El 14 d’abril de 1931 es proclamà a Espanya la Segona República Espanyola (1931–1939), que enderrocà el règim de la Restauració borbònica iniciat amb l’arribada al tron d’Alfons XII. El numeral “segona” s’utilitza per diferenciar-la del període republicà que hi va haver entre 1873 i 1874, conegut com la Primera República Espanyola.
El rei Alfons XIII i el dictador Miquel Primo de Rivera. Ullstein/CordonPress ———————————————————————- | Comitè Revolucionàri convertit en el govern provisional de la República, d’esquerra a dreta: Miguel Maura (Governació) Fernando de los Ríos (Gràcia i Justicia), Álvaro Albornoz (Foment), Niceto Alcalá Zamora (President del Consell) Largo Caballlero (Treball) i Santiago Casares Quiroga(Marina) |
De la monarquia d’Alfons XIII a la proclamació de la República
La crisi del sistema de la Restauració borbònica (alternança fraudulenta del partit Conservador i del Liberal) i la gran inestabilitat política (tretze governs diferents entre 1917 i 1923), propiciaren que el general Primo de Rivera, amb el consentiment del monarca Alfons XIII, donés un cop d’Estat que inicià una dictadura.
Tanmateix Primo de Rivera no solucionà la greu crisi econòmica i social i, a més, generà enfrontaments amb l’exèrcit.[notes 1] L’augment del deute públic i la davallada de la cotització de la pesseta, juntament amb l’oposició generalitzada d’amplis sectors de la societat, inclosos els militars,[notes 2] feren caure el govern l’any 1929 i obligaren al dictador a exiliar-se l’any següent.
El general Berenguer, i després el govern de l’almirall Aznar, intentaren formar un gabinet de concentració dinàstica. La legitimació de la continuïtat monàrquica la va plantejar el govern Aznar a través d’un complex procés electoral en el qual se succeïen eleccions municipals, provincials i estatals. Sense voler-ho les eleccions municipals convocades per l’abril de 1931 es convertiren en un plebiscit sobre l’acceptació o no de la monarquia.
Com que els polítics monàrquics no oferien un projecte real de participació democràtica, el procés constituent es veia de forma forçosa lligat a la causa republicana, esperonat pels afusellaments dels herois de Jaca, acte d’una forta vinculació emocional,[notes 3] a més, la creixent oposició de les forces republicanes –Pacte de Sant Sebastià– impedien la tornada al model de l’alternança pactada i fraudulenta.[notes 4]
A principis de 1931 torna a Catalunya Francesc Macià, exiliat a França durant la dictadura, havia intentat una invasió per instaurar la República Catalana.[1] Macià és acollit com un heroi, com l’home més popular de Catalunya, havia esdevingut un mite, un home carismàtic, pel seu idealisme i per la seva irreductible defensa dels drets de Catalunya. Era ja l’Avi.[2] Al país, la monarquia només tenia el suport de la Lliga Regionalista, molt debilitada pels resultats electorals.
Proclamació de la Republica catalana per Francesc Macià (1931) | Madrid, 14 d’abril de 1931, proclamació de la República |
A tot Espanya guanyen les esquerres. Per sorpresa de la majoria, els resultats electorals del 12 d’abril van mostrar que les ciutats espanyoles més importants s’havien pronunciat a favor dels partidaris de la República.[3] A Catalunya ho fa Esquerra Republicana de Catalunya, un partit creat tres mesos abans a partir de la fusió entre Estat Català, el Partit Republicà Català i el grup afí a la publicació de l’Opinió. La petita burgesia i la immensa majoria dels treballadors havien votat a favor de la República per recuperar les llibertats públiques i sindicals.
Malgrat els resultats electorals no era previsible un canvi de règim immediat. La majoria electoral era encara dinàstica als petits municipis, però la classe treballadora, el dia 14 d’abril, estava disposada a acabar allò que havia iniciat i les dues poblacions que primer van proclamar la República van ser Eibar i Barcelona, dues ciutats industrials. A Barcelona, ERC guanyadora en vots i regidors a les quatre províncies catalanes, Lluís Companys proclamà la República Catalana, hissant la bandera republicana i Francesc Macià es dirigí, poc després, a l’actual Palau de la Generalitat de Catalunya, a l’altra banda de la plaça, i proclamà la República Catalana dins la República Federal Espanyola. L’escriptor Toribio Echeverría explicà la proclamació de la Segona República a Eibar d’aquesta manera:
« | …y antes de las seis de la mañana habíase congregado el pueblo en la plaza que se iba a llamar de la República, y los concejales electos del domingo, por su parte, habiéndose presentado en la Casa Consistorial con la intención de hacer valer su investidura desde aquel instante, se constituyeron en sesión solemne, acordando por unanimidad proclamar la República. Acto seguido fue izada la bandera tricolor en el balcón central del ayuntamiento, y Juan de los Toyos dio cuenta desde él al pueblo congregado, que a partir de aquella hora los españoles estábamos viviendo en República.[4] | » |
El rei no vol abdicar. Però, el comitè revolucionari autoproclama el Govern Provisional, el cap del qual, Niceto Alcalá-Zamora, proclama la II República Espanyola des del balcó del Ministeri de Governació. Aquell mateix dia Alfons XIII marxa de Madrid en cotxe direcció a Cartagena. Allà s’embarca en un vaixell que el porta a Marsella. La seva família abandona l’Estat sense que es produeixi cap acte violent en contra seva.
La Segona República en temps de pau (1931-1936)
El context internacional on naixia la jove República era advers a nivell econòmic i polític. La crisi econòmica mundial s’havia iniciat amb el crac del 29 i el model democràtic estava en retrocés a Europa: Àustria tenia un govern parafeixista, Alemanya estava a punt d’ésser governada per Adolf Hitler i a Itàlia ja tenia al poder Mussolini. Ras i curt, la societat europea dels anys 30 del segle XX assistia a una bipolarització entre feixisme i socialisme.
Els períodes que viurà la República són:
- El govern provisional (1931).
- El «Bienni Reformista», proposta de dur a terme la política d’esquerres.
- El «Bienni Negre», govern de la CEDA amb l’objectiu de desmantellar l’obra del bienni anterior.
- El Front Popular.
El govern provisional (1931)
El govern provisional, fruit del pacte de Sant Sebastià (1 d’agost de 1930) fou presidit per Niceto Alcalá-Zamora i hi eren representats els socialistes, els radicals, els republicans, els nacionalistes catalans i els catòlics. La Segona República espanyola va néixer amb molts reptes: construir un sistema representatiu homologable a les democràcies parlamentàries occidentals, donar satisfacció a les reivindicacions nacionalistes de Catalunya i el País Basc, resoldre el problema agrari, acabar amb l’analfabetisme, desvincular l’Església de l’Estat, satisfer les primeres reivindicacions feministes, entre d’altres.
La tasca més destacada fou la Constitució progressista de 1931. Però afrontà problemes derivats de l’oposició anarquista i esclats de brots d’anticlericalisme[notes 5] i la proclamació de la República Catalana per part de Francesc Macià.
El Bienni Reformista (1931-1933)
El 28 de juny se celebren eleccions a les Corts Constituents; de nou amb victòria aclaparadora de les esquerres. Abans d’acabar l’any, el 14 d’octubre, Alcalá-Zamora dimiteix com a president del Govern perquè al Parlament hi ha massa posicions laiques i reformistes per a un centrista com ell (conserva, però, la presidència de la República), i assumeix el càrrec Manuel Azaña, fins aleshores ministre de la Guerra.
El Govern aprova la Constitució de la República el 10 de desembre de 1931. Pocs dies després, el 16, Azaña forma un govern estable que donarà lloc a l’anomenat bienni socialazañista.
La primera legislatura republicana, presidida per Manuel Azaña no va satisfer ningú: les reformes realitzades o previstes van exasperar l’Església catòlica (ja que el govern prohibia l’ensenyament als religiosos i extingia la Companyia de Jesús), als terratinents[5] i bona part dels militars mentre, a l’altre extrem, els anarquistes les van considerar insuficients. En aquest context, les mostres de rebuig a la República seran constants.
L’obra del primer govern voldrà ser reformista i centrada en diversos punts:
- Reforma de l’exèrcit, per la qual els oficials i generals que no volgueren jurar fidelitat a la República podien retirar-se. Era una reforma necessària per a professionalitzar l’exèrcit, racionalitzar els ascensos i reduir l’excessiu nombre de caps i oficials. Anà a càrrec de Manuel Azaña, cap de govern i ministre de la guerra.
- Estatut d’autonomia de Catalunya (1932). A Catalunya, la victòria aclaparadora d’ERC propiciarà la recuperació de la Generalitat i un nou Estatut aprovat per gran majoria del país. Les dones, que no podien votar, sí que varen fer una recollida massiva de signatures per mostrar el seu suport a l’Estatut. El setembre de 1932, les Corts espanyoles aproven l’Estatut.
- Reforma agrària que tingué per fita crear una àmplia capa de petits i mitjans propietaris que posés fi a l’estructura latifundista espanyola. Aquest projecte va topar amb l’oposició dels grans propietaris i amb la manca de recursos per a les expropiacions.
- Reformes socials, el socialista Largo Caballero, ministre de Treball, va dictar mesures destinades a millorar la situació laboral dels treballadors, tant del proletariat industrial com de la pagesia. Malgrat tot, no va existir un pla eficaç per a combatre l’atur.
Intentaren reformar l’educació centrant-la en l’ensenyament primari, es crearen les Missions Pedagògiques i es va suprimir l’obligatorietat de la formació religiosa a les escoles.
L’incident més remarcable és el cop d’estat de l’estiu de 1932 del general José Sanjurjo, conegut com la Sanjurjada , que fracassa i accelera l’aprovació de l’Estatut de Catalunya el 9 de setembre de 1932.
El 1933, Azaña intentà fer un altre govern republicà i socialista, en el qual també hi formi part ERC; fet que motivarà que Lluís Companys, deixi durant dos mesos la presidència del Parlament, per passar a ésser ministre de Marina. Els fets de Casas Viejas precipiten la caiguda de Manuel Azaña. El president de la República, Alcalá-Zamora, desfà el govern Azaña per foragitar els socialistes del poder. Diego Martínez Barrio encapçala el nou govern, integrat únicament per republicans, que dissol les Corts i convoca eleccions. Les dones, per primer cop, podran votar, i això segons sembla, afavoreix als partits de centredreta en les elecions del 19 de novembre següent.[6][7] Les eleccions són guanyades pel centre-dreta del Partit Republicà Radical, encapçalat per Alejandro Lerroux. A Catalunya, ERC perd força davant la Lliga Catalan
El bienni conservador (o bienni negre) (1933-1936)
El govern presidit per Lerroux es desfà a mitjan del mes d’abril de 1934, donant pas a un altre de provisional en mans de Ricardo Samper Ibáñez, home de la seva confiança i fins aleshores ministre d’Indústria i Comerç. A l’octubre la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes de José María Gil-Robles y Quiñones forçà la seva dimissió i es formà un nou govern Lerroux amb tres ministres de la CEDA. La presidència de la República correspongué a Niceto Alcalá-Zamora.
El nou govern intentà anuŀlar la legislació social aprovada, especialment la reforma agrària; s’enfrontà amb el govern de la Generalitat a causa de la Llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament català;[notes 6] amnistià els implicats en la Sanjurjada i establí una assignació econòmica per al culte religiós i el clergat.
La política conservadora del govern ocasionà l’esclat de vagues generals a València i Saragossa, conflictes als carrers de Madrid i de Barcelona i , sobretot a partir de l’entrada dels tres ministres de la CEDA al govern, la revolució d’Astúries de 1934 i els fets del sis d’octubre.
A Astúries, a partir dels dies 5 d’octubre, un cop coneguda la participació d’homes de la CEDA en el nou govern, l’Aliança Obrera, amb participació de la CNT, decretà la vaga general. La revolta es va estendre per les ciutats obreres més importants amb els cartutxos de dinamita a la mà, però fou esclafada de forma sagnant per les tropes regulars i els legionaris després d’uns 15 dies de durs combats amb centenars de morts.
El coronel Yagüe a Asturies l’octubre de 1934 |
L’endemà, 6 d’octubre, el president Companys s’adhrerí al moviment subversiu i declarà l’Estat Català en la República Federal Espanyola com a resposta del govern de la Generalitat de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà. Però l’exèrcit, liderat pel general Domènec Batet, seguí les instruccions de Madrid i anuncià l’estat de guerra. Durant la nit del sis d’octubre la manca de coordinació, el desordre i la desinformació van minvant la revolta. Al matí del dia set, la Generalitat i l’Ajuntament s’han de rendir i els seus dirigents són empresonats al vaixell Uruguay. L’estatut d’Autonomia quedà abolit i, finalment, la Generalitat també serà suspesa.
Així començà l’anomenat bienni negre. El president del govern espanyol continuà essent Lerroux i, el mes de maig de 1935, posa en mans de José María Gil-Robles y Quiñones, líder de la CEDA, el ministeri de Guerra. Gil-Robles nomena el general Francisco Franco cap de l’Estat Major. El president de la República, Alcalá-Zamora, temorós del poder de la dreta republicana, aconseguí forçar la dimissió del govern Lerroux i transferí l’autoritat a Joaquín Chapaprieta i, posteriorment, a Manuel Portela Valladares.
La tensió social i política -amb corrupció política inclosa per l’escàndol de l’estraperlo- facilità a Alcalá-Zamora convocar eleccions pel mes de febrer de 1936.
El Front Popular (1936)
Les eleccions del 16 de febrer de 1936
En aquestes eleccions, l’esquerra s’havia reorganitzat: el Partit Socialista (PSOE), la Izquierda Republicana de Manuel Azaña, la Unió Republicana de Diego Martínez Barrio, el Partit Comunista d’Espanya (PCE) i els nacionalistes gallecs (ORGA) i catalans (ERC) es van presentar a les eleccions com a Front Popular. Els nacionalistes del País Basc hi simpatitzaven i l’important sindicat anarquista Confederació Nacional del Treball (CNT) trencà el seu apoliticisme per demanar el vot pel Front Popular, mentre els partits de dretes es presentaren de forma desunida. A Catalunya les dretes sí que s’organitzaren, en l’anomenat Front Català d’Ordre.
A Espanya, les eleccions del 16 de febrer de 1936 són guanyades de forma aclaparadora pel Frente Popular, mentre a Catalunya guanyà el Front d’Esquerres.[notes 7] La victòria de les esquerres es produí per una conjunció de factors: la desqualificació del Partit Radical de Lerroux, la massiva participació electoral dels anarquistes i la divisió d’unes forces de dreta fraccionades entre el Bloque Nacional (succesora de Renovación Española) de José Calvo Sotelo i la CEDA de Gil Robles.
A Catalunya, les eleccions de febrer van ser guanyades pel Front d’Esquerres de Catalunya, que s’enfrontava al Front Català d’Ordre, liderat per la Lliga Catalana. La victòria de les esquerres va suposar la llibertat immediata per a Lluís Companys i la resta dels detinguts pels esdeveniments del 1934. Al Parlament es mantenia un esperit de no agressió entre la Lliga i ERC, però al carrer les actituds es radicalitzaven entre els seguidors dels diversos partits i s’esperava que d’un moment a l’altre es produís un cop d’estat.
Cap a la sublevació militar
Manuel Azaña fou escollit nou president de la República i Casares Quiroga fou nomenat nou cap de govern, del qual no van formar part els socialistes, atès que es trobaven dividits entre els partidaris de Francisco Largo Caballero, aclamat com el Lenin espanyol i procliu a realitzar una transformació revolucionària de la societat, i els socialistes moderats, partidaris d’Indalecio Prieto, favorable a coŀlaborar amb els partits burgesos.
El nou president de la República, Manuel Azaña, un liberal partidari de la reforma gradual i del procés democràtic, era odiat intensament per part de la dreta espanyola, que recordava la retallada del pressupost de l’exèrcit i el tancament de l’acadèmia militar quan era ministre de guerra (1931). A la dreta, el monàrquic José Calvo Sotelo va reemplaçar a José María Gil-Robles com a portaveu de la CEDA al parlament. A Catalunya, Companys tornà al capdavant de la Generalitat. El general Francisco Franco és destituït de la Jefatura de l’Estat Major i enviat a les Canàries, el general Manuel Goded és desplaçat i enviat a les Balears, i el general Emilio Mola Vidal és cessat com a jefe superior de las fuerzas militares de Marruecos i és enviat a Pamplona. D’aquesta manera el nou govern pretenia dissuadir els militars de la temptativa d’un cop d’estat.[8]
A partir dels mesos de febrer i març de 1936, el Front popular i les dretes seguiren camins diferents: la dreta inicià el camí de la conspiració per guanyar allò que havia perdut a les urnes, mentre a l’esquerra PSOE, UGT i comunistes es radicalitzen i ocupen finques agràries. Tothom es preparava, com deia el dirigent falangista, José Antonio Primo de Rivera: «ha llegado el momento de la dialéctica de los puños y las pistolas». La Falange Espanyola fou il·legalitzada i José Antonio Primo de Rivera, el seu cap, fou detingut.[notes 8] A l’exèrcit també es visqué la divisió política: per una banda, la Unión Militar Española preparava el cop d’Estat i es triava, l’abril del mateix any, com a director del futur cop d’estat al general Emilio Mola Vidal; a l’altra extrem es formà l’Unió Militar Republicana Antifeixista.
El 12 de juliol de 1936, José Castillo, membre del Partit Socialista i oficial de la Guàrdia d’Assalt fou assassinat a prop de Madrid per uns falangistes quan sortia a patrullar. En revenja, l’endemà, el líder de l’oposició conservadora, José Calvo Sotelo, va ser assassinat per una unitat de la Guàrdia d’Assalt. Aquests assassinats foren els catalitzadors de la guerra civil. El 17 de juliol s’inicià la sublevació militar a Melilla. Entre els dies 17 i 20 de juliol de 1936 es produí la insurrecció militar (la fase de pronunciamiento) que inicià la guerra civil més cruenta de la història contemporània d’Espanya. La insurrecció militar del 17 al Marroc es va estendre per moltes guarnicions militars: Manuel Goded Llopis prengué el poder a les Illes Balears, el general Francisco Franco a les Canàries, Queipo de Llano a Sevilla i Emilio Mola, principal planificador de la revolta, a Pamplona.
La Segona República durant la Guerra Civil (1936-1939)
Arran del caos produït per la insurrecció militar al Marroc, el president del Govern espanyol, Santiago Casares Quiroga, dimiteix i ocupa el càrrec Diego Martínez Barrio, que intentà reconduir la situació. Hi ha qui creu que és un pronunciament més, com molts ocorreguts al segle XIX. A Barcelona, la matinada del 19 de juliol, el general Álvaro Fernández Burriel i una part de la guarnició deixen la caserna de Pedralbes i s’encaminen al centre de la ciutat, complint les ordres que des de Pamplona els dicta el general Emilio Mola. Les tropes, acompanyades d’algun falangista, es dirigiren al centre de la ciutat. Però els plans contrainsurgents de la Generalitat feren fracassar el cop gràcies a la força combinada dels Guàrdies d’Assalt, els Carrabiners, els Mossos d’Esquadra, els habitants de Barcelona i, més tard, la Guàrdia Civil. Igual que a Barcelona, la insurrecció fracassà a Madrid, València i Bilbao. Tanmateix hi hagué altres punts de l’Estat en què els militars aconseguiren el poder. Així començà el que per alguns serà la Guerra Civil espanyola i per altres una revolució: el Govern es veié obligat a lliurar les armes al poble, la Generalitat decretà la creació de les Milícies Ciutadanes per Catalunya (dia 21), Lluís Companys cedí l’autoritat al Comitè Central de Milícies Antifeixistes (dia 22), s’organitzaren columnes per alliberar zones sota control militar, i fins i tot es buiden les presons de delinqüents comuns i presos polítics i es tornaren a omplir amb persones de dreta, religiosos, militars i gent de missa.[9]
Els darrers dies de juliol, les milícies catalanes ja s’encaminen cap al front d’Aragó. La CNT i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) boicotegaren els reclutametns de soldats; pensen que al front, per fer la revolució, només ha d’haver-hi voluntaris.
El 4 de setembre de 1936, la presidència del Govern, va passar a mans del socialista Largo Caballero. Al País Basc, el govern de la República els donà l’autonomia l’1 d’octubre de 1936, i fou escollit com a lehendakari en José Antonio Aguirre.
El 4 de novembre del 1936, la CNT s’uní al govern de Largo Caballero, mentre que el govern de Madrid es traslladà a València i es constituïen una Juntes de Defensa Nacional encapçalades pel general Miaja, qui encarregà l’organització de l’Estat Major a Vicente Rojo.
A finals de març de 1937 davant la desorganització en el bàndol republicà i les victòries franquistes a Huelva, Badajoz, Donostia, Toledo, Oviedo i Màlaga, són reclutades les quintes del 34 i 35 (que llavors tenien vint-i-tres i vint-i-dos anys) per a la formació d’un exèrcit regular i disciplinat, el Popular republicà. Però el bàndol republicà seguí dividit. Un exemple, considerat gairebé com una guerra civil dins la Guerra Civil, són els anomenats fets de maig, que van enfrontar les forces anarquistes i el POUM contra la Generalitat i els sectors comunistes. A Catalunya, el POUM acabaria essent il·legalitzat i els seus dirigents detinguts el 16 de juny, 5 dies abans de l’assassinat del seu líder, Andreu Nin.
Aquests fets, així com l’aliança entre republicans, ala dreta dels socialistes i comunistes, fan que Largo Caballero siguí succeït per Juan Negrín, en el càrrec de president del Govern espanyol. Mentrestant, el bàndol franquista conquereix Bilbao, Santander i Gijón, i trenca el front d’Astúries. El Govern de la República s’acaba traslladant de València a Barcelona per l’avenç de les tropes del general Franco.
La situació de la guerra s’anava decantant cap al bàndol franquista, mentre de mica en mica va desintegrant-se el bàndol republicà i reduint-lo a dues zones: una, la de Catalunya, i l’altra, la del centre, amb les ciutats de Madrid i València, aïllades. El Govern republicà segueix reclutant quintes per al front, fins que el 10 de març de 1938 li toca a la del 40, és a dir, a la dels nois que l’any 1940 tindrien vint-i-un anys. La situació al front d’Aragó precipita la seva incorporació quan només tenen entre divuit i dinou anys. Un mes i escaig més tard, són reclutats els de la quinta del 41, és a dir, els que tenen entre disset i divuit anys; són la quinta del biberó.[10]
El 28 de febrer de 1939, el darrer any de la Guerra Civil, els governs de França i del Regne Unit reconeixien l’Espanya del general Franco. A més, Manuel Azaña dimití com a president de la República i el govern republicà va haver d’exiliar-se a França per l’ocupació franquista de Catalunya. L’1 d’abril Franco donava per finalitzada la guerra i la República.
Notes
- ↑ La política d’ascensos del dictador per mèrits de guerra a Àfrica va atraure cap a l’oposició a una part de l’exèrcit perquè el cos dels artillers no els acceptaven ja que consideraven que era un sistema corrupte i fraudulent. Com a resposta, el dictador Primo de Rivera ordenà detencions de militars i suprimí el cos de l’artilleria.
- ↑ Primo de Rivera demanà als capitans de l’exèrcit el seu suport. Però no obtengué resposta. Davant del buit dels seus companys d’armes i del rei decidí posar fi a les seves ambicions polítiques.
- ↑ El desembre de 1930, a Jaca, es va produir una revolta militar precipitada contra el model polític vigent que va fracassar, però el seu ressò, la detenció de polítics republicans i, sobretot, l’assassinat dels seus líders, donà màrtirs a la causa republicana.
- ↑ Els sectors liberals que havien donat suport a la monarquia en el passat, es passaren a la causa republicana, com Niceto Alcalá-Zamora o José Sánchez Guerra y Martínez. No tots, però, perseguien el mateix ideal republicà: uns volien una república més o menys conservadora, altres simplement eren contraris al monarca Alfons XIII o adversaris de Primo de Rivera. En qualsevol cas, els partits tradicionals republicans aconseguiren una gran popularitat, com fou el cas d’Acció Catalana Republicana o el Partit Republicà Radical.
- ↑ L’1 de maig de 1931, ja hi hagué la primera cremada de convents a Madrid per grups d’incendiaris amb col·laboracions d’algun diputat radical
- ↑ La “Llei de contractes de conreu“. Desitjada per la Unió de Rabassaires i rebutjada per la Lliga Regionalista. Aprovada a Catalunya per majoria absoluta, la Lliga la remetrarà al Constitucional; sent derogada el mes de juny de 1934 perquè els magistrats van considerar que Catalunya no tenia competències per fer lleis de tipus social. El 12 de juny, el Parlament tornà a aprovar íntegrament la mateixa llei.
- ↑ El Front Català d’Ordre obtingué un resultat decebedor: el Front d’Esquerres va obtenir 41 representants per només 13 pel Front d’Ordre. A Molas, Isidre. Lliga Catalana. Barcelona:Edicions 62.
- ↑ Mesos després, en plena Guerra Civil espanyola, moriria afusellat, el 20 de novembre de 1936, a la presó d’Alacant
Referències
- ↑ Vilar 1987: p. 317
- ↑ Vilar 1987: p. 318
- ↑ Hurtado, Amadeu. Quaranta anys d’advocat. Ed. Ariel, Barcelona, Volum II, pàgina 25
- ↑ Toribio Echeverría, Viaje por el país de los recuerdos. ISBN 84-7173-154-1.
- ↑ Pagès, Pelai. La guerra civil (1936-1939). Barcelona:Barcanova. 1993. Pàgina 11 i 12.
- ↑ Arce Pinedo, Rebeca. Dios, patria y hogar: la construcción social de la mujer española por el catolicismo y las derechas en el primer tercio del siglo XX (en castellà). Ed. Universidad de Cantabria, 2008, p.176. ISBN 8481024600.
- ↑ Vilar 1987: p. 353
- ↑ Molero 2000: p. 23
- ↑ Vilar 1987: p. 403-405
- ↑ Molero 2000: p. 29-31
Bibliografia
- Termes Ardèvol, Josep; Vilar, Pierre. Història de Catalunya. Edicions 62, 1987. ISBN 8429727108.
- Molero i Olivella, Esteve. Les quintes del biberó. Rúbrica editorial, 2000.