L’Assemblea Democràtica de Menorca (1976-1977) i els anhels de llibertat d’un poble

El febrer d’enguany es compliren quaranta-vuit anys d’aquesta entitat, que va ser clau en el procés de recuperació democràtica a Menorca.

L’origen de l’Assemblea Democràtica de Menorca (ADM) es pot vincular als inicis de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans (1970-1975), sorgida arran de la històrica Tancada d’intel·lectuals a l’Abadia de Montserrat, celebrada del 12 al 14 de desembre de 1970. En aquell context, va néixer la iniciativa de crear un organisme unitari d’oposició al règim franquista: l’Assemblea de Catalunya, constituïda el novembre de 1971.^[1]

Les seves principals reivindicacions —les llibertats democràtiques, l’amnistia general per als presos polítics i l’Estatut d’Autonomia— quedaren sintetitzades en el lema «Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia».

L’Assemblea de Catalunya esdevingué així un model i una font d’inspiració per a la creació, a partir de la Junta Democràtica de Menorca^[2], de l’organització unitària menorquina Assemblea Democràtica de Menorca.

Un dels darrers projectes impulsats des de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans va ser el Congrés de Cultura Catalana, al qual dedicà tots els seus esforços a partir de 1975 i que suposà, alhora, el punt final de la seva trajectòria.

La decisió de constituir l’Assemblea Democràtica de Menorca (ADM) es prengué el 26 de gener de 1976, durant una multitudinària reunió celebrada a la parròquia de Sant Esteve de Ciutadella. En aquesta trobada s’acordà que el nou organisme hauria d’agrupar «tots aquells partits, grups, persones o organitzacions»^[3] disposats a lluitar a favor de la democràcia i de l’autogovern de l’illa.

També es va crear una comissió gestora de l’ADM, que pocs dies després —concretament el 31 de gener de 1976— participà en la reunió de plataformes polítiques unitàries dels Països Catalans (Catalunya, País Valencià i Illes Balears), celebrada al Monestir de Cura, amb l’objectiu de posar en comú experiències i coordinar una estratègia conjunta.

A la revista Canigó^[4] del 21 de febrer s’informa finalment que la data de constitució de l’ADM va ser el «dilluns dia 2 de febrer», explicant que «després de més de tres hores de debats, cinquanta persones reunides a Menorca com a representants de partits polítics, sindicats obrers, entitats culturals, demòcrates independents, etc. decidiren constituir-se en Assemblea Democràtica de Menorca». El document constituent de l’Assemblea Democràtica de Menorca inclou cinc punts: «Petició Amnistia General; Llibertats polítiques, sindicals, d’expressió, reunió, etc.; Obertura d’un procés constituent; Reconeixement de la personalitat de l’Illa; Contacte i coordinació amb les altres plataformes unitàries de les Illes, Principat, País Valencià i la resta de l’estat Espanyol». Posteriorment, l’ADM hi afegirà un sisè punt consistent en donar suport al Congrés de Cultura Catalana^[5].

L’addició del Congrés en la declaració constituent de l’Assemblea Democràtica de Menorca és significativa per diversos motius. En primer lloc, perquè suposa la retrobada de dues idees –Congrés i Assemblees democràtiques- sorgides en el mateix cau de debat d’idees de recobrament: l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals repartida arreu dels Països Catalans. El segon aspecte significatiu el recollia Josep Maria Quintana en la crònica del diari Avui quan deia que «L’Assemblea Democràtica de Menorca, única que està constituïda a les Illes, té com a punt fonamental donar suport al Congrés de Cultura Catalana la qual cosa significa que, per primera vegada a la història, una plataforma política menorquina recull com a principi bàsic el de la nostra catalanitat. Massa anys els menorquins hem viscut de remolc del sucursalisme madrileny. Cal que els moviments que sorgeixin de la base no oblidin l’autèntica realitat del poble i el poble és de nissaga catalana i forma part dels Països catalans i pensa i s’expressa en llengua catalana».^[6]

Per altra banda, dia 10 de juliol de 1976, també en la revista Canigó, es fa públic el Manifest dels Intel·lectuals de les Illes, on des de Mallorca s’expressa el compromís de constituir l’Assemblea Democràtica de Mallorca, i fer feina per confluir en una Assemblea de les Illes. En aquell mateix nombre de la revista es dedica una pàgina a la presentació de l’Assemblea Democràtica de Menorca, celebrada el dia 22 de juny a Es Mercadal, on s’exposen els sis punts del document constituent als assistents. El cinquè punt sobre el fet singular de Menorca l’exposa Andreu Murillo. Josep Maria Quintana exposa el sisè punt, el Congrés de Cultura Catalana.^[7]

La mateixa presentació era recollida al diari Avui^[8] d’aquesta manera: «Presentació al públic de l’Assemblea Democràtica de Menorca as Mercadal, amb sis intervencions per a explicar cada un dels sis punts. El sisè punt era el Congrés de Cultura Catalana. A l’Assemblea només hi havia partits i grups sindicals d’esquerres: Partit Comunista (PC), Partit del Treball (PT), Comissions Obreres (CCOO), Moviment Socialista de Menorca (MSM) i Grup Democràtic independent (GDI)». El GDI es transformaria poc després en el Moviment Federalista de Menorca. El 20 de març de 1977 el diari Avui inclou dins l’ADM, a més de les esmentades, noves sigles: «el Partit Socialista, el Partit Socialista Obrer Espanyol revisat, el MFM, el PCE, el PCU». El Secretariat de l’ADM a finals d’octubre de 1977^[9] estava format per Josep Sintes, Josep Seguí (independent), Juli Mascaró (MSM), Tirso Pons (MSM) i Antoni Casero (PC).

Per a Menorca, però, la data del 10 de juliol de 1977 —un mes després de les primeres eleccions democràtiques— tingué una significació especial. Aquell dia, tots els partits democràtics menorquins es reuniren dalt El Toro, a instàncies de Guillem d’Olives Pons, i signaren un document que, amb el temps, es coneixeria com el Pacte d’El Toro. En aquest pacte es definia el model d’autogovern que es volia per a Menorca dins el nou marc institucional de l’Estat espanyol.

A la reunió hi assistiren representants d’Aliança Popular (Jesús Camps Cardona i Antoni Cardona Sans), de la Unió del Centre Democràtic (Guillem d’Olives Pons, Juan Antonio Seguí Mercadal, Mateu Seguí Mercadal i Francesc Tutzó Bennàssar), del Partit Socialista Obrer Espanyol (Fernando Serrano), del Moviment Socialista de Menorca (Juli Mascaró i Josep Maria Quintana) i del Partit Comunista d’Espanya (Antonio Casero i Miquel Vanrell).

La Unió Democràtica de les Illes Balears no hi pogué ser present a causa d’un malentès, però el seu representant, Joan Casals, signà el document unes hores més tard a Cala Galdana, com si hagués assistit personalment a la trobada. Posteriorment, també s’hi adheriren el Partit del Treball d’Espanya i el Moviment Federalista de Menorca.

El Pacte d’El Toro acordava sol·licitar la creació d’una assemblea de parlamentaris de les Illes Balears, reclamava la cooficialitat de la llengua catalana i instava a la creació d’una comissió tècnica redactora de l’avantprojecte d’Estatut, amb representació de cadascuna de les illes.

Pocs dies després, concretament el dissabte dia 16 de juliol, els partits es tornaren a reunir a la seu del Foment del Turisme amb l’objectiu de reprendre els treballs del Pacte. D’aquella trobada en sorgí el compromís de crear l’Assemblea Autonòmica de Menorca, que es constituí formalment a l’Ajuntament de Ciutadella el 18 de juliol.

La composició de l’assemblea es distribuí de la manera següent: 12 vots per a la UCD, 5 per al PSOE, 4 per a l’US (embrió del futur PSM), 4 per a AP, 1 per a la UDIB i 1 per al PTE, amb un total de vint-i-nou membres. L’assemblea fou presidida pel senador Guillem d’Olives i tingué com a secretari Josep Maria Quintana.

Des d’aquest nou organisme es promogué l’elaboració d’un seguit d’estudis i documents que, posteriorment, foren presentats a l’Assemblea de Parlamentaris. Aquests materials, amb més o menys fortuna, influïren en la redacció del Decret llei que, en règim preautonòmic, donà lloc al Consell General Interinsular de les Illes Balears, aprovat el 28 de juliol de 1978.

Però, tornant al punt d’inici d’aquest article i per tancar el cercle, cal remarcar que les assemblees democràtiques —especialment la de Menorca— van néixer a redós i en paral·lel de l’Assemblea de Catalunya i del Congrés de Cultura Catalana, tots dos impulsats des de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans. Alhora, el mateix Congrés actuà a Menorca com un espai de difusió i de sinergia d’idees i experiències, entre les quals les assemblees democràtiques en foren una expressió significativa.

---

^[1] L’Assemblea de Catalunya (1971-1977) va ser una plataforma unitària de l’antifranquisme que aplegava els principals sectors de l’oposició política i social catalana contra la dictadura del general Franco. Tot i dissoldre’s el 1977 amb el restabliment de la democràcia parlamentària, les seves reivindicacions —llibertats democràtiques, amnistia i autonomia— es van convertir en objectius compartits per una gran majoria del poble català.

^[2] A partir de la creació de la Junta Democràtica d’Espanya, el 29 de juliol 1974 a París, impulsada pel Partit Comunista d’Espanya (PCE) i liderat per Santiago Carrillo, es van crear arreu de l’Estat espanyol juntes territorials amb l’objectiu de mobilitzar unitàriament les forces antifranquistes. La Junta Democràtica de Menorca va estar liderada per Antonio Casero, i la primera reunió –com recorda el mateix Casero- es va celebrar a la parròquia de Fornells, dia 21 de gener de 1975, amb una convocatòria signada pel capellà Josep Seguí. També s’explica n’Enric Enrich Coll. El capellà de Fornells, de Maria Vilanova i Vila-Abadal (IME, 2023).

^[3] Arxiu particular Juli Mascaró.

^[4] Revista Canigó, núm. 437, 21 de febrer de 1976.

^[5] Revista Canigó, núm. 449, 15 de maig de 1976.

^[6] Diari Avui de dia 12 de maig de 1976. Crònica signada per Josep Maria Quintana.

^[7] Revista Canigó, núm. 457, de 10 juliol de 1976

^[8] Diari Avui 25 de juny de 1976.

^[9] Diari Avui, 8 d’octubre de 1976.