Uns seixanta anys. Casat. Pertanyia al Partit Comunista i treballava de metal·lúrgic a la Fundició Mallorquina. Aquest home, Ignasi Picornell, és l’eix d’una familia especialment represaliada. Dels tres fills que tenia, dos foren assassinats per les carreteres de Mallorca i l’altre, anomenat Joan, va morir en un camp de concentració nazi. De les quatre filles, la petita, Llibertat, va tenir la sort de trobar-se a Barcelona quan esclatà la rebel·lió militar i, a la caiguda de Catalunya, es va exiliar a França. Una altra, Aurora, casada amb Heribert Quiñones, afusellat a Madrid els primers anys de la postguerra, fou assassinat en el cementiri de Porreres. És una història, la d’aquesta família, certament tràgica. No ho albirava Ignasi Picornell, tot i que estava tancat a Can Mir, el vespre que li digueren que el posaven en llibertat. Ignorava que volien assassinar-lo. El seu gendre, Sebastià Ferretjans, li va encarregar un rellotege. “Digau a Na Joana que em dugui el rellotge que vaig deixar sobre la tauleta de nit.” Ignasi Picornell, serè i feliç, li allargà el seu: “Agafa el meu. Ja me’l tornaràs quan t’amollin. ” Sembla que el despenyaren per un barranc, prop de Calvià.
Llorenç Capellà, Diccionari Vermell, pàg. 131
