Charles André Joseph Marie de Gaulle (Lille, 22 de novembre de 1890 – 9 de novembre de 1970) va ser un general i estadista francès.
Era fill d’un mestre d’escola i s’educà en una família molt catòlica. Era descendent d’aristòcrates procedents de Normandia i Borgonya, i un oncle seu fou un famós estudiós celtista. Llegí Maurice Barrès, Henri Bergson i Charles Péguy. Del 1908 al 1912 estudià a l’Acadèmia Militar de Saint-Cyr i fou destinat a al 33è regiment d’infanteria, on va romandre sota les ordres de Henri Philippe Pétain.
Primera Guerra Mundial
En esclatar la Primera Guerra Mundial va obtenir el rangle de tinent i fou destinat a la Xampanya. Fou ferit a Dinant el 15 d’agost del 1914, i novament al Somme el 10 de març del 1915. Nomenat adjunt del seu comandant, el 2 de març del 1916 el seu regiment és gairebé destruït a Douaumont, vora Verdun, i ell mateix ferit greument amb una baioneta i presoner dels alemanys. Després de dos intents d’evasió, fou traslladat a la fortalesa d’Ingolstadt (Baviera), d’on no en serà alliberat fins al final de la guerra, malgrat vora cinc intents de fuga. Els anys de captiveri li deixaren un regust amarg, tot considerant-se un revenant, un soldat inútil que no servia per a res. Tot i això, el 1919 fou condecorat amb la Legió d’honor.
Entreguerres
Entre el 1932 i el 1937 fou destinat a la Secretaria General de la Defensa Nacional, on li pogué conèixer la política francesa de preparació per a la defensa nacional, amb la que va estar permanentment en fricció, ja que considerava que els exèrcits moderns, i França n’havia de tenir un, s’organitzaven al voltant de grans cossos motoritzats i una bona aviació, cosa que França no va fer, ja que els Caps d’Estat Major creien que el model de la guerra futura seria similar al de la Primera Guerra Mundial. Per això la defensa es fonamentava en la Línia Maginot, que restaria inservible si els alemanys, com van fer, atacaven per Bèlgica tot seguint el Pla Schlieffen (igual que van fer en la Primera Guerra Mundial).
Per a exposar les seves idees va escriure L’armée de metier, on exposa la seva teoria. Tot i que va assolir molta notorietat, també es va guanyar molts enemics.
Segona Guerra Mundial
Durant la invasió nazi va intentar de convèncer el govern que abandonés França i s’establís en la França colonial, concretament en Alger, des d’on es recuperaria la França continental i es mantindria lliure del deshonor que suposava rendir-se als nazis. Després de la rendició de França davant Hitler, va abandonar el país i assumí el comandament de la França Lliure o Franç Combatent fins al triomf dels aliats.
Va escriure el llibre L’Appel 1940,1941 i 1942, on explica la gran tragèdia de l’ocupació, l’espirit derrotista, l’entrega a l’enemic, la crida a no claudicar des de Londres, l’organització de la França Lliure, la lluita per la dignitat en defensa de toda França i l’aportació que aquests francesos van fer a l’esforç aliat, per tal d’ocupar amb dignitat un lloc entre les potències vencedores.
Es va oposar a la França de Vichy de Pétain, qui va col·laborar amb els nazis. Organitzà la França Combatent i la Resistència des de l’exili, i capitalitzà la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial, tot salvant l’honor de França. També va presidir, fins el 1946, el Govern Provisional de França.
V República
Després d’uns anys apartat de la vida pública, decidí tornar a la política per tal d’intentar solucionar el problema polític d’Algèria. Per això va crear el seu propi partit polític, Union pour la Nouvelle République-Union Démocratique du Travail, que exigia més atribucions per al President de la República francesa. Aquestes mesures desembocarien en la proclamació de la V República francesa, de la que en serà nomenat president el 8 de gener del 1959.
La seva etapa presidencial es caracteritzà per la seva ferma oposició als EUA, mitjançant la reafirmació de la sobirania francesa: sortida de les estructures integrades de l’OTAN (a les que tornaria més tard) i petició de conversió en or de les reserves franceses en dòlars, la qual cosa provocaria una crisi financera mundial, i que obligaria Richard Nixon l’agost del 1971 a suspendre la convertibilitat del dòlar en or. També inicià una política de modernització industrial (politique de grandeur), amb grans projectes que foren continuats pel seu primer ministre i més tard successor Georges Pompidou.
D’altra banda, després d’una guerra no-convencional (guerrilles, atemptats) força sagnant, Algèria s’independitzà el juliol del 1962, cosa que significà un gir radical en la política exterior francesa, que d’aquesta manera abandonà definitivament les vel·leïtats colonials i centrà les seves mirades en la construcció europea. Fins i tot ell mateix patí un intent d’atemptat a París de mans de l’Organisation de l’Armée Secrète (OAS). Això, però, no li impedí defensar el que ell definia francofonia, i provocà un incident diplomàtic amb Canadà quan va sortir al baló del govern de Montreal i cridà Vive le Quebec libre el 1967, cosa que encoratjaria els nacionalistes quebequesos.
El 22 de gener 1963 Alemanya i França es reconcilien després que Charles de Gaulle i Konrad Adenauer signin el Tractat de l’Eliseu. En la seva etapa final (1969) va perdre un referèndum sobre les regions a França, i va dimitir. Moriria l’any següent, al novembre de 1970.
De Gaulle ha deixat una empremta inesborrable a la política francesa, ja que bona part de les seves idees encara són presents en la França actual, sota el corrent de l’anomenat gaullisme, representat pel partit polític Rassemblement pour la Republique.
