Taula rodona: “Mallorca. 1936-1975. Guerra, resistència i exili”

Transcripció de la taula rodona “Mallorca. 1936-1975. Guerra, resistència i exili”, celebrada a la Sala de Graus de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de les Illes Balears, a dia 18 de desembre de 2023. Els ponents són Llibert Rigo, Miquel Rosselló i Lila Thomàs, i el moderador, David Ginard. La transcripció és a càrrec de Miquel Vidal.

A les següents intervencions, els ponents parlaven dels seus records de la repressió franquista i dels seus inicis en la lluita antifranquista. Llibert Rigo, nascut el 1937, parlava de fets transcorreguts des de la Guerra fins als seixanta, i Lila Thomàs i Miquel Rosselló, nascuts el 1951 i 1950 respectivament, exposaren un context una mica posterior, a cavall entre els seixanta i, sobretot, els setanta.

LLIBERT RIGO:

Jo he sobreviscut al règim. A la bomba de la Casa del Poble [el 4 de juny de 1936], ma mare estava embarassada de mi. Ella [que hi era present] va estar entre la vida i la mort, i si s’hagués mort jo no hagués nascut. És la primera vegada que vaig sobreviure a la tragèdia dels quaranta anys de franquisme. Nosaltres emigràrem a Barcelona quan va esclatar el Moviment. Ma mare estava encara convalescent, feia quatre setmanes de l’atemptat.

Els noms dels qui posaren la bomba eren els famosos germans Barberà, dos falangistes. Un morí a un enfrontament amb les tropes a la plaça de Cort pocs dies després de l’alçament, i l’altre va morir al front. Els van dedicar un carrer prop de la Casa del Poble, a una travessia de Maria Cristina. I a S’Arracó hi havia un carrer dedicat a ells encara no fa molts anys.

S’havia de celebrar l’Olimpíada Popular a Barcelona, que era una forma de contrarestar els Jocs Olímpics de Berlin, que en Hitler havia preparat com un homenatge al nazisme. Quan el vaixell va arribar a Barcelona, ja no poguérem desembarcar. Vam tornar cap a Palma, i a l’altura de Sa Dragonera un vaixell que venia de Menorca ens va avisar que a Palma s’havien sublevat els feixistes, i el vaixell va tornar enrere. Tornàrem a Barcelona, no vam poder desembarcar, i vam anar a Tarragona, i allà sí desembarcàrem al cap d’una setmana. Hi havia molta gent de les Olimpíades. Mon pare se va posar a les ordres de la Generalitat, i poc temps després vengué cap a Mallorca amb les tropes del capità Bayo. Ma mare no vengué perquè encara estava convalescent. Nosaltres quedàrem amb ella a Barcelona tota la guerra. Després del desembarcament d’en Bayo, mon pare va tornar cap a Barcelona, i després va participar a molts de fronts (va estar a la defensa de Madrid, a la Batalla de l’Ebre…), fins que al final de la guerra nosaltres des de Barcelona (amb la meva germana, que tenia sis anys, i jo, que en tenia dos), i mon pare per un altre lloc, emigràrem cap a França. Aquí en certa manera vam tornar a sobreviure, perquè els avions feixistes bombardejaven als emigrants. No sé si heu sentit parlar de les matances de Màlaga, quan el famós creuer Baleares va provocar mils de morts… I encara tenim el monument, que no el podem llevar!

Nosaltres estàvem a un camp de concentració a Argelès, al sud de França, i mon pare a Saint-Cyprien. Uns a un lloc i l’altre, a l’altre. Al cap d’un parell de mesos, a través de la Creu Roja, ens poguérem ajuntar, i vam sortir del camp de concentració. Primer vam estar a Toulouse i després a Limoges, fins a l’any 1942, perquè quan les tropes alemanyes ocuparen França solien agafar els espanyols i els enviaven als camps de concentració. Vam haver de decidir si havíem de tornar cap a Espanya. Mon pare volia anar cap a Mèxic, ma mare volia tornar a Espanya, i ma mare va guanyar i tornàrem a Espanya. Mon pare va quedar detingut per la frontera amb Catalunya, i nosaltres anàrem cap a Barcelona. A mon pare, afortunadament, no li va passar res, perquè poques setmanes després l’amollaren. Quan ell va estar detingut, si haguessin sabut que mon pare va ser Comissari Polític de l’Exèrcit, li haguessin fotut dos tirs allà mateix.

Ah! Una cosa que no vos he dit: quan mon pare i ma mare se n’anaren de Palma amb el vaixell de l’Olimpíada, al cap d’uns dies un escamot de Falange els va anar a cercar a casa seva. Segurament era o per detenir-los o per pegar-los dos tirs, i haguessin aparegut a alguna cuneta. Així que també me vaig tornar a salvar.

En fi, quan vam tornar a Barcelona, ja teníem una nova germana que va néixer a Limoges a l’any 1942. Mon pare i ma mare quedaren a Barcelona, i una germana de ma mare ens va venir a cercar a la meva germana major i jo i partírem cap a Palma, on vam estar dos anys fins a l’any 1944, aproximadament. Després, ja vengueren mon pare i ma mare, van trobar un pis aquí i ja ens instal·làrem aquí.

Això és la guerra, però mon pare i ma mare sempre en parlaven, i de política també. Jo a ca meva sempre n’he mamat de política. A ca nostra s’escoltava cada dia, els vespres a un quartet del terrat, la Ràdio Pirenaica, que era una ràdio independent muntada pel Partit Comunista. Tot d’una, mon pare va començar a cercar contactes. Van organitzar, juntament amb altres comunistes i socialistes, el Socors Roig. Feien proselitisme i arreplegaven diners per poder ajudar als presos. Era devers 1945-1946. El 1948, hi va haver una caiguda. Molts van caure però mon pare se va salvar. I allò ja se va dissoldre. Mon pare va seguir predicant i fent proselitisme, però se va trobar totsol. Ell aleshores s’identificava com a socialista.

El 1956, el Partit Comunista va llançar la Consigna de Reconciliació Nacional i la vaga política, i va fer treball. Però no va trobar col·laboració de ningú. El Partit Socialista, jo me sap molt de greu, però consider que a la caiguda de 1948 els socialistes a Mallorca desaparegueren. I per a mi fins a finals dels seixanta i principis dels setanta no van treure el cap. Mon pare va fer la vaga. Ell aleshores feia feina a una metal·lúrgica al carrer Caro, i va aconseguir aturar un parell d’hores, fins que va venir la policia, el detengueren i se l’endugueren. Mon pare no militava enlloc, però a partir d’aquí va entrar al Partit Comunista. Aleshores el moviment social i obrer estava mort, no hi havia res. A més, aquí no hi havia grans indústries. No era com a altres llocs, com Barcelona, Madrid o Bilbao, on hi podia haver un moviment obrer. Aquí fins a finals dels seixanta, amb l’hoteleria i la construcció, no hi havia moviment obrer aquí.

El 1962, mon pare va captar a un jove que feia feina amb ell, un tal Miquel, de devers vint anys. No va entrar al Partit Comunista però poc temps després va anar a París i ja se va afiliar. Llavors, jo al 1962 rep una carta d’en Miquel que me convida a un festival a Helsinki de les Joventuts Socialistes. Jo m’hi vaig apuntar i me’n vaig cap a París i després a Helsinki. Allà me trob amb la delegació espanyola, que la majoria era gent jove de França. Tots tenien noms de guerra. Vaig estar una setmana allà, va ser una cosa extraordinària. Vaig conèixer gent de tot el món. La delegació cubana va ser el boom, perquè feia poc temps que s’havia fet la revolució a Cuba. Després, vaig tornar cap a Espanya.

Al cap de pocs dies, la Brigada Político-Social, que era una policia a l’estil de les SS que servia per perseguir delictes polítics i torturar, me va detenir. Me van interrogar, me dugueren, però no me van treure res. Me van demanar què havia anat a fer a Helsinki, i jo vaig dir que una turista finlandesa que havia conegut aquí m’hi havia convidat… S’ho van creure o no, però no me va passar res. Sí que el policia, mentre xerrava, me va pegar una bufetada i me va obrir el llavi. Jo estava molt asusat perquè havia sentit a la Pirenaica les tortures que feia la Político-Social. Però aquella bufetada me va caure com si m’haguessin tirat un poal d’aigua freda damunt, i vaig dir “per molt que me mateu, jo no diré res”. M’amollaren i me’n vaig anar cap a ca meva, i vaig fer vida normal. Al cap d’uns mesos, va venir un famós inspector de Barcelona, un tal Creix, que era terrible. Aquest sí ja me va massolar de veres: me va fer fer el “paso de la oca” i altres barbaritats. Jo me vaig mantenir en lo mateix. Però més que res perquè me demanava per un català que havia estat al festival, i jo no coneixia ningú. Me van tenir tres dies detingut, les 72 hores legals que me podien tenir, i ja m’amollaren, i no me va passar res.

Vaig entrar dins el partit de forma clandestina, però activitat n’hi havia molt poca encara. A més, jo procurava no ficar-me, no assistia a moltes reunions clandestines.

LILA THOMÀS:

Jo som d’una família que se diu benestant. Mon pare era magistrat de l’Audiència, i jo tenia onze germans i germanes. Érem una família coneguda a Palma. Jo vaig entrar al partit a l’any 1971, tenia vint anys, a través d’un germà gran que ja hi havia entrat. He de dir que, com que érem onze germans, la família va dir que no hi havia diners per pagar la universitat a tots, i ens van dir que els al·lots podrien tenir carrera universitària i que les al·lotes ens havíem de posar a fer feina. I jo ho vaig fer així. Vaig acabar el batxillerat elemental i a partir dels setze anys me vaig preparar per fer feina. Però com que jo volia estudiar, vaig combinar estudis i feina. Feia feina de dematí i estudiava els horabaixes. A través dels estudis, vaig entrar al partit gràcies al meu germà. Fèiem un seminari de preparació, i ens reuníem set o vuit persones diferents, i estudiàvem la història d’Espanya. Vam començar amb la història d’en Tuñón de Lara del segle XIX, i vam començar a aprendre què havia estat la República. Ens trobàvem una o dues vegades per setmana d’una manera clandestina i amb molta por, a cases particulars. Després ens anaven demanant si volíem ajudar a fer octaves i pintades… Record que la primera pintada va ser “Franco asesino. Granada”, perquè feia poc, a l’any 1970 crec, que hi va haver una vaga a Granada i la policia va matar a quatre obrers. Les pintades les fèiem els vespres, uns pintaven la paret i els altres vigilaven que els veïnats no ens veiessin. Jo vaig començar així, fent aquest tipus d’activitats. Després, poc a poc, estudiant el Batxillerat a l’Institut Joan Alcover, vam començar a fer activitats de curs. Però lo que se feia era sobretot organitzar activitats culturals. Vam convidar un filòsof català, en Manuel Sacristán, perquè vengués a fer una conferència a l’institut, i va ser molt important perquè havia estat amic de n’Aina Moll, que era catedràtica d’aquell institut. Va ser molt bo que poguéssim dur un filòsof marxista aquí.

La lluita clandestina era jo. Té raó en Liberto quan diu que se passava molta por, perquè al partit ens insistien molt que a la policia no l’havíem de dir res. Per això no amollàvem cap nom, i a les cèl·lules clandestines tots teníem noms que no eren els nostres. Cadascú tenia el seu nom de guerra, de manera que si t’agafava la policia, per molt que te demanàs com nomia una altra persona, tu no ho podies dir perquè no ho sabies. Aquesta actitud d’haver de ser ferms davant la policia també feia que quan fèiem activitats ens moríem de por, perquè ens demanàvem si realment seríem capaços d’aguantar les pallisses que te podien pegar.

Hi havia na Francisca Bosch, que era la responsable del Partit Comunista, que va organitzar una trobada amb una dona que va venir de Madrid, i va organitzar el moviment de Dones Democràtiques, que era intentar fer reunions de dones no només estudiants sinó també dels barris, així com intentar muntar associacions de veïnats (se deien “vocalías de mujeres”), per intentar reivindicar millores per a les barriades de Palma, que estaven molt malament. Record Son Cladera, Son Rapinya o Sa Indioteria, que eren barris sense cap servei que havien anat creixent de forma anàrquica. Vam intentar que, a través de les dones dels barris, poder fer lluita per aquestes coses i aconseguir serveis. Això van ser els primers anys. Jo vaig entrar al 1971 al partit, i més endavant ja va ser una activitat lligada a la universitat.

A la universitat hi havia els Comitès de Curs, que eren reunions d’estudiants comunistes, però que preparàvem les assemblees generals d’estudiants que se feien a les facultats. Record una, que va ser a Filosofia i Lletres, per treure a un professor que no ens agradava gens i que era molt franquista. Record també que aleshores allò era una delegació de la Universitat de Barcelona, i en aquells anys se demanava que aquí hi hagués una universitat pròpia de les Illes. Els estudiants s’organitzaven per facultats: Magisteri, Filosofia, Dret…

MIQUEL ROSSELLÓ:

Quan jo vaig acabar el batxillerat, vaig ingressar al Seminari Diocesà perquè volia ser capellà. Al cap de pocs mesos vaig descobrir que no era la meva vocació. Vam fer una trobada d’una sèrie de seminaristes de Mallorca que començàvem a llegir llibres d’amagat. Vam fer una excursió a Lluc i vam coincidir amb seminaristes de Barcelona, que ens van explicar que ells feien pràctiques a les parròquies i se reunien amb obrers… Per a nosaltres va ser un descobriment. Total, que vaig arribar al seminari i me’n vaig anar al cap d’una setmana. Jo no havia fet el curs preuniversitari i no podia anar encara a la universitat. En aquell moment, vaig tenir una professora particular de llatí i grec, que era n’Aina Montaner, que va ser companya de l’escriptor Toni Serra. En els mesos que vaig anar a classe amb ella no vaig aprendre res de llatí ni de grec, però vaig aprendre què havia estat la República, qui era en Largo Caballero, què era la reforma agrària, que Espanya estava plena de presos polítics, que hi havia una policia política, que hi havia una dictadura… Totes aquestes coses que ara tenim clares jo no me les imaginava que existissin. A pesar de tot, vaig aprovar grec i llatí, no sé perquè (riu).

Quan vaig acabar, me’n vaig anar a Barcelona l’octubre de 1968. Era un any emblemàtic perquè hi havia hagut el Maig francès, els tancs soviètics havien entrat a Praga… Era un any de canvi de model. I, me vaig apuntar a Econòmiques, que era una cosa que me sonava molt a lo social i a una cosa d’esquerres. El primer dia que vaig arribar a la Facultat, ja vaig veure gent que corria davant la policia per dins els passadissos. Així va començar la meva participació a la Universitat de Barcelona. Aquell primer trimestre, fins al gener de 1969, va ser un trimestre de gran agitació. Va coincidir que el Govern franquista havia posat un ministre de l’Opus (que eren més oberturistes que els falangistes), que havia fet algun intent de participació. Però va durar tres mesos el ministre… El gener de 1969, una de les assemblees d’estudiants, que se feien a l’edifici central de la UB, a la plaça Universitat, un grup de gent va començar a cridar “al Rectorado, al Rectorado”, un grup hi va pujar, i van tirar el bust d’en Franco que hi havia al despatx per la finestra. No te vull dir lo que se va armar. L’exèrcit va desfilar per allà, i la Universitat va quedar tancada tot l’any fins als exàmens de juny.

S’ha de dir que, darrere d’això, i nosaltres no n’érem conscients, aquells mesos s’estaven negociant convenis col·lectius per tot l’Estat i hi havia unes mobilitzacions obreres molt potents que aconseguien moltes reivindicacions. L’estat d’excepció al final va ser una decisió del Govern pensada més pel moviment obrer que pels estudiants de Barcelona. Però, bé, el resultat va ser que van acabar a la presó centenars d’obrers i líders estudiantils. Se’ls va llevar la possibilitat de tenir milícies universitàries i s’havien d’incorporar directament al servei militar. Els líders d’aquell moviment estudiantil van haver de fer la mili a Melilla o altres llocs, i el moviment estudiantil de Barcelona va quedar pràcticament escapçat.

El curs següent, pràcticament ja la gran majoria de dirigents universitaris coneguts i preparats havien desaparegut, perquè o estaven a la presó o estaven fent la mili. I els nous que van començar a liderar-ho eren més radicals que els anteriors. Se va radicalitzar el moviment estudiantil. Per a que vegeu el nivell de radicalitat: a mi me va venir a demanar un company si me volia afiliar al “partit”, jo tot d’una li vaig dir que sí, sense saber res (clar, no sé si vos podeu imaginar allò. Avui si un se vol afiliar a un partit polític, mira el programa, mira on està el local, i s’hi apunta. Però en aquell moment no sabíem qui era de cada partit). A aquest amic meu li vaig demanar si se referia al PSUC, però me va dir que no, que el PSUC era “una banda de revisionistes, perquè aquests només volen fer la revolució a Espanya, i els que te propós jo la volen fer a tot el món”. Jo immediatament me vaig apuntar als qui la volien fer a tot el món, faltaria més! I me vaig apuntar al partit més radical de Catalunya [els Comitès de Vaga Estudiantils] sense saber exactament el que deia el seu programa. Però tampoc érem beneits, sabíem perfectament que a Espanya hi havia presos polítics, que era una dictadura, que molta gent vivia en barraques… Sabíem que s’havia de fer alguna cosa davant aquella situació, i ens apuntàvem a lo que fos amb tal de fer-ho.

Al cap de nou mesos me van detenir. Evidentment, les desavantatges d’afiliar-te a un partit molt radical i molt minoritari també eren que no tenia pràctiques, i la clandestinitat requereix de pràctiques i de normes, perquè segons lo que facis la policia te pot descobrir al cap de deu minuts. Nosaltres ens reuníem a un pis a L’Hospitalet, i allà teníem una impressora i imprimíem la propaganda en el mateix lloc on ens reuníem… Tot això era un desgavell que els partits grans no tenien. En aquests a la gent que se dedicava a imprimir la propaganda no la coneixia ningú de la resta del partit, hi havia normes de seguretat que te deien què havies de fer, si havies de mirar enrere a alguns carrers per anar alerta… Com deia na Lila, hi havia lo de la por a comissaria. Record un fulletó d’aquells que deia “cuando un comunista entra en comisaría, no entra él, entra el partido”. La conclusió era que si tu cantaves, no te detenien a tu només, també a tots els que tenies devora i podies haver denunciat. En el meu cas, una de les companyes del grup en el qual jo militava era d’una família molt adinerada de Barcelona, i son pare, que era molt viu, va descobrir que la seva filla feia coses rares i arribava tard a casa… Llavors, va contractar un detectiu privat que en una setmana va fer lo que no havia fet la policia en un any. Va descobrir on ens reuníem i lo que fèiem. I el pare d’aquesta al·lota, que devia pensar que la seva filla devia estar enganyada per un grup de radicals, ens va denunciar a la policia. Un dia, quan vaig arribar a aquell pis, vaig tocar el timbre i quan van obrir la porta me vaig trobar amb un senyor que m’apuntava amb una pistola al pit i me feia entrar. Ens van agafar a tots. Vaig passar tres dies reglamentaris a la Jefatura Superior de Policia de Barcelona, on vam ser torturats. Vaig passar per situacions greus: tenir-me recolzat a la paret amb els dits en planxa i amb un policia assegut davall que ens pegava a la panxa; també ens feien “la cigueña”, que consistia en posar-nos “a la gatoreta” i havíem de caminar i acabàvem pegant de cap… Si mateix hi havia un poc de consciència. Jo sempre he sabut que de la mateixa forma que me van detenir el juny de 1970, m’haguessin detingut el juny de 1950, ja no hagués arribat a comissaria, ja m’haguessin pegat dos tirs allà on me van agafar. El 1970, ja no era lo mateix. Record que un moment determinat jo vaig caure i me vaig pegar un cop enterra amb les esposes posades, i se va sentir un renou, i se van aixecar els dos policies per mirar-me si m’havia quedat marca.

Bé, resultat, d’allà vaig acabar a La Modelo. Com que jo tenia denou anys i era menor d’edat (la majoria d’edat aleshores era als vint-i-un anys), me van posar a la galeria de menors. Record una zona que estava plena de presos que estaven allà pel simple fet de ser homosexuals. “Peligrosidad social” ho anomenaven. Després, vaig sortir en llibertat condicional, me vaig afiliar al PSUC i vaig participar del moviment universitari de Catalunya en aquells tres o quatre anys que van ser d’un creixement brutal d’aquell moviment. Al final, el Tribunal d’Ordre Públic me va jutjar, i, per cert, a la mateixa sala que van jutjar els presos independentistes catalans fa uns anys. Me van condemnar a dos anys i mig de presó, que vaig complir a Jaén, a Madrid i a tota una sèrie de bandes. Crec que l’experiència de passar per la presó per mi va ser molt il·lustrativa, perquè la presó era com estar a Espanya en llibertat, perquè com que ja estàvem tots detinguts, no ens amagàvem, i fèiem vida normal.

TORN DE PREGUNTES DEL PÚBLIC:

Per a Lila Thomàs: el teu pare, que has dit que era jutge, sabia en aquella època que te vas afiliar al Partit Comunista?

Bé, en aquella època se sabia i no se sabia, saps? Sabia que de dotze fills n’hi havia set o vuit que militaven. Ell no ens ho va dir mai però després hem sabut, pel germà gran, que la policia li va dir que anés alerta, sobretot perquè sabien les coses que feia el meu germà gran. Però no ens ho va dir directament. Mon pare havia fet la guerra per la part nacional, i va ser el jutge que va causar la caiguda dels comunistes de 1948, i després, quan va fer una evolució més demòcrata, a casa discutíem molt amb ell, i li retrèiem la censura, la dictadura…

Per a Miquel Rosselló: els moviments cristians de Barcelona estaven més relacionats amb el món obrer o també amb el món universitari?

Se relacionaven sobretot amb el món obrer i amb el naixent moviment veïnal. Dins el món estudiantil hi va haver poca presència. Jo no vaig conèixer ningú. Quan se van crear els comitès de curs, que volien ser els representants dels estudiants i de cada classe, però no podien ser oficials perquè estaven perseguits per la policia. Jo quan vaig fer el primer curs d’Econòmiques militava a una organització maoista, que se deia Estudiants Marxistes-Leninistes, i el PSUC me volia fitxar a mi i a tota l’organització, perquè érem un grup molt actiu a distintes facultats. I com una forma de fitxar-me va proposar que me nombrassin el representant dels Comitès de Curs a la Coordinadora de Comissions Obreres de Barcelona. Jo vaig anar a les reunions i allà hi havia cristians i d’altres sectors. Allà hi havia gent que estava en busca i captura, amb peticions de presó.

Per als tres ponents: com vàreu notar la interacció amb les autoritats un cop acaba la dictadura?

MIQUEL ROSSELLÓ: El Jefe de la Brigada Político-Social que me va torturar a mi a l’any 1970 a Barcelona va ser ascendit d’inspector a comissari per “mèrits policials” el 1979. És fort. No hi va ruptura dins les institucions. Per altra banda, te puc dir que jo a Mallorca he estat detingut set o vuit vegades a partir de la mort d’en Franco. Concretament, hi havia una època, el 1976, que el PCE va llançar la idea d’aconseguir “zones de llibertat”, que deien, és a dir, sortir públicament a vendre El Mundo Obrero, avisar a la premsa… Obrir-se, en definitiva. I en aquells moments venia la policia i te detenia. Arribaves a la comissaria i no tenia res a veure amb l’any 1970. Aleshores ja ens identificàvem obertament com a membres del Partit Comunista. Pensa que durant la campanya electoral se produïen detencions a actes, per atemorir.

LLIBERT RIGO: Quan se va morir en Franco, el franquisme no va acabar. Hi havia el famós Arias Navarro, que li deien “El carnicerito de Málaga” per la quantitat de morts que havia provocat fent afusellar a persones com a fiscal. La repressió va continuar després d’en Franco. En Fraga Iribarne, que era ministre de Governació, va dir aquella famosa frase de “la calle es mía”, i a la Transició encara hi va haver morts al carrer. Això va durar uns anys fins que van legalitzar els partits, es va votar la Constitució i es va desenvolupar la famosa Transició, que per a mi es va fer el que se podia fer, però van seguir els mateixos fiscals i jutges, així que canviar va canviar poca cosa.

Per als tres ponents: els militants del PCE es sentiren traïts, el 1977, quan es va aprovar la Llei d’Amnistia?

LILA THOMÀS: L’Amnistia de 1977 va ser ben rebuda per tothom, per tots els comunistes, perquè era la manera de fer sortir de les presons als presos polítics. Va ser una llei que no ens va satisfer del tot perquè també van amnistiar tots els torturadors de la banda franquista. Com que era una amnistia hi entraven tots, d’una banda i de l’altra. Això sí que ens va causar una certa decepció. Però, quan hi va haver més polèmica va ser quan ens van forçar a acceptar la bandera espanyola en el moment de la legalització, perquè nosaltres no l’utilitzàvem mai enlloc. Nosaltres posàvem la bandera roja o la republicana. Allò va ser una condició que ens van posar per a la legalització, i com que lo important era arribar a les eleccions, vam acceptar les condicions. Nosaltres parlàvem sempre de ruptura democràtica, com havia passat a Portugal, però aquí no va passar. Ara, amb perspectiva històrica, reconeixem que les esquerres no tenien suficient força per imposar la ruptura, i que també les dretes van haver d’acceptar les legalitzacions i demés. Els resultats de les primeres eleccions per a nosaltres va ser molt decepcionant, perquè va guanyar UCD d’una manera espectacular. Aquí vam tenir més gent, unes 25.000 persones, a la Plaça de Toros al míting d’en Carrillo que vots tenguérem després a les eleccions, que crec que van ser 14.000. I en aquella campanya electoral vam recórrer tots els pobles de Mallorca, i a cada poble omplíem tots els locals.

Per als tres ponents: quina relació teníeu durant la clandestinitat amb els altres grups polítics?

MIQUEL ROSSELLÓ: No és lo mateix aquí que a Bilbao o a Barcelona. Aquí a Mallorca anarquistes no n’hi havia, aquí hi havia socialistes recent constituïts el 1974, quan es va crear una plataforma que se deia Tramuntana i que era una firma per al Diario de Mallorca per treure articles de demòcrates. Quan es va constituir, hi anàrem gent de distintes agrupacions i la gent se presentava. Allà per part del Partit Socialista s’hi van trobar en Fèlix Pons i n’Emilio Alonso, que deien representar el partit i ni tan sols se coneixien entre ells.

Quan jo vaig estar a la presó, només vaig conèixer membres d’ETA, del FRAP i de grups d’extrema esquerra. Només en vaig conèixer un del PNV, i socialistes no en vaig conèixer cap.

LLIBERT RIGO: A la presó a Segòvia només hi havia comunistes i d’ETA. A Jaén n’hi havia alguns més: maoistes, gent de Bandera Roja… Jo desgraciadament no vaig conèixer mai cap socialista dins la presó. Per mi estaven amagats davall les pedres, perquè no sortien. Mon pare punyia als seus companys però li van donar l’esquena.

Per a Llibert Rigo: com era la vida quan vàreu tornar a Mallorca a la postguerra?

Molta fam i molta misèria. Mon pare se va posar a fer feina als astillers, al Passeig Marítim. Fèiem estraperlo per poder menjar pa. Mon pare va muntar al terrat un galliner, i teníem quatre gallines, i un colomer. Anàvem a robar olives… Molts de vespres menjàvem un moniato bullit per sopar. I la cartilla de racionament, que va subsistir fins al 1952. En fi, supervivència. I, com nosaltres, la majoria de la classe treballadora.

Per als tres ponents: quins noms de guerra teníeu durant la clandestinitat?

Lila Thomàs era “Joana”; Llibert Rigo, primer “Àngel” i després “Miquel”; i Miquel Rosselló, “Ernest” (posat en referència a Ernesto “El Che” Guevara).