Entrevistador: Josep Martínez Rigo.
- Nom complert: Josefa Peralta Campos
- Data de Naixement: 1 Juliol de 1952
- Lloc de naixement: Palma
- Estat civil: Casada
- Fills: 2 filles i un fill
- Feines: Talladora de pell , assistent a una residència de majors, zeladora, auxiliar administrativa.
- Situació actual: Jubilada
- Afiliació Política: PCE i EUIB
- Afiliació Sindical: CCOO
- Aficions: Caminar
Durada de l’entrevista 1 hora i 40 minuts amb una extensió de 10 pàgines
Localització de l’entrevista: Domicili de la Sra. Peralta.
Sobre la infància i la familia
Com fou la teva infància? En quin entorn et vares criar?
El meu pare era un obrer i la meva mare feia feina a cases i desprès anava a fer net el consolat de Suècia, Jo sempre estava amb el meu pare. Ell era del Partit Comunista i jo sempre estava amb ell. Primer vàrem estar a Son Espanyolet però desprès marxàrem a Son Rapinya. Això era la meva vida.
Vares anar a escola? Com fou l’experiència?
Jo vaig anar a l’Escola de monges. Fou horrorós. Ens castigaven per qualsevol cosa com parlar Mallorquí (que en Toni Serra em va tenir que ensenyar). Jo jugava amb les veïnades de casa meva i això era. Vaig tenir que fer la comunió per a evitar que em fessin fora de l’escola.
I educació secundària?
Vaig fer fins Batxillerat i desprès no vaig voler estudiar més. Vaig començar a fer feina als 17 anys a un taller de costura que hi havia a San Felio. Als 4 mesos em vaig anar a la fàbrica de Pell del Polígon.
Com era el fet de que el teu pare, en Marcos Peralta, fos un quadre destacat dins el Partit i dins el sindicalisme?
Jo estava molt orgullosa del meu pare. Sempre estava amb ell i l’escoltava. Quan escoltava la pirenaica… Jo estimava als meus pares, però el meu pare era un símbol per mi. Si havia d’anar a comprar qualque cosa o necessitava alguna cosa sempre marxava amb ell, a excepció de les reunions del Partit i de CCOO.
Al 68 ell munta CCOO. Com ho vivia això la familia?
La meva familia i jo anàvem a les reunions clandestines que hi havia. Tots els dia 1 de maig anàvem, però com que la majoria encara érem molt petits ens quedàvem a casa. Als 12 anys jo vaig a acompanyar a Guillem Gayà a Madrid a cercar el clixé per editar el Mundo Obrero aquí a Mallorca. També fèiem excursions amb les joventuts i el conductor que ens portava era simpatitzant del partit. La majoria de vegades venia la meva mare a les excursions i fèiem les reunions del partit.
Sobre l’activitat política
Quan entres a les Joventuts?
Devia de tenir 15-16 anys. Jo ja des de joveneta feia coses pel partit. El meu pare em deia “Tienes que ir a ver este señor que viene de Madrid y después quedaré con él”. Però de forma oficial als 15-16 anys.
Com s’estructuraven les Joventuts?
No érem molts i gairebé tots eren migrants o fills de migrants, principalment andalusos. Ens reuníem a casa d’un dels al·lots i ens donaven classes. Desprès, quan em vaig casar, es varen muntar les cèl·lules per barris a on el responsable anava a reunir-se amb la gent d’aquí.
Quines eren les principals accions que feien les Joventuts del Partit Comunista?
Les nostres principals accions eren fer pintades, tirar octavetes i gaire cosa més.
I com ho fèieu per produir la propaganda?
Amb unes vietnamites. Abans de casar-me, vàrem fer una tirada amb una vietnamita. Jo desprès de fer la tirada, vaig anar a fer net el consolat de Suècia, ja que la meva mare no es trobava bé per mor d’un accident. No vaig poder tirar les octavetes amb els companys.
Quin impacte va suposar la repressió a la teva familia?
Al meu pare el varen agafar als 12 anys. Els del règim varen venir a les 12 del vespre a casa nostra. Justament en aquells moments el meu oncle estava fent obres (ell era picapedrer i encara no teníem ni llum ni res. Se’n portaren al meu pare i va estar 3 mesos a la presó per devers els Caputxins. Desprès va sortir i jo vaig entrar a veure’l, perquè encara tenia 12 anys, però el meu germà petit tenia molta por i anava darrera la meva mare. Desprès varen estar un any aquests a endur-se’n al meu pare des de dissabte fins el dilluns a la presó, llevant-li un dia de feina. Els veïnats arribaren a conèixer als policies i li deien: ”¡Marcos! ¡Que viene el de la gabardina!”
Era un fet totalment normalitzat fins al grau de que ens avisaven de que l’esperaven al bar. Desprès, a un referèndum, teníem preparat el cafè i la manta per quan el venguessin a cercarho. Ho portàvem amb total normalitat. A Son Rapinya la gent ho sabia, però el cura , en Paco, no ens deixava baixar a jugar a la pista de patins. Quan varen tancar al meu pare, va dir i estendre el rumor de que li havien trobat explosius plàstics. Quan va sortir de la presó es va topar amb ell i li va dir “Yoestoymuybien, pero las bombes de plástico no han explotado”.
Vares viure la secretaria d’en Ginés Quiñonero
Ell també va estar a la presó amb el meu pare i va assumir totes les culpes que li inculpaven al meu pare per a que li evitin fer res. El seu període com a secretari fou una etapa de canvi cap a una major obertura del partit. Abans de que deixés el partit ens dúiem molt bé i de tant en tant anàvem a veure’l a casa seva, però desprès de repent varen desaparèixer i va acabar al PSOE. Ho vaig sentir, però no vàrem saber res més.
Desprès d’en Ginés ve en Toni Thomàs com a nou secretari del Partit
No recordo massa bé aquest període perquè encara era jove. Jo el conec a ell i als seus familiars.
Desprès d’en Toni Thomàs, na Xisca pren el relleu i es converteix en secretaria del Partit
La seva direcció va ser molt bona. Nosaltres anàvem molt a casa seva, on ara és el Corte Inglés d’Avingudes, amb els seus fills Jaume i Biel i una nina que l’anomenàvem “La Rusita” perquè era molt blanqueta i rosseta. Estàvem allà i na Xisca ens deixava fer de tot. Desprès els que eren els caps de les cèl·lules es reunien amb ella. Jo només agafava els diners i els hi donava al meu company per a que acabés finançant el partit. Jo no anava a les reunions a casa de na Xisca.
Al 73 el teu pare, en conjunt amb altres membres de CCOO, funda la primera coordinadora de l’organització obrera. Com ho vàreu viure dins la família això?
Jo vaig veure tot això molt normal. A mi em falsificaren l’edat (jo tenia 17) a la feina de la pell per a que fos enllaç sindical del vertical. Jo els hi deia : “¡Que yo no puedo ser, que no tengo 18!” i l’encarregat em va contestar “Pues aquí tienes y vas a tener 18”. Malgrat això, no se el procés pel que es va constituir la coordinadora, simplement perquè no hi era.
També al mateix any maten a Carrero Blanco
No se si anava al cotxe amb el meu home. Ho vaig veure de que volés per l’aire… Em vaig posar molt contenta. Fou el primer astronauta espanyol! I em va sorprendre conèixer com ho varen fer tot allò la gent d’ETA. Madre mia ¿No iba a Misa? ¡Pues mira Iglesia!
Aleshores s’estava realitzant el judici del procés del 1001
No recordo cap acció concreta. Se que el fill de na Francisca va fer una cançó titulada El proceso1001. El meu home va estar empresonat amb els del 1001.
I com ho vares viure tu això d’en Claudio?
Ell fou empresonat perquè un company va perdre la cartera i qui la va trobar ho va dur a la Guàrdia Civil. Dins la cartera hi havia papers del partit i també estava el nom d’en Claudio a un paper.Ens vàrem esdevenir tots per la dona que feia net les escales que l’havien detingut. Es varen portar fins les lletres de FelizNavidad perquè eren vermelles. El varen dur a una comissaria de Plaça Gomila. El seu pare, que era molt xulo, va anar a al restaurant El Patio i li va dir a la gent d’allà “Quiero que lelleveis a mi hijo una comida”. Li va portar el menjar un cambrer ben vestit amb una safata de plata i li portaren el dinar a la comissaria. El policia deia “Parece mentirà que tu, siendohijo de un empresario, seas comunista”. A l’any li varen fer el judici i li varen sortir 2 anys. Aqui no volia estar perque no hi havia presos polítics i marxà a Madrid, a on estava gran part de la seva familia.
La familia d’en Claudio Coneixia a Marcelino Camacho, que estava a Carabanchel, va fer moviments per a que traslladessin al Claudio de la presó de Joves amb ells. Ho va aconseguir i va estar amb ells. Desprès d’això va estar a Lleida. En acabar va venir aquí i al novembre i l’an següent pel Març ens vàrem casar.
Al 74 es munta la Junta Democràtica de Mallorca.
El meu pare hi va estar. Jo no hi vaig participar. Se que tenien reunions i intentaven crear un espai unitari per lluitar contra el règim, però les coses concretes no les sabia.
Al 75 en Miquel Rosselló es converteix en secretari d’Organització.
Jo quan hi era ell encara no era ni del Partit. Desprès de sortir de la presó de Jaén trobo que si es va fer. A aquesta època es quan començaren a brollar els partits i les organitzacions com el PSOE o el MC. A allò primer, no veiem gent de cap partit perquè al final érem la gent del PCE només a la clandestinitat. La resta varen aparèixer de sobte i nosaltres dèiem : “Aquesta gent d’on surt? No vos hem vist absolutament res”
Aquí tu i en Claudio vos vau casar?
Si. Ho vàrem fer per lo civil, essent dels primers per casar-se’n per lo civil desprès de la guerra civil. En Toni Serra ens va portar al diari fins i tot. En Claudio va anar a l’església i va demanar casar-se per lo civil i deia que ell no era catòlic. Li varen fer tot d’una el paper. Jo, per contra vaig anar al meu cura, en Paco, i li vaig dir que em casava per lo civil. Ell em va dir que cap de les maneres i el meu pare va intervenir “Yo te acompañarémañana”. Només va ser veure al meu pare i ho va firmar. Desprès es va obrir un període d’una setmana per si qualcú volia dir res i al final ens casarem.
Fou a aquesta època on el franquisme va començar a defallir
Jo vaig quedar embarassada i fèiem reunions a casa meva a s’Indioteria (en concret als pisos verds). Teníem una antena de “cuernos” i teníem que fer un salut romà per a que es sintonitzés bé (riu) per veure si Franco per una vegada feia algo bé i es moria. La tia d’en Claudio feia feina a l’hospital on estava en Franco i ens va dir que era un espectacle esperpèntic. Quan va morir, tothom brindava. En Claudio feia la mili quan va morir en Franco, a Sanidad per a ser concrets. A ell li donaren la feina de carter i ell portava el Santo y seña, fet que enfurismà a un tinent.
Essent de S’Indioteria, vosaltres havíeu de conèixer a na Xisca Oliver i en Joan Serra.
Ells estaven pels pisos blancs. L’altre dia ens vàrem recordar d’en Joan quan tiràvem octavetes amb ell. En Joan era un homenot i sempre em tapava de lo gran que era (riu). Ens dúiem molt bé amb ells dos, na Xisca és molt bona gent i en Joan, quan estava viu, també.
Com t’arribava la propaganda del Partit?
Ho feia normalment pel meu pare. Quan ell ja ho havia llegit, nosaltres ens ho llegíem. Quan érem majors ho anàvem directament a cercar al Partit.
Parlant de la mort de Franco, recordes l’assassinat de Puig Antich?
Fou un fet terrible i vàrem realitzar protestes.
Paral·lelament es va donar l’entrada de Bandera Roja
Normal. Aquesta gent tenia que entrar a qualque banda. El meu home està més esdevingut d’aquestes coses.
Al 76 es va donar la conferència de Formentera. Tu hi vares anar?
No. Hi va anar el meu pare. Gran part del que em vaig esdevenir va ser per via de l’informe que en Pep Valero, en Miquel Rosselló i na Xisca Bosch varen elaborar. Se que hi va haver trui per mor d’en Victorí, que reclamava més autonomia pel partit a la manera del PSUC. Ell era molt amic del meu germà major. Tot plegat, mira com ha quedat el PSUC que era un gran referent i avui dona ganes de plorar en tot allò que ha acabat.
Desprès de la trobada de Cura aquesta gent comença a fer el PSI.
Jo no vaig estar a la trobada de Cura, però es veia venir que aquesta gent sortiria del Partit. Només en quedaren un grapat com els estudiants. La resta o va fer com en Sebastià Serra i va acabar al PSM o va fer com en Paco Obrador i en Tarabini i s’anaren al PSOE. Jo no ho vaig viure ja que estava tenint a la meva filla per aquells moments.
I per aquesta època, recordes alguna activitat propagandística?
A aquests moments (de quan la gent del PSI marxà) recordo que en Joan Serra, en Claudio, una amiga meva i en Bitxo (Manuel), varen fer una pintada i va venir la policia. En Bitxo va fugir per un solar, a nen Joan na Xisca el va veure com el detenien i a la meva amiga l’agafaren. A ella li demanaren perquè havia pintat, i ella ho va negar tenint les mans pintades a darrera l’esquena. Mentre en Claudio fugia, el policia va fotre dos trets a l’aire. Desprès en Claudi va escridassar al policia acusant-lo d’haver-lo disparat. Va acabar la seva declaració dient que estava fent la mili.
En Bitxo, que fou dels que no enxamparen, va venir a casa pel vespre i em diu que han detingut a Claudio junt a Joan i na Carmen. Jo vaig cridar al meu sogre per avisar-li de que el nostre cotxe estava ple de propaganda. Ell desprès em va portar a casa de la meva mare. Si arriben a veure el cotxe ens hagués caigut una bona.
A s’Indioteria també per aquesta època es va impulsar l’associacionisme de veïns. Se que a Son Cladera l’associació va estar impulsada i encapçalada per gent del partit. El Partit va impulsar-ho?
I tant que ho va fer. Estava molt bé i va ser una de les primeres associacions de veïns que varem fer. La gent participava i hi havia uns vincles de comunitat molt bons. De Son Cladera coneixia a nen Juan Sánchez, però poca cosa més enllà que conèixer-nos del partit. Tampoc ell estava molt ficat i va centrar-se més en la petanca, què ha estat per on més ens em vist ja que a mi també m’agradava molt jugar a la petanca.
Respecte això, quines eren les condicions de s’Indioteria quan arribares?
Més o manco eren iguals que ara. Els pisos vers i els pisos blancs ja s’havien fet. La resta és totalment nou. La gent, més o manco, participava bé.
Ja també a aquesta època sortiren les altres organitzacions de l’obscuritat
El PSOE va sortir ex nihilo i he sabut que durant un temps hi havia dues persones que es deien militants del PSOE i ni es coneixien. No estava ni se l’esperava i tot d’una fan una pujada brutal. Això no hagués passat al PCE quan el meu para tenia que quedar amb un altre militant per via d’un bitllet de bus-tramvia coincident.
Del PTE en coneixia a qualcú. A la darrera manifestació grossa desprès de morir Franco, quan varen detenir a Joan Serra. Jo aquell dia portava una senalla i un me la va llevar i ho va llençar a la policia. El del PTE la va recollir i me la va tornar. Desprès em va dir que era del PTE.
Amb el Moviment Comunista hi havia una al·lota de Son Cladera que venia d’excursió amb nosaltres. Li dèiem Oliva i el seu company era una persona molt rossa. Desprès de les excursions no els he tornat a veure.
La LCR, el PORE i gent com aquesta no els coneixia. El PSAN només coneixia a nen Toni Serra, però desconeixia la seva filiació política a aquesta organització. Ell va viure a Son Rapinya amb una al·lota que es deia Aina i venien bastant a casa, al igual que nosaltres anàvem a la seva.
Desprès d’Atocha es dona la legalització del Partit per l’abril
El meu sogre tenia un apartament i hi vàrem anar per la setmana santa. Hi anàrem dues amigues amb els fills. En Claudio estava fent encara el servei. Estàvem preparant el sopar i teníem la radio posada i diu “El Partido Comunista de España ha sidolegalizado”. Jo plorava i una de les parelles també van començar a plorar. Fou un fet extremadament alegre.
El meu pare ho va celebrar amb una botella de Conyac que la meva mare es va trobar a una casa que estava fent neta. El meu pare la va obrir i la resta de la gent va anar al bar més roig (La Alcaizería) de Camp Redó. El bar es va posar ple.
Malgrat aquest fet, el PCE va tenir que renunciar a moltes coses i va tenir que acceptar la bandera, la unitat indissoluble d’Espanya i la monarquia.
Jo com que la monarquia no l’he acceptada mai… Al final és una cosa que ens va imposar Franco. No vaig tenir coneixement. Es va acceptar quan es va fer la constitució En Felipe González no volia que es legalitzés el PCE, però en Suárez no sé perquè ho va acceptar. Suposo que va ser per donar legitimitat a les eleccions.
Tu vares participar a la campanya electoral del 77?
Si. Jo vaig participar com a interventora aquí a S’Indioteria. Record que un que era mestre i que estava allà per UCD em va dir “Os voy a votar” i jo vaig dir “Venga, venga no digastonterias”. Em va mostrar la papereta i vaig quedar… I em vaig demanar si era interventor perquè l’havien pagat o perquè és del Partit. Jo vaig quedar a quadros. Ja que vaig dir “Por mucho que me paguen, yo si soy de un partido voto a dichopartido”.
Al final els resultats foren molt magres
Mallorca és una terra molt de dretes. Encara que els de dretes hagin matat i reprimit molt, la gent d’aquí els hi seguirà donant suport. La gent de la península també és molt de dretes i es veu en els resultats del PP als barris obrers, fet que em sorprèn i em desil·lusiona perquè han vingut aquí i ara parlen malament de gent que ve de fora, però que estava en les mateixes que ells. Jo els hi dic” Les nostres famílies que eren? Perquè quan el meu pare va venir aquí venia amb el meu avi i varen haver de tornar, manco el meu pare”. A la meva mare la varen enviar a Caimari sense saber res de mallorquí! Més encara perquè la meva mare tenia un fill d’un matrimoni anterior (era viuda). El va tenir que ficar a unes monges d’entre Son Roca i Son Serra. L’únic que va treure bo d’allò la meva mare fou aprendre els menjars mallorquins.
Al 79 almanco la cosa va millorar substancialment a nivell municipal
Vaig tornar a participar com a interventora. Vàrem arribar desprès de que un arbre ens impedís arribar des d’un poble. Al final va ser una gran jornada i na Catalina i n’Ignasi varen acabar essent regidors del primer ajuntament democràtic.
Al 81 es va viure tot lo d’en Lertxundi
Jo estava al partit, però no estava cap integrada a cap lloc. Em va saber molt de greu quan vaig saber que varen treure a na Catalina Moragues i n’Ignasi Ribas. Ells anaven a les reunions de comissions. A Na Catalina a vaig veure fa no molt a lo de n’Aurora Picornell i em va donar una enorme felicitat tot plegat poder-la veure de nou.
I al 83 per contra els resultats foren desastrosos
L’espai que ocupàvem se’l va emportar el PSM. En Manel Domènech va ser el cap de les llistes per Palma i la representació va caure dràsticament. La gent plorà un munt per veure aquella caiguda sorgida de les lluites intestines del Partit. L’esforç fou brutal, però el resultat fou fatal. A més, jo ho passo fatal a les eleccions i em poso molt malament. Fa molts d’anys que he deixat de fer d’interventora, estant això relacionat en que cada vegada que hi ha hagut uns comicis alguna cosa malament ha passat.
Tres anys desprès es va donar la fractura del partit
Jo sempre he estat al PCE. Jo estava embarassada del meu fill petit.Els que s’escindiren en certa manera varen segrestar als companys que estaven dins la seu del PCE del Triguer. Desprès es varen tornar a unir amb Esquerra Unida i desprès ho tornaren a fer amb Iniciativa d’Esquerres. Són uns professionals de les escissions. Això de fer escissions i fer reunificacions cada dos per tres… I tot per portar el comandament. Fa anys que jo estic al PCE i mai he volgut comandar. El meu pare ni a CCOO ni al PCE ho va voler. Varen fer mal un projecte pel qual gent va morir i ser reprimida… Per culpa d’això estem així de dividits i si estiguéssim junts segurament tot seria diferent. Un exemple d’això és tot el que està passant amb Sumar i Podemos, tot ben ple de tema de cadires. Ells haurien de fer com Gerardo Iglesias i com Julio Anguita i tornar als seus llocs de feina desprès d’haver servit a la ciutadania.
Al 89 el teu pare mor
Va ser un fet molt trist. Va coincidir a més amb les eleccions del 89 iestant fatal va demanar per activa i per passiva anar a votar abans de que passes res. Doncs li va dir suau al Claudio que com havien anat les eleccions i ell li va dir que vàrem treure 50 diputats. Doncs, va començar a dictar una carta a Felipe González. Desprès va estar bastant bé, però finalment a la nit de les eleccions va morir. El meu home ve de fer un interventor i al marxar i li vaig dir al meu germà Toni que el nostre pare ens havia deixat.
Sobre sindicalisme
En Manolo Cámara va ser el primer secretari de CCOO com a Sindicat. Tu com valores la seva acció?
Jo el veig molt bona. Ha estat l’únic que ha sabut aixecar a la gent amb els mítings i les reunions i dur-les a l’acció. Als altres … Encara sents parlar al Manolo i et quedes de pedra de veure que no ha perdut gens ni mica la seva oratòria.
Al 1976 es donà la tancada de Sant Miquel
El meu germà hi va participar. Aquest moviment va estar encapçalat per en Joan Serra. Jo venia amb el bus que ens deixava a sa Plaça del Mercat s’Olivar per anar a fer feina. Mentre jo anava caminant, vaig veure que cosa passava a la basílica de Sant Miquel. Allà hi vaig veure als meus pares i em varen dir que els treballadors es varen tancar. Em vaig quedar allà. Desprès hi va anar una altra al·lota que estava embarassada amb l’home dins. La gent deixava menjar per als qui protestaven a favor dels cursillos i de millors condicions laborals.
Hi havia un al·lot que li dèiem el Cerebrito que estava devora el que era el Banco Bilbao que li deien que “Muévase” i el feia dues passes cap endavant i tornava al mateix lloc. La policia li seguia dient que “Muévase” i ell deia “¿Y que estoyhaciendo?”. Na Xisca Bosch es passejava amb el policia donant voltes per Sant Miquel, ja que un dels seus fills estava dins amb la protesta. Hi va anar també una dona que anava amb un abric i la policía li va dir que no podia entrar, a lo que contestà “Tengo que entrar, hice una promesa”. Va entrar i baix l’abric portava sobrassades. Desprès quan es va fer la manifestació ella va perdre l’abric i el va trobar de nou més tard. El menjar els hi tiraven per la costa de la pols de Sant Miquel. Al final, i en contra dels desitjos del bisbe Úbeda, en Carlos de Meer va enviar a la brigada de Valladolid i entraren a l’església a la força per fer fora a tothom.
Quan hi va haver la manifestació, estava embarassada de la meva primera filla i portava a 4-5 nins dels que hi estaven allà dins. Cada dia quan anava a fer feina, m’aturava un moment allà i quan tornava estava fins les 8-9 del vespre.
Per aquesta època també es donaren les darreres eleccions sindicals del vertical i CCOO ho va copar pràcticament tot
Si. Jo vaig fer molta gent de CCOO ja que era enllaç i la gent més o manco em seguia.
Recordes de com s’organitzava CCOO quan es va convertir en Sindicat?
No ho recordo massa, més enllà que CCOO es convertí en Sindicat.
Recordes una mica els caps del sindicat a l’època.
Jo estava a Pell, però de tant en tant veia a nen Pep. Quan hi havia assemblea tothom anava a una per defensar als seus integrants, però desprès amb la sectorialització cadascú va anar per la seva banda.Nosaltres anàvem a Inca perquè era on la pell estava més forta. Jo coneixia a la gent de sa pell. Jo coneixia també a nen Manolo Cámara i al Ginés Díez i ens veiem de tant en tant. També estava na María Bonnín i una amiga íntima que va estar amb tot el tema de la detenció del Claudio, en Antonia Mato.També n’Enrique Acosta, n’Antonio Palomino i en Juan Acosta.
Al gener de 1977 es va donar la matança d’Atocha
Vam fer una manifestació. Ho vaig passar extremadament malament perquè veure com varen pujar i matar-los… A més, ara diuen que un dels assassins es presenta per Vox a Bilbao. Aquesta gent no sap d’hipocresia perquè només viuen en ella, més encara quan han parlat sobre la gent d’ETA dins les llistes de Bildu. No tenen vergonya i tampoc la coneixen.
Sobre l’actualitat
Mallorca ha canviat molt en els darrers anys. Tu que en destacaries?
La joventut ha canviat molt i en alguns casos de forma negativa pel permisivisme que els pares han donat als seus fills. En altres camps com l’ecologia i l’economia s’ha produït un veritable saqueig del nostre territori en favor de quatre hotelers i encara es permeten atropellaments com el de fer hotels que no cal (com el que estan fent a Formentor). La gent és molt bruta i no fa net i desprès tenim les destrosses als boscs i a les platges. Estem malament i la gent no s’adona de lo dura que és la situació.