president Macià, el dia 1 de gener de 1934 era elegit Lluís Companys per succeir-lo.
Mentre, a Espanya, el novembre de 1933 es celebren les segones eleccions que són guanyades per la coalició del Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux i la CEDA de José Maria Gil Robles. Comença així el que alguns han anomenat Bienni negre.
Les diferències polítiques entre el govern d’esquerra de la Generalitat i els governs de centredreta de Madrid, dificultaven les relacions entre ambdós poders i el normal exercici de l’autonomia. Així per exemple, l’aprovació l’abril de 1934 pel Parlament d’una moderada Llei de Contractes de Conreu obtingué la immediata oposició de la Lliga Regionalista i dels grans propietaris, els quals, amb l’ajut del govern central, aconseguiren l’anul·lació de la llei per anticonstitucional.
Aquest fet obrí una greu crisi política entre Madrid i Barcelona i una considerable exacerbació nacionalista, que afavorí les activitats paramilitars i les propagandes separatistes de les Joventuts d’Estat Català, dirigides per Josep Dencàs.
Els dies anteriors
Dencàs assoleix la conselleria de Governació el 18 de setembre i a Miquel Badia se li encarreguen els serveis d’Ordre Públic de Catalunya.
El dia 2 d’octubre cau el govern de Ricardo Samper i dos dies després Alejandro Lerroux forma un govern només amb ministres de la CEDA, organització considerada no republicana. Immediatament és declarada una vaga general a tot Espanya.
El mateix 5 d’octubre, l’Aliança Obrera de Catalunya també declara la vaga general, sense el suport, però, de la CNT, i Barcelona queda paralitzada. Dencàs fa detenir alguns dirigents anarquistes. Els Escamots d’Estat Català van mal armats i estan poc preparats. Les forces d’ordre públic que pot utilitzar la Generalitat es limiten a uns centenars de mossos d’esquadra. L’Aliança Obrera amb prou feines mobilitza un miler de persones al no tenir el suport ni de la CNT i de la Unió de Rabassaires. L’Aliança Obrera i Estat Català perseguien objectius diferents —la revolució social els uns, el cop d’estat separatista els altres—, però, mancats de mitjans, no pogueren arrabassar la iniciativa al govern de la Generalitat. Tots aquests ingredients fan que les mobilitzacions es dissolguin la tarda del 6 d’octubre. Pràcticament no hi hagueren actes de violència ni a Barcelona i poquíssims a la resta de Catalunya.
 |
La proclama
Però a les vuit del vespre, Lluís Companys apareix al balcó de la Generalitat acompanyat dels consellers i proclama l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola.
En acabar el discurs, Companys comunica els seus desitjos al cap de les tropes a Catalunya, el general Batet, tot demanat-li que es poses a les seves ordres. El general parlamenta amb Enric Pérez i Farràs, el cap dels mossos d’esquadra, perquè es presenti a capitania per posar-se a les seves ordres. Però aquest li respon que només obeeix al president de la Generalitat. Batet parla amb Madrid i proclama l’estat de guerra.
Però el que fins aleshores havien sigut focs d’encenalls, ara es convertia en un polvorí. Aquell vespre es construeixen barricades, es distribueixen grups armats pels carrers i es prepara als edificis oficials per a la resistència. La Generalitat es defensa amb un centenar de mossos d’esquadra, l’Aliança Obrera ocupa el local de Foment del Treball Nacional a la Via Laietana amb uns 400 homes, els partidaris del PSOE es concentren a la Casa del Poble al carrer nou de Sant Francesc, i en general els grups amb fusells estan preparats als locals de La Falç, Nosaltres Sols! i el CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria).
Prop de les onze, una companyia d’infanteria arriba al CADCI des d’on comencen a disparar matant un sergent i ferint set militars. S’ordena el foc de canó cap al centre resultant morts Jaume Compte i Canelles, Manuel González Alba i Amadeu Bardina, dirigents del Partit Català Proletari. La resta són capturats.
Mentre Dencàs i Badia i altres membres d’ERC, junt amb un centenar d’homes pèssimament armats, es fan forts a la Via Laietana davant del setge ben armat de l’exèrcit.
Paral·lelament, una columna d’artilleria arriba a la Plaça de Sant Jaume informant a Pérez i Farràs que tenen ordres de prendre els dos edificis oficials. Després d’un tiroteig, els mossos es repleguen a l’Ajuntament. El setge s’amplia amb l’arribada d’una companyia de metralladores.
El general Batet, tot i tenir ordres estrictes i dures, des de Madrid, d’atacar, i sabent que tenia la situació completament controlada, va deixar passar l’estona esperant la rendició. A les sis del matí, Companys comunica a Batet la seva rendició.
La rendició
Les tropes entren al Palau i detenen a Companys i els diputats Josep Tarradellas, Antoni Xirau i Palau, Joan Casanellas, Estanislau Ruiz i Ponsetí, i al president del parlament Joan Casanovas i Maristany. Tot seguit a l’Ajuntament també detenen a Carles Pi i Sunyer i els regidors d’Esquerra que li feien costat. Tots els presos foren portats al vaixell Uruguai ancorat al port de Barcelona i reconvertit en presó.
Aquell matí, els carrers anaren quedant buits de gent i tot anà tornant a la normalitat. Fins i tot, un representant de la CNT aconsellava per la ràdio tornar al treball.
Malgrat la gravetat dels fets, es considera que el general Batet aconseguí dominar la situació amb el mínim de destruccions i violència, actitud que li valgué atacs d’ambdós bàndols: de la dreta i d’alguns sectors militars per la seva feblesa, i dels vençuts per no posar-se a les seves ordres.
A Astúries, en el que s’anomenà la Revolta d’Astúries, els fets foren molt més sagnants amb centenars de morts per l’enfrontament entre la Guardia Civil i l’exèrcit contra l’Aliança Obrera.
Conseqüències
El coronel Francisco Jiménez era nomenat governador de Catalunya i president accidental de la Generalitat. L’Estatut d’autonomia fou suspès i el govern de Catalunya i molts altres ciutadans, revestits d’autoritat o no, foren empresonats i condemnats a llargues penes. Durant més d’un any les reformes i la modernitat aconseguides quedaven aturades en tots els camps. El febrer de 1936, unes eleccions generals tragueren de presidi el Govern de Catalunya i la Generalitat reprengué les seves funcions.
Si bé va ser un fet més simbòlic que pràctic, donada la curta durada d’aquell escenari, les conseqüències que se’n van desencadenar foren cabdals i considerats un preàmbul de guerra civil.
Articles relacionats
Bàndol del General Batet declarant l’estat de guerra
