Fitxa
- Nom complet: Magdalena Seguí Galván
- Data de naixement: 24 de setembre de 1948
- Lloc de naixement: Palma
- Afiliació política: Actualment cap. Fins als anys 80 amb el PSOE.
- Afiliació sindical: UGT
- Aficions: Lectura, cinema, excursions… i estar amb les netes.
- Estat civil: Vídua.
- Fills: 2
Durada de l’entrevista: 1h i 15 amb 10 pàgines d’extensió
Entrevistador: Josep Martínez Rigo
Sobre la infància i la joventut
Com era la Palma a la qual vàreu néixer i créixer?
Jo vaig néixer a Santa Catalina, una barriada obrera. Aquest fet em va condicionar ja des del principi. Vaig passar primer per una escola pública i després vaig acabar a les monges de les Escolàpies. El meu pare era topògraf i la meva mare mestressa de casa, era sevillana. Ambdós es varen conèixer perquè el meu pare va ser represaliat pel franquisme i va estar a un camp de presos a Sevilla, en concret La Corchuela… La meva mare venia d’una família molt senzilla. Jo vaig créixer a un ambient de molta estima, essent sempre molt estimada pels meus pares, però amb la senzillesa de l’època de postguerra.
El vostre pare va ser represaliat, doncs.
Ell estava afiliat a Acció Catalana i a la UGT. A la guerra va estar de xofer d’ambulància i militava en les idees d’esquerres. Quan va acabar la guerra li van aconsellar que fugís, però ell es negà, ja que pensava que no havia fet res i que l’únic que havia fet era participar en un tribunal popular en defensa del qual estava essent condemnat. Ell, a més, deia que no havia empunyat cap arma i que, per tant, es quedava amb la consciència totalment tranquil·la. El varen detenir tot d’una es va baixar del vaixell que arribava a Palma i li va sortir una condemna molt llarga, però cap al 43 li donaren la condicional i no fou fins al 52 que li donaren la llibertat definitiva. Després de tornar, va fer feina a Dragados i Construccions que foren els que varen fer el passeig Marítim i el moll de Ponent. Allò era un niu de roigs i el meu pare va fer amics. Es reunien al bar Cuba. El meu sogre també va estar represaliat a can Mir uns 5 anys i quan va sortir va seguir molt crític i manifestant les seves opinions polítiques.
I la vostra mare?
No. La meva mare era una dona molt sana, nascuda al poble. Andalusia era una altra realitat i ella ho treia molt a la sang. Ella era molt crítica i rebel, mentre que el meu pare va quedar molt tocat després de tota aquella experiència.
Com fou l’institut?
Jo vaig fer el batxillerat elemental a les Escolàpies. A causa de la seva senzillesa, no tenien permís per examinar i ens preparaven per presentar-nos com a lliures a l’Institut Joan Alcover, és a dir, que ens ho jugàvem tot amb un sol examen de cada assignatura tot el Batxiller.
I en acabar aquesta prova?
Vaig seguir estudiant. A casa es pensaven que havia de preparar-me per treballar i vaig fer Peritatge Mercantil a l’Escola de Comerç durant tres anys, amb catedràtics molt ben formats. Jo he de dir que m’encantaven les assignatures que no eren comercials, com les d’història, literatura i les de geografia. En acabar em vaig posar a treballar a les oficines de la desapareguda fàbrica de griferia Can Buades i a l’hora vaig fer Batxiller Superior i Preuniversitari al torn nocturn de l’Institut Joan Alcover. A Palma vaig fer els dos primers anys de carrera quan es va fer l’extensió universitària i la resta a Barcelona on vaig acabar els estudis de Geografia.
Sobre la vida estudiantil a Catalunya
En els anys que sou a Barcelona es donen diverses mobilitzacions de forta intensitat contra el règim. Vàreu participar del moviment estudiantil?
I tant! Vivíem una militància molt disciplinada i se n’havien d’anar les manifestacions. Jo vaig viure moments de gran tensió i molta violència, però s’havia d’anar perquè era el que tocava. Això també va passar amb la UGT i és que si estava el partit, havíem de tenir el sindicat també. Jo en aquell temps era estudiant i em guanyava la vida fent feina donant classes i com auxiliar a una oficina. Vaig viure també fets forts com l’assassinat de Puig Antich que ens varen unir molt.
Una vegada vaig tornar amb revistes del partit i patia perquè no m’agafés la Guàrdia Civil. Després repartint aquestes revistes per Felanitx, Pere Bordoy, Santi Miret i Carlos Machado foren detinguts durant tres dies. Foren alliberats per intercessió de Fèlix Pons, un home que el consideràvem molt oposat a nosaltres pel seu conservadorisme, però l’he arribat a admirar molt.
I estant a Barcelona com era el contacte amb altres militants del PSOE i d’altres organitzacions?
Hi havia unes xarxes que funcionaven. A la universitat hi havia contactes i allà sempre et solien passar consignes per a realitzar accions com per exemple fer pintades a Poble Nou. Jo anava disciplinada, però totalment nerviosa. Mira si tenia por que una vegada vaig anar a fer una pintada sobre una vaga general i vaig apuntar malament la data. Eren coses que havíem de fer per militància. Jo ho vaig fer per convicció en el partit i en el seu projecte.
També durant aquest període estudiantil es va donar la mort de Franco…
Ho recordo perfectament. Jo estava encara a Barcelona i en Pere ens estava telefonant contínuament sobre les notícies que tenien i fou devers les 5 del matí que vam saber la mort de Franco. Al meu pis hi va haver una explosió d’alegria. Recordola quantitat de cava que vàrem beure i de la felicitat que vàrem viure. Després hi va haver uns anys que commemoràvem la mort de Franco com un moment feliç i és de les poques vegades que m’he engatat fort (riu). . També fou un moment molt alegre pel meu pare i el va fer reviscolar, igual que el meu sogre. El que no varen poder viure fou la compensació als represaliats d’1.000.000 de pessetes que es van concedir el temps de Felipe González. Llavors, havies de demanar la sentència i documentació per cobrar-ho i les viudes ho varen fer per part dels nostres pares. Per aquest motiu tenim les sentències condemnatòries
A Catalunya encara el PSC no estava constituït i no s’acabarà de formar fins després que tu tornessis a Mallorca. Així, cal dir que fins aleshores el principal partit de l’oposició era el PSUC.
Sobretot la relació era amb militants de base. Jo tenia l’ànima a Mallorca, però sempre anava a reunions i recolzava les activitats que els meus companys feien. Amb els del PSUC vaig tenir bastant bona relació.
Sobre la militància
Clar, quan creixéreu fou directament de la vostra casa on vàreu rebre la consciència política
Jo vaig mamar tot el silenci del meu pare. Em vaig esdevenir de tota la seva situació per una germana seva. Entre les dones hi ha molta tradició oral i em va contar coses que potser no li va dir al meu germà.
Això em va servir per contactar amb una agrupació de memòria històrica andalusa anomenada “Todos los nombres”. Ells varen publicar un llibre, Campo de Presos, sobre el camp de concentració on va estar el meu pare a on surten les feines que feien els presoners per a la canalització del riu Guadalquivir. El meu pare no hi sortia i em vaig posar en contacte amb la gent de la universitat de Sevilla per a notificar-les-hi. Ells em varen dir que estaven disposats a incloure’l, però a canvi els hi havia de donar la documentació corresponent que provés la presència del meu pare allà. Tenim la cèdula, la condemna, la llibertat provisional, etc. Només vaig haver de redactar una mica el que fou la seva biografia. De tant en tant fan rememoracions a les persones que varen estar allà.
Un altre fet fonamental que va influir fou conèixer al qui fou el meu home, en Pere Bordoy. El seu pare va lluitar molt i va tenir molta capacitat retòrica. Ell va proporcionar una barca perquè uns guàrdies civils de Portocolom afectes a la república poguessin fugir a Menorca. Per aquest motiu l’agafaren i el ficaren a Can Mir, i no el van deixar sortir ni per la mort de la seva primera dona. Quan va sortir es va tornar a casar i va tenir al meu home. El seu pare va ser molt batallador i li va transmetre a ell, fet que ens va unir molt en la lluita antifranquista. No era un partit polític i era més que un sentiment. Era una activitat conscient per a enderrocar al franquisme.
En la vostra estança a la universitat de Palma vàreu conèixer a Bernat Riutort?
Sí. No érem del mateix curs, però sí que el vaig conèixer per aquesta època. També em feia amb n’Eusebi Riera, els germans Thomàs (una d’elles és la meva cunyada), amb moltes relacions que no sabia si eren del PTE, del PCE o del PORE. Fèiem reunions a Son Anglada baix una olivera i hi havia molta por.
Una cosa que em resulta curiosa és que el PSOE fins ben entrats els 70 no existia i el PCE era pràcticament l’única organització amb pes i estructura considerables per a la realitat de les illes.
Nosaltres vàrem ser els que refundarem el PSOE cap al 72 i érem 4 molt pocs; Ramon Aguiló, en Pere, n’Emilio Alonso… i jo. Quan vaig anar a Barcelona feia de correu amb el PSOE de la península i els companys d’aquí i portava propaganda del partit quan venia de Barcelona a Palma. A més teníem coneixement de la història del socialisme i del que es movia a França. Jo vaig conèixer a l’Alfonso Guerra molt prest, aproximadament al 73.
Clar, paral·lelament es va donar a aquesta època el congrés de Suresnes.
Nosaltres vàrem participar de les polèmiques i les lluites que va haver-hi dins el PSOE. Nosaltres mateixos discutíem sobre les possibilitats que venien.
Abans de la legalització, com s’estructurava el PSOE aquí? I en l’àmbit organitzatiu?
Fèiem reunions a cases particulars de les quals jo no sempre coneixia de qui eren. D’aquest temps recordo Joan Piña i Beatriu Zitrone, Eusebi Riera, Celestí Alomar… Sempre prenien unes precaucions molt fortes. També, com t’he comentat abans, en fèiem a l’aire lliure.
En l’àmbit organitzatiu hi havia l’executiva del Partit, essent jo secretaria durant un temps, i les reunions eren bastant recurrents. Ja a aquesta època hi teníem a na Marta Llompart i na Beatriu Zitrone com a membres dels òrgans de direcció del partit.
I sobre la qüestió de la dona, com es vivia dins el Partit?
Va arribar un moment en què jo vaig fer un gir i em vaig centrar sobre la problemàtica vinculada a la dona. Moltes dones del partit vàrem comprovar que el masclisme era sempitern i tot present a l’organització. Si a una societat impera el masclisme, no és massa estrany que també ho faci a una organització d’esquerra, encara més a aquesta època on el feminisme encara no tenia tanta implantació com ho té avui. D’això en vàrem fer bandera, però va costar molt. Sempre que hi havia una organització vinculada al PSOE fèiem el seu grup de la dona, però fou tot molt superficial. . Érem dones que fèiem feina, estudiaven … No érem mestresses de cases. Ha estat un gir professional que he fet i l’he mantingut per via d’estar a associacions de dones i vincular-me amb algunes de les principals pensadores feministes d’aquí i d’arreu com na Leonor Taboada o na Malén Cirerol. Són persones cabdals en la lluita que no ho varen tenir gens ni mica fàcil i els partits d’esquerra han de reconèixer aquesta situació.
Clar, quan tornau es comencen a organitzar els primers organismes unitaris d’ampli espectre que inclouen al PSOE com la “Platajunta”…
Jo no vaig estar a la Platajunta, però sí que vaig estar a l’executiva del partit.
I recordau com es va fundar aquí la UGT?
La UGT es va formar perquè es va formar el PSOE. Jo a aquesta època era estudiant i els que veníem d’aquests àmbits hi pintàvem tirant a poc. No teníem un interès d’obrer i es notava a les reunions amb gent de CCOO com en Cámara o en Pep Vílchez. Record la reunió que va donar lloc a la formació del sindicat, però se’m va escapar una mica la finalitat. Els que hi havia a UGT érem els mateixos que formàvem part del PSOE. Després amb l’entrada de la gent del PSI com n’Obrador es va convertir en una cosa més específica i un sindicat amb totes les de la llei. El naixement de la UGT fou fill del PSOE i aquest es va formar quan teníem el local de devora l’Església de Santa Eulàlia. En Santi Miret, cosí del meu home, va treballar moltíssim per impulsar el sindicat, en Nazario, etc. Però aquesta gent ja era de la vena sindical, diferent de la política i moltes vegades entraven en oposició.
Jo soc compatriota d’en Pep Vílchez, però ell és de Maó i jo de Ciutadella
Ara que em dius això recordo quan en Pere i uns altres tres vàrem anar a Ciutadella a fundar el PSOE a Menorca. Ell tenia un cosí que vivia allà, en Cosme Miret que també estava molt ficat.
Sortint de la USO entra la gent del PSI que molta gent ha qualificat de l’ala més espanyolista
A nosaltres ja d’abans ens atacaven i ens acusaven de ser centralistes. Jo, des de molt jove i malgrat ser filla de Sevillana i tenir com a llengua materna el castellà fins als 11 anys, vaig ser molt sensible al tema de la llengua i tot el que té darrere. De fet, jo vaig anar a Sant Josep Obrer i anava a fer classes nocturnes de Català organitzades per l’Obra Cultural i fetes per Francesc de Borja Moll, moltíssima sort que vaig tenir als meus 16 anys. A la universitat també ens va donar una classe el primer any a l’Estudi General. Aquestes classes, quasi clandestines, em varen obrir una oportunitat per conscienciar-me sobre el país que va dur a contradiccions internes al Partit amb els espanyolistes. Jo recordo que no fou un camí de roses en absolut i l’adhesió dels que venien del PSI fou elemental per a defensar posicions més properes a la llengua i la cultura catalanes.
Al 77 es dona la legalització del PCE, mentre vosaltres ja estàveu plenament legalitzats. Com vares viure tu, una persona del PSOE amb vincles amb la gent del PCE, aquest esdeveniment?
Jo el vaig viure bé i en Pere també. Era una qüestió de lògica i de democràcia hi sabíem i assumíem que hi havia d’haver partit a la nostra esquerra. Els nostres cercles d’amics i familiars a més estaven nodrits de comunistes i la meva cunyada era militant del PCE i mai hem trencat la nostra relació. Entre ells sí que s’han trencat i de manera molt més gran al 81 i especialment al 84. Ho vaig viure bé per damunt de tot. Però no vaig anar al míting de la plaça de Toros i els vaig criticar bastant en segons quins aspectes.
Parlant de l’acte de Carrillo, sé que aquí també es va realitzar un acte de campanya de Felipe González
Jo recordo com a moments de molta emotivitat… S’ha de dir que l’emoció mata a la crítica i la raó i allò es va veure com si els Beatles haguessin vingut. Jo de fet vaig quedar curada i tot i que segueixo votant als socialistes, en Pedro Sánchez em cau molt bé i trobo que ha fet una feina excepcional en aquests anys de crisis, però no he anat al míting que va fer ahir [dia 17 de maig al Pavelló de Son Ferragut]. Jo recordo que quan era part de la llista del 79 als mítings organitzats pel PSOE teníem molt reglat i estipulat allò que s’havia de dir. Quan fas un míting deixes de ser tu i calles allò que amb molt de gust diries. Ja a la convocatòria record que vaig fer reunions a la Universitat i a la finca on vivia que vaig aconseguir reunir a tots els veïnats, era molt guapo perquè era un debat obert i de conversació cívica que va permetre a la gent del PSOE reconèixer els dèficits i problemes que ha tingut. Un exemple actual de badament ha estat l’habitatge que ha originat una veritable crisi social per a la joventut. Jo estic curada per aquella passió de González. A mi m’encanten els debats perquè escoltes a les altres persones.
Al juny ja se celebren les primeres eleccions. Com fou la campanya?
Molta feina, especialment per en Pere. També m’hi vaig abocar molt i va haver-hi molta alegria pels resultats que el PSOE va treure a tota Espanya. Fou tot plegat una època molt positiva i tots els actes i manifestacions ho celebràvem amb moltíssima emotivitat. El Primer de Maig d’Alaró de l’any 79-80 fou històric. A més hi havia molta gent gran amb la ment encara bastant clara que ens aportava testimonis i memòria molt interessants i enriquidors.
Aquí el PSOE va treure dos diputats
Varen sortir en Fèlix Pons i n’Emilio Alonso. Ho vàrem celebrar moltíssim i veure a companys al congrés va ser molt especial. Jo personalment quan varen estar ambdós a Madrid no els vaig assistir gaire. Si record a escala personal de Fèlix el seu gir progressista, Crec que de la meva generació vàrem anar acabant per reconèixer la vàlua de la seva acció política als ministeris i de la presidència del Congrés dels Diputats. Amb els anys s’ha d’esperar a jutjar a les persones i els polítics quan ja han sortit de la política. Un exemple és en Felipe González, que va fer una bona feina dirigint el país, però després es va enganxar al carro de Gas Natural i de Telefònica. En canvi, en Rubalcaba, en Margall i en Fèlix Pons… han estat exemplars. També he de dir que dins el PSOE he conegut a gent molt capaç i a altres que no tenien cap manera de polític. La gent que és política s’hi ha de dedicar, però s’ha de fer amb ganes i transparència.
Al 79 es produeixen les primeres municipals plegades amb les generals
A les generals vàrem tornar a treure els mateixos resultats, però n’Emilio va sortir i fou substituït per en Joan Francesc Triay Llopis. Jo ja havia tingut al meu fill Pau i, per tant, no vaig poder participar de forma més activa. En Ramon Aguiló va sortir batle, crec que va essent el més jove de totes les capitals de província que fins aleshores s’havien elegit. Va ser apoteòsic. De totes maneres jo hi vaig participar i record que encara col·laborava amb l’executiva. Jo vaig sortir del PSOE arran de la qüestió de l’OTAN.
Una cosa era anar contra Franco i l’altre era tenir competències. Quan tens competències entres en conflicte amb els teus companys amb les que no estàs molt d’acord. Per exemple, És un fet de com aquella gent tan progressista del govern municipal amb Ramon Aguiló en l’àmbit teòric a la pràctica consentiren urbanitzacions a terrenys rústics. Aquestes coses, quan governes, veus que hi ha unes prioritats, unes pressions que impedien desenvolupar la teva política.
Jo vaig veure una mica el que era la gestió essent gerent del Patronat Municipal de Guarderies (després Escoletes). Va ser un càrrec de confiança polític d’en Ramon Aguiló i amb això vaig poder tocar una mica el que era la gestió. Jo treballava amb el regidor de cultura que era en Joan Nadal. Jo tenia uns pressuposts i uns plans que no es complien per diversos motius. Això va donar lloc a què diversos militants, quan hi havia membres a òrgans de govern, hi hagués decepcions i conflictes.
Com vos arriba i com desenvolupau el Patronat?
Jo el vaig rebre després de rebutjar estar a unes llistes municipals amb en Ramon Aguiló. Així, em varen oferir el càrrec per confiança política que vaig acceptar.
Jo havia de dur la gestió socialista a aquest projecte nou que era deixar de tenir guarderies i tenir escoles infantils. L’altre objectiu era transformar el teixit de guarderies de la beneficència, que tenien dues guarderies a nom de la Fundació Carmen Delgado de March a Avingudes i a Santa Catalina, i les guarderies laborals encarregades de guardar als nins mentre els pares feien feina. A Getafe i a Barcelona hi havia un moviment molt potent de pedagogs i mestres que entraren “a saco” per a posar en pràctica l’educació integral des del naixement, demostrant que l’educació havia d’estar en mans de professionals i no d’espontanis benintencionats. La finalitat dels centres era canviar la idea de cuidar als nins mentre ells feien feina ni beneficència. Amb un any va i s’aplica aquí i que suposà un terratrèmol revolucionari del qual només s’ha reconegut recentment fins fa no res. Malgrat l’esforç dels equips que treballaven a les escoletes, no s’ha superat ni molt manco i encara existeixen deficiències patents des dels anys 80 al teixit d’escoletes de Palma.
El projecte va comptar amb professionals, com un pediatre que detectà malalties i va imposar normes higièniques, treballadores socials i un estol de mestres molt avançades. Es van regular els horaris perquè els nins no estiguessin massa hores a les escoletes,
En l’àmbit de formació es requerien mestres ben formats perquè poguessin acompanyar als nins i també es va mirar el tema de l’alimentació. Les ràtios també foren molt importants. Amb això va sortir un aplec de mestres extraordinaris amb els quals m’he retrobat recentment i recordàrem els debats i disputes que vàrem tenir referent a les seves exigències.
Va ser una autèntica revolució. Mentrestant, a l’Estat s’estava realitzant una llei per a regular les escoles infantils i hi participaren grans pedagogues gent com na Irene Balaguer i na Marta Mata. Jo hi anava com a una de les representants de les escoletes municipals. Es va fer una llei molt ambiciosa que va resultar utòpica, ja que les condicions ideals suposaven un cost enorme. Els ajuntaments posaren unes taxes segons els ingressos. Amb la gent del patronat, amb la qual ens vàrem reunir fa no molt, s’ha reconegut les mancances i manca d’interès per part de les institucions. S’han fet escoletes molt bones i altres que són guarderies de condicions bastant deficitàries. No han aconseguit tampoc equiparar els sous de les escoletes públiques i privades, essent inferiors les segones.
Durant aquest període, com foren les vostres relacions amb en Ramon Aguiló?
La relació de gestió la tenia amb els alts funcionaris que formaven part del Patronat i he de dir que fou excel·lent: l’interventor Manila, l’economista Perico Costa, el secretari… tots ells em van recolzar. No passava el mateix amb Ramon Aguiló a qui se li feia costa amunt assumir el cost de les escoletes que el programa socialista considerava havien de ser una per cada 2000 habitants. Vaig escoltar-li més d’una vegada “els nins que els guardin les padrines”
Jo he de dir que vaig fer una cosa mal feta. Quan tens un càrrec de confiança i marxa el teu regidor, en aquest cas en Joan Nadal que fou substituït per en Perelló del PSM amb el qual vaig tenir molta sincronia, i després va venir na Betlem Aguiló amb la qual no vaig tenir bona relació que va abocar a demanar-me la meva dimissió-.
També he de dir que fou una època en què a la Federació Socialista hi havia pugnes entre partidaris de Ramon Aguiló i Joan March i jo era de l’onda d’aquest a qui segueixo admirant.
Al 81 també va passar el tema de les expulsions dels renovadors del PCE. Estant amb això implicat dos dels regidors, tu com ho vàreu viure?
Jo vaig tenir una relació cordial amb tots dos. Jo sempre he admirat a l’Ignasi Ribas, independentment del que t’he contat abans, i va fer una feinada titànica. Tot el tema de l’expulsió va ser molt fort pels que estàvem a l’ajuntament. En l’àmbit familiar també ho vaig viure i les escissions dels comunistes foren sonades.
Com produíeu la propaganda del partit?
Era un fet obligat i nosaltres produíem El Socialista amb ciclostils i amb vietnamites. De fet, més endavant al cop d’estat de Tejero, davant la por que trobessin les màquines de producció de propaganda vàrem tirar la màquina al torrent de s’Indioteria. De fet, aquella nit ens varen oferir uns passatges per marxar a Londres per si de cas era necessari anar a l’exili. Al final no va passar res i vàrem recuperar la màquina, amagant-la al sostre.
Recordo també del cop que un vell militant es va personar davant en Ramon Aguiló i li va dir que ell el defensaria amb la seva pistola si feia falta. Tot plegat va ser un fet molt esgarrifós i com que a les nostres famílies teníem presents els esdeveniments del 18 de juliol…
Relatiu a la dona, quines accions vàreu portar a terme durant la teva militància al PSOE?
Em freqüentava bastant amb na Beatriu Zitrone, dona d’en Piña, portava molta energia i “europeisme”. Ambdues ho vàrem veure molt clar i començarem a realitzar iniciatives i grups de dones per a fer front al masclisme imperant. De totes maneres, si no hi ha convicció no es pot fer res. Recordo que quan es formà l’Institut de la Dona, primerament dirigit per na Francisca Mas, vaig veure que aquella lluita el partit no la prioritzava en absolut. No hi havia tampoc la sensibilitat que hi ha ara als maltractaments i encara hi havia molts homes que deien que si una dona rebia una pallissa era perquè havia fet alguna cosa, clar era la moral imperant de l’època. Sortia un radicalisme de dones que va posar davant el mirall als partits d’esquerra i veies com les dones dels companys xuclaven un masclisme que tu no consenties. Ara varen intentar fer alguna cosa al PSOE i no ho vaig veure clar fins que no vaig estar ficada a moviments de dones específics.
Relatiu a això, quin balanç en fas de l’Institut de la Dona?
Na Francisca Mas ha fet molt bona feina. És un organisme essencial per a la defensa de la dona Després de na Francisca ve un altre govern i anomenen una directora que no complia els requisits per dirigir l’Institut i es va notar molt.
Als anys 80 s’efectua la llei del divorci i de l’avortament. Recordau si el PSOE va impulsar cap campanya per a fer conscienciació sobre els drets de la dona?
Jo del partit no recordo participar en cap campanya. Que ho vàrem viure com a passa imprescindible ha estat essencial. Els temps de Zapatero es va aprofundir amb la llei contra la violència de gènere i la llei del matrimoni igualitari. L’avortament potser ho vaig viure més, especialment com a funcionària de salut.
Sobre l’autonomia
Com vàreu viure el procés autonòmic?
En l’àmbit emotiu molt bé perquè era una cosa molt desitjada. Dins el PSOE hi va haver problemes per la presència de l’espanyolisme més recalcitrant que recordava a la situació d’enfrontament amb el paper de la dona. Era dir una cosa i que no la sentissin. Jo ho vaig viure amb emoció de què es pogués culminar i celebrant els guanys que es podien aconseguir, especialment l’ensenyament. Amb la salut, i com a funcionària del servei de Salut he dubtat qualque moment a causa que no trobo just que hi hagi diferències tan marcades entre les autonomies. També és veritat que hi ha una xarxa de derivacions.
Al 83, quan culmina el procés i se celebren les primeres eleccions autonòmiques, el PSOE empata en escons amb AP, però la majoria dona la presidència a Cañellas.
Jo això ho vaig viure més com a espectadora. Ja havia entès els malabarismes dels partits i les negociacions. He recordat moltes coses quan vaig tornar a veure el documental de na Maria Antonia Munar i em fa recordar quan el meu home portava l’oficina del parlament i va veure “xanxullos”. Ell estava a un segon pla, tot perquè duia la militància a la sang i m’explicava les mangarrufes que anaven al partit. Això era bastant present amb les obligacions de fer concursos Amb l’autonomia s’aconseguiren moltes coses, però també ha estat un procés ple de corrupció. Més enllà d’això jo em vaig quedar molt al marge.
Quin balanç féu de l’autonomia?
Jo crec en un Estat Federal per a Espanya, que hauria evitat les situacions actuals, tant a Catalunya com a Madrid. Però al PSOE d’ara el veig molt vacil·lant i poc procliu a impulsar aquesta reivindicació federalista. No ho concebo que hi hagi un estat unitari. Ara bé, trobo que s’hauria de vigilar més la regulació de les autonomies i s’ha de dotar els recursos mínims per a evitar les diferències tan abismals que es donen aquí. Un exemple d’això són els lloguers astronòmics d’aquí que a llocs com Andalusia et costaria manco de la meitat. No pot ser que hi hagi aquestes diferències tan grans. S’ha d’impulsar més la igualtat entre regions.
Mallorca ha canviat molt en els darrers 40 anys de democràcia. Quina visió teniu respecte aquests canvis?
La massificació ha suposat un canvi físic molt gran i, en general negatiu. Jo vinc d’una generació on podies triar a on anar, però ara ja no pots fer això per la presència desorbitada de turistes que arriben i arrasen amb tot. Nosaltres rebem 14 milions de turistes per una població que per poc súpera el milió d’habitants, fet que proporcionalment a la resta de l’estat s’identificaria amb milers de milions. Sobre la migració defenso l’impuls de polítiques d’integració àmplies. A les escoles s’han d’implementar aquestes polítiques per a evitar discriminacions i facilitar-les-hi la vida aquí. Malgrat això, sí que s’han fet bona política a l’hora d’ensenyar la llengua. Quan estudiava geografia ja hi havia assignatures que avisaven dels problemes que es donarien amb la massificació i el procés de balearització. Jo ara escolto els candidats i això Més ha demostrat tenir major preocupació que no pas el PSIB.
La balearització era un dels temes que ja em venien de la carrera. Llavors no ens imaginàvem que arribaria a les quotes que hem arribat. Si haguéssim vist el que anava a passar jo m’hauria tornat més radical. Hi va haver un temps d’esperança al confinament a on es plantejava un model diferent, però que ha acabat caient absolutament no res. Hem d’anar a cercar més qualitat i manco nombre. A més som una illa i això ens afecta a com ens divertim i de com gaudim de la cultura. També ha afectat greument a l’habitatge i ara ens estem menjant una problemàtica que està evidenciant un fet: Els joves tindran un futur pitjor que el que han viscut els seus pares.
Finalment, he viscut la implantació d’internet i recordo especialment a la feina quan havíem de compartir un ordinador entre sis. Això ens ha donat beneficis, però també internet ha impulsat el problema del turisme aquí i arreu del món. Com a turista també vaig on em recomanen. Nonego que jo com a Turista he pecat, però aquí s’està tornant massa greu. L’única solució és regular l’entrada de persones que entren a les illes pel turisme i cercar més qualitat