Pere Sampol Mas és un polític i enginyer nascut a Montuïri l’any 1951. Històric dirigent del Partit Socialista de Mallorca, ha estat una figura clau pel desenvolupament del mallorquinisme polític a través d’altes responsabilitats polítiques: fou diputat del Parlament autonòmic durant molts anys (1991-2006), conseller insular entre 1995 i 1999, Vicepresident del Govern i Conseller d’Economia, Indústria i Comerç durant la legislatura del Primer Pacte de Progrés, i Senador autonòmic a Madrid entre 2007 i 2011.
Aquesta entrevista va ser realitzada a la seva casa de Montuïri, a dia 19 de maig de 2020, i reforçada amb noves preguntes, via telèfon, el dia 10 de setembre de 2020. Amb una duració total de 2 hores i 9 minuts, es van fer dues còpies d’àudio, una de telèfon mòbil i una d’ordinador portàtil. El resultat és una transcripció de 24 pàgines.
Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.
FITXA PERSONAL
- Nom i cognoms: Pere Sampol Mas.
- Nascut a: Montuïri.
- Data de naixement: 1951.
- Estat civil: Casat.
- Fills: 2.
- Estudis i formació: Enginyeria tècnica i industrial a l’Escola Tècnica de Barcelona.
- Creences religioses: Agnòstic.
- Militància política, sindical o altres: PSAN (1975-1976) i PSI/PSM.
- Treballs realitzats: Ha publicat quatre llibres: En defensa d’aquest país (en col·laboració amb en Sebastià Serra), Espanya no té remei (un recull de les meves intervencions al Senat), El fracàs d’Espanya, i El procés català amb ulls mallorquins (un recull d’articles sobre el procés de Catalunya). A més, va fer feina a Ràdio Borne, que tenia una secció de components d’electrònica (ell havia fet electrònica industrial), i llavors va entrar a l’Agència Tributària, fins que va demanar l’excedència el 1991, i va ocupar càrrecs al Parlament de les Illes Balears, al Consell Insular de Mallorca, al Govern de Balears, i al Senat.
- Destins: Montuïri i Palma.
- Treball o situació actual: Jubilat.
- Aficions: El cinema, llegir, jugar a billar, la música…
- Nom del pare, lloc de naixement i professió: Joan Sampol Cerdà, nascut a Montuïri, era funcionari.
- Nom de la mare, lloc de naixement i professió: Joana Mas Mesquida, també de Montuïri, era mestressa de casa i cosidora (i una temporada comerciant).
DADES SOBRE LA FAMÍLIA D’ORIGEN
SOBRE ELS PADRINS:
- A què es dedicaven els vostres padrins?
El meu padrí patern era pagès i músic (va ser director de la banda de música de Montuïri), i la padrina, mestressa. Per part de mare, el meu padrí era en Joan Mas i Verd, que era pagès i va ser Batlle de Montuïri i fou assassinat pels feixistes el 1936, i la padrina, també pagesa. Ella va criar les quatre filles orfes fent de pagesa.
- Quina era la seva ideologia?
Per part de pare, eren de dretes i alguns dels germans, falangistes. El padrí matern era d’Esquerra Republicana Balear.
- Varen viure sempre al mateix lloc o emigraren?
No, sempre a Mallorca.
SOBRE ELS PARES:
- Quina era la seva ideologia? Estaven afiliats o militaven a qualque partit o sindicat?
Mon pare era de dretes, i ma mare, d’esquerres (riu). Va ser un matrimoni un poc especial en aquell moment (es degueren casar al 1948-1949 aprox.), imagina’t la filla del batlle esquerrà amb un de dretes… Amb el temps, mon pare va anar evolucionant a postures més progressistes, i quan va venir la democràcia, fins i tot va votar a l’esquerra. En quant a la militància, mon pare, malgrat només tenir divuit anys, va estar a la Falange, però després de la guerra, va ser més aviat apolític.
- Recorda si llegien algun periòdic o revista?
Mon pare era un lector de La Codorniz, que curiosament era crítica amb el règim (“la revista más audaz para el lector más inteligente”). Ell ho comentava molt amb els amics.
- Participaren a alguna vaga o manifestació, o patiren alguna mena de repressió durant el règim?
No.
DADES SOBRE LA INFÀNCIA I JOVENTUT
SOCIETAT:
- Com era la vida social i cultural en aquells anys?
Parlar de política era un tema tabú. Fins que jo em vaig afiliar a un partit, a casa nostra mai se’n va parlar. Gairebé l’únic record que tinc sobre el tema és quan jo tenia uns divuit o dinou anys, i la meva padrina materna em va contar com els falangistes van assassinar el meu padrí (com l’havien anat a buscar a casa seva, se l’havien endut a Palma, i l’afusellaren a Son Pardo).
Les aficions dels nins d’aleshores eren els jocs al carrer, sobretot el futbol. Teníem un centre parroquial on jugàvem a ping-pong, a dames, i demés jocs. Després va venir el cinema. L’aventura setmanal era passar tot l’horabaixa al cinema que hi havia aquí (el Cinema Royal, que ja està tancat). Les sessions començaven a les 15h, i entre les dues pel·lícules, el NO-DO i els tràilers que anunciaven les pel·lícules de la propera setmana, passàvem quatre hores, fins les 19h. Vèiem pel·lícules de vaquers, romans…, i servien per als nostres jocs.
Jo era molt jovenet (uns 11-12 anys) i ja vaig començar a fer feines d’estiu. Era habitual que els nins i joves anéssim a xapar albercocs. Els xapàvem, s’assecaven, i llavors els exportàvem. A Montuïri hi havia bastant de sequers. Era una entrada d’ingressos molt forta per a la pagesia. Jo hi vaig anar uns cinc o sis anys, i fèiem diners per a gastar durant l’estiu i a les Festes de Sant Bartomeu, que eren a finals del mes d’agost. Un estiu, ja amb 15 o 16 anys, vaig anar a fer feina fent materials de construcció, que era una tasca duríssima. També anàvem a espolsar i arreplegar ametlles. Ara ens escandalitzem pel treball infantil de les grans empreses al Tercer Món, però nosaltres als 10 anys ja fèiem feines remunerades.
També em vaig aficionar molt a la lectura. Jo era asmàtic, tenia crisis d’asma, i durant l’hivern, a vegades havia d’estar una setmana o dues sense anar a classe. En aquell temps encara no hi havia aerosols, i l’asma es curava patint-la. Mon pare havia comprat una col·lecció dels premis Pullitzer de novel·les, i em vaig aficionar molt a les grans novel·les dels grans autors americans. Abans ja havia començat llegint còmics del Capitán Trueno, però això d’agafar una novel·la de 800 o 1000 pàgines i tenir l’hàbit de concentrar-se durant hores per a no perdre la trama ho vaig adquirir de molt jove, possiblement a partir dels 13-14 anys.
- Teníeu germanes? Vèieu diferències en el tractament de nins i nines?
Tinc dues germanes, més joves. L’escola estava bàsicament separada per sexes, i amb els jocs també hi havia diferència (hi havia jocs masculins i femenins). No hi havia pràcticament relació, excepte quan anàvem a xapar albercocs. Allò era una mena de llibertat, perquè hi havia convivència de nins i nines, i tot i que fos feina, ens agradava molt (també perquè la fèiem asseguts i a l’ombra). Ja més grans, amb 16 o 17 anys, hi havia els temps dels passeigs als pobles, sobretot els dissabtes vespre i els diumenges horabaixa-vespre. Consistia en passejar pel carrer major i la plaça, i eren els primers contactes que teníem amb les al·lotes.
- On vàreu estudiar? Com era la relació entre mestre i alumnes?
Per a accedir als estudis, aquí a Montuïri hi havia un mestre que ens feia el batxiller. Jo vaig fer ingrés, primer, segon i tercer de forma lliure (ens examinàvem lliures a final de curs al que ara és l’Institut Ramon Llull), i llavors, a quart i revàlida vaig anar al Lluís Vives. Sisè i el pre-universitari ho vaig fer al CIDE, que ja era una educació molt avançada (ho va fundar en Guillem Estarellas, que era del grup de catòlics progressistes, que ja creien en una educació laica). Era un centre mixt (les aules no ho eren, però hi havia dues línees: la masculina i la femenina).
En quant a la relació amb els mestres, era molt progressista al CIDE. Naturalment, hi havia de tot. Era una educació molt convencional, però ja hi havia un tipus de professors distint. Nosaltres no érem conscients d’això, però vist amb una mica de perspectiva, la seva manera d’ensenyar ja no era dictatorial ni basada en l’autoritat, sinó basada en dialogar. Posaven en pràctica nous mètodes d’educació i tracte. Molts dels professors que van fundar aquesta cooperativa venien del Lluís Vives, que ja era laic i no de frares (no es resava), i era el més avançat que hi havia dins Mallorca a la segona meitat dels seixanta.
POLÍTICA:
- Com vos vàreu interessar per la política? Quina era la vostra ideologia entre finals dels seixanta i principis dels setanta?
El primer xoc polític va ser la història del padrí que em va contar la padrina. Això de tenir un padrí assassinat pels feixistes és dur. Ell va estar amagat dos mesos (amics seus l’amagaven per casetes de foravila), fins que el mes d’agost, un cosí seu el va dur en un carro de palla, i ell es passava el dia dins el sostre (allà on guardaven la palla), i els vespres, quan les seves quatre filles dormien, sortia per a estar amb la dona i besar a les nines, fins el dia que el van descobrir. Clar, aquesta història copeja, i comences a prendre consciència de que hi havia una dictadura sanguinària, i que en Franco no era aquell home petit amb una veueta calmada, sinó que realment havia estat un sàdic sanguinari, i que dins el poble s’havia viscut un trauma terrible (de 3.000 habitants hi havia hagut 18 morts, més molta de gent represaliada).
Després, el 1970, vaig fer el servei militar, i als 21 anys vaig anar a estudiar a Barcelona. Jo havia fet els primers dos anys de carrera de forma lliure, estudiava a una acadèmia i m’examinava a Barcelona, i allà vaig descobrir el món. Eren uns anys molt polititzats. Vaig anar a la meva primera manifestació, on hi va haver tirs de bala, i vaig compartir pis amb gent molt polititzada (un any amb en Biel Majoral, en Toni Rei, un tal Toni que ara és metge a Sóller…). Anàvem a conferències, a manifestacions, a pel·lícules de cinefòrum que després comentàvem, etc. Naturalment, les universitats bullien (molts dies no hi havia classes perquè hi havia vaga, i entraven els Grisos a la universitat).
Quan vaig tornar aquí, un temps abans s’havia muntat l’Obra Cultural Balear, i ja s’organitzava la primera delegació. Hi havia na Joana Jordà, en Toni Mateu i d’altres. A mi em van proposar entrar-hi. Van ser els anys en que l’Obra Cultural va passar de ser una associació muntada per intel·lectuals a obrir-se i fer una xarxa de delegacions als pobles que encara perdura avui en dia. Vam començar a organitzar conferències, amb en Toni Tarabini, en Sebastià Serra i d’altres. Com que les conferències polítiques estaven prohibides, ho anunciàvem com si haguéssim de parlar de futbol, però al final parlàvem de política. Dúiem gent d’un cert nivell, com per exemple, Josep Melià, pare, un dels autors primerencs del mallorquinisme polític. Hi havia gent molt transversal. I, a part d’això, ens implicàvem en l’organització de festes als pobles: per exemple, organitzàrem un homenatge al meu padrí afusellat, tot i que la delegació del govern ho va prohibir; organitzàrem un any un concert de colles de xeremies, i va venir en Biel Caragol i d’altres. En aquell temps, a Mallorca hi devia haver dues o tres colles de xeremies com a molt, allò agonitzava, i en canvi, va tenir èxit la que vam fer a les festes patronals enmig de la plaça, i inclòs es va retransmetre en directe per Ràdio Popular). Aquest va ser el punt d’inflexió de la música popular a Mallorca, a partir d’aquí hi va haver un interès per part dels joves per a tocar el flabiol o les xeremies (de les quals avui en dia n’hi haurà més de cent colles). Per a molts, i per a mi també, això va ser una escola de democràcia. Fent activisme polític, apreníem moltes coses, i vam anar descobrint què era la dictadura.
Un altre dels actes rupturistes que organitzàrem van ser els primers darrers dies a Montuïri, el carnaval, que degué ser al 1976, quan els carnavals estaven prohibits. Va ser un gran acte, va venir gent de tot Mallorca disfressada. El cartell anunciador va ser molt polèmic, perquè era un guàrdia civil begut que estava tirat sobre un cubell de fems. La presidenta de l’Obra Cultural a Montuïri, na Joana Jordà, va haver d’anar a declarar unes quantes vegades a Capitania General. Si la Llei d’amnistia no hagués arxivat el cas, segurament hagués acabat a la presó.
- Dins aquest context, va ser important per a vostè el fenomen musical de la Nova Cançó?
Sí, jo record que quan estàvem a Barcelona, els diumenges posàvem els cassets d’en Llach, en Raimon, na Maria del Mar Bonet, etc. Ella va fer un concert extraordinari aquí a la plaça, on també es va fer un concert multitudinari d’en Raimon. Hi va haver més de 3.000 persones, al 1975, i estava ple de banderes de totes castes: vermelles, quadribarrades, amb el castellet… En aquells temps fèiem guerres de banderes. El poble va quedar traumatitzat! (riu). Va ser el primer acte polític de masses que hi ha hagut a Montuïri, i no se n’ha repetit d’altre tant nombrós.
- Recordeu qualque cas de repressió especialment forta? Què va passar quan van prohibir l’homenatge al vostre padrí?
No, simplement es va prohibir. L’Obra Cultural havia demanat per a organitzar les festes, i l’ajuntament, que encara era franquista, ens va dir que sí. Era un temps molt estrany, perquè si bé encara hi havia règim i als ajuntaments franquistes encara no s’hi havien celebrat eleccions, el règim estava acovardit. Havíem guanyat el carrer i havíem perdut la por (hi havia partits polítics que ja organitzaven actes sense amagar-se, sindicats que encara no estaven legalitzats que muntaven vagues i manifestacions…). Quasi que vàrem exigir organitzar les festes, i ens ho van acceptar. Els regidors estaven acomplexats. Però, clar, quan varen veure allò damunt el programa, la delegació de govern va cridar al batlle, i ens ho van prohibir. Al final, ho vàrem fer a la seu de l’Obra Cultural Balear, amb unes quantes conferències.
Era un temps en que vàrem perdre la por. A les primeres eleccions generals de 1977, jo vaig estar de vocal a una mesa d’uns dels col·legis de Montuïri, des de les 8.00h fins acabar el recompte, a les 00.00h. En un moment que vaig sortir a defora, hi havia un cabo de la Guàrdia Civil, i em va dir “yo, algunas noches, a la Obra Cultural Balear le habría puesto una bomba”, perquè veia que uns jovenets com nosaltres no els teníem por. Record alguna vegada que passàvem per davant el quarter de la Guàrdia Civil i començàvem a cantar “La Internacional” i “Els Segadors”, i això els feia bullir la sang! (riu). Hi devia haver instruccions del règim de no provocar conflictes.
- Quan vàreu afiliar-vos a un partit polític per primera vegada?
Jo vaig estar afiliat el 1975 al PSAN, on hi havia molts pocs afiliats. Funcionàvem per cèl·lules, i jo sabia de l’existència de dues d’elles. A cada cèl·lula érem set o vuit com a molt. Teníem un nom en clau i no coneixíem els de l’altra cèl·lula. A Montuïri només n’érem tres: en Mateu Ginard, que era més jove que nosaltres i militava a Barcelona, en Toni Mateu i jo, que militàvem a dues cèl·lules distintes, i ningun dels dos sabíem que l’altra estava dins el partit (clar, si t’agafaven, te n’anaves a la presó. Tot i que el règim estigués a les darreres, pensa que el 1975 encara hi va haver els darrers afusellaments. Jo estava a Barcelona, i hi va haver unes manifestacions brutals, amb una repressió duríssima).
Quan vaig arribar aquí l’estiu de 1975, ja havia acabat d’estudiar, i em vaig afiliar. Vàrem dur una militància molt activa, condicionàvem molt als altres partits (amb el tema del català, que era tabú, vam fer un poc de forat). Llavors, vàrem fer una gran feina en mobilitzar la pagesia. Record una acció que férem, amb en Tomeu Fiol, que estava a la meva cèl·lula i duia la part d’agricultura. En aquell temps s’havia creat la Unió de Pagesos de Catalunya, i nosaltres ens vam proposar fundar-ne una semblant. En Tomeu, que vivia a Sa Pobla, coneixia molts pagesos, i vam organitzar la primera assemblea de la Unió de Pagesos de Mallorca, que es va celebrar a Sa Pobla. Jo hi vaig anar de públic. Llavors, la Unió va muntar la seva seu al local de l’Obra Cultural Balear de Montuïri. Jo vaig assistir a moltes reunions. Uns dels fundadors en van ser en Joan Mas “Collet”, pare de l’actual diputat de MÉS per Mallorca que porta el mateix nom, i en Pere Miralles, director de la banda de música de Montuïri.
Només hi havia dues centrals lleteres a Mallorca: hi havia Agama, i tota la part forana de Montuïri cap a la zona de Campos la comprava la fàbrica Piris, i feia uns quants mesos que no pagava la llet als ramaders, i hi havia malestar i problemes econòmics. Llavors, vam fer una octaveta denunciant que Piris no pagava la llet, i reclamant que es pagués a un bon preu, i firmàvem com a PSAN. Jo aleshores ja era casat, per tant devia ser el 1976 (em vaig casar el 1975). Vam anar pel Pla de Sant Jordi, que estava ple de vaqueries, els pagesos treien les gerres de llet, les posaven devora el camí, passava el camió, deixava les gerres buides i se’n duia les plenes. A Montuïri, Porreres, Felanitx, Campos…, durant tota la nit, a cada gerra hi posàvem una octaveta. L’endemà dematí, Piris va pagar. La pagesia va veure que defensàvem els seus interessos, i que tot i que alguns pensessin que teníem una ideologia del dimoni, veien que tocàvem amb els peus enterra.
- Quins esdeveniments polítics recordeu més d’aquell darrer franquisme?
Jo crec que el més important va ser la presentació de l’Estatut d’Autonomia a Cura. Vaig participar a unes quantes reunions, que van ser a la seu del PSI, que aleshores es camuflava com “Promocions Socials Illenques”, i al final, quan hi va haver un consens en torn a l’avantprojecte estatutari, es va fer un gran acte a Cura. Llavors, ja record la gran manifestació per a l’autonomia, el 1977. Això és el més important dels anys anteriors a l’etapa autonòmica democràtica.
- Quina era l’actitud dels vostres pares respecte la vostra implicació política?
Ma mare amb molta de por, perquè ella tenia el seu precedent familiar, que són paraules majors. I mon pare suposo que no li agradava, però ell, malgrat haver estat falangista, era un home molt obert, i l’únic que em va dir va ser: “Pedro, en política hi ha gent de dues classes: gent que serveix a la política i gent que es serveix de la política. Tu has de ser dels primers”.
- Com vàreu compaginar la vostra activitat laboral i els vostres estudis amb l’activitat política?
La militància política consistia en moltes hores de discussions, reunions i alguna acció puntual, tampoc no interferia molt. Això sí, a l’època del PSAN ningú sabia que jo militava. Anàvem molt alerta, perquè ens jugàvem anar a la presó. Després, amb l’Obra Cultural, el PSI i el PSM (on hi vaig entrar el 1977), ja ha estat una cosa habitual. A jo mai m’ha interferit massa en la meva feina.
- Als anys quaranta, cinquanta i seixanta hi va haver una important “travessia pel desert” del mallorquinisme polític. Com es va mantenir l’esperit del moviment en aquests anys, tant a l’interior com a l’exili? Quin va ser l’enllaç entre les generacions d’abans i després de la guerra i la postguerra en aquest àmbit?
Era bàsicament un mallorquinisme de tipus cultural, amb poques reivindicacions polítiques perquè senzillament no se podia. Aquí hi va tenir molta importància el diccionari que van fer n’Alcover i en Moll, així com el naixement de l’Obra Cultural Balear amb l’incansable Climent Garau, que ja li dóna una connotació més política disfressada de moviment cultural. També les publicacions d’en Gori Mir i en Josep Melià, que realment ens van obrir els ulls a molta gent, així com cursos de mallorquí. Record que als anys seixanta hi havia un curs de mallorquí al Lluís Vives, on jo hi vaig anar, que l’impartia un home que va estar a la directiva de l’Obra Cultural. Representacions teatrals també n’hi hagué. Mig clandestí, va subsistir un moviment que va desembocar en una renaixença.
- Quins són per a vostè els líders històrics del mallorquinisme polític anteriors a la democràcia? Quina influència han tingut sobre vostè? Ja heu mencionat en Gori Mir i en Josep Melià, però n’hi hagué d’altres?
D’en Gori Mir hem de separar les publicacions sobre el mallorquinisme polític de la seva etapa política, en la que va ser senador pel PSOE. Però, vaja, és inestimable la tasca que va fer. D’altra banda, van ser importants alguns articles d’en Gabriel Alomar, i el llibre sobre els Països Catalans d’en Guillem Forteza, que va ser un temps batlle de Palma. Aquests eren els autors que ens van alimentar en aquells temps. També hi va haver tots els republicans represaliats, que per a nosaltres van ser mites. Naturalment el més important d’aquests era Emili Darder, també batlle de Palma. Per jo destaca en Joan Mas i Verd, batlle de Montuïri i padrí meu. Aquesta gent feia una defensa de la república i el republicanisme que em va obrir els ulls. També hi va fer una gran feina, ja als anys setanta, el Congrés de Cultura Catalana, que va ser coordinat per en Toni Serra. Van fer una tasca de recuperació de personatges i publicacions molt important, que va suposar un abans i un després, així com també ho va suposar la gran tasca que feren totes les delegacions de l’Obra Cultural Balear. Si avui existeix un mallorquinisme polític és gràcies a l’Obra Cultural. En torn a ella van sorgint publicacions, moltes de les quals eren en castellà i després s’anaren passant a català, i més tard es coordinen en torn a l’Associació de Premsa Forana. Això també va ser fonamental, perquè molta gent les úniques lectures que van fer en català van ser gràcies a aquestes publicacions. I de cara al manteniment de la llengua catalana no hem d’oblidar el paper que hi va tenir l’Església. Molts capellans, potser fins i tot una majoria, feien els sermons amb un català col·loquial però bastant estandarditzat, i a partir del concili que va suprimir les misses en llatí, l’Església va adoptar un català culte. El paper del bisbe Campins va ser importantíssim en aquest sentit.
- Com aconseguíeu aquelles lectures?
Els llibres d’en Gori Mir i en Melià ja els vaig comprar, ja estaven editats. Era durant el final de la dictadura i la Transició. Abans de 1975 jo militava al PSAN i allà ens passàvem algunes publicacions i articles, alguns clandestinament però d’altres que ja es van anar editant.
DADES SOBRE LA VIDA POLÍTICA
- Com varen ser els inicis del PSI-PSM en aquells primers anys de la Transició?
Quan varen arribar les primeres eleccions democràtiques, el juny de 1977, el PSAN estava pràcticament desfet, i aquí aquest grup de gent que estava en torn a l’Obra Cultural vam decidir donar suport al PSI, que es presentava amb la Federació de Partits Socialistes, encapçalada per en Tierno Galván. Ens pensàvem que aquesta seria l’opció guanyadora de l’esquerra. En aquell temps hi havia el PCE (Partit Comunista d’Espanya), que estava molt actiu i que havia tingut molta presència aquí junt a Comissions Obreres, i els catalanistes i mallorquinistes del PSAN i el PSI, però del PSOE no se’n sabia res. Record que mesos abans de les eleccions, dos individus que mai els havíem vist van venir a un dels actes que nosaltres organitzàvem, van presentar el PSOE, i van obrir un local a Montuïri. Nosaltres no teníem diners per a pagar un local, i ells ja ho van fer. A més, van tenir molta vista, perquè aquell local havia estat la seu d’Esquerra Republicana, i s’apropiaren del llegat, per dir-ho així. La qüestió és que la Federació de Partits Socialistes va fer el 5’6% i el PSOE degué fer més del 20%, i va guanyar UCD, i a partir d’aquí, va començar una desintegració de tots els partits socialistes de la federació, que ingressaren al PSOE. Només es va mantenir el Partit Socialista de Mallorca i de Menorca, el Partit Socialista Andalús, el Gallec (que llavors passà a ser el BNG), el Valencià, Euskadiko Ezkerra, i un grupet d’Aragó que van muntar la Chunta Aragonesista. Aquí es va fer una operació, liderada per en Toni Tarabini, d’anar a convergir amb el PSOE, i aleshores ens vam reunir uns quants al Santuari de Gràcia. Record que hi eren en Damià Pons, en Damià Ferrà-Ponç, en Biel Majoral, n’Andreu Majoral, en Toni Mateu, en Sebastià Serra, etc. Bàsicament érem Campanet, Algaida, Montuïri i un grupet de Palma els nuclis que vam resistir més. Vam decidir anar a un congrés i debatre la transformació del PSI en PSM, i mantenir un partit socialista mallorquí independent de cap opció estatal. Aquí va ser quan ens afiliàrem al PSI els que encara no ho érem, i vam fer un congrés a la Fundació Dragan de Palma el desembre de 1977, i el vam guanyar. A partir d’aquí, va començar el PSM, i llavors ja començàrem a preparar les primeres eleccions municipals i pre-autonòmiques de l’any 1979.
- Vàreu estar prop d’entrar dins el PSOE o vàreu tenir sempre clar que no era una opció convenient?
No, el grup que guanyàrem el congrés teníem clar que no havíem d’anar al PSOE. Es necessitava una organització autòctona i independent de qualsevol força política estatal, i que reivindiqués el mallorquinisme i el catalanisme, hereus d’Emili Darder, de Gabriel Alomar i companyia.
- Com funcionava internament el PSM en aquells primers anys?
Hi havia una comissió executiva, agrupacions locals, i un consell de direcció política, formada per l’executiva i per representants de les agrupacions segons els nombres d’afiliats. Els congressos suposo que eren bianuals.
- En una entrevista amb en Mateu Morro, em va comentar que els partits polítics que depenen massa del seu líder estan condemnats a fracassar tard o d’hora, i que el PSM va sobreviure perquè es va saber organitzar bé. Hi esteu d’acord?
Sí, de fet sempre vàrem tenir uns lideratges molt compartits. Fins i tot, “PSM” n’hi havia molts que deien que volia dir “Pere, Sebastià, Mateu”. Ens repartíem molt els rols, no hi ha hagut mai un únic cap visible, sempre hi ha hagut un lideratge compartit. I també hi havia molt de respecte cap a les bases. Al llarg del temps hi ha hagut polèmiques que fins i tot han provocat fractures i escissions, i si no ha desaparegut el partit és perquè aquestes decisions s’han pres amb un escrupolós respecte a les bases i acatant sempre els resultats del consell polític dels congressos.
- Quins càrrecs vàreu ocupar dins el partit?
Vaig ser Secretari de Política Municipal, Secretari d’Organització, i dos anys Secretari General.
- Qui i com es confeccionaven els programes i les llistes electorals?
Les candidatures municipals sempre les han decidit les agrupacions, i mai hi ha hagut una interferència de la direcció del partit. De fet, les agrupacions locals han funcionat d’una manera molt transversal. Un simpatitzant gairebé tenia les mateixes atribucions que un militant, l’entorn del PSM sempre ha estat molt més ample que el nucli dur de la militància. I, pel que fa a les llistes del Consell i el Parlament, ho decidia l’executiva. La direcció i la secretaria general feien una proposta que es sotmetia a l’executiva, i normalment es ratificava després per un consell de direcció política, on hi havia els representants de les agrupacions.
- En quant al projecte sobiranista i mallorquinista, sempre hi va haver la mateixa línea o tinguéreu dissonàncies en torn al que s’havia de fer?
Hi va haver una escissió, que degué ser a l’any 1983-1984, quan hi va haver un congrés a Algaida, on les dues tendències eren les següents: una havia de ser que fóssim un partit que fes més èmfasi a l’esquerra, i l’altra, a la part nacional, però sense abandonar l’esquerra. Jo aleshores no estava molt a primera línea, si bé en aquell congrés em vaig incorporar a l’executiva. Hi va haver una escissió d’un grup de militants que van perdre el congrés, i van fundar Esquerra Mallorquina, abanderats per n’Eberhard Grosske, Jaume Obrador i altres. En Grosske venia del Partit Comunista, i alguns altres provenien de la OIC (Organización de Izquierda Comunista). En Mateu Morro també venia d’allà, però ell va quedar-se amb nosaltres. Al final, els que marxaren acabaren a Esquerra Unida. El projecte era fer un partit d’esquerres que es situés a l’esquerra del PSOE estatal. Vàrem quedar 51 vots a favor contra 50 (riu).
- Quines eren les principals reivindicacions del partit respecte al mallorquinisme polític?
L’autogovern; la defensa del dret d’autodeterminació (defensant que cada illa de les Balears té dret a l’autodeterminació); estar a un projecte dels Països Catalans (sense especificar quin lligam hi ha d’haver, però sí que hem de tenir un projecte comú, i des d’una òptica d’esquerres i progressista); la defensa de l’oficialitat de la llengua catalana; la reivindicació d’un finançament just; la denúncia de l’espoli fiscal; i sobretot, jo crec que el PSM ha estat el braç polític de la gran majoria de moviments de base que hi ha hagut. Quan encara no estava de mode l’ecologisme, el PSM ja el va assumir, tenint una gran relació amb el GOB (tot i que ara hi ha un cert divorci); quan encara no estava de mode parlar del maltractament de les dones, en Sebastià Serra era l’emblema al Parlament de la denúncia d’aquests maltractaments; la defensa dels marginats (en Jaume Santandreu va anar de número tres a la candidatura al Parlament quan ja tenia la sapiència); la defensa del petit comerç (presentàrem juntament amb Pimeco un recurs contra la instal·lació de El Corte Inglés a Palma, la qual havia estat fruit d’un acord amb l’Ajuntament. Això va fer obrir molt el partit. Veies dins els congressos petits botiguers i gent d’esquerres. Això que deien que el PSM era un partit de mestres d’escola i capellans, com si fóssim un partit de lletraferits, no era cert, era un partit que sempre ha tocat els problemes de la gent. Jo record que quan em vaig acomiadar del Parlament quan vaig dimitir, va venir a parlar amb jo un treballador que feia feina a la part de gravació, i em va dir: “Pere, quería darte las gracias porque tú fuiste el primero que pronunció la palabra “SIDA” en el Parlamento, y yo tengo un hermano que murió de SIDA”. Sempre que hi havia un col·lectiu que ens plantejava una qüestió, nosaltres la dúiem a les institucions).
- Quins van ser els principals èxits i fracassos de la gestió del PSM?
No són èxits del PSM, si bé ens hi bolcàrem: el tema de la lluita per la defensa dels espais naturals i el territori (les lluites per Sa Dragonera, que va ser un moviment més àcrata, però que va despertar consciències, Cabrera, Es Trenc…), la lluita contra l’incineradora (malgrat després, quan entràrem al govern del Consell, ja estava construïda, i vam haver d’aprovar les tarifes i posar-la en marxa, perquè ja era un fet irreversible), totes les lluites socials en favor dels treballadors (sempre hem celebrat el dia 1 de maig, enguany és el primer any que no fem, per molt del confinament, a l’Ermita de Campanet), etc. El PSM va tenir els seus èxits a les institucions. Per exemple, la Llei d’espais naturals va ser gràcies a que en aquella legislatura, que devia ser al 1987, incorporàrem a la llista com a número dos a en Joan Mayol, un dels fundadors del GOB. Ell fou el gran impulsor d’aquesta llei. En el Consell de Mallorca, el 1999, aconseguirem aprovar la desclassificació de més de cent urbanitzacions, i més de 200.000 places turístiques i residencials. També és important la protecció d’Els Canons d’Artà, cosa que jo vaig prometre un dia a la militància a un consell polític (més tard es van comprar aquest espai natural i ara és una finca pública). L’ecotaxa també. La Llei de comerç, que la vàrem aprovar en el meu temps al govern, va ser una de les més avançades d’Europa, ens la copiaven governs de per tot Europa, i, per jo, va ser el detonant de la Directiva Bolkestein de la Unió Europea. Les grans multinacionals van fer una gran pressió a la UE per a frenar totes aquestes normes que partien de governs autonòmics i progressistes per a limitar el que ells diuen “lliure comerç” (un “campi qui pugui”).
- Quines diferències hi havia amb altres formacions d’esquerres que podien compartir idees comunes en quant al mallorquinisme polític, com per exemple, el PCE/Esquerra Unida?
El Partit Comunista defensava el dret d’autodeterminació, i en teoria, el PSOE d’abans de 1982 també, i defensaven la llengua. El que passa és que primer el PSI i després els dos PSM han fet una funció de pressió damunt els altres partits, és a dir, el fet d’entrar a les institucions, encara que fos d’una manera molt modesta, ha condicionat el debat polític. Jo sempre he dit que si aquí no hagués existit el PSM o una opció mallorquinista, i només hagués hagut UCD/PP i PSOE, i fins i tot, PCE, avui políticament no seríem molt distints de qualsevol província castellana. Si els partits han assumit reivindicacions nostres (inclòs la dreta) és per tapar un flanc electoral, perquè veien que els obsessionàvem. De fet, l’estratègia del PSOE, amb n’Antich i n’Armengol, ara, és tapar el flanc del PSM, perquè saben que aquí hi ha un transvasament important de vots de gent que a unes generals vota al PSOE i a unes autonòmiques vota al PSM, i si descuiden aquest flanc, la mossegada encara podria ser més grossa, i fins i tot, aconseguir presència al Congrés qualque dia. En definitiva, el PSM ha tingut més influència dins la societat mallorquina del que li correspondria pel seu pes electoral (la vegada que hem tingut més percentatge de vot va ser un 15-16%, amb en Biel Barceló, i en el meu temps, un 14’5%). En els pobles, avui en dia tots els ajuntaments estan normalitzats en català, excepte, potser, Calvià, i això ha estat gràcies a la nostra presència i al nostre entorn. Torn a insistir que el PSM és més que els seus afiliats, és també aquella delegació de l’Obra Cultural, aquell grupet que fa una revista de premsa forana, aquell grupet d’ecologistes que es mobilitzen per un espai natural, aquell grup de cristians progressistes, els petits botiguers que veuen que som els únics que els hem defensat, artesans, picapedrers… L’entorn és molt transversal.
- Teníeu revistes o periòdics com òrgans d’expressió? Com fèieu propaganda i difusió de les vostres idees (mítings, xerrades, llibres, manifestacions, concentracions, vagues…)?
Va tenir sobretot Mallorca Socialista. Deixar de fer-la va ser una gran pèrdua, perquè era una gran revista i una eina de partit, i una gran font de formació i transmissió de pensament cap a la militància i els simpatitzants. Als anys noranta es va deixar de fer i va ser una llàstima perquè va durar molts anys, i fou una publicació molt digna.
- Hi havia una presència femenina destacada al PSM i a les institucions llavors? Hi havia dones ocupant càrrecs importants?
Sí, de fet malgrat sempre hi havia hagut dones a dins la direcció del partit, vàrem haver de forçar un poc la presència femenina. Es va crear una comissió per a la igualtat de la dona, que va fer unes propostes ja fa molts anys per a fer les llistes paritàries, i no hi va haver gens d’oposició, es va acceptar, i ja fa bastants legislatures que les llistes són paritàries. Abans havíem de pregar a dones per a anar a les llistes i que no fossin totes d’homes. A les dones els costava més perquè la societat no estava del tot preparada, i segurament els homes del PSM no estaven tan conscienciats. Avui hi ha molta presència de dones.
Dones a destacar diria les que van fer feina amb jo: Maria Antònia Vadell, Joana Lluïsa Mascaró, Nanda Ramon (una intel·lectual que es va donar de baixa quan hi va haver la crisi dels contractes)… Són dones d’una gran formació, honestedat i enteresa.
- Què és per a vostè el nacionalisme?
El nacionalisme significa l’estima als valors del país, la identificació amb la cultura d’un determinat territori i la defensa dels drets d’aquest territori i cultura. Per jo el nacionalisme sempre és en positiu. Una persona nacionalista entén totes les causes de defensa de la cultura que poden tenir tots els pobles del món i dedica una part del seu temps a la defensa d’aquests valors. Encara que al nacionalisme se li hagi volgut donar connotacions negatives i lligar-lo al nacionalsocialisme, no té res a veure. El nacionalsocialisme és una perversió del nacionalisme que deriva en imperialisme, és un nacionalisme excloent que defensa la seva llengua i cultura volent-les imposar a altres pobles. Això no té res a veure amb el nacionalisme, que sempre és en positiu i sempre és solidari amb tots els moviments que hi ha arreu del món.
- És el sobiranisme una mena de sinònim del nacionalisme?
Sí, perquè tota persona que estima el seu país, cultura i territori aspira a que el poble prengui les decisions sobre el seu futur d’una manera col·lectiva. Això no vol dir necessàriament que vulguis en cada moment crear un estat propi, però sí es tracta de tenir la capacitat de decidir-ho. És a dir, voluntàriament un sobiranista pot renunciar a part de la sobirania mitjançant convenis amb altres nacions, però sempre voluntàriament, no per imposició dels altres. Nacionalisme i sobiranisme segurament són el mateix.
- Hi ha d’haver una correlació total entre sobiranisme i separatisme o independentisme?
El que un sobiranista no pot admetre de cap manera és la imposició d’una altra nació sobre qualsevol tema. El sobiranisme suposa que tot el poder de decisió està en el poble. Puntualment hi pot haver gent que pensi així i que es manifesti com a sobiranista, però que per qüestions tàctiques o per moments puntuals no sigui partidari de la independència en aquell determinat moment. Però sí que sempre serà partidari de l’autodeterminació. És una condició sine qua non.
- Ha canviat la vostra concepció sobre algun d’aquests conceptes al llarg de la vostra trajectòria?
La meva primera militància política, del 1974 al PSAN, ja va ser a un partit que tenia com a raó d’existir la independència dels Països Catalans, amb tots els matisos que es vulguin i sabent que segurament no tots ho enteníem de la mateixa forma. Però sí que ja hi havia un desig de fer una mena de confederació de territoris catalans, i treballant per a obtenir majories acceptant les realitats distintes que hi havia a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.
- Altres entrevistats m’han dit que el procés de Catalunya ha provocat en ells i en molta gent un major desig d’independència política. Compartiu aquesta reflexió?
Sí, possiblement molta gent pensava que l’Estat espanyol es podia reformar. Jo si en qualque moment vaig evolucionar cap a aquest pensament es va esvair quan vaig estar al Senat i vaig veure de prop els imperialistes espanyols. Ho vaig recollir al meu llibre Espanya no té remei, pròleg del qual ja deia, abans de que s’iniciés tot aquest gran procés català, que Espanya mai admetria dialogar sobre l’autodeterminació dels pobles de l’Estat. Clar que molta gent ha obert els ulls quan ha vist la repressió de l’1 d’octubre, l’empresonament salvatge dels líders catalans, l’actuació del Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional, les “clavegueres de l’estat”…
Si qualque vegada es produeix a Catalunya un referèndum negociat serà per imposició d’instàncies internacionals i per una forta pressió popular. Ara bé, amb les negociacions que han promès crec que s’avançarà molt poc en el reconeixement del dret a l’autodeterminació de Catalunya.
- És l’objectiu final de la reivindicació mallorquinista la independència política?
Sí, la defensa del dret d’autodeterminació entès com a que nosaltres voldríem ser independents, tot i que fos per a tenir després fórmules polítiques de cooperació no només amb els Països Catalans, sinó també amb la resta de pobles ibèrics, a partir del nostre propi autogovern i de pactes d’igual a igual amb els altres. Per tant, sí, hem estat independentistes i sobiranistes, encara que dins el PSM ha entrat gent que simplement volia més autonomia. No hem fet mai un “tot o res”. Hem defensat sempre que el poble, en cada moment de la seva història, ha de poder decidir la seva forma de govern i la seva pertinença als àmbits supranacionals que vulgui. I quan diem “el poble” ens referim al poble de cada illa: Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, sense voler imposar mai Mallorca per damunt les altres illes. De fet, les relacions que hem tingut amb el PSM de Menorca han estat sempre relacions paritàries d’igual a igual.
- El projecte seria una independència de les Illes Balears o un projecte amb Catalunya per a estar lligats políticament a ells?
La fórmula que sempre hauríem expressat teòricament és una federació o confederació de Països Catalans. A partir del govern de cada illa, amb els consells insulars, s’ha de tenir un govern federat amb Catalunya i el País Valencià. De fet, l’article de la Constitució que prohibeix la federació d’autonomies està pensat per a impedir la federació dels Països Catalans, perquè autoritza les del País Basc i Navarra. Tindríem una federació o confederació amb un sistema descentralitzat. El poder com més proper al poble, millor.
- Diferenciaríeu mallorquinisme de catalanisme, o tenen molts punts de trobada?
El mallorquinisme sempre ha estat catalanista, ja des del temps d’en Gabriel Alomar i en Guillem Forteza, que era del Partit Regionalista i era més bé de dretes, i va publicar un llibretó sobre els Països Catalans, on ja ell els veu com una volta de creueria que descansa damunt quatre puntals, que són Catalunya Nord, Catalunya, País Valencià i Balears (hem de recordar que ell era arquitecte). Deia que si fallava un d’aquells puntals, la volta (el país) s’ensorraria. Si bé, sempre hem defensat un catalanisme arrelat a la nostra terra, no hem estat mai una continuació de les polítiques que es fan a Catalunya. De fet, nosaltres durant una temporada vam emprar una expressió que deia que volíem “mallorquinitzar Mallorca”, a partir del boom dels anys vuitanta que va provocar aquesta llau d’immigració, el que despersonalitzà Mallorca, i la llengua es deixà d’emprar als grans nuclis urbans. El que defensàvem era integrar tota la gent que venia de fora, fer-los estimar la nostra llengua i fer-los pedagogia per a fer-los còmplices, perquè sense ells, la nostra llengua no pot perviure. Malgrat la dreta sempre ens ha acusat de catalanistes, amb un to despectiu, ha estat un catalanisme adaptat a la situació política de les Illes Balears. Allà on hi ha tan poca consciència nacional, no pots alçar la bandera dels Països Catalans, ni pots deixar la bandera del mallorquinisme a la dreta (el regionalisme d’en Canyellas no és mallorquinisme, no és més que provincialisme que abdica de les seves essències per tal d’acontentar els dirigents de la metròpoli).
- Quin és per a vostè el concepte polític dels Països Catalans? I el cultural i lingüístic? Té futur tot això?
Com a concepte polític crec que ja hem fet passes per a demostrar com hi podríem arribar. Per exemple, en el Primer Pacte de Progrés el que férem van ser convenis de col·laboració en matèria econòmica i cultural. Record convenis que la meva Conselleria d’Economia va fer amb la Conselleria d’Indústria de Catalunya per a fomentar els productes industrials a l’exterior, mitjançant el quals els empresaris de Balears podien utilitzar amb les mateixes condicions que els empresaris catalans les xarxes exteriors del Govern de Catalunya. Els convenis culturals també, especialment el que va derivar en la creació de l’Institut Ramon Llull per tal de promocionar la cultura catalana a l’exterior. Un altre acord clau que vam fer per a promoure les indústries culturals, que també va firmar la meva conselleria, va ser un conveni mitjançant el qual TV3 va cedir tot el seu arxiu històric a les productores de les Illes Balears, amb l’única condició de que s’havia de fer una associació de productores per a poder sol·licitar l’accés i la utilització de les imatges de l’arxiu històric de TV3. Imagina’t el que suposava això per a les productores que naixien. En aquell moment encara no existia IB3, que després seria una gran impulsora de les productores d’imatges de televisió.
Vull dir amb això que si hi ha voluntat i si hi ha un grau de complicitat entre els governs de Catalunya, Balears i el País Valencià, es poden anar fent passes que facin una certa pedagogia i que demostrin la utilitat de col·laborar entre nosaltres a sectors empresarials que puguin ser a priori reticents a la paraula “Països Catalans”. I això poc a poc pot derivar en convenis més ambiciosos i col·laboracions a nivell polític que facin possible caminar junts. Això naturalment no es fa en dos dies, però sí se pot anar avançant. Jo crec que sí que hi ha futur en els Països Catalans. Naturalment hi ha coses que s’han de millorar. Per exemple, s’hauria de fer més feina en compartir les televisions públiques. Les limitacions que tenim per a veure TV3 haurien de desaparèixer. Es tracta de que hi hagi governs que comparteixin aquesta línea i es posin en marxa.
- Moltes vegades ens identifiquem més com mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, i no com “balears”. Ha pretès mai el PSM ser un partit que arribés a totes les illes?
A la passada legislatura hi va haver un desencontre molt gros, però sempre hem tingut una federació de partits socialistes de Balears, i teníem reunions orgàniques semestralment, on tots els acords es prenien per consens. Bàsicament era entre Mallorca i Menorca, i la part més fluixa sempre ha estat Eivissa, on així i tot, hi havia no fa molt temps l’Entesa Nacionalista i Ecologista d’Eivissa, que estava dins la federació del PSM, que es deia “PSM-EN”.
- Com recordeu l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia des del punt de vista de la qüestió nacional?
A l’Estatut d’Autonomia hi vàrem tenir una participació molt activa, perquè en aquell temps, a les eleccions pre-autonòmiques vàrem tenir dos consellers per Mallorca (en Biel Oliver i en Pere Llinàs, el representant de la Unió de Pagesos, amb la que férem un pacte) i dos per Menorca (en Joan López Casasnovas, que estava a l’òrbita del Partit Comunista, i n’Andreu Murillo, que era del PSM de Menorca). Llavors, es va crear una ponència per a redactar l’estatut, i hi participaren en Biel Oliver i en Joan López Casasnovas. Un dels èxits que vàrem tenir és en la definició de la llengua: “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, és la llengua oficial”. Va ser una gran batalla que vàrem guanyar, perquè hi havia reticències de sectors de la dreta sobre que la llengua d’aquí es digués “català”. La Constitució espanyola del 1978 prohibia la federació de comunitats autònomes, a més d’altres temes conflictius com la consagració de l’exèrcit com a la unitat de la pàtria. Tot això era mal d’empassar, però es va arribar allà on es va poder.
- Ja n’heu parlat una mica, però quines diríeu que han estat les principals causes de que el mallorquinisme polític, i en concret el vostre partit, no hagi arribat a ser un fenomen de masses aquí?
Per una part, la tradició. Convergència Democràtica de Catalunya ha estat molts anys governant la Generalitat, i el nacionalisme català va ser present a les institucions (com la Lliga Regionalista) des de principis del segle XX. El Partit Nacionalista Basc fa deu anys que va celebrar el 125è aniversari. Aquí, les expressions de mallorquinisme polític no passen de formulacions teòriques (Gabriel Alomar, Guillem Forteza, Miquel dels Sants Oliver, els intel·lectuals de la Renaixença…). La realitat és que el primer càrrec polític elegit dins una candidatura d’àmbit no estatal s’elegeix al 1979, amb les candidatures del PSM. En Guillem Forteza fou elegit per una candidatura regionalista que pactava amb partits estatals, no és el mateix. És a dir, partim amb cent anys de retràs respecte Catalunya i el País Basc.
El segon fet que ha dificultat una major presència del PSM és la immigració. Tot i que a Catalunya i el País Basc també hi ha hagut una immigració molt forta, segurament han tingut més armes per a resistir, i una societat molt més vertebrada (associacions, publicacions…). En canvi, aquí tot era un desert fins que es va fundar l’Obra Cultural Balear. Els intents que hi havia hagut durant la República de fer un estatut d’autonomia i aconseguir un mallorquinisme polític van ser reprimits violentament pel franquisme, i no tornà a rebrotar fins als anys seixanta. Per tant, quan jo veig companys que es pregunten què hem fet malament, penso que no va tant d’això la cosa. Que aquí hagi pogut sobreviure una opció autòctona sobiranista i progressista no és que sigui un miracle, sinó un esforç de moltíssima gent que ha posat la voluntat, hores de feina, diners, etc.
El tercer handicap són els mitjans de comunicació, sobretot amb l’entrada de les privades. Possiblement el 80% de la població no percep en els mitjans de comunicació la presència d’un partit polític distint dels quatre que surten a les televisions (PP, PSOE, Ciutadans i Podem). Lo demés no existeix. En aquest context, sobreviure i aconseguir quotes de poder important és difícil. Pensa que a la passada legislatura, el partit que governava a més ciutadans a Mallorca i a Menorca eren els dos PSM. Miraves els ajuntaments i els consells insulars de cada illa, i érem el partit que tenia més regidors i governs. La política municipal és distinta en el cas del PSM, perquè tenim més armes, podem tractar-los de tu a tu, la gent sap que hem estat al seu costat quan han tingut algun problema, fem coses i activitats molt properes a la gent… Als pobles allà on tenim una implantació seriosa és perquè estem dins la xarxa social i som totalment transversals. Si només fóssim un producte televisiu, com és Podem, ja hauríem desaparegut.
- Em deia mon pare que ell recorda que vostè vàries vegades va dir que, durant la legislatura que fou Conseller d’Economia, Comerç i Indústria (1999-2003), vostè va dir que la vostra bona gestió va fer que alguns empresaris li manifestessin la seva conformitat, però que no el podien votar pel fet de ser nacionalista. Ho recorda?
Possiblement més per ser d’esquerres. A l’empresariat mallorquí hi ha molt classisme, més que cap altra qüestió. Hi ha una anècdota que l’he contada alguna vegada: al principi quan vaig entrar a la conselleria, va venir un sabater de Menorca, que tenia allà una fàbrica grandeta, i va venir a mi i em va dir que ell havia estat un marginat del PP perquè el seu germà era militant del PP i ocupava un càrrec important del partit, i s’havien barallat i s’havien separat, i com que el germà també era un fabricant de sabates i eren competència, ell mai havia rebut una ajuda del govern. Jo li vaig demanar que ens donés a nosaltres una oportunitat, però ell em va transmetre la seva desconfiança cap als polítics. El vaig recomanar demanar unes ajudes noves que vam implementar al butlletí, amb ajuda de la Unió Europea, sobretot la petició d’assistència a fires nacionals i internacionals. Ho va fer, i va demanar per anar a “Moda y Calzado”, a Madrid, una fira molt important on hi anaven tots els principals sabaters. Jo cada any hi anava, i li demanava què tal li marxava el negoci. Ell sempre em contestava que molt bé, que tenia molts encàrrecs, i que jo l’havia “salvat la vida” amb les ajudes. El darrer any, quan devia faltar un mes o dos per a les eleccions de 2003, em va dir que estava tan content amb jo per haver-lo ajudat a salvar el seu negoci que estava pensant en votar en blanc. “Però que més he de fer per a que em votis?” vaig preguntar jo, i em va contestar amb un concís “Hombre…”. Era classisme. Un empresari no podia votar a un candidat del poble i dels carrers… Malgrat el PP l’havia fotut tota la vida, votava al PP, i només vaig aconseguir que s’abstingués!
- Com es pot aconseguir, doncs, augmentar el suport del sobiranisme o nacionalisme entre la gent que es sent espanyola?
Amb feina, a través dels ajuntaments, els grups municipals, que els nostres representants a les institucions es facin ressò dels problemes que té la gent i sense deixar ningú desatès. També s’ha d’intentar tenir la major presència als mitjans de comunicació com sigui possible, així com intentar tenir mitjans alternatius (revistes locals…). No hi ha més recepta que aquesta. Pensant que incorporant una paraula o de vegades no ser tant d’esquerres no funciona. Una temporada hi va haver gent que va propugnar fer un partit més en la línea de Convergència Democràtica, i no va funcionar. Al final a la gent hi arribes despertant les seves conviccions i mostrant empatia amb les seves dificultats. És l’única manera.
- Creieu que s’està seguint el camí correcte en el projecte sobiranista d’esquerres?
Els encerts i errors en la vida et fan pujar i baixar. El que passa és que nosaltres tenim una infanteria, que és la que, quan és l’hora de la veritat, fa la “guerra de trinxeres” (va persona a persona i convenç vot a vot). Hem de tenir la militància i l’entorn il·lusionats, i hi ha decisions polítiques que de vegades s’han de prendre, perquè tenim el pes que tenim dins les institucions, però que desmotiven molt a la gent. En el meu temps, un exemple en va ser l’incineradora. Clar, llavors els adversaris i la premsa et fan una campanya en contra quan fas un error, i tot això arriba a les bases. A la legislatura passada, un gran error va ser l’autopista de Llucmajor a Campos, que és innecessària. Ara hi ha coses inexplicables d’aquest decret per a combatre el coronavirus. Això dels hotelers jo ho entenc, però està mal explicat, i això fa mal i desmobilitza la gent. S’ha d’intentar fer els mínims errors possibles. Governar amb el PSOE té aquestes coses, perquè per una part fas possiblement el 90% del teu programa electoral, però a cada legislatura t’has de beure uns quants errors o polèmiques que fan molt de mal, i que tal vegada impedeixen un creixement que podria ser factible.
- Vol dir això que estar a l’oposició pot fer créixer més a un partit que estar al govern?
Bé, ara per exemple, el PSM de Menorca va decidir no estar al govern, i dóna suports externs, i negociats en cada cas, i no li va malament. Sempre s’ha de posar tot dins la balança. Aquesta pregunta me l’han fet moltes vegades, i jo sempre dic que quan tu entres a un govern has de veure què pots fer del teu programa i quines renúncies has de fer, i ho has de sotmetre a la militància, i si això compensa, tries entrar al govern, i si no, no. Per a un partit com el PSM les experiències de govern sempre han estat frustrants, excepte la legislatura 2007-2011, quan vàrem estar al govern, però el Secretari General, en Biel Barceló, no va formar-hi part, i això li va donar una llibertat per a opinar sobre les decisions que prenia l’executiu, i també va tenir molt de temps per a estar amb la militància (anar als pobles, a les agrupacions…), i va tenir un creixement molt important anys després, gràcies també als vots que rebérem el 2015 com a càstig a les males polítiques del govern de Bauzá i el PP.
- Quins han estat el moment més àlgid i el moment més negre pel mallorquinisme polític en els darrers quaranta anys?
Fites importants, de les quals el PSM no se’n pot atribuir el mèrit amb exclusiva però que sense nosaltres no haguessin ocorregut, destacaria la Llei de normalització lingüística (a la primera legislatura, 1983-1987), la Llei d’espais naturals (1991), la desclassificació d’urbanitzables del Consell de Mallorca (1999), les dues ecotaxes, i la gran gestió en educació d’en Damià Pons (1999-2003), que va posar les bases d’un sistema educatiu públic, tant en la construcció de nous centres escolars, com dotació de nou professorat, etc. Aquests són els èxits més importants, i on ha tingut més repercussió el que nosaltres defensem.
D’altra banda, el punt més negre serien els mals resultats electorals després d’haver estat al govern. Per exemple, l’any 2003 va ser una gran decepció: després d’haver fet una gran gestió tant a la meva conselleria, com la d’en Damià Pons i la d’en Mateu Morro a Agricultura i Pesca, no vam ser premiats, i vam perdre un 25% dels vots. Això ens va doldre molt, i demostra que una bona gestió no ajuda a fer vots, sinó que hi ha molts altres factors, i que possiblement qui capitalitza la gestió és qui presideix la institució.