ENTREVISTA A TOMEU MARTÍ

Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.

FITXA PERSONAL

• Nom i cognoms: Tomeu Martí Florit
• Data de naixement: 7 de febrer de 1969
• Lloc de naixement: Palma
• Estudis i formació: Periodisme
• Trajectòria laboral: Director d’Ona Mediterrània (des de 2013), Diari de Balears (des de 2015), L’Estel (des de 2019) i Ploma.cat (des de 2023); President del Grup Blanquerna (des de 2012); Vicepresident de l’Associació Voltor (des de 2005); Vicepresident de la Federació Llull (2007-2013); Coordinador de l’OCB (2006-2013); Vicepresident de l’OCB (2006-2010); Director de Campanyes de l’OCB (1999-2006); Coordinador d’Alternativa per Mallorca (1997-2003); Portaveu i coordinador de Joves de Mallorca per la Llengua (1994-1998); etc.
• Militància política: …
• Treball o situació actual: Periodista i activista cultural i social

INICIS DE L’AUTONOMIA (80s)

1. Com valorau l’Estatut d’Autonomia de 1983? Compleix amb les expectatives d’autogovern per a Balears?

Sempre he tengut la curiositat de si la gent que es manifestava es pensava que hi hauria el que finalment va acabar havent-hi, i la resposta és més aviat que no. Autonomia era un equivalent a un autogovern, a un estatus de lliure associació, una espècie d’Estat federal, i evidentment l’Estat de les Autonomies no ha estat això. Ni l’Estatut de 1983 ni les reformes posteriors mai s’han fet des de la llibertat ni des de l’autocentrament. Sempre han estat fórmules de descentralització, que en certes coses li ha sortit molt bé a l’Estat, perquè amb les autonomies s’estalvia molt de diners i problemes. Quan veiem les revoltes que es fan de tant en tant a França, i a Espanya no passa el mateix, és perquè les responsabilitats estan més repartides. Però en realitat és una descentralització administrativa sota vigilància.

• Considerau, doncs, que es va arribar a l’autonomia per una via constitucional errònia?

Completament. Els partits centralistes tenien molt de poder, i van jugar al que els va dir l’Estat.

• Com recordau les primeres eleccions autonòmiques, del 1983? Quina valoració en podeu fer?

Qui acaba governant és AP perquè a Jeroni Albertí els poders econòmics com la Banca March l’obliguen a pactar amb ells. Estam parlant d’un partit que no creia en l’autogovern. Acaben construint una administració que és molt dòcil.

• Quin impacte va tenir el Govern de Gabriel Cañellas (1983-95) sobre la identitat pròpia i la qüestió nacional?

A Gabriel Cañellas el vaig tractar i era un líder afable i amable, però també un caradura. No va voler ser el “cap de la tribu”, com alguns volien que fos. És un espanyolista. Això sí, ell tenia clar que la millor manera de governar les Balears era intentant defensar els interessos d’aquí. Hi ha un acord tàcit en el PP d’aquella època: el 33% feixista i espanyolista del partit l’envien a Madrid, i després, el 33% regionalista i el 33% dels negocis són els que gestionen l’autonomia.

• Era aquell un govern regionalista?

No m’atrevesc a dir-ho. Em falta memòria. Ell mateix, en algunes entrevistes, descarta que sigui regionalista o mallorquinista, per tant, els altres no hem de vendre una pel·lícula que ell mateix no vol fer veure. Ell jugava a una certa confraternització, i tenia un caràcter molt mallorquí i molt conservador.

• Com valorau el procés de normalització lingüística en els primers anys de l’autonomia? Quines organitzacions hi van tenir més pes?

Per un costat, tenim el caràcter del PP d’aquella època de ser dialogant, i fins i tot un punt de complex d’ells en termes culturals perquè es deia que els venia gran tractar tot allò. Però també per un punt de gran habilitat i virtuositat dels líders polítics i, sobretot, dels líders culturals i socials. Hi juguen un paper importantíssim la gent del PSM, com en Biel “Majoral”, o polítics com en Joan Francesc López Casasnovas (que era un personatge molt culte, intel·ligent i amb una gran capacitat de persuasió), i també un moviment cultural que es sap minoritari però que juga molt bé les cartes de lobby influenciador. La Llei de Normalització Lingüística s’aprova el 29 d’abril de 1986, i el dia següent, el 30, s’inaugurava el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana aquí a Palma. I, dies abans es produeix una telefonada que m’ha explicat la secretaria de l’Obra Cultural Balear d’aleshores, na Paquita Bosch, que me va explicar que ella va telefonar a la secretaria d’Antoni Cirerol, llavors President del Parlament, i li diu “el meu jefe em diu que vos digui que si s’inaugura el Congrés Internacional i no s’ha aprovat la Llei de Normalització Lingüística, farem el ridícul”. I al cap d’una estona, la telefona la secretària d’en Cirerol i li diu que “tranquils, que això ho resoldrem en 24 hores”. Per tant, això és el que hi havia.

• La Llei de Normalització Lingüística va sortir per conveniència o per voluntat del Govern?

Jo crec que entenien que en aquells moments s’havia de fer una Llei de Normalització Lingüística, també perquè en Cañellas, a diferència d’altres, sabia la diferència entre aprovar una llei i complir-la, i d’això evidentment sí que no en tenia cap ganes. Era una qüestió de correlació de forces i d’interessos. Degueren valorar que era millor que s’aprovés que no s’aprovés.

El PSM va ser molt generós. Es creien tant el seu paper que posaven per davant l’objectiu a l’interès partidista. Tal vegada pensant en el partit el millor hagués estat que no s’aprovés i poder atacar el Govern, però l’objectiu era que s’aprovés i ho van aconseguir.

• Ha estat efectiu el procés d’implementació de la Llei?

És important l’aprovació i la notícia de l’aprovació, i per tant, el missatge que se’n deriva de que el català és necessari. Tenc un record de cartells de cursos de català fets per l’OCB i l’Ajuntament de Palma, i hi havia una percepció de que allò era important. En Cañellas i el PP no tenien cap interès en normalitzar la llengua. Sabien que l’autonomia havia de servir per algunes coses, i aquesta era una d’elles, però poc més. Sí és cert que en el cas d’Unió Mallorquina, a partir de Maria Antònia Munar com a Consellera de Cultura, es genera un cert dinamisme d’edicions de llibres i d’altres coses.

• Quin paper han jugat les Illes Balears en el traspàs gradual de competències des de l’Estat? Quina dificultat creu que ha tingut aquest procés?

Record com a important el traspàs de competències d’Educació, perquè les Balears eren aleshores un “territori MEC”, és a dir, del Ministeri d’Educació i Ciència. I amb el traspàs feim un bot molt important, perquè les escoles depenien de gent d’aquí i no de Madrid.

MOBILITZACIONS DELS ANYS NORANTA

1. Com recordau i valorau l’activitat de Joves per la Llengua des de 1994? I en concret de celebracions com l’Acampallengua o el Correllengua?

El moviment per la llengua era un moviment bàsicament d’intel·lectuals i del món cultural en un sentit ample però que no deixava de ser un moviment minoritari. Els intel·lectuals de sempre que havien format un redol. De 1983 a 1994 són més de deu anys en el qual el moviment per la llengua confraternitza i juga un paper interior, de lobby per resoldre les coses amb telefonades, sopars, persuasions… No ho dic en termes de lobby malèvol ni res d’això, però sí que juga un paper més d’aquest tipus. Això el 1994 canvia, amb una generació de gent jove que ja havia fet tot l’ensenyament en català, i que acaba creant Joves per la Llengua, perquè veuen que tot plegat les coses no estaven anant bé. La campanya institucional d’Aina Moll havia servit, però no anàvem enlloc així. L’Ordre Rotger és la ruptura, és la gota que fa vessar el tassó, però no l’única causa. Era el final d’una època.

Es crea Joves de Mallorca per la Llengua fruit de la connexió d’un grup de joves que estaven a l’Obra Cultural Balear, al grup Ateneu 31 de Desembre… Jo havia estat a Barcelona i torn a mitjans de 1993, i venc entrenat d’estar a La Crida durant uns anys. Joves per la Llengua és el resultat de la meva experiència a Barcelona. L’estructura interna era molt semblant. Vam copiar tot el que ens semblava bo de La Crida. Vam formar una estructura purament assembleària i molt eficient.

El 1994, Antoni Mir constata el problema del model lobby i pensa que hem de fer qualque cosa, i un dia amb en Pere Muñoz i jo anam a dinar al restaurant Montenegro de Palma, i concordam que hem de mobilitzar, que hem de sortir al carrer. Sempre hi ha una qüestió fonamental, que era no fer el ridícul. Per això l’OCB proposa fer una cadena humana, que era una manera de proposar una mobilització que si no venia molta gent ja quedava bé perquè no deixava de ser una cadena de gent. I el Correllengua també neix a partir d’aquesta reflexió. No hi havia seguretat ni expectativa de que funcionés. Per a mi el gran xoc és el primer Correllengua i, quinze dies després, la gran cadena humana que omple els carrers de Palma i la col·lapsa des del Born al Consolat de Mar. El Correllengua ens va sorprendre molt perquè vam omplir molts pobles, es produïa una competència entre pobles (un exemple, a Santa Margalida ho organitzaven els escoltes, i una setmana abans em van dir que no s’havia apuntat ningú i que només serien els escoltes, i jo vaig contestar “què estrany, perquè a Maria de la Salut ja duen 300 o 400 persones apuntades”, i al cap d’uns dies es va apuntar molta més gent de Santa Margalida perquè els escoltes s’havien dedicat a anar casa per casa a contar que a Maria hi havia 400 persones apuntades. I van acabant essent centenars també).

De la cadena humana record molt bé un comentari que em van fer i que em va quedar marcat: una persona em va dir “pensava que del meu institut seria l’única persona apuntada, i veig que hi ha molta gent”. Aquells primers moviments són la constatació de que el moviment per la llengua, la cultura i el país ja era un moviment de masses. Va ajudar a demostrar que hi havia una conscienciació que no pensàvem que fos tan gran, ens va sorprendre a tots.

1. Com s’han mantingut tots aquests anys els Correllengua i els Acampallengua?

La veritat és que nosaltres vam crear un equip de gent molt bo i equilibrat. També és cert que s’anava renovant cada any, perquè la comissió permanent tenia entre quaranta i cinquanta persones i d’aquestes devers una quinzena se n’anaven a estudiar a fora, i sempre es regenerava cada final de curs. Sempre, però, hi havia un nucli important de gent que tirava del carro. El Correllengua el vam anar fent més gran cada vegada. Algun d’ells va arribar a tenir prop de 100.000 persones, perquè estam parlant de tots els pobles de Mallorca, tots els instituts i, qualque any, totes les barriades de Palma, que sempre ha estat el repte més important del mallorquinisme. Vam generar una dinàmica cíclica durant l’any molt important. Sempre teníem gent a cada centre escolar, que eren capaços de moure el seu professorat.

1. Féu la mateixa valoració respecte les Diades per la Llengua, la Cultura i l’Autogovern iniciades el 1995?

Més o menys, sí. Al final tenim un reduït nombre de professionals, i després un nucli important de voluntariat de Joves per la Llengua que són els que fan tota la feina. Eren gent molt compromesa i molt activista i feien una feinada.

1. Com recordau i valorau el mosaic “Som comunitat històrica” encarregat per l’Obra Cultural Balear a la plaça Major, el 1996?

La idea de fer el mosaic sorgeix dels dinars que t’he comentat. Concretament la proposta la vaig fer jo, basant-me en els tifos dels camps de futbol. No volíem que fos una manifestació, sinó una cosa en la que cadascú es sentís una peça imprescindible. I el mosaic humà era la millor solució. Fer el mosaic era complicat perquè vam haver de fer un plànol rajola per rajola de la plaça, i a cada rajola vam assignar què hi tocava anar. La manera de que la gent no es mogués va ser situant tanques, vam construir les lletres amb tanques, i cada lletra tenia un responsable. Tots els qui estaven dins lletres eren gent organitzada,  i la resta era la gent que venia de fora [de l’organització]. Quan vam fer-lo, vam haver de tenir un helicòpter a dalt per filmar-ho.

Hi va haver una convocatòria increïble. La Banca March va cridar a la gent a participar, i l’Ajuntament de Palma també va fer difusió. El lema no era cap meravella, però sí generava un consens gran. Fins i tot el Govern i el President, en Cristòfol Soler, hi van ser. Va tenir molta importància en la presa de consciència de molta gent, en tenir clar de que érem molts i teníem molta força. Però a nivell institucional no tenc tant clar la força que va tenir.

1. Com valorau l’experiència de la presidència de Cristòfol Soler (1995-96) respecte la llengua i la identitat pròpia?

Com a representant de Joves per la Llengua, em vaig reunir amb Cristòfol Soler. A mi em va fer una gran impressió en el sentit de que tenia un posat de president i es creia la institució. Tenia el que podríem dir un sentit d’Estat. Va ser molt sincer amb nosaltres, ens va dir que estava en minoria dins el seu partit en el tema lingüístic, i així mateix va pecar d’optimista i tot perquè pensava que comptava amb més gent de la que finalment va comptar. Allò va ser un cop claríssim perpetrat pel seu partit. Mai vaig creure que el motiu principal fos el tema lingüístic. Ell realment venia d’un partit petit de la democràcia cristiana, i realment no controlava el PP i no va fer el que li van dir que havia de fer, i va intentar fer-se un govern a la seva mesura i aquí li van aturar els peus. No concordava amb la línia política del partit, més enllà de la llengua. Anava massa per lliure. Evidentment que tingués una certa sensibilitat en termes de llengua i territori no agradava gens.

1. Com valorau l’experiència de les presidències de Jaume Matas (1996-99/03-07) respecte la qüestió nacional?

També el vaig tractar molt. Era un personatge prepotent i mal educat. A la reunió que vam fer amb Joves per la Llengua, es va dedicar a obrir debats de barra de bar. Ens acusava de dur banderes d’altres comunitats a les manifestacions, referint-se a la senyera. I això era ja a la seva primera època. A nivell identitari, no hi ha molta diferència entre les seves dues èpoques. A diferència d’en Cristòfol Soler, l’evolució del PP ha estat intentar anar cada vegada a pitjor. La segona època d’en Matas és un poc pitjor que la primera, però més o menys era lo mateix.

El PP en termes de llengua i cultura sempre ha estat tot lo negatiu i tot lo dolent que se li ha permès ser, que ha pogut ser (excepte els mesos de govern d’en Soler). Sempre es deia que, en comparació amb el País Valencià, aquí com a mínim no neguen la unitat de la llengua catalana… Si no ho han fet és perquè la societat no els ho ha permès. Fan mal fins on poder arribar a fer mal. En Salvador Cardús fa molts anys va fer un article titulat “Tots tenim el pitjor PP possible”. Cada època hem tengut el pitjor PP possible.

1. Per què es va passar de l’Ordre Rotger al Decret de Mínims de 1998?

Per la força del moviment popular i del professorat, que obliga al Govern a canviar. L’Ordre Rotger era un model, diguéssim, liberal, pensat per a que cada escola fes el que volgués. Si algunes volien fer l’ensenyament en català, idò en català, i si la volien fer en castellà, idò en castellà. El model del moviment per la llengua era més favorable a garantir uns mínims de català. El Decret de Mínims s’aprova el dia abans o el mateix dia de la tercera Diada per la Llengua, per tant, estava molt vinculat a la força que teníem en aquell moment.

1. Com valorau l’experiència del Primer Pacte de Progrés (1999-03)? I del Segon Pacte (2007-11)?

Abans hi havia hagut un Pacte de Progrés al Consell de Mallorca, del 1995 al 1999, que va ser importantíssim perquè van demostrar que es podia fer una altra política, i estic parlant sobretot de la part de cultura, amb en Damià Pons, en Pere Muñoz… La valoració d’en Damià Pons és molt bona, va fer un molt bon equip, amb na Nanda Ramon, en Joan Melià, en Joan Gelabert… Eren gent que venien del nostre entorn, de l’entorn de l’Obra Cultural Balear. Per un costat van fer polítiques molt positives, i per l’altre, crec que es va posar en evidència que no tot era estar en el Govern, perquè aleshores no ho sabíem. Vam veure que no ho pots fer tot des del Govern, que les coses van molt lentes. És gent que es creu molt la institució, i que es pensa que des de la institució ho faran tot. I crec que en vam aprendre d’això.

D’aquella primera experiència de Joan Melià com a Director General de Política Lingüística, sorgeix la reflexió de la necessitat de que hi hagin dinamitzadors lingüístics, perquè és un moment en el que des de les institucions es generen moltes iniciatives, per exemple cap als nous parlants. Tot això m’arribava a mi però a mi personalment no me servia. Per tant, es constata que faltava una baula, algú que s’encarregués de dur les iniciatives a la gent a les que anaven dirigides. Fins aleshores no hi havia hagut ni l’interès en fer tot això. Es descobreixen les febleses de l’autogovern de les Illes Balears.

EL SEGLE XXI

1. Quins canvis assolí la reforma de l’Estatut d’Autonomia de 2007?

Jo hi vaig tenir una certa intervenció com a representant de l’OCB. La persona que ho coordinava tot era la Vicepresidenta del Govern, na Rosa Estaràs. A les reunions que fèiem Govern-OCB, en les que parlàvem de llengua, finançament, autogovern i altres coses, en l’àmbit de llengua hi havia dos temes importants: el primer, aconseguir l’equiparació de drets entre catalanoparlants i castellanoparlants. Pensàvem que si tothom estava obligat a conèixer la llengua castellana, amb el català havia de passar el mateix. Llavors, vam aportar una fórmula que ens havia suggerit en Bartomeu Colom: que l’Estatut incorporés una fórmula que digués que ningú podria al·legar legalment desconeixement de la llengua catalana, una solució que no parla d’obligació en si però que garanteix que ningú no et pugui dir que no t’entén. I l’altra tema era entorn d’un article de l’Estatut en el qual el PP volia afegir les denominacions lingüístiques de mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc. La veritat és que allà on ho volien posar no estava tan mal posat,  però nosaltres consideràvem que això obria un precedent que seria aprofitat pels secessionistes [de la llengua catalana]. De fet, aleshores gent com Antonio Alemany ja estaven venent que l’Estatut inclouria els noms de mallorquí, menorquí… En realitat allà on ho havia de posar era referit a un apartat que diu que es faria especial esment en les variats lingüístiques pròpies d’aquí, i allà volien especificar aquestes denominacions. Nosaltres ho consideràvem molt perillós. A la darrera reunió d’aquest tema, na Rosa Estaràs ens diu que del tema d’igualació de drets no importava ni parlar-ne, perquè des de Madrid li havien dit que no. Sobre les denominacions, ens va dir clarament que si el PSOE accedia a un altre pacte que estaven gestant en altres temes que no hi tenien res a veure, ells accedirien a la nostra postura.

Sobre allò de “nacionalitat històrica” no record que ens posessin moltes dificultats, no ho vam haver de lluitar molt. És curiós, però tal vegada era perquè veníem del context del mosaic de 1996…

1. Com valorau les polítiques lingüístiques del Govern de Bauzá (2011-15)?

El 2003, Antoni Mir deixa de ser president de l’Obra Cultural Balear, i, després d’un breu període, a finals del 2005 agafa l’OCB la gent de Joves per la Llengua, aquells que havien fet les Diades, els Acampallengua… En Jaume Mateu va agafar la presidència perquè el coneixíem però no provenia de l’entorn de Joves. I, a partir d’aquell any, l’Obra passa de 2000 socis a 4000 en pocs anys (i a 6000-7000 en alguns més), d’una dotzena de delegacions a una trentena que, a més, estaven més vinculades entre si (i no tant per lliure). Les diades anuals no aguantaven la participació massiva dels primers anys, però era normal. La gent no aguanta tots els anys amb el mateix ritme, això també passa a Catalunya. Llavors, vam pensar en un nou sistema basat en les campanyes populars, iniciant per Sus Mallorca, que venia a dir que ens havíem de despertar i moure. També, Cafè per la Llengua, que a partir de la mobilització dels nostres cercles, que ja estaven espavilats, arribam a més gent. Es van fer 30.000 o 40.000 cafès amb persones distintes. Vam arribar fins i tot a gent contrària. Vam tenir en Rafel Nadal de convidat, que va ser espectacular perquè va mobilitzar molta més gent per participar-hi. El dia que va sortir la seva fotografia als diaris, la centraleta de l’OCB es va col·lapsar de gent que volia comprar la tassa. Després hi va haver la campanya “La llengua, la clau”, que és més en clau electoral perquè hi havia eleccions en aquell moment; i es fa devers el 2010 la campanya més gran i potent de la història de les Illes Balears, que és “Mallorca m’agrada”, amb la qual l’OCB arriba a col·lectius en els quals no havia arribat mai, com caçadors, clubs esportius… Amb el lema vam jugar amb el símbol de Facebook, que estava de moda en aquell moment.

T’explic tot això en relació amb el tema Bauzá perquè hi ha gent que fa una anàlisi absolutament reduccionista de “quan ens ataquen, reaccionam”, i jo el que dic és que en Bauzá al 2011 ens agafa en el millor moment organitzativament parlant de la nostra història, quan teníem més delegacions, més gent connectada, més simpatia a cada poble… Ell, fent un càlcul estrany basat en supersticions sobre la demografia, devia pensar que ja eren majoria els de fora i que ens podien “matxacar”… De tot d’una, el primer que vam fer va ser recollir, en una setmana, 12.000 signatures sobre el canvi en la Llei de Funció Pública, que feia que el català deixés de ser un requisit i fos un mèrit. A partir d’aquí hi ha el tancament, per part del Consell de Mallorca, de Televisió de Mallorca i d’Ona Mallorca. L’OCB, Memòria de Mallorca i altres entitats cream assemblees obertes a la plaça d’Espanya, feim fins i tot l’ocupació dels estudis d’Ona Mallorca, i feim una campanya de protesta i, al mateix temps, de debat de creació d’una cosa que acabarà essent Ona Mediterrània. Després, el mes de gener de 2012, comença allò del “Bauzá Tour”, que consistia en que cada vegada que ell anava a un poble hi havia protestes contra ell. Llavors ja ve el dia del debat al Parlament. En José María Rodríguez era el delegat del Govern, i record perfectament que vam demanar per manifestar-nos davant el Consolat de Mar i davant del Parlament tot el dia, però ell em va dir que només ens donaven permís per fer una única concentració a un lloc.

També hi ha les vagues de fam, que es fan a Can Alcover. Jo vaig estar dins el nucli de preparació, i hi va haver un debat molt dur dins l’Obra, perquè era molta responsabilitat, era acollir a gent que objectivament podia morir. Al final aconseguim que es faci a Can Alcover. També es fa la manifestació del 25 de març de 2012, “Sí a la llengua”, amb una participació de 50.000 persones. Jo vaig detectar que hi havien participat també famílies castellanoparlants. Aquell mateix vespre, vam venir a Can Alcover i li vam demanar a en Jaume Bonet que deixés la vaga, perquè ja duia 25 dies, des de l’1 de març, i estava ja molt malament. S’hi havia afegit en Tomeu Amengual, que feia poc que havia començat. En Jaume va estar a Can Alcover durant tota la vaga, va fer la vida allà.

Alhora, en Jaume Mateu i jo ens vam reunir amb una delegació del PP, en la qual hi eren na Marga Prohens, n’Álvaro Gijón i n’Aina Aguiló. En Gijón ens va demanar que aturéssim la vaga, i n’Aguiló boicotejava la reunió i se’n reia de nosaltres i d’en Jaume Bonet. Ens deia que li dúiem menjar d’amagat pels vespres, i ens va arribar a dir “a veure si a la pròxima és en serio”… Oficialment el Govern no deia res en públic, però en privat hi havia alguns mediadors. Tot això va ser entre finals de 2011 i tot el 2012. Després, amb el TIL comença una nova batalla.

• Com recordau la manifestació de les camisetes verdes del 29 de setembre de 2013?

Aquesta lluita té, per un costat,  una expressió claríssima amb la vaga indeterminada de docents, que al principi va costar però que el professorat va assumir, i d’altra banda, la manifestació del 29 de setembre de 2013. La manifestació estrictament la munta l’OCB. Jo mateix era responsable de seguretat i del servei d’ordre. Na Margalida Homar, que era la nostra gerent, era la persona que firma la comunicació. Qui té el knowhow és l’Obra, qui monta els autocars, qui negocia amb la Policia Municipal… Record que jo havia de donar el sus per a que la gent partís des de plaça Espanya el dia de la manifestació, però com que no aturava d’arribar gent dels pobles, ens varen demanar que començàs abans de l’hora.

Hi havia un ambient social de molta solidaritat. Una vegada a un bar, jo anava amb la camiseta verda, el cambrer no em va voler cobrar i em va donar les gràcies per la feina que fèiem (es devia pensar que jo era un professor). Record un dia que vaig anar a Can Alcover i vaig veure una fila llarguíssima de gent que venia a comprar camisetes. Can Alcover va ser el gran centre de difusió. De fet, l’Assemblea de Docents va néixer aquí també.

A la reunió on es decideix el lema i el recorregut i demés, amb una quarantena de docents, el lema el vaig proposar jo. Com a curiositat, es qüestionava el fet de posar la quadribarrada a la pancarta. Jo vaig dir que havíem de recordar que el que estava mobilitzant a les escoles era el símbol del llaç amb la quadribarrada. Nosaltres ja teníem ímputs de que seria una manifestació gran, perquè a més feia un any ja n’hi havia hagut una de gran, i els dies anteriors teníem ímputs de que seria monstruosa. Les escoles o les delegacions de l’Obra ens telefonaven perquè no trobaven autocars. Pràcticament vam utilitzar tots els autocars disponibles a Mallorca. La Policia Municipal ja va contactar amb nosaltres per coses tècniques i ja preveien que seria una manifestació molt gran. Però, mai vam pensar que seria tan gran, perquè no hi havia precedents.

L’Associació de Matemàtics de les Illes Balears va decidir fer un recompte de les persones que hi havia, apart del que fèiem nosaltres. En un moment donat, ens vam trobar a un punt entre Passeig Mallorca i Jaume III, i record que teníem molta coincidència entre els dos recomptes (92.000 i 94.000 en aquell moment, record). La xifra final va ser de 100.000 persones, que van ser devers 120.000 si sumam el que hi va haver a les altres illes. Tothom va ser conscient de que ja havíem guanyat, que era qüestió de temps.

• Quin impacte ha tingut el procés sobiranista català de la darrera dècada sobre les Illes Balears?

Per un costat, la relació entre entitats (Obra Cultural Balear i Òmnium Cultural) era molt bona i fluida. L’impacte que va tenir el procés sobre les Illes Balears requeriria de molts llibres i conferències. Pens que hi va haver gent que es va sentir emmirallada i reforçada pel moviment popular a favor de la independència del Principat, i que van visualitzar que un Estat català era possible, o que almenys segur que la llengua i la cultura sortirien enfortides. Però, també sospit que hi va haver una part del sobiranisme que es va veure desbordada, i d’aquí el terme aquell de “mallorquinisme líquid”. Alguns van veure que tot allò superava el seu àmbit o el missatge que volien traslladar a una part de la societat de Mallorca. Hi va haver gent incòmoda amb el procés. Record algun debat sobiranista en el que es deien coses com “Mallorca no és Catalunya” o “no ens hem d’emmirallar amb Catalunya”. Que Mallorca no és Catalunya ja ho sabem, la societat no és la mateixa, però clar que ens hem d’emmirallar amb Catalunya, perquè és un país que funciona i va bé, i lluita i es compromet amb la seva llibertat. Amb qui ens hem d’emmirallar sinó?

• Ha tingut sempre el nacionalisme a les Illes Balears un component important d’independentisme? O ha estat una tendència subsidiària dins el moviment nacionalista?

Bona pregunta. Sempre hi ha hagut una espècie d’esquizofrènia de molts militants de les diverses organitzacions. He estat a totes les comissions organitzadores de la manifestació del 31 de desembre des de 1987. A la reunió cada any teníem el mateix debat: algú proposava que si tothom que venia a la manifestació era independentista, havíem de fer reclames independentistes. I sempre hi havia la gent que deia “jo particularment som independentista, però la meva organització no pot assumir ara mateix un lema com aquest”, i sempre es trobaven fórmules com la de “autodeterminació”. Jo som independentista i ho dic i ho predic (sense creure’m superior a ningú), i després tenc molts companys que íntimament són independentistes i que públicament no ho exerceixen. Segurament és per pragmatisme, no és el mateix estar a una organització cívica que a un sindicat (que després ho has d’anar a explicar als treballadors que confien en tu) o en un partit polític… Sempre hi ha hagut aquesta dicotomia i aquesta bipolaritat.

• Com valorau l’experiència dels Governs de PSOE-MÉS-Podem (2015-2023)?

En aquestes dues legislatures m’he sentit traït, amb un dolor profund perquè els companys de lluita estaven renunciant no ja als màxims sinó als mínims que s’havien de defensar. Sempre tenen la coartada de que l’alternativa és pitjor, que és evident. No m’estic referint a ningú en concret sinó de forma general. La lluita contra en Bauzá no va ser cosa d’un partit o l’altre, sinó a molts nivells. En Bauzá ens havia retirat els ajuts a les entitats culturals i ens havia fet molt de mal. Allò va ser il·legal perquè si ets una entitat honrada, el mes d’octubre (hem de pensar que les subvencions del Consell es justificaven l’octubre) ja has fet les despeses, i després d’això te retiren les subvencions. Va ser un cop fort. A Can Alcover vam tenir tots els líders de l’oposició comprometent-se a tornar-nos les subvencions, però arribat el moment no se’n va tornar a parlar mai més d’això. Ho dius i no t’ho creus! El Consell de Mallorca, presidit per un sobiranista, durant dos anys no té Direcció General de Política Lingüística. És a dir, no té política lingüística. Finalment la van acabar posant. Per a mi és molt dolorós veure que els nostres companys renuncien a aconseguir transformacions, i s’acomoden a una política “d’anar fent”. També, un conseller d’Educació, que després de tot el que havia passat i del sacrifici dels professors, es permet menystenir el professorat i pensar que en sap més que els altres. Moltes de les coses que va tirar enrere en Bauzá a nivell de drets del professorat o de programes d’acolliment de persones nouvingudes no s’han recuperat mai. En definitiva, ha estat una aposta per una política que és molt la del PSOE, sense cap gran projecte de país ni cap intervenció urgent en el tema lingüístic o sense un suport a la cultura (que he de dir que en aquests darrers anys sí s’ha millorat bastant, a partir de la pandèmia). Però ha estat en general decebedor.

PARTITS POLÍTICS

• Quin paper ha jugat Unió Mallorquina en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat? Hem de considerar UM com una formació nacionalista o regionalista?

Unió Mallorquina comença essent un partit regionalista molt elemental, molt bàsic i sense saber què vol dir pràcticament, però que després accentua la seva part més nacionalista. També és cert que hi ha un moment en que s’incorpora Josep Melià. Crec que va arribar a tenir dues ànimes: una molt propera al nacionalisme de CiU a Catalunya, i una altra purament de negocis. Curiosament, a nivell de resultats acabes veient que déu n’hi do les institucions governades per UM, sobretot amb comparació amb la misèria de tot lo demés, el que van arribar a construir, tant des de la Conselleria de Cultura de Maria Antònia Munar com des de la seva pròpia presidència en el Consell, des de la qual va crear una certa idea de mallorquinisme. El Consell durant uns anys va generar una idea d’identificació amb Mallorca segurament molt millorable i modernitzable però que com a mínim va voler prestigiar la mallorquinitat i la llengua catalana. I a nivell d’ajuntaments n’hi ha hagut que ho han fet prou bé amb els governs d’Unió Mallorquina.

• Quin paper ha jugat el PSM en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?

El PSM és el partit més important del sobiranisme i el nacionalisme. Durant uns anys va ser un partit modèlic en moltes qüestions, per exemple en la defensa de l’ètica política, en el compromís amb la llengua, la cultura i la defensa del territori, fins a nivells pràcticament insuperables. Que un partit posi diners seus per intentar aturar la destrucció d’una part del territori crec que és molt lloable i significatiu. Era un partit minoritari que va ser capaç de suplir el poc impacte que tenia amb virtuositat dels seus líders, que eren en general gent molt preparada i intel·lectuals, i eren gent capaç de crear sinèrgies i candidatures que anessin molt més enllà. Mallorca i les Balears estan en deute amb el PSM.

• Considerau que ha evolucionat molt el plantejament nacionalista encarnat pel PSM, primer, i per MÉS, després?

Jo ja feia molts anys que havia escrit una sèrie d’articles dient que s’havia d’abandonar el terme “nacionalisme”. A mi “sobiranisme” me sembla bé, és una definició més actual. Ara, crec que s’ha anat diluint amb altres coses. De fet, la intencionalitat és evident. L’autodefinició mai és “sobiranistes”, sempre és “ecosobiranistes” o altres coses semblants, com cercant un missatge que no sé si respon a unes enquestes que situen el sobiranisme com una cosa de gent més major… La unificació de les Fundacions Darder-Mascaró està en aquesta línia. És intentar que els 100 militants d’Iniciativa tenguin tant poder com els 1000 del PSM, i ho han aconseguit. Un altre mantra que han repetit alguns és que la defensa de la llengua no pot ser l’única defensa del sobiranisme de MÉS. I jo me deman quan ho ha estat, perquè el PSM sempre parlava, com a mínim, de tres potes: la social, la nacional i l’ecologista. En realitat, el que deien alguns amb això és que havíem d’anar aparcant aquest tema. I no sé segur perquè ho han fet, no sé si per tàctica política… S’ha generat un discurs amb més color, si vols, més ample, però el tema del català pareix que a vegades ha fet nosa. Aquí modestament l’Obra Cultural Balear i el Diari de Balears han fet impossible aquest arraconament, perquè cada dia hem recordat els casos de discriminació lingüística, els incompliments de la normativa diària…

• Quin paper ha jugat l’esquerra d’herència comunista (EUIB) en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?

Esquerra Unida sempre ha estat al costat de la defensa de la llengua i la cultura,  i crec que és lloable la seva tasca educativa, amb les seves pròpies bases. Des d’aquest punt de vista, s’ha de reconèixer que han estat una gent compromesa amb la llengua i la cultura. Vaig tenir una experiència fa molts anys, devia ser devers el 1999-2000, quan vam aprovar un manifest per l’autodeterminació en el qual una sèrie d’intel·lectuals i polítics feien una crida per obrir un debat sobre el tema. Esquerra Unida ens va convidar a una assemblea seva aquí a Palma per fer una petita presentació sobre això. Hi vaig anar jo i aleshores va començar un debat absolutament polaritzat i bipolar, amb intervencions de gent del partit que deia que no tan sols estava a favor del dret a l’autodeterminació sinó directament de la independència dels Països Catalans, i d’altra banda, record un senyor que va fer un discurs de que l’autodeterminació era separatisme i anava en contra de la classe obrera. Vaig veure que era un tema que els xapava per la meitat. No hi havia un terme mig.

• Quin paper ha jugat el PSIB-PSOE des de les institucions en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?

El PSIB-PSOE és poc mallorquinista, poc balearista, poc nacionalista… I dic “poc” per no dir “gens”, perquè en qualque moment sí han demostrat alguna cosa. La direcció d’aquí ha estat més aviat propera al mallorquinisme, en part perquè alguns d’ells venen directament del mallorquinisme o del PSM, com en Gori Mir, en Damià Ferrà-Ponç, en Jaume Armengol… Per tant, a nivell de direcció sempre hi ha hagut una sensibilitat cap a la llengua i la cultura, i a una certa identificació primària amb Mallorca i Balears. Però, després el seu producte no és aquest.

Una anècdota: el dia després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya, el 2010, varen posar a la plaça de Cort, en un acte, diversos representants de formacions progressistes, entre elles el PSIB-PSOE, amb el lema “som una nació, tenim dret a decidir”, que era el lema que s’usaria a la manifestació catalana. Aquesta foto existeix.

SOCIETAT CIVIL

• Com ha estat el tractament general dels mitjans de comunicació respecte la identitat pròpia i la qüestió nacional?

Els mitjans de comunicació en la societat dels darrers anys encara són essencials per a la recuperació de la llengua catalana i per a la cosmovisió d’una centralitat de nosaltres i del nostre col·lectiu com a protagonista, com a centre.

Els anys setanta, apareixen les revistes de premsa forana en català, que era molt elemental, per la proximitat amb molta gent que començava a veure escrita la llengua que sempre havia parlat. Després, l’arribada, gràcies a l’OCB, de TV3, C33, Canal 9, Catalunya Ràdio… I tot això transforma per sempre una quantitat important de mallorquins no catalanoparlants que reforcen el seu català amb aquests mitjans, i que veuen que és una llengua de prestigi.

També, l’aparició del Diari de Balears en català, el 1996, és molt important. En Pere Serra sempre deia que a València hi havia més catalanoparlants que aquí i no en tenien cap. Ell m’ha contat moltes vegades que confiava en que en el moment en que apareix, hi havia un president del Govern que apostava pel català (Cristòfol Soler) i que hi havia gent organitzada fent Correllengues… És cert que això després no es traduïa en un públic massiu. Malgrat que és possible que no guanyessin molts diners i que fins i tot en perdessin en qualque moment, va ser una aportació molt important

IB3 ja neix molt malament, perquè neix en l’època d’en Matas, que posa de directora de la televisió a la seva cap de gabinet, na Maria Humbert. Segur que tenia elements positius però que en general ni feia feina en la normalització lingüística ni en el prestigi de la llengua, ni tampoc amb uns mitjans de comunicació potents, modèlics i autocentrats. Més aviat era un model partidista. Aquest pecat original d’IB3 sempre ha marcat la seva vida. Han passat molts altres directors però la casta directiva continua allà. En un moment determinat, a una sèrie d’articles que vaig fer vaig proposar que IB3 passés a ser IB4, per allò de les quatre illes, i que desapareguessin també la casta i El Casta en concret. També he proposat que fos un motor per a una indústria audiovisual de les Illes Balears, i que oferís informació centrada aquí. Però tot això ha costat molt. També pens que IB3 ha donat recentment més canxa a VOX que als independentistes, i són els primers els que la voldrien tancar i els segons els que la defensarien. És cert, però, que algunes coses són positives, com les retransmissions de celebracions culturals autòctones, que té un valor per si mateix.

• Quin paper han jugat altres associacions culturals, com l’Escola Municipal de Mallorquí, l’Associació Voltor, el Grup Blanquerna, l’Ateneu 31-D, la Fundació Emili Darder…?

Voltor juga un paper fonamental, perquè és l’instrument que serveix a l’Obra Cultural i al seu entorn per fer una cosa molt típica de l’OCB valenta i potent d’aquella època, que és fer possible allò que consideram necessari, és a dir, no només fer una campanya per veure TV3, amb actes per veure les retransmissions d’allà i els partits del Barça, sinó també, mentre feim això, es compra un tros d’Alfàbia, es munta un repetidor i s’emet.

Blanquerna té una importància en els primers 25 anys, perquè és un punt de trobada de molta gent. És un impuls de gent com Climent Garau, Paquita Bosch, Josep Maria Magrinyà… Aquesta gent aconsegueix que gent dispersa i jove que tenia una pulsió nacionalista es trobin. Sobretot destac el Seminari de Lluc, on debatien durant uns dies, i es creaven sinèrgies importants entre molta gent. Segurament el Seminari, amb l’aparició de Joves per la Llengua (del qual Blanquerna també n’és responsable), queda relegat. Blanquerna en general queda minoritzada una mica pel moviment entorn de Joves per la Llengua. Ha seguit viva però jugant un altre paper. Volíem jugar el paper de ser el think tank del sobiranisme a Mallorca, però no ho hem aconseguit, ens han faltat mitjans. Hem fet algunes aportacions, debats, seminaris… Però no hem aconseguit ser el què volíem ser.

L’Ateneu 31 de desembre és una organització petita, formada bàsicament per gent provinent del món escolta, que junt al món dels esplais, ha jugat un cert paper com a pedrera d’una part del sobiranisme. La gent de l’Ateneu són els que van posar la feina de la creació de Joves per la Llengua. El 1997, que era un moment en que veníem d’una certa desaparició de tots els referents purament independentistes, una sèrie de gent de l’entorn de l’Ateneu, amb alguns connectats a Joves, començam un procés llarg de reunir-nos amb tots els sectors independentistes per crear una organització independentista. I ens veim des del Lobby per la Independència fins a gent que havia estat a l’MDT, i molta d’altra gent. També convencem en Nadal Batle per a que sigui el president, i feim un procés de constitució d’una organització independentista que en el seu moment de constitució agrupa devers 200 persones. Tot això, però, era una olla de gent molt diferent, i poc a poc es va anar desfent (apart de la terrible mala sort de que Nadal Batle va morir una setmana abans del congrés inicial).

• Han tingut els moviments independentistes influència dins el món sobiranista?

Sí, com a mínim ha servit com a pol atractiu per a que molta gent no s’allunyés massa de l’independentisme.

REFLEXIONS GENERALS

• Quin és l’estat de la llengua catalana a les Illes Balears actualment? Quina ha estat l’evolució de la seva situació al llarg de l’autonomia? Quin impacte hi ha tingut el turisme, la immigració i la globalització?

Un dels objectius constituents de l’autogovern de les Illes Balears, i allò que li dóna sentit és normalitzar la llengua catalana. Això no s’ha aconseguit en quaranta anys. Els reptes són molt grans, el creixement poblacional n’és un, però és evident que si tenguéssim plena sobirania, ja pot venir la gent que vulgui, que posaríem els mecanismes necessaris per a que tota aquesta gent s’integrés i aprengués la llengua i les costums d’aquí. Altres països ho fan, però des d’unes eines que nosaltres no hem tengut mai. Tot sempre depenia molt de si hi havia un govern favorable (progressista i UM) o contrari (PP), i sempre s’anaven fent i desfent amb els canvis de governs. Cada vegada costa més recuperar situacions anteriors, per exemple, aquesta legislatura han estat incapaços de recuperar la Llei de Comerç en termes lingüístics que va fer en Pere Sampol en la seva època. És una sensació de que anam sobrevivint. D’altra banda, un sociolingüista optimista te diria que, malgrat tot això, el percentatge de gent que és capaç d’entendre i llegir el català no davalla. Però, vaja, s’han perdut moltes oportunitats per fer les coses molt millor del que s’han fet.

• Com s’ha gestionat la complexitat de les relacions insulars?

Jo sempre he apostat més per un insularisme i una connexió amb els altres territoris de parla catalana a través d’una confederació de Països Catalans. Hi ha gent que pensa que les illes són molt petites per considerar-les com a referent. Jo m’apuntaria a qualsevol vaixell que es demostràs que està funcionant i que està navegant cap endavant. Per altra banda, és cert que l’autonomia segurament ens ha fet que tenguéssim instruments per conèixer-nos més, però que alhora han anat creixent les desconfiances de les altres illes respecte Mallorca (desconfiances que ja existien). Veim un menorquinisme que cada vegada mira més per Menorca que pel que hi ha a altres bandes, un eivissenquisme que no havíem vist mai que existís, una personalitat major de Formentera arran del seu propi consell insular…

• Haurien de tenir major autogovern els consells insulars?

Pens que el model bo era uns consells que fossin el govern de cada illa, i amb una assemblea legislativa interinsular. Per tant, governs d’illa amb gairebé totes les competències, i un Govern de les Illes Balears existent però molt reduït i molt centrat en la representació externa de les Illes Balears com a conjunt, en la seva coordinació i en la projecció exterior de la seva economia, cultura…

• És just el sistema de proporcionalitat corregida del Parlament balear?

Crec que el model que es va aconseguir és molt raonable. Clar que hi ha diferències entre els vots necessaris per aconseguir un diputat a Mallorca o a Formentera, però així i tot algú nega que Formentera hagi de tenir representació al Parlament? Tots els models sempre són millorables, però ha sortit molt equilibrat.

• Com s’han desenvolupat les relacions econòmiques amb l’Estat (finançament autonòmic)?

És una cosa que permanentment sorgeix en el meu àmbit d’intervenció i actuació, i sempre tenc el dubte de per què no som capaços de transmetre a una majoria social l’escandalositat d’aquests termes. El robatori que executa cada any l’Estat espanyol sobre les Illes Balears, Catalunya o el País Valencià arriba a xifres pràcticament colonials. Hi ha qui pensa que un dèficit del 15% ja és una relació colonial, i alguns indicadors ens situen en el 14%. És un escàndol tan gran… Les Illes Balears, més o menys, en la seva relació amb l’Estat perden uns 3.000 milions d’euros. És una atrocitat. Cada any aportam 3.000 milions més respecte del que se’ns retorna. Llavors, figura que les Illes Balears arrosseguen un deute amb l’Estat de 6.000 milions… No són xifres sanes.