Rosa Vich Vich és una política i professora d’escola nascuda a Palma el 1955. Inicialment va militar dins l’Organització d’Esquerra Comunista, però després va marxar al Partit Socialista de les Illes Balears i va desenvolupar la seva carrera política al Partit Socialista de Mallorca. Entre 2001 i 2015 fou batllessa de Santa Maria, el poble on sempre ha viscut. Actualment està jubilada però milita a MÉS per Mallorca.
Aquesta entrevista va ser realitzada a la seva casa de Santa Maria, a dia 19 de juny de 2020. Amb una duració total de 2 hores i 16 minuts, es van fer dues còpies d’àudio, una de telèfon mòbil i una d’ordinador portàtil. El resultat és una transcripció de 13 pàgines.
Entrevistador: Miquel Vidal Bosch
FITXA PERSONAL
- Nom i cognoms: Maria Rosa Magdalena Vich Vich.
- Nascuda a: Palma (a la part de Sant Jordi).
- Data de naixement: 24 d’octubre de 1955.
- Estat civil: Casada.
- Fills: 1.
- Estudis i formació: Magisteri (infantil).
- Creences religioses: Cap.
- Militància política, sindical o altres: Plataformes Anticapitalistes, Organització d’Esquerra Comunista, PSI/PSM i actualment MÉS per Mallorca. Sindicalment, ha militat a l’STEI.
- Treballs realitzats: Mestra (a l’escoleta “Es Siurell” de Palma) i Batllessa de Santa Maria (2001-2015).
- Destins: Santa Maria, Palma i Búger.
- Treball o situació actual: Jubilada.
- Aficions: La tertúlia amb amics, les plantes, la pagesia, llegir, anar a la muntanya, contemplar la mar…
- Nom del pare, lloc de naixement i professió: Martí Vich Mesquida, de Santa Maria, pagès.
- Nom de la mare, lloc de naixement i professió: Rosa Vich, de Santa Maria i pagesa.
DADES SOBRE LA FAMÍLIA D’ORIGEN
SOBRE ELS PADRINS:
- A què es dedicaven els vostres padrins?
Per part de pare eren pagesos, havien estat amos de possessions petites. A mon pare el van col·locar a una altra finca. I, per part de mare, el meu padrí per motius familiars va deixar de fer de pagès i va fer de peó de carreteres, és a dir, arreglava carreteres. D’aquí em ve el meu mal nom “de Ca’n Peón”. Ell va morir a la guerra civil durant els bombardeigs de Santa Maria. La meva padrina materna va haver de fer de criada a una altra casa per a sortir endavant.
- Quina era la seva ideologia?
Tots eren de dretes. Mallorca ha estat i és bastant de dretes. Només hi ha hagut un cas distint: un oncle de ma mare, germà del meu padrí, que va estar a la presó de Can Mir i va morir allà durant la guerra. El tio Joan era telegrafista, i se’n va anar a Capdepera i es va casar amb la mestra de Capdepera, na Maria Comas, que era de Catalunya. Se’l va acusar de que havia telegrafiat als roigs. Mai he sabut si era veritat o no. Això no es contava mai a casa nostra, estava prohibit.
SOBRE ELS PARES:
- Quina era la seva ideologia? Estaven afiliats o militaven a qualque partit o sindicat?
També de dretes, exactament igual que els padrins. I no van estar mai militant enlloc, ni van fer manifestacions ni res.
DADES SOBRE LA INFÀNCIA I JOVENTUT
SOCIETAT:
- Com era la relació entre mestre i alumnes?
Vaig anar a l’escola de les monges, que era on anava la majoria de gent del poble. A l’escola pública hi anaven quasi exclusivament nins. Vaig ser una nina estudiosa i tranquil·la, i no vaig tenir problemes, però el tracte era discriminatori. Segons de quina família eres, et tenien més en compte o menys. I també es duia molt allò de “la letra con sangre entra”, tot i que a mi no em van maltractar mai perquè estudiava molt, com t’he dit. Però, sí que he vist maltractar a altres. Recordo un capellà que te clavava les ungles i et feia molt de mal.
Quan tenia uns 12-13 anys, a l’escola parroquial (no a la de les monges, que només era de nines), vaig tenir un mestre de matemàtiques, don Pep, que em va suposar el primer canvi cap a una ensenyança democràtica. Ell sabia escoltar als nins, explicar bé i tenia en compte a l’alumnat. Però, en definitiva, a la meva infantesa l’escola era dura, rígida, amb una disciplina molt clara, i si et sorties de la línea tenies càstig.
- Vèieu diferència en el tractament de nins i nines?
Les monges només tenien nins fins devers els cinc anys. Jo no vaig anar mai amb nins.
- Com era la vida social i cultural en aquells anys?
Hi havia coses positives a la societat d’aquell temps, però hi havia molta influència religiosa, i la religió sempre frena i posa traves. En quant a allò positiu s’han de destacar els valors de respecte i de cuidats. Al poble ens coneixíem tots, i els nins anàvem alerta en fer dolenties, perquè sabies que tal persona et podria veure i que coneixia als teus pares i els ho diria. A part de la família i l’escola, el poble també t’educava. Això ho valor com una cosa que hem perdut, perquè els pobles ara s’han disgregat i dispersat.
La política i la cultura a Santa Maria estaven totalment morts. Nosaltres ja participàrem a les primeres eleccions democràtiques, tot i que no aconseguirem molt perquè estàvem tatxats d’extremistes, tot i que no ho érem tant. Però, si no érem de dretes semblava a vegades que érem dimonis a ulls de molta gent. Això circulava dins el poble. Nosaltres teníem un club parroquial, érem devers 40 o 50 persones, i fèiem coses que no es consideraven adequades, com exposicions d’en Picasso, per exemple. I, un dia va venir un rector i ens va tancar el club, perquè així ho havia decidit el consell parroquial. Era repressió en tota regla, ells consideraven que érem gent que políticament no convenia.
POLÍTICA:
- Com vos vàreu interessar per la política? Quina era la vostra ideologia entre finals dels seixanta i principis dels setanta?
De qualque manera les persones que ens van començar a fer despertar les inquietuds polítiques van ser en Mateu Morro i el meu marit, en Gori, que se coneixien des de gairebé recent nats. En Mateu sempre ha estat molt intel·ligent, i jo recordo que sent tres criatures ja llegíem el Llibre Roig d’en Mao. No sé com va aconseguir en Mateu el llibre, però sé que va ser ell qui ens ho va introduir. Pensa que era l’època del Maig del 1968, i ja hi havia mallorquins que havien estat estudiant a Barcelona, i allà sí que arribaven informacions de que no tots els països eren com Espanya. Aquí el que fallava més era la informació. Amb Ràdio Pirenaica sí que ens anàvem informant de certes coses. A l’època de la OIC, a les reunions clandestines que fèiem a Palma sí teníem més contactes amb informacions antifranquistes.
Jo en aquell moment no tenia clar què volia estudiar. En els estudis vaig tenir la sort que les monges van començar a impartir cursos de batxiller, perquè a casa meva no es podien permetre que jo anés a un col·legi de Palma. A Santa Maria vaig fer només fins quart i revàlida, als catorze anys ja no es podia estudiar més aquí. A casa meva no devien considerar correcte que jo anés a Palma. La ideologia de l’època era fer feina ben prest o cuidar la casa. Després de dos anys de fer feina, amb setze anys vaig decidir que volia seguir estudiant, però a casa m’ho van negar. Quan estava a punt de fer divuit anys, em vaig matricular al batxillerat nocturn tota sola fora dir res, i quan ho vaig contar a casa no van tenir més remei que acceptar-ho, perquè vaig deixar ben clar que sent major d’edat i volent anar-hi, hi aniria.
El 1977, la Delegació de Govern em va tancar a la presó per simplement repartir octavetes demanant la legalització dels partits polítics. Només era legal encara llavors el PCE, i era perquè el necessitaven, perquè era més poderós i convocava moltes vagues i manifestacions. Em van tenir tot un vespre a una cel·la. A mi em tancaren amb en Miquel López, un escriptor, que era molt radical i no deixava de cridar a la cel·la. A més, a ell l’interessava que la premsa es fes ressò, però jo no ho volia. Jo estava molt atemorida en aquell moment perquè el meu marit havia de partir a Lleó a fer el servei militar aquell mateix dia, i jo tenia por de que el poguessin relacionar amb mi.
- Com era l’actitud dels vostres pares respecte la vostra implicació política?
Ells no s’assabentaven molt de la vida política que jo portava. Alguna cosa sí sabrien, perquè veien els papers que jo portava a casa. Record que el dia que va morir en Franco vaig fer una foguera amb molts papers al corral, perquè la Guàrdia Civil m’esperava al carrer. Ma mare ho va veure això.
Mai he sabut qui va avisar-los que jo no aniria a casa el dia que em varen tancar. Mai se n’ha parlat a casa nostra. L’endemà vaig arribar i va ser com un dia normal i com si hagués quedat a Palma a estudiar, com molts cops havia fet. A casa meva sabien lo mínim, no els explicava res mai. Inclòs, tot el temps que he estat a l’Ajuntament, mai he parlat amb ma mare de política.
- Com vàreu entrar en contacte amb les reivindicacions del mallorquinisme polític?
Dins Plataformes Anticapitalistes ja hi havia una branca d’aquest caire. T’he de dir que jo el castellà el llegeixo i escric perfectament, molt millor que el català, que és més difícil. Però, tot i que a l’escola de les monges feien l’ensenyança en castellà, tota la comunicació amb elles era en mallorquí, per tant, no tinc tanta fluïdesa en castellà com en mallorquí, perquè el meu voltant sempre ha estat mallorquí.
Quan vaig començar el batxillerat nocturn, on vaig tenir de professors gent molt bona, com en Sebastià Serra o el professor Calafat, em vaig trobar molt travada i ho vaig passar fatal, perquè tenia un problema amb l’exposició en públic. De fet, sempre l’he tingut, inclòs quan vaig ser batllessa. Em sent insegura parlant en públic. Els exàmens finals eren en castellà, i per a defensar-los oralment ho passava malament. Però, vaig tenir unes companyes de classe que m’ajudaren una mica en aquest sentit.
Penso que tots els pobles i persones hem de ser iguals, que totes les llengües i costums tenen cabuda, i que la varietat enriqueix. Per tant, a nosaltres ens toca defensar lo nostre i lluitar per això. Jo mai he tingut problemes ni a l’Ajuntament ni a les escoles on he estat (és cert que sempre he estat a escoles mallorquines). Quan he hagut d’emprar el castellà, sempre l’he emprat. No li puc demanar a una persona que fa deu mesos que és aquí que m’entengui, però en el cas d’una persona que fa deu anys ja, si em demana que jo com a funcionària li parli el castellà perquè no entén el català, li parlaré castellà, però si ell és respectuós veurà que jo em comunico millor en català. Quan era professora sempre em comunicava amb cada alumne en la llengua que els pares em demanaven que ho fes (no així les classes en general, que eren en mallorquí). La imposició no és bona. Si jo me nego a parlar-te el castellà l’únic que aconseguiré és que tu te m’enfrontis. Però, sí que s’ha de defensar i lluitar per a que els meus drets tinguin tant valor i pes com els dels altres. A més, la llei m’empara.
En definitiva, el mallorquinisme me ve sobretot per la llengua i pel territori. El PSM tenia tres peus bàsics: l’ecologia, la llengua i cultura, i el socialisme, i jo em segueixo mantenint fidel a aquests eixos. Jo lluito per una societat igualitària amb un sistema públic (educació, sanitat…) de qualitat. Lo públic i lo privat sempre han d’estar al mateix nivell com a mínim, no podem tenir tantes desigualtats entre rics i pobres. Per exemple, si un infant té moltes il·lusions i ganes per a ser metge, ho ha de poder ser. El capitalisme no és una societat justa, i jo, sent realista, seguiré lluitant per a que sigui el més just possible.
DADES SOBRE LA VIDA POLÍTICA
- Quan vàreu entrar al PSI/PSM?
No te ser dir l’any exacte, i menys del carnet. En aquell temps quasi no podia sobreviure jo, com per a pagar una quota! Jo crec que degué ser devers 1980-1981, just després d’en Mateu Morro, que ens hi va dur a tots, per dir-ho d’alguna manera. Però, d’alta com a militant deu fer uns trenta anys.
- Quins voleu destacar com els principals líders del partit, apart d’en Mateu Morro?
Una persona per a mi molt important és en Damià Pons, que fou un gran Conseller d’Educació i Cultura. A en Pere Sampol no l’he conegut tant, sé que va fer bona feina a la seva Conselleria de Comerç i Indústria, i m’agrada llegir els seus articles i punts d’opinió al diari.
- Com funcionava internament el PSM en aquells primers anys?
Jo sempre he estat un soldat ras, no m’ha interessat mai res, ni tan sols quan vaig ser batllessa. Mai he volgut sortir del poble. La política per jo és contribuir a lo públic. No em veig em forces de tirar cap endavant una conselleria, ha de ser molt dur i ho has de tenir molt clar. Avui en dia veiem que hi ha molts polítics espontanis, i per a ser un bon polític, has de tenir un bon programa ben clar i t’has de creure la història que vens. Trobo a faltar la formació de polític d’abans, avui en dia crec que molts són massa funcionaris de partit.
Només he anat a les assemblees, i a comitès de direcció puntuals, en qualitat de batllessa. Estic convençuda que els ajuntaments coneixem molt bé la realitat de cada poble (les demandes i crítiques de la gent), però el que passa és que les lleis es gestionen a instàncies superiors (Govern balear, Consell de Mallorca…), i no sempre és totalment ajustable a la realitat del teu poble. Es tenen molt poc en compte els ajuntaments quan es fan les lleis.
- Quins són els principals èxits i fracassos del PSM en la defensa del mallorquinisme polític?
En quant als èxits, un èxit és que la població escolar coneix el català (la immensa majoria), perquè a mesura que s’ensenya a les escoles, s’ha donat a conèixer. Però, un fracàs és que s’han perdut àmbits d’ús (es coneix molt més, però s’empra molt menys), i això és trist. La batalla és guanyar àmbits d’ús.
És molt complex tot això. Crec que hi va haver errors que ens han passat factura, per novells. En la qüestió lingüística, tinc ben clar que el mallorquí és el català. El castellà de Lleó no és el mateix que es parla a Màlaga, i ningú qüestiona que tot sigui castellà. I do, el català de Mallorca, València o Barcelona és diferent, però la unitat és el català, i ens han volgut dividir. No convé crear-te enemics, s’ha de ser més lleu. Als principis, l’escola catalana mateixa va ser un error. Es van emprar molts textos catalans, perquè aquí no compensava a les editorials a fer llibres en mallorquí (clar que dins l’aula no és deia “got” i sí “tassó”). Si la gent l’hagués entès, no s’hagués creat aquesta crispació entre català i mallorquí. Aquí s’han d’ensenyar les paraules correctes d’aquí. No hem de pensar que, per exemple, per dir “pollastre” o “aixeta” en lloc de “pollo” o “grifo”, estem dient catalanades, perquè són paraules que sempre s’han dit aquí. El que no hem de fer són barbarismes. Lo correcte és que si xerrem en castellà, xerrem perfectament castellà, i si ho fem en català, també perfectament en català. Això és el que seguiré defensant.
Trobo que hauríem d’idear qualque sistema amb el que el fet de conèixer lo d’aquí fos un valor afegit i un orgull, i no una obligació o una imposició, que és la perspectiva de molta gent. Tot això sense negar-se a cap llengua, les llengües són riquesa, i no podem fer-ne de menys cap ni una. I, penso que qualque guru de les tecnologies hauria de fer una campanya d’orgull. Mira com és molt més fàcil que aprenguin el català els estrangers abans que els peninsulars, que pensen que tanmateix ens entenem ja en castellà.
Hem d’analitzar perquè molta gent que ha viscut aquí i ha rebut de tot aquí no ha après la llengua d’aquí. Per exemple, molts dels sud-americans que venen a cuidar els nostres majors tampoc han fet l’esforç de parlar en català. A un home que ve de l’estranger de vacances aquí dues setmanes no l’obligaràs a parlar mallorquí, però si jo vaig a un establiment d’aquí, per què m’he de dirigir en castellà sí o sí si som la clienta? Es tracta de respecte i de sentir-nos orgullosos de lo nostre.
- En quant a aquestes reivindicacions del mallorquinisme polític, quines diferències hi ha entre el vostre partit i d’altres que es puguin assimilar una mica, com per exemple, PSOE i Esquerra Unida?
Crec que el PSIB, sobretot na Francina Armengol, té clar el tema de la llengua, però dins el seu partit hi ha molts votants castellanoparlants i espanyolistes, i això marca una diferència amb nosaltres en tota aquesta temàtica. El problema d’aquests partits, com també passa a Esquerra Unida, és que estan sotmesos a una obligació de partit. No defensen allà on han de defensar el nostre país. Hi ha massa disciplina de vot. T’he parlat del polític oportunista, però també hi ha aquesta disciplina de partit que respon als interessos de Madrid i no als nostres en quant als assumptes d’aquí.
Hem de ser solidaris, però no es pot consentir que aquí tinguem tants problemes per a pagar professors, per exemple, i a Extremadura tinguin diners de sobra en algunes d’aquestes qüestions. Jo vull ser solidària quan els meus serveis siguin, com a mínim, com els seus, i estem per davall en molts serveis, i ningú ens ha defensat a Madrid. Per mi que a Madrid es pensen que tots som hotelers, i aquí hi ha misèria i molta carència de serveis, i de cada cop més.
- Moltes vegades ens identifiquem més com mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, i no com “balears”. Creieu que s’ha de treballar per un projecte en comú o s’han de mantenir les diferències?
Lo de “balear” és un poc fictici. Les diferències entre les illes sempre s’han de respectar, perquè són riquesa. A jo Menorca me fa enveja en moltes coses, Eivissa no tant. Aquesta unitat que tenim amb l’autonomia no la tenim tant amb la tradició cultural. M’explico: Eivissa culturalment té unes característiques molt especials, i molt distintes de les nostres i les menorquines. Com a població no tenim aquest sentit d’unitat d’illes. A lo millor les generacions futures ho tindran més clar, però per a la gent de la nostra generació és distint, malgrat tinguem la mateixa llengua i altres trets. Per exemple, jo no me sent menorquina. Això sí, em sento més unida amb un menorquí que amb un murcià, per exemple. La meva identitat és la mallorquina. S’ha de tenir una identitat pròpia de cada illa, però amb un projecte polític comú.
- Ha de tenir el mallorquinisme polític com a objectiu final la independència política?
Bé, tot són passes. Jo em sent independentista, però avui per avui ho considero un somni. Crec que el PSOE anys enrere va perdre l’oportunitat de dur les coses per un altre camí, amb tot el tema del dret d’autodeterminació. Ara aquesta batalla ja no existeix, ja se va passar, hauria d’haver estat fa vint anys, i segurament hagués creat una altra consciència a la gent, i segurament no hagués potenciat aquesta lluita aferrissada a Espanya entre nacionalistes d’un bàndol i l’altre. I, em refereixo al PSOE perquè era l’únic que ho podria haver plantejat, hem de ser realistes. El govern ara és multicolor, però fins fa res era o PP o PSOE, i del PP no es pot esperar res de cap manera en aquest sentit. Però, els grans barons del PSOE (Felipe González, Alfonso Guerra…) són molt poderosos i molt espanyolistes. Fa vint anys s’hagués pogut revisar la Constitució, que està ben fermada pels idearis franquistes i és mala de trastocar, i per entrar dins aquesta dinàmica haguessin fet falta el PSOE, PNV, CIU, Coalició Canària, BNG, PSM… Molta gent ho hagués recolzat, i si s’hagués anat cap a un Estat federal, tots haguéssim estat Estats i s’hagués parlat d’igual a igual.
- Apart dels partits polítics, voldríeu destacar alguna organització que hagi defensat de manera contundent el mallorquinisme polític?
A l’Obra Cultural Balear se l’ha de reconèixer la feina en uns moments en que ni tan sols l’escola estava tan compromesa amb l’ensenyança del català, a més de la recuperació d’espais culturals.
Del GOB també he de reconèixer coses positives, però jo som crítica amb ells, perquè, tot i estar-hi a favor, crec que en segons quins aspectes erren. En política les coses es fan per passes, perquè és difícil fer bots grossos. Això m’ho ha ensenyat la política municipal: hi ha unes lleis i protocols que s’han de complir i no és fàcil fer les coses a vegades. I del GOB trobo que només els veig criticar tot el que es fa. Amb això no vull dir que no s’hagi de criticar a les esquerres, clar que sí, però no fa falta fer-ho sempre amb tot. Per tant, els del GOB haurien de saber analitzar bé les coses abans de fer unes campanyes tan crítiques. Pitjor hagués estat si no hagués governat el Pacte. Reconeixent que són necessaris i que sempre hi ha d’haver una exigència per a seguir avançant, he de dir que estic dolguda amb ells.
- Ja n’heu parlat una mica, però quines diríeu que han estat les principals causes de que el mallorquinisme polític, i en concret el vostre partit, no hagi arribat a ser un fenomen de masses aquí?
Primet de tot, nosaltres com a mallorquins, abans de venir la immigració de gent no mallorquina, no hem tingut aquest orgull de lo nostre. Això es deu en bona part a la noblesa autòctona i els més poderosos de l’illa, pels quals el fet que els seus fills parlessin castellà era una distinció social de superioritat. Després, com que les nostres capes dirigents ho tenien així de clar, nosaltres mateixos no hem sabut transmetre aquest sentit i orgull de poble a la gent que ha vingut a treballar aquí, i a lo millor ho hem exigit i això els ha tancat més. No els hem sabut fer còmplices de la nostra cultura, cosa que sí han sabut fer els catalans (per exemple, el dia 1 d’octubre de 2017 jo era a Barcelona perquè hi vaig voler anar aposta, i record que a la plaça on s’esperaven els resultats del referèndum hi havia gent de tota casta i de tots els colors, i tothom pendent, perquè es senten catalans). Lo d’aquí és trist perquè hi ha terceres i quartes generacions de la gent que vingué amb el turisme que quan van al seu lloc d’origen els diuen “mallorquines” i quan són aquí es senten més d’allà. I, en realitat són dels dos llocs. No sé si és pel nostre caràcter, per la pròpia divisió que hi ha entre mallorquins, o perquè, però és trista la cosa.
- És just l’Estatut d’Autonomia en quant a les reivindicacions del mallorquinisme polític?
El primer error ja ve de la Constitució, que hauria d’haver establert quatre idiomes a Espanya (castellà, català, gallec i basc), i tots al mateix nivell. Totes han de tenir el mateix dret, perquè tots som ciutadans, i jo tinc els mateixos drets que una persona de Galícia, Lleó o Andalusia. Si realment la Constitució obligués a cada autonomia a aprendre dues llengües, seria millor. Per exemple, aquí català i castellà, a Madrid, castellà i a unes escoles gallec, a altres català, basc… Si fos així no hi hauria aquest problema. Els mallorquins quan anem a un altre país som oberts a aprendre lo de l’altre país. En els idiomes, romps la vergonya els primers mesos i ja després cap problema. A qui se li ocorre anar a viure a França i no aprendre francès! Aquí s’hauria de saber català perquè és el que parlem aquí, i castellà per a comunicar-nos amb la resta de l’Estat. Per tant, és cert que l’Estatut me protegeix en el sentit que puc emprar el català i puc demanar que els funcionaris m’entenguin, però no els puc exigir que m’hi contestin en català. A vegades passa que si una persona només coneix el català, no es pot comunicar. I, mira quina batalla hi ha en el tema de les oposicions perquè s’exigeix el català com a una obligació per a les places públiques! Si no saps català, no optis a aquesta plaça pública. No vull ser discriminatòria, simplement vull fer valer el meu dret de parlar en català, i ho hauria de poder fer sempre que vulgui! En definitiva, l’Estatut no ens protegeix suficientment.
- Creieu que s’està seguint el camí correcte en el projecte sobiranista d’esquerres?
Per jo és magre el camí. S’hauria de ser més valent. Els àmbits d’ús del català cada dia són menors. Si no fem valer els nostres drets lingüístics que he comentat abans, malament anem.
- Creieu que algun dia es pot arribar aquí a un nivell semblant al de Catalunya?
Jo no don les batalles per perdudes. A vegades les coses s’han d’espenyar molt per a que després sorgeixi gent valent i crítica. Amb això no vull dir que vulgui que s’espenyin, però així com anem no fem camí suficient.
- Veieu en alguna força política estatal un possible aliat que pugui entendre les aspiracions del mallorquinisme polític?
Força estatal no. Quan hi va haver les eleccions europees, jo estava indignada, perquè amb tot el merder que s’ha organitzat a Catalunya i tota la sang que han fet amb el procés (penes de presó, gent fustigada…), que no s’hagi pogut fer un bloc nacionalista comú no ho puc entendre. Dividits anem malament, els moments de cada cop són pitjors. Trobo que malgrat les singularitats de cada lloc, hi ha coses comuns de pes per a formar un programa general. Però, a vegades als polítics els interessa més el càrrec que el país.
- Quins han estat el moment més àlgid i el moment més negre pel mallorquinisme polític en els darrers quaranta anys?
Lo més tràgic dins el mallorquinisme ha estat el gran desastre d’Unió Mallorquina, perquè ha fet molt de mal. I, crec personalment que amb na Maria Antònia Munar s’han passat. Qui l’ha fet que la pagui, amb els diners públics no s’hi juga, això està clar, som polítics perquè ho volem ser, ningú ens obliga. Però, a ella li tenien moltes ganes, i ho està pagant mentre molts altres han sortit tan contents de l’embull. Això ha fet molt de mal, perquè ha donat la sensació de que el polític hi està pel seu propi benefici, i ha creat un desencontre molt gran amb la gent. Per jo va ser un cop molt gran, i mira que jo soc anti-UM. I, jo ara penso que dins MÉS el nacionalisme és un eix però més fluix que en temps del PSM, és la meva sensació des de fora. A l’esquerra sempre hem estat dividits, i ens hem d’unificar més perquè tenim un enemic comú: la dreta.
D’altra banda, el punt més positiu no te’l sabria dir. A mi em va agradar molt l’etapa d’en Damià Pons com a Conseller d’Educació i Cultura, perquè, a més, és una persona que a mi m’agrada molt. Un fet molt emocionant va ser la manifestació del TIL, a mi em van caure les llàgrimes, mai s’havia vist 100.000 persones a una manifestació a Mallorca! Les protestes lingüístiques contra el govern d’en Bauzá van reunir a molta gent de distintes idees, fins i tot gent del PP, i tots conscienciats de la importància de la nostra llengua, i això s’ha de tenir en compte. Però, tot això no ho hem sabut reconduir molt bé després.