ENTREVISTA A LILA THOMÀS ▸ Arrels Democràtiques

Lila Thomàs i Andreu és una professora de llengua i literatura catalana, sindicalista i política nascuda a Palma el 1951. Ha estat molt lligada al món educatiu a través de la seva experiència laboral en centres com l’Institut Berenguer d’Anoia, l’Institut Son Rul·lan i el Joan Maria Thomàs, així com també fou Secretària General de la Federació d’Ensenyament de Comissions Obreres entre 1992 i 1995. En el món de la política, va començar en el si del Partit Comunista durant la Transició, i més endavant s’incorporà a Esquerra Unida, amb la qual fou diputada al Parlament autonòmic entre 1995 i 1999, i regidora de l’Ajuntament de Palma la següent legislatura. Fidel al seu pensament feminista, va exercir entre 2007 i 2011 com a directora de l’Institut Balear de la Dona. Actualment és militant de MÉS per Mallorca i treballadora voluntària de les Fundacions Darder-Mascaró.

Aquesta entrevista va ser realitzada a les oficines de l’Ateneu Pere Mascaró, a dia 19 de maig de 2020, i reforçada amb noves preguntes, via telèfon, el dia 14 de setembre de 2020. Amb una duració total de 2 hores i 13 minuts, es van fer dues còpies d’àudio, una de telèfon mòbil i una d’ordinador portàtil. El resultat és una transcripció de 25 pàgines.

Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.

FITXA PERSONAL

Nom i cognoms: Lila Thomàs i Andreu.
Nascut a: Palma.
Data de naixement: 20 de febrer de 1951.
Estat civil: Casada.
Fills: Cap.
Estudis i formació: Llicenciada en Filologia Hispànica (subespecialitat de català, per la Universitat de les Illes Balears, el 1978).
Creences religioses: Cap, atea.
Militància política, sindical o altres: Comissions Obreres i MÉS per Mallorca.
Treballs realitzats: Funcionària de l’Ajuntament de Palma, i després professora de secundària de Llengua i Literatura Catalana. Fou interina de l’Institut Berenguer d’Anoia (Inca), de l’Institut de Son Rul·lan, i de l’Institut Joan Maria Thomàs fins a la jubilació. També va ser Secretària General de la Federació d’Ensenyament de Comissions Obreres durant tres anys, i després va ser diputada i regidora.
Treball o situació actual: Jubilada, i membre de la Fundació Ateneu Pere Mascaró, on hi fa feina voluntària.
Aficions: La lectura, el cinema i la música.
Nom del pare, lloc de naixement i professió: Gerard Maria Thomàs, va néixer a Palma, era magistrat del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears.
Nom de la mare, lloc de naixement i professió: Àngela Andreu, també de Palma, era mestressa de casa.

DADES SOBRE LA FAMÍLIA D’ORIGEN

SOBRE ELS PADRINS:

A què es dedicaven els vostres padrins?

El padrí per la part de ma mare va ser lletrat de l’Ajuntament de Palma, i va morir molt prest, jo no el vaig conèixer, i la meva padrina per part de mare era mestressa de casa. Per part de mon pare, el padrí era cap de màquines de vaixells, i la padrina també mestressa de casa.

Quina era la seva ideologia?

Els padrins eren de dretes, conservadors. Per part de ma mare, l’avi es deia que era maurista, i per part de mon pare, no el vaig conèixer i no ho vàrem comentar mai, però era de dretes.

Varen viure sempre al mateix lloc o emigraren?

No, sempre al mateix lloc.

SOBRE ELS PARES:

Quina era la seva ideologia? Estaven afiliats o militaven a qualque partit o sindicat?

Mon pare era de dretes, conservador, va ser voluntari a la guerra civil. En aquell moment era jutge municipal quan es va presentar de voluntari. Després de la guerra, va ser uns anys Subcap del Moviment, del 1947 a 1951, i a partir d’aquell any, ho va deixar. Mon pare sempre ens va contar que havia deixat de ser-ho perquè va descobrir un cas de falangistes que feien qualque malbaratament de diners o del racionament, i llavors va dimitir, i no va voler estar mai més a cap altra cosa política. Després, va anar evolucionant, i al final, durant l’etapa pre-democràtica, ja era de dretes però conservador, i va veure que era necessària la democràcia.

No estaven afiliats enlloc. Mon pare ens contava que abans de la guerra civil era a un sindicat que li deien Estudiants Catòlics, però res més.

Recorda si llegien algun periòdic o revista?

Sí, a casa es llegia molt. Pensa que mon pare era jutge. A casa sempre teníem dos diaris: l’Última Hora i el Diari de Mallorca, hi estàvem subscrits. I de revistes jo record que es comprava sempre El Destino, i molt més endavant, Cuadernos para el diálogo.

Van participar els vostres pares a algun tipus de protesta o manifestació?

No, mai.

Per tant, no degueren viure cap tipus de repressió per part del franquisme als anys cinquanta, seixanta i setanta?

No, al revés, ell era el jutge que va instruir el procés a l’any 1948 que va constituir la caiguda del Partit Comunista, quan van agafar uns vuitanta militants. Quan vaig entrar jo al partit i vaig conèixer gent que l’havia tractat, sempre em deien que havia estat una persona amable i honesta.

DADES SOBRE LA INFÀNCIA I JOVENTUT

SOCIETAT:

Com era la vida social i cultural als anys cinquanta i seixanta?

Jo els anys cinquanta no els record molt bé, sempre et conten coses, però el que sí vaig viure més van ser els anys seixanta, amb una dictadura i una manca de llibertat, i tot dominat per l’Església, que ens marcava les festes, els esdeveniments familiars… I a casa, com que mon pare va tenir un germà que era capellà i músic, en Joan Maria Thomàs, érem molt religiosos i creients. Tota la meva infància i joventut està marcada per la religió.

Vèieu diferència en el tractament de nins i nines al vostre entorn?

Totalment. A casa érem onze germans, i les nines érem les que havíem de fer les feines de la casa, els quatre al·lots no feien res. Fèiem els llits, llevàvem la taula… A l’hora de llevar la taula, els meus germans s’aixecaven, com mon pare, i no feien res, i nosaltres, com que érem moltes, i amb molta diferència d’edat, ens organitzàvem i fèiem torns per a que tothom no fes el mateix. Hi havia una diferència abismal. Ma mare va parir dotze fills (contant una germana que va morir als quatre mesos i que jo no vaig conèixer), i sempre deia que els fills els enviava Déu, no coneixien això de posar cap mètode anticonceptiu, eren molt estrictes amb aquestes coses. Jo vaig ser una de les filles que vaig voler estudiar i em van dir que les nines ens havíem de preparar per a fer feina (si era possible, fer de funcionàries), i els al·lots, a fer carreres universitàries. Clar, pensa que a casa només entrava el sou de mon pare. Quan vaig acabar els estudis elementals, em van preparar per a fer feina, i vaig començar-hi als setze anys. Després, als dinou anys, com que volia estudiar, vaig començar el batxillerat nocturn que em faltava, que en aquell moment era cinquè, sisè i COU, i feia feina els dematins a l’Ajuntament de Palma, i els horabaixes anava al Joan Alcover i estudiava. I quan vaig acabar COU, vaig estudiar la carrera fent feina, i de totes les germanes, som l’única que té carrera universitària, perquè la vaig fer així, fent feina i estudiant els horabaixes.

Era molt habitual veure a altres al·lotes fer carreres universitàries?

No, quan jo estudiava potser si trobava moltes al·lotes que feien el mateix que jo: estudiar i fer feina perquè volien. Clar, això era devers l’any 1970, i ja hi havia al·lotes que feien això. El que no era tan habitual era fer feina, estudiar i després fer una carrera universitària, perquè quan jo vaig començar la carrera a la universitat a Palma, tots els meus companys tenien cinc anys menys que jo. Els meus amics tenien 18 anys i jo en tenia 22 o 23. La diferència es notava. En definitiva, no era tan habitual veure gent que estudiava i treballava alhora.

Com era la relació entre mestre i alumnes?

Quan jo anava a l’escola de Madre Alberta, de la Puresa, era terrible. Les monges ens van marcar molt. Jo feia ingrés fins els nou anys, i després quart i revàlida, que era fins els catorze anys. Les monges eren un ensenyament ultracatòlic i molt repressor, i això és una de les coses que m’han fet atea. Quan vaig sortir del col·legi vaig començar a veure que el món era diferent. Als setze anys vaig deixar d’anar a missa, i a casa hi va haver conflicte, però em vaig rebel·lar davant l’obligació d’haver d’estar sempre pendent de l’Església. Pensa que les monges ens reprimien: no podíem anar amb bruses o vestits sense mànigues. Eren els anys seixanta, i la mini falda va arribar devers 1974-1975. Les monges eren molt estrictes i molt classistes.

Recordeu qualque cas significatiu de maltractament a algun alumne?

Sí, record el cas d’una monja, però no record el perquè. Nosaltres teníem uns pupitres que eren de dos en dos, i tenien una tapa que s’aixecava, i era de fusta, i a dins ho teníem tot (tot i que després ens ho havíem d’endur sempre, no es podia deixar allà), i hi va haver una nina que no sé que va fer, però la monja va posar-li els dits damunt, i va fer caure la tapa no sé quantes vegades fins que va deixar-li la ma morada. Nosaltres no podíem parlar el català, si et pillaven et castigaven i havies de quedar una hora més a l’escola, per exemple. La majoria de gent parlava en foraster, perquè ho tenia tothom molt marcat. I quan sortíem de l’escola, parlàvem català.

Quines eren les principals opcions d’oci en aquella època?

Els anys seixanta, l’oci que teníem era anar als bars (Can Joan de S’aigo, el Bar Modern…), i quan ja érem més grans, amb setze o disset anys, anàvem a berbenes, però clar, hi anàvem poc perquè no teníem mitjà de transport. Anàvem molt al cinema, n’hi havia molts a Palma (més de deu), i normalment hi anàvem el dissabte horabaixa, i hi anàvem molt perquè mon pare, com que era magistrat, li donaven uns passes de franc. Ja més endavant hi va haver alguns recitals de música.

POLÍTICA:

Com vos vàreu interessar per la política? Quina era la vostra ideologia entre finals dels seixanta i principis dels setanta?

Jo als anys seixanta no tenia massa idees polítiques, era “conservadora”. Vaig començar a tenir-ne quan tenia uns 20-21 anys, quan ens duien a casa Cuadernos para el diálogo, i quan vaig començar a fer debats amb mon pare, que era molt conservador. El meu germà li treia coses que ell anava investigant en contra de la dictadura, i a partir d’aquí vaig començar a tenir una ideologia d’esquerres, que diríem. Quan tenia 20 anys, el meu germà em proposà fer algunes accions clandestines: repartir octavetes a les bústies del carrer, fer pintades (recordo un pic que van matar uns obrers a Granada i vam sortir a fer pintades que posaven “Franco asesino”)… Primer de tot ens va proposar a mi i a alguna germana més anar a un seminari, que eren reunions clandestines de nou o deu persones com a màxim, on fèiem lectures guiades sobre la història d’Espanya, i ens l’explicaven d’una altra manera. Per exemple, ens llegien el llibre de Tuñón de Lara “La España del siglo XIX”, manuals d’iniciació del marxisme… Fèiem aquestes reunions una vegada per setmana, amb molta por, perquè havíem d’anar a casa de qualque amic, anant alerta a que no ens veiessin entrar allà. No ens coneixíem els noms, dúiem noms de guerra, i pactàvem entre tots quina era l’excusa si venia la policia. Clar, tot això et creava una sensació de por horrorosa. Discutíem sobre el que havia estat l’Espanya del segle XIX, què era el marxisme… Llegíem llibres d’Engels. Immediatament tot això feia que ja no anava amb les mateixes amigues amb les que anava al col·legi. Havia tingut amigues noves a partir del batxillerat nocturn i la carrera. Després, ja al 1972, em van proposar entrar al Partit Comunista clandestí.

D’on vos arribaven aquests llibres marxistes?

Tot això era a través d’una llibreria que es deia “Logos”, que estava en el passatge Mestre Torrandell, entre el Carrer dels Oms i la Plaça dels Patins. El propietari era en Domingo Perelló, i aquest home s’arriscava i ens duia llibres del Ruedo Ibérico, que era una editorial de Paris. No tot eren llibres de política marxista, també hi havia llibres que simplement estaven prohibits, com El segon sexe, de Simone de Beauvoir.

Com era l’actitud dels vostres pares respecte la vostra implicació política?

Va ser molt dolenta. El meu pare va anar sabent que no només jo sinó també el meu germà, en Toni Maria Thomàs, i altres germanes també militaven. El 1977, quan ja havia mort en Franco i va arribar la democràcia, vaig ser candidata del Partit Comunista a les eleccions al Congrés. Vaig ser la darrera dels sis candidats de la llista. Mon pare i ma mare van tenir una reacció horrorosa, perquè s’havia fet públic que jo era comunista. Fins el moment discutíem dins casa, però els va saber greu en aquell moment que tota Palma sabés que jo era comunista. Nosaltres érem una família benestant i molt coneguda. Ells entenien que fos d’esquerres, però per a unes persones de dretes, tenir fills comunistes provocava que amics seus els fessin comentaris, i això els sabia greu. Però mai em van fer res ni em van voler castigar.

Però abans d’això, el 1972, vaig conèixer en Miquel Rosselló quan estava pendent d’entrar a la presó com a pres polític perquè l’havien agafat a Barcelona com a estudiant. Jo em vaig ajuntar amb ell, i ell va entrar a la presó al febrer de 1973. Ho vaig dir a la família, i van tenir una reacció bona en el sentit que varen entendre que per a un al·lot de 22 anys entrar a la presó era dramàtic i molt dur. Ens escrivíem per cartes, però jo un dia el vaig anar a veure a la presó de Jaén, i mon pare em va donar diners per a que li comprés puros, i ma mare també em va ajudar a anar-hi. Et vull dir que per aquesta banda eren molt humans. En Miquel va estar a la presó fins desembre d’aquell any, quan hi va haver la mort d’en Carrero Blanco, i tot es movia i es veia més la necessitat de la democràcia, i mon pare ja anava evolucionant. Quan van conèixer en Miquel, van descobrir la realitat dels presos polítics.

La policia va avisar al meu pare que sabien que ell tenia fills comunistes que actuaven a la clandestinitat, i ell avisava al meu germà, li deia que anés alerta, perquè li tenien l’ull damunt. No ens van arribar a agafar mai, però els pares passaven pena.

Quins esdeveniments polítics recordeu més d’aquell darrer franquisme?

La mort d’en Carrero Blanco va ser molt forta, perquè en Miquel va sortir de la presó dia 1 de desembre, i es van carregar en Carrero dia 20, i si en lloc de sortir dia 1, haguessin esperat uns dies més, ja no hagués sortit, perquè van prohibir les llibertats condicionals, i ell havia sortit amb llibertat condicional.

També recordo que hi va haver un atemptat d’ETA a una cafeteria del Carrer Correo, devora la Direcció General de Seguretat, que també va ser molt forta perquè hi va haver moltes detencions a Madrid i a un cunyat meu el van detenir tot i que després no el van trobar res (van voler implicar el Partit Comunista, tot i que no era veritat). I, lògicament, és important l’assassinat d’en Puig Antich el 1974, els dies que ens vam casar en Miquel i jo. Des de totes bandes a nivell internacional es va demanar que no es fes la pena de mort, inclòs el Papa ho va fer, però en Franco va dir que no. També cal destacar les darreres morts del setembre de 1975. Això també ens va marcar molt perquè en aquella època en Miquel feia el servei militar i ja estava a punt d’acabar, i aquell mes de setembre el van dur a Cabrera, perquè sabien que havia estat a la presó, i com que pensaven afusellar a aquests, a tots els que tenien antecedents els dugueren allà. Era difícil anar a veure’l. El final del franquisme va ser molt difícil, en Franco va morir com va començar: matant.

És curiós que sempre que es pregunta per fets polítics a recordar, solen tractar-se de fets a nivell estatal. A nivell mallorquí en recorda algun?

Sí, abans de les eleccions de 1977, els membres del Partit Comunista vam ser els primers que vam fer un míting, al Teatre Balear, i va venir en Tamames, que era economista i era comunista aleshores (ara ja no), i vam fer un míting que el van autoritzar perquè vam dir que era un acte cultural, i el vàrem omplir. Això va ser el juliol de 1976.

Des de finals del franquisme i ja a la Transició, jo he conegut tots els líders polítics que han vingut aquí, com en Carrillo o en Tamames. Coneixia a tota la gent del Partit Comunista que va venir a Palma per a fer mítings o reunions, perquè en Miquel estava a la direcció del partit, i clar, aquesta gent quan venia no anava a dormir a hotels, sinó a domicilis particulars. A casa meva va venir a dormir gent com Ignacio Gallego o Simón Sánchez Montero. Na Dolores Ibárruri no va venir mai, jo només la vaig veure a un congrés a Madrid, i de lluny. Hi havia les festes del PCE, que es feien al juny a Madrid, i era una manera de recaptar diners, i allà s’hi coneixia molta gent. Totes aquestes persones eren gent a la que admiràvem molt, perquè venien de l’exili o havien estat a la clandestinitat a Espanya jugant-se la pell.

I vostè participava de qualque manifestació?

Pensa que com que jo estudiava i feia feina, vaig militar majoritàriament als comitès de curs que es van crear aquí dins el món universitari, i fèiem assemblees a la facultat, algunes vagues… Manifestacions poquetes perquè encara no hi havia llibertats i havies de córrer molt. Record una vegada que en protesta per l’assassinat d’uns obrers vam tirar octavetes a la sortida d’una missa, i vam anar en manifestació cap al centre, i tot d’una va venir la policia.

Més endavant, quan ja havia mort en Franco i hi havia n’Arias Navarro, el partit ja feia manifestacions públiques, tot i que encara no era legal en aquells moments. Hi va haver la tancada dels obrers a Sant Miquel al 1976 (els obrers es tancaren dedins, i nosaltres a defora vam fer una manifestació per a donar-los suport).

Als anys quaranta, cinquanta i seixanta hi va haver una important “travessia pel desert” del mallorquinisme polític. Com es va mantenir l’esperit del moviment en aquests anys, tant a l’interior com a l’exili? Quin va ser l’enllaç entre les generacions d’abans i després de la guerra i la postguerra en aquest àmbit?

Penso que va ser sobretot la tasca callada i clandestina de molta gent que va voler continuar amb la lluita antifranquista, sobretot en els temes de defensa de la llengua catalana, la nostra cultura i les nostres tradicions. En aquest sentit no sé quan va començar, però sé que als anys seixanta Ràdio Popular va emetre un programa en el que hi havia en Francesc de Borja Moll, que contava les rondalles mallorquines i que va tenir molt èxit entre molta gent. Nosaltres l’escoltàvem molt. Per altra banda, el 1962 es va crear l’Obra Cultural Balear, que inicialment va ser un grup de poca gent que feien classes de català a petits grups de manera clandestina, i que va anar continuant la reivindicació de la nostra cultura. Això són els fonaments del que després ja va succeir a la democràcia. Van ser anys obscurs. Record contactes de gent de l’exili a través de cartes, per exemple, el meu oncle, Joan Maria Thomàs, que era músic, mantenia contacte per carta amb altres músics, com Baltasar Samper, que se n’havien anat fora però que continuaven tenint relació amb gent d’aquí.

Quins són per a vostè els líders històrics del mallorquinisme polític anteriors a la democràcia? Quina influència han tingut sobre vostè?

Els que més m’han influït i els que més he conegut han estat en Gabriel Alomar, gràcies a la divulgació d’en Toni Serra, n’Emili Darder, un referent de la lluita antifranquista, en Bernat Jofre, a qui jo no vaig conèixer en persona però un amic meu sí va tenir relació amb ell, en Guillem Forteza, a través d’Obra Cultural Balear, i en Gori Mir.

DADES SOBRE LA VIDA POLÍTICA

Quins càrrecs vàreu ocupar tant dins el partit com institucionalment?

Vaig ser candidata de la primera candidatura, el 1977, amb na Francisca Bosch, que era la cap de llista. Jo era la darrera, com he dit abans. La campanya electoral va ser brutal, vam fer mítings a tots els pobles de Mallorca, i vam omplir la Plaça de Toros. Hi havia molta gent que venia als mítings i demanava el carnet del partit. Va ser el moment àlgid, ens vam creure que tanta gent que venia després ens votaria, i no, era gent que venia a veure’ns (els feia ganes saber què deien els comunistes, però després vots, molt poquets).

I després d’això vaig formar part de la direcció, estava al Comitè Provincial, i després, al 1979, vaig ser responsable de política municipal (jo coordinava feines i em reunia amb els regidors que hi havia, que eren dos a Palma i devers deu o dotze a tota Mallorca). Més endavant, als anys vuitanta, vaig estar ficada en temes relacionats amb l’educació, fins que el 1992, vaig ser Secretària General de la Federació d’Ensenyança de Comissions Obreres.

Com compaginàveu la tasca política amb la vostra vida laboral?

Pensa que en aquella època no hi havia gent que cobrés de la política, com a molt el secretari general i algun més, però la gran majoria eren voluntaris. No hi havia diners per a això. Per part de la militància, cadascú feia feina de la seva professió, i les reunions sempre havien de ser l’horabaixa o pel vespre, perquè durant la resta del dia, la gent feia feina.

Fèiem comitès de curs, que eren reunions d’estudiants de totes les ideologies (anarquistes, socialistes…). Alhora teníem les cèl·lules d’estudiants, les quals només eren comunistes, i discutíem les coses que havíem de plantejar als comitès de curs. Després, ja vaig ser professora de secundària.

El 1979, en Miquel i jo vam anar a viure al Pont d’Inca, i allà participàvem a les reunions del Partit Comunista de Marratxí. Fèiem un seguiment de la política municipal i fèiem propostes, però clar, des de fora de l’Ajuntament. Al 1979 vam treure un regidor a Marratxí, i el 1983, el vàrem perdre.

Quan vàreu treballar a l’Obra Cultural Balear de Marratxí?

Primer vam fer un primer intent creant la delegació de Marratxí, el 1981 o 1982, però va durar poc, fins el 1984-1985, perquè érem poca gent i ens vam dispersar. Després, la delegació la van revitalitzar altres, jo ja no m’hi vaig afegir. I quan ja ha tingut més vida ha estat en els darrers anys. Quan la vàrem crear, hi havia el poeta Miquel Àngel Lladó.

Com vos vàreu anar conscienciant de la necessitat de defensar el mallorquinisme polític? A través de lectures, escrits de partits, companys, activitats culturals…?

Jo vaig tenir la sort que des del primer moment al Partit Comunista es va parlar molt sobre la necessitat de lluitar per l’autonomia i la reivindicació de la llengua pròpia. Na Francisca Bosch això ho tenia molt clar. Ella des del primer moment parlava de la reivindicació de l’Estatut d’Autonomia i de la defensa de la nostra sobirania. També destacaria en Guillem Gayà, mestre i el seu antecessor, qui també sempre ho tenia molt clar.

Va ser a l’octubre o novembre de 1976 quan vàrem anar a París a una reunió clandestina amb en Carrillo, i ja vam anar a plantejar que les Illes necessitaven un tractament diferenciat respecte la resta de l’Estat. Nosaltres vam mirar molt per la qüestió nacional. El Partit Comunista només mirava per Catalunya, el País Basc i Galícia, i la resta era tot el mateix, i nosaltres ens vam plantar molt i vam discutir molt amb la direcció estatal. En aquella reunió, el que volia la direcció era preparar a la gent per a sortir als carrers, encara que fossin il·legals, per a forçar la Transició en temps d’Arias Navarro. Ells ens convencien d’això, i nosaltres vam aprofitar per a discutir sobre el tractament diferenciat, argumentant que nosaltres teníem llengua pròpia i que érem illes. No ho van entendre massa. Nosaltres ens miràvem molt amb Catalunya, teníem molts contactes amb el PSUC (amb Antonio Gutiérrez, López Raimundo…). Molts dels nostres militants havien estat formats a les universitats de Barcelona, per tant, venien amb molta idea sobre la qüestió nacional.

A part de l’Obra Cultural Balear, vaig aprendre a escriure en català amb els cursos que feia Don Francesc de Borja Moll a l’Estudi General Lul·lià. Després, al curs 1973-1974, quan vaig anar a la Facultat de Filosofia i Lletres, no hi havia estudis de Filologia Catalana, només Hispànica, i vaig ser de la primera promoció de la subespecialitat de llengua catalana. Més endavant es va crear Filologia Catalana.

Dins el Partit Comunista hi havia discussions internes: hi havia gent que pensava que ens havíem de radicalitzar més i fer més el model català, i d’altra banda, hi havia obrers que havien vingut de la península que discutien molt que poguéssim parlar català a les reunions (això és sobretot a la legalitat, quan el partit va créixer molt i venia molta gent de fora). Hi havia obrers que no entenien que nosaltres volguéssim parlar el català, i els havíem de fer “pedagogia” i que entenguessin que nosaltres havíem estat represaliats per la llengua durant el franquisme. Des del punt de vista de la direcció, tant na Francisca Bosch com el seu successor, en Pep Valero, sempre es van tenir les coses molt clares en aquest assumpte, tot i que molts ens acusessin del contrari.

També ens passàvem lectures i escrits, per exemple d’en Gabriel Alomar, com Columna de foc. Quan vaig començar la carrera ja vaig conèixer els grans autors catalans i mallorquins (Rosselló-Pòrcel, Joan Alcover, Costa i Llobera…). Els estudiàvem i parlàvem de la revindicació de la nostra terra. Els joves estudiants d’aquella època, com en Pep Valero i n’Eusebi Riera, entre d’altres, fèiem discussions sobre lectures i idees, ja fossin sobre el marxisme o temes relacionats amb la qüestió nacional i el futur de la nostra terra. La defensa de la sobirania i l’Estatut significava per a nosaltres lluitar per a arrelar molt més la democràcia.

A què us referiu exactament quan parleu del “model català”?

Era el model del PSUC, que era un partit diferent al PCE. El PSUC es va crear en temps de la guerra civil i tenia unes relacions d’igual a igual amb el PCE, no va formar-hi part mai. En el nostre cas abans es deia “PCE a les Illes Balears”, i va ser a través de conferències que en lloc de “PCE” vam posar “PCIB´´ (Partit Comunista de les Illes Balears). Hi va haver polèmica. Nosaltres formàvem part del PCE, no érem com el PSUC, però almenys érem “PCIB”. Això t’ho podrà contar millor en Pep Valero, perquè recorda més que jo. Quan el 1986 es va crear Izquierda Unida, va passar el mateix: nosaltres érem “EUIB” (Esquerra Unida de les Illes Balears), no “IU”.

A més de Francisca Bosch, voldríeu destacar algun altre líder polític important en aquells anys?

Dels líders comunistes sobretot na Francisca Bosch, que em va ensenyar molt, era una dona molt valenta i agosarada (clar, era una dona separada amb fills que liderava un partit en aquells anys), i també els que han estat companys meus, com en Pep Valero i d’altres. Des del punt de vista dels escriptors, vaig conèixer intel·lectuals com Francesc de Borja Moll, Josep Maria Llompart…

Com funcionava internament el PCIB en aquells primers anys?

Quan érem clandestins hi havia cèl·lules, en funció del moviment obrer, el moviment estudiantil, els barris… Després, ja amb la democràcia, es va començar a fer una divisió territorial: ja era per barris o per sectors, i jo estava a ensenyament i altres estaven al seu barri. Normalment solien ser reunions mensuals, i després es triaven uns responsables (responsable polític, d’organització, de propaganda…), i després la gent que hi anava i feia de voluntària. Hi havia responsables de les agrupacions que després anaven al comitè superior, que en aquella època es deia “Comitè de Mallorca”, i després hi havia el Comitè d’Illes, on ja venia gent de Menorca, Eivissa i Formentera. L’organització era la següent: per illes, després Mallorca, Palma i els pobles. Palma es dividia en barriades i sectors, i a cada poble hi havia la seva pròpia agrupació, amb els seus propis responsables de funcionament i el seu responsable que anava al Comitè de Mallorca.

Era aquell PCIB un exemple d’un model de partit molt depenent de la figura del seu líder?

Al Partit Comunista en aquella època hi havia centralisme democràtic, ja que en el temps de la clandestinitat, com que hi havia el perill que t’agafessin, les cèl·lules no es comunicaven entre elles, i la direcció donava les directrius, i es deia centralisme democràtic perquè tu havies d’acceptar-ho per a no posar-te en perill.

Clar, és veritat que el Partit Comunista amb això del centralisme democràtic, va tenir molt aquesta estructura interna centralista, i això va provocar també que quan va venir la democràcia, amb congressos i la legalització, hi va haver molta polèmica interna, provocant que el partit anés perdent força, també pels resultats electorals, sobretot a partir de 1982 (nosaltres teníem unes expectatives que no es van complir, el franquisme va entrar molt dins la mentalitat de la gent. No tots els antifranquistes eren comunistes, i nosaltres ens pensàvem que sí, perquè el partit havia encarnat l’esperit de la lluita clandestina). Es va intentar canviar aquesta organització que teníem, però sempre dins els cànons dels partits comunistes. Hi ha d’haver una certa lleialtat, reconeixement i respecte cap a la direcció.

És veritat que en aquells moments érem molt estrictes, però et dóna l’eina de conèixer a l’altre i respectar-lo. S’ha de respectar als companys, perquè les polèmiques internes són molt dures, perquè no és que siguis amic, però si has militat devora una persona molt de temps, veure que t’enfrontes amb ella és molt dur. Crec que una de les coses que hem après és que és ben necessari combinar per una banda la major participació en la presa de decisions, però que a la vegada no sigui un assemblearisme on ningú agafi responsabilitats. Dins Esquerra Unida, on vaig ser coordinadora del partit a Mallorca i he tingut càrrecs de direcció, he hagut de respondre crítiques de la gent que diu que la direcció decidia fora consultar i que abans de les assemblees, ja es tenia una idea preconcebuda de què fer, i jo sempre els contestava dient que també allò era positiu en el sentit que s’havien d’assumir responsabilitats. Si tu ets la direcció, no pot ser que vagis a una reunió i diguis “que surti el que la gent vulgui”. No vol dir que l’hagis de manipular, però has de saber el que vols. Per exemple, en el cas de les llistes electorals, abans de presentar unes persones, has de parlar amb elles i has de saber quin perfil vols, i després ho dus a una assemblea i presentes uns candidats segons els criteris que busques (per exemple, que hi hagi un 50% d’homes i dones, que per cert, dins la militància hi havia molt poques dones, la majoria eren homes, na Francisca Bosch era una gran excepció. Molts homes comunistes volien la transformació de la societat i desitjaven un canvi, però després dins casa seva no podia ser que la dona no fes el dinar).

Quan va haver-hi una major presència femenina dins el partit, doncs?

Aquí sempre hem estat una mica més pioners que a altres llocs de l’Estat, però sobretot ja va ser amb la lluita del feminisme. Segons el moment. Ara en aquest moment és bastant habitual, però quan hi va haver la legalització, hi va haver la incorporació de les dones a la feina, i va ser de manera progressiva.

Va suposar Esquerra Unida un canvi en la presència femenina respecte el PCIB?

Sí, dins Esquerra Unida també. Crec que el model de na Francisca Bosch va ser clau. Pensa que la llei de quota femenina i de paritat a les llistes és del 2002, però abans sempre lluitàvem per a que hi hagués representació de dones, tot i que ha estat una evolució com en general ho ha fet la societat: progressiva.

Hi havia quota d’afiliació? Si és així, quant era?

Clar, sempre s’havia de pagar. Era voluntària, cadascú pagava el que volia. Hi havia un mínim. Hi havia quota per aturats, quota per estudiants… No record exactament quina era aquella quantitat. Normalment es pagava en efectiu. Cada agrupació tenia un responsable de finances que recol·lectava els diners, no hi havia transferències bancàries, perquè no es deia si eres del partit o no en aquells moments, i al banc es sabria. Després, quan hi va haver càrrecs públics, sí que se’ls va demanar que una part del seu sou anés a parar al partit, com a manera de finançament. No teníem ajudes d’empresaris que ens donessin diners, i fins que no va arribar la democràcia, amb el finançament dels partits polítics en funció dels resultats electorals, no teníem altra manera de funcionar.

Com recordeu la integració del Partit Comunista dins Esquerra Unida, el 1986?

Va ser una època convulsa, era quan hi va haver tota la lluita anti-OTAN. Al principi Esquerra Unida era una suma de partits petits, junt al PCE. Després va anar evolucionant, i ha tingut moments molt bons i d’altres en que no s’han aconseguit els objectius. L’altra dia, arran de la mort de n’Anguita, recordava aquella època: a les eleccions de 1995 és quan Esquerra Unida de les Illes Balears vam entrar a les institucions, jo vaig ser diputada del 1995 a 1999. La primera entrada a les institucions va ser molt important per a nosaltres, perquè vam deixar de ser el grup minoritari, sempre vèiem com el PSM estava a les institucions i nosaltres no. Clar, el 1995 és quan hi va haver l’escàndol del Túnel de Sóller, amb la dimissió d’en Canyelles. Va ser una legislatura molt interessant, convulsa i rica en esdeveniments. Després, a la legislatura 1999-2003, ja vam fer Esquerra Unida-Els Verds, i el 2010, creàrem Iniciativa Verds i rompérem amb Esquerra Unida, i el 2013 és quan es crea MÉS.

Un dels temes on sempre hi ha hagut més divergències amb el partit és el tema del mallorquinisme polític. Formàvem part d’un partit estatal, i com que nosaltres som unes illes i pesem poc des del punt de vista poblacional, als congressos generals sempre hi teníem pocs delegats, mentre que Catalunya o Andalusia, entre d’altres, s’ho menjaven tot ells. Sempre vam reivindicar davant la direcció del partit una major autonomia i una llengua pròpia. La defensa de l’Estat d’Autonomia va ser una dura lluita, tot i que va ser abans d’Esquerra Unida.

És just l’Estatut d’Autonomia en quant a les reivindicacions del mallorquinisme polític?

En Pep Valero va ser un dels protagonistes. Abans de l’Estatut, el 1977 hi va haver una comissió que va formar un model pre-autonòmic. Clar, nosaltres sempre aspiràvem a més. El problema d’aquí és que haguéssim tingut un president del PSOE si Unió Mallorquina hagués pactat amb el PSOE, però se’n va anar a Madrid i va pactar amb el PP, i el fet de tenir en Canyelles des de 1983 a 1995 ha marcat moltíssim a una societat que vota molt conservador i que ha fet molts diners amb el desenvolupament autonòmic. Fins i tot ara, amb la polèmica i el debat sobre la mancança del finançament actual, veus que aquí no hi ha la força i l’arrelament de l’idea de que necessitem reivindicar-nos davant Madrid. És cert que el govern balear ho està fent, però sempre des del punt de vista del PSOE, que és molt poc reivindicatiu.

Jo crec que és molt necessari que la gent ho vegi com un tema molt més seu. Necessitem un tractament diferencial, i hem de poder tenir unes relacions bilaterals amb l’Estat diferents a les que tenim fins ara. A l’hora de fer els estatuts, els va ser igual Extremadura que Balears, per exemple. Els resultats electorals cap al Congrés dels Diputats sempre han estat bipartidistes, entre PP i PSOE. Darrerament hi ha nous partits, però des del punt de vista de les esquerres no s’entén perquè nosaltres no hem pogut aconseguir mai una representació pròpia. Al Senat l’hem tingut gràcies als senadors autonòmics: en Manolo Cámara, en Pere Sampol o ara en Vicenç Vidal. Tenim aquesta realitat, la gent no ens dóna la confiança d’anar a Madrid i tenir una veu com té, per exemple, en Joan Baldoví. Tu veus la diferència que hi ha entre tenir aquesta veu o no tenir-la. Per això nosaltres hem de continuar insistint i donant empenta en aquests aspectes.

Des del punt de vista del mallorquinisme i la defensa d’una identitat pròpia, quins punts de trobada i quines diferències hi havia entre el PCIB/EUIB i el PSM?

El PSM i nosaltres sempre ens vam dur molt bé. Ells van néixer devers 1975-1976, i nosaltres llavors teníem la idea de que era necessària una força estatal, i ens sentíem identificats amb el PCE i Esquerra Unida, però ells consideraven que havien de ser una força autonòmica i nacionalista. La veritat és que al final ens hem trobat i hem fet MÉS, perquè tots hem anat canviant i hem vist que era necessari tenir una major sobirania. Sense el reconeixement de la sobirania i sense poder exercir-la, no arribes endavant en cap altre aspecte. I no només sobirania política, també sobirania alimentària, feminista… Jo crec que amb el PSM al principi hi havia més diferència, tot i ser d’esquerres, però molts cops en que ells tenien representació i nosaltres no, o quan jo vaig ser diputada el 1995, pràcticament dèiem el mateix. No hi havia diferències polítiques sèries. Érem dos grups, Esquerra Unida-Els Verds i el PSM, que ens enteníem en tot, i fèiem una oposició conjunta a la dreta, i ens enteníem molt millor entre nosaltres que amb el PSOE, que per molt que es digui, són centralistes i d’obediència a Madrid. El fet d’haver treballat sempre molt conjuntament ha provocat que sigui més natural arribar a MÉS. Iniciativa d’Esquerres va anar veient que tota l’evolució d’Esquerra Unida, amb Anguita, Llamazares i demés, no aconseguia donar veu pròpia a cada una de les federacions, i vam arribar a la conclusió de que no teníem cabuda allà, i vam crear Iniciativa Verds.

Què és per a vostè el nacionalisme? I el sobiranisme?

El nacionalisme va molt lligat a la revindicació identitària. En aquest sentit, mai m’he sentit nacionalista, i per això mai vaig voler entrar al PSM, del que pensava que era massa nacionalista. Després va ser Unió Mallorquina qui va reivindicar més “lo nostre”. Jo sempre m’he sentit més aviat sobiranista, és a dir, reivindicar més autogovern per a la nostra comunitat i poder parlar amb altres comunitats amb un pla d’igualtat. Es tracta de tenir la sobirania alimentària, ecològica, energètica… De qualque manera, com més coneixem la nostra realitat, més podem reivindicar i saber com volem el nostre futur, i per això penso que hem de reivindicar més sobirania, per tal de fomentar la igualtat respecte altres territoris. En definitiva, distingeixo clarament nacionalisme i sobiranisme perquè crec que el primer està més ficat en temes identitaris (la reivindicació de que a la Edat Mitjana érem de tal manera i que després va venir una decadència de “lo nostre”…), i el sobiranisme es tracta de pensar localment per a actuar globalment. El sobiranisme és molt més d’ara, del segle XXI. Clar que hem de reivindicar la nostra història i tradicions, no ens les han d’amagar, però amb aquestes arrels hem de pensar molt més en més autogovern i en ser més pràctics.

El sobiranisme es pot lligar clarament al separatisme i l’independentisme?

Independentisme i separatisme sí que estan molt lligats entre ells, són sinònims. Es tracta de la independència com a una fita a aconseguir. Particularment no veig gens clara la independència Som un país petit, i primer ens hauríem d’aclarir entre les quatre illes per a després poder plantejar una sortida de l’Estat espanyol. No ho veig ni a curt ni a mitjà termini. El que sí que veig és que si tenim més sobirania podrem establir relacions bilaterals respecte l’Estat i altres territoris d’Espanya. Per exemple, en el tema dels imposts a mi m’agradaria més un model, a l’estil basc, d’un concert autonòmic en que primer nosaltres recaptéssim uns imposts i donéssim una part a l’Estat amb un concert acordat, evidentment de forma solidària, però no al contrari, que és el que passa ara: com que som una comunitat autònoma petita, ens xuclen i després ens donen a nosaltres el que ells volen i no el que ens correspon.

Ha canviat la vostra concepció sobre algun d’aquests conceptes al llarg de la vostra trajectòria?

He anat canviant i madurant, analitzant la realitat. Quan havíem de reivindicar l’Estatut, reivindicàvem que fos l’article 151 de la Constitució, perquè volíem que fos amb igualtat de condicions que al País Basc i Catalunya, i la nostra realitat va fer que fóssim una de les darreres comunitats autònomes en tenir estatut, i en base a l’article 143, que és més minse. Amb els anys vas estudiant més i veient altres exemples, vius una realitat que va canviant. Ara som molt més sobiranista que quan era més jove.

La defensa del mallorquinisme i d’una major sobirania dins els vostres partits comportava l’objectiu final de la independència?

No, com a Esquerra Unida mai, ni ara tampoc. Jo crec que una cosa és MÉS i l’altra Esquerra Unida, que mai va entendre la qüestió nacional. Així com hi va haver una època en que el PCE entenia i respectava el PSUC, EU sempre ha tingut problemes en aquest tema. Van tenir conflictes amb Iniciativa per Catalunya, per exemple. Quan hi havia en Manolo Cámara i nosaltres reivindicàvem major sobirania, ell sempre deia “la caja única de la Seguridad Social”, volent dir que el tema estatal dels treballadors i la unitat de la classe obrera era allò únicament important.

Jo no tinc clar si som independentista, sé que dins MÉS hi ha gent que ho és, o que és sobiranista, o federalista, però jo personalment no ho sé. El que sí sé és que és un procés que serà molt llarg i difícil, i, com t’he dit, no tinc clar com podria ser la independència de les Illes Balears.

Quin és per a vostè el concepte polític dels Països Catalans? I el cultural i lingüístic? Té futur tot això?

Com a concepte polític ho veig com un objectiu a aconseguir en un futur, però amb unes característiques de confederació. Si s’aconseguís una Confederació dels Països Catalans, hauria de ser amb un pla d’igualtat entre Catalunya, País Valencià i Balears. No m’agradaria que hi hagués un centralisme de Barcelona respecte als altres territoris. No vull que Barcelona ens digui el que hem de fer, no vull canviar Madrid per Barcelona. Hi ha d’haver igualtat i respecte entre territoris independentment del número de població de cada territori. No estic d’acord amb aquells partits polítics que pensen en uns Països Catalans amb una concepció de Mallorca com una comarca més. A mi sempre m’ha molestat molt aquesta actitud de la CUP de que tant li és estar a Mallorca que a Figueres, i la realitat no és així, som llocs diferents (i del País Valencià ja ni en parlem! Una cosa és Castelló i l’altra Alacant). Però si entre ells arriben a una conclusió, després podem continuar parlant.

Ara bé, sí que crec que abans d’arribar a això s’han d’enfortir els lligams culturals i lingüístics entre cada territori. Per exemple, en quant als mitjans de comunicació hauríem de poder tenir més accés a la televisió valenciana o TV3. D’altra banda, s’hauria de potenciar molt la xarxa Lluís Vives, que unifica la xarxa d’universitats dels tres territoris. També seria molt positiu que l’Institut Ramon Llull pogués ser una mena de Real Acadèmia Espanyola però en català, i que pogués unificar criteris lingüístics i culturals. La RAE no permet que hi hagi acadèmies navarreses o andaluses, per exemple. Aquí hauríem de tenir un element de major cohesió lingüística. Penso que des del punt de vista cultural i lingüístic s’hauria de fer molta més feina, amb molta més valentia, sense tenir por a les reaccions que hi pugui haver des de l’Estat central i l’espanyolisme.

En quant al possible futur de tot això, en aquest moment no ho sé (riu). Crec que sí, però s’ha de tenir consciència i perseverança. Té més futur això que lo contrari. Crec que l’espanyolisme extrem tard o d’hora anirà superant-se. Hem de tenir confiança i decisió de que totes aquestes idees es puguin tirar cap endavant i es pugui transformar la realitat que ara tenim.

Diferenciaríeu mallorquinisme de catalanisme, o tenen molts punts de trobada?

Sí, perquè què és catalanisme exactament? Si el catalanisme és l’ideari de la CUP, que té el seu projecte de Països Catalans i considera que ja té la seva estructura de Països Catalans, jo crec que encara no. En quant a l’objectiu a aconseguir, les illes ho tenim diferent de la resta, està claríssim. Primer ens hem de cohesionar com a pobles, no és el mateix mallorquinisme que menorquinisme, per exemple. I el catalanisme tampoc està del tot cohesionat, perquè és diferent el catalanisme d’en Jordi Pujol o el PDeCAT i el de la CUP (riu).

Moltes vegades ens identifiquem més com mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, i no com “balears”. Crèieu que s’hauria de treballar més en reforçar un cert “balearisme”?

Sí, sí, s’hauria de treballar per una federació o unió de les quatre illes que tingués clar que volem formar part d’un mateix futur, respectant cadascú les seves circumstàncies i la seva realitat, que per a això som illes i tenim una realitat diferent, però sobretot es tracta de fonamentar el que ens uneix (el fet de ser illes, els problemes en quant a relacions amb la resta, el monocultiu turístic…). Jo allò d’aquell lema de “quatre illes, un país, cap frontera” del primer pacte, que després va ser tan criticat, trobava que estava encertat, perquè era veritat, no tenim fronteres perquè som illes, però per una altra banda, ens hem de cohesionar com a illes. S’ha de tenir en compte el ritme de cada illa en quant a la formació d’una identitat insular pròpia.

Teníeu revistes o periòdics com òrgans d’expressió? Com fèieu propaganda i difusió de les vostres idees (mítings, xerrades, llibres, manifestacions, concentracions, vagues…)?

Sí, teníem la revista La Nostra Paraula. Durant la clandestinitat la vàrem treure poc, perquè teníem Mundo Obrero, i ja amb la legalització i als anys vuitanta, la vàrem treure molt més. Era la revista del partit i la fèiem en català.

Quines eren les principals reivindicacions d’Esquerra Unida respecte al mallorquinisme polític?

Nosaltres des de sempre vam reivindicar els temes del règim especial, de tenir un tractament diferenciat respecte les altres comunitats autònomes. Tot el que significava la nostra realitat respecte les relacions amb la península o l’Estat com les nostres necessitats de tenir un transport públic eficient (no tenim AVE ni segons quins tipus d’inversions en infraestructures, però no pot ser que ens deixin tirats per la nostra insularitat). Sempre hem tingut l’idea de donar més contingut a l’Estatut (i ho vam aconseguir amb la darrera reforma, el 2007) i tenir un major autogovern, per a tenir també una major capacitat recaptatòria, perquè si no tens eines per a combatre el frau fiscal, no vas enlloc. Aquesta ha estat una de les coses que sempre hem tingut més clares.

Quins punts de trobada podia tenir EUIB amb el PSIB-PSOE?

Jo crec que entre 1995 i 1999, quan jo vaig estar al Parlament, hi va haver molt bona relació política i es van dur a terme moltes reivindicacions, i després, amb el Pacte de Progrés, tant el primer com els altres dos, sobretot el primer quan érem Esquerra Unida, va ser un model de govern plural que va funcionar molt bé. Però, vàrem perdre al 2003. Pensa que al 2001 hi havia hagut tota la crisi econòmica que va dur el terrorisme de les Torres Bessones, hi havia por a volar, i la gent no es movia i no venia cap aquí. No era culpa de l’ecotaxa, que va ser una decisió històrica crear-la. I hi va haver errades internes també, no tot és culpa de l’exterior. Jo crec que històricament EUIB i PSIB s’han dut bé. Hem de tenir una valoració positiva de la feina que va fer EUIB als anys noranta i els anys 2000.

Quines van ser aquestes principals errades d’Esquerra Unida?

A mi em va saber molt de greu deixar-la, però una de les coses que no varen entendre és que s’havia de ser molt més permeable a la societat, i s’havia d’obrir el partit més cap a altres sectors socials, s’havia d’escoltar més el moviment social i el que deia la gent. Nosaltres tenim una realitat que és que no només hi ha el moviment ecologista o el feminista, sinó que també hi ha l’economia social i solidària, el moviment cooperativista… Per una banda hi ha molta gent que es mou i que s’uneix per a fer coses, i per una altra, també hi ha poca feina conjunta (per exemple, a un manifest veus que hi ha molta quantitat de gent que el firma, però després, a l’hora de protestar als carrers, la quantitat és minsa). Quan nosaltres vam deixar Esquerra Unida al 2010, vèiem a molta gent jove amb ganes de fer coses, però que no volien estar dins Esquerra Unida, sinó fer un moviment més ample. Al final, quan ho vàrem estar promovent, els dirigents d’Esquerra Unida varen veure que ells no dominarien, i varen voler dirigir aquell moviment, i va ser quan nosaltres vàrem dir que no, que no havíem estat fent tota la feina per a que després vinguessin aquells a dir el que s’havia de fer.

Fer moltes assemblees i fomentar la participació és una cosa que Esquerra Unida no va saber tenir en compte, i nosaltres sí. Esquerra Unida es va anar tancant. Jo vaig deixar el PCIB quan aquest va voler ser massa la veu d’Esquerra Unida. Lo bo del moviment general era que superava el partit, era més que el partit, però amb els anys, semblava que tothom a Esquerra Unida havia de ser del partit, i aquest no era el meu partit. Només era comunista en el sentit d’idees de transformació de la societat, la necessitat de la justícia, la necessitat de solidaritat, el feminisme…, però no necessites estar tancat dins un partit, i jo em sent més còmode estant a Iniciativa Verds i a MÉS. Crec que Esquerra Unida va tenir moments bons aquí a les illes, a llocs com l’Ajuntament de Palma, però pels resultats electorals negatius o perquè no ho van saber fer, es van anar tancant i això va ser un gran error.

Quin paper ha tingut i té l’Obra Cultural Balear en la defensa d’aquest mallorquinisme polític?

Una de les coses de les que estic més orgullosa és haver format part de la seva junta directiva. Una cosa que no hem parlat abans és sobre el paper que va jugar l’Obra Cultural durant la clandestinitat, perquè també hi va promoure tots els temes de la llengua. És una entitat fonamental per tota la lluita per la identitat, per fer país i pel reconeixement i el prestigi de la nostra llengua, el català. En aquest moment està en un impàs, com ho està el GOB o d’altres. Ha tingut èpoques de molta força i a lo millor ara necessita una certa revitalització. Jo, des de que vaig estar a la delegació territorial de Marratxí, tinc clar que la seva xarxa territorial és fonamental. Quan nosaltres vam revitalitzar la delegació de Marratxí al 2012 teníem un PP terrible a l’Ajuntament. Obra Cultural era la que feia les activitats culturals i la gent venia molt. Clar, si canvia el govern municipal i es forma un Ajuntament d’esquerres, i la regidoria de cultura fa aquestes activitats, Obra Cultural queda en un segon terme i es dedica més a presentacions de llibres, coses solidàries…

L’OCB ha estat el motor cultural a molts pobles, i segons el moment polític, ha tingut més força o menys. Quan hi hagut un moment més àlgid per l’Obra Cultural és quan ha tingut devora una base que també lluitava per la reivindicació de la llengua i la nostra cultura, com són el Moviment d’Escoles Mallorquines, Joves de Mallorca per la Llengua, etc. I, en el moment que tot això no funciona, l’OCB ho nota. L’Obra Cultural Balear ha estat molt important per a atreure gent que no vol estar lligada a cap formació política però que sí vol reivindicar d’una manera activa tot això del que hem parlat. Una tasca en concret molt important de l’Obra Cultural Balear ha estat promoure l’ensenyança del català als immigrants i nouvinguts. Darrerament, això ho fa més Càritas.

Es pot dir que ha estat tant o més important la tasca de l’Obra Cultural Balear que la dels partits polítics?

Depèn de l’objectiu. Jo crec que des del punt de vista cultural i de crear país, ha estat molt important, i els partits, clar, tenen uns àmbits diferents, el que volen és gestionar les institucions i tenir presència al carrer per anar canviant coses. La resposta és depèn, perquè hem tingut responsables de cultura a municipis que han fet molta feina per la cultura.

Quin ha estat el moment més àlgid en quant a les reivindicacions del mallorquinisme polític? I el moment més negre?

Un punt àlgid va ser la reivindicació de l’autonomia, aquella gran manifestació del 29 d’octubre de 1977 en defensa d’un estatut, prèviament a les eleccions generals. Es va omplir la Plaça Major i tot Palma de gent que va venir de tots els pobles. Va ser quan en Llompart va fer aquell famós discurs en català.

D’altra banda, els punts més baixos han estat les majories absolutes del PP. A l’any 2000 hi va haver unes eleccions generals on el PP va tenir cinc diputats de set, això va ser terrible! I el 2011 va ser la majoria d’en Bauzá, que va ser també una bestialitat en quant a diputats autonòmics. En Bauzá va ser terrible, va fer davallar tot el prestigi que s’havia aconseguit abans en la defensa del català. Recordo que es promovien grups d’acolliment als nouvinguts (gent d’Equador, Xina…) i teníem els instituts plens de gent de totes bandes, i es feien classes d’adaptació i introducció a la llengua, i els al·lots venien amb molt interès i moltes ganes per aprendre la nostra llengua, però després va venir en Bauzá a dir que tot això no era necessari i a defensar el castellà, i tot va tenir una davallada. Vox, PP i Ciutadans aquest tema el tenen ficat a dins. Estan en contra del feminisme i de la llengua catalana, i això poc a poc cal·la dins la gent (com a mínim fa que la gent no vegi tanta necessitat en el català. Si jo vaig a un funcionari i li parlo en català i em contesta en castellà, ja no passa res, i no es crea una consciència que sí hi és molt més a Catalunya). Costa molt remuntar l’etapa d’en Bauzá. Mira el que ha costat el decret de que els metges hagin d’aprendre el català!

Un altre punt negre va ser tota l’època de la clandestinitat, prèviament a la democràcia. Era molt difícil, el franquisme era molt dur, hi havia molta por (pensa que qui reivindiquen ara la memòria històrica són els néts dels represaliats, perquè els seus fills estaven morts de por llavors, a més de que no els havien transmès la lluita antifranquista). La diferència amb Catalunya també és un tema històric, ve de lluny. No tenim la mateixa consciència en torn a la llengua que ells. Pensa que a la Segona República, ells ja tenien un estatut d’autonomia, i nosaltres no, i a més, nosaltres teníem governs de dretes en aquells anys.

Una altra cosa negativa a dir són els grans canvis socials que hi ha hagut: el fet de que arribi tanta nova població de fora canvia molt el panorama de la reivindicació del mallorquinisme.

Creieu que s’està seguint el camí correcte en el projecte sobiranista d’esquerres? Es pot arribar algun dia a un nivell semblant a Catalunya?

Crec que MÉS ha agafat bé el camí, amb totes les dificultats que hi ha. Ho tenim clar i anem ben encaminats. Ens agradaria que hi hagués un procés semblant al català, però ho veig més llunyà, per la dificultat que tu deies de les illes. Hem de fer el procés conjuntament i crec que seran tempus i moments diferents. Formentera a lo millor té una realitat molt més avançada, però a Eivissa la dreta està molt més arrelada. Crec que sí que en un futur ho arribarem a veure, però amb temps diferents (amb alts i baixos, avanços i retrocessos).

Footer