Collado Collado, Plàcid

Quaranta-dos anys. Casat. Era criat a Barcelona, però vivia a Felanitx. Arribà a aquest poble contractat per treballar a la fàbrica d’embotits d’En Tejedor i a Felanitx va casar-se i va establir negoci de carnisseria per compte propi. No estava afiliat a cap partit, però era moderadament anticlerical i, sobretot, era català. Són paraules seves: ¡Basta que sigui català per encalçar-me. La duen dels catalans! Quan va esclatar la rebel·lió militar va refugiar-se en un pujol anomenat Sa Mola, però finalment decidi entregar-se influït per la seva esposa. Em diuen que si t’entregues no et passarà res. En canvi si t’agafen ells, per foravila … Va entregar-se voluntàriament i va romandre un temps tancat. Era català? Certament ho era. I anticlerical? També. també, però així i tot passà pel sedàs i el posaren en llibertat. Semblava que el perill havia passat per a Plàcid Collado, encara que un mai no sap quan pot romandre tranquil. Un important càrrec del poble l’envià a demanar a la seva caserna. Allí hi havia un company seu. En Bassa, i l’esmentat personatge els proporcionà una verga de bou a cada un i els ordenà que es donassin una pallisa, Naturalment, els dos homes dissimularen i canviaren un grapat de cops, però sense força ni ràbia i, aquesta parsimònia, va indignar la personalitat que va sentir-se obligada a donar-los una lliçó. Agafà una verga i pegà, me cag en l’ànima, pegà i pegà. En Plàcid va arribar arrossegant-se a ca seva i, al cap d’un parell de dies d’estar allitat, va tenir una hemorràgia. Se’n recuperà una mica, però mai més no pogué treballar. Una altra hemorràgia el portà a la tomba el catorze de novembre de l’any trenta-set. La partida de defunció assegurava que havia mort alcoholitzat.