ENTREVISTA A JAUME FONT

Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.

FITXA PERSONAL

• Nom i cognoms: Jaume Font Barceló
• Data de naixement: 28 d’agost de 1961
• Lloc de naixement: Sa Pobla
• Estudis i formació: Fins a 2n de BUP
• Trajectòria laboral: Cambrer, assegurances, hosteleria i política. Càrrecs polítics: regidor de l’Ajuntament de Sa Pobla (1983-2003), batlle de Sa Pobla (1991-2003), senador (1993-1999), conseller insular de Mallorca (1999-2011), diputat al Parlament de les Illes Balears (1999-2011, 2015-2020), portaveu del Consell de Mallorca, conseller de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears (2003-2007), portaveu de El Pi – Proposta per les Illes. També ha estat tres anys director del Centre Especial d’Ocupació.
• Militància política: Convergència Poblera (1983-1991), Partit Popular (1992-2011), Lliga Regionalista de les Illes Balears (2011-2012), El Pi – Proposta per les Illes (2012-actualitat).
• Treball o situació actual: Hosteleria.

DESENVOLUPAMENT DE L’AUTONOMIA

1. Com valorau l’Estatut d’Autonomia de 1983? Com recordau el sentiment per l’autonomia en aquells anys?

En el 1977, quan comença el procés, no en soc conscient, tenc setze anys, jug a bàsquet i faig feina al restaurant. El 1983, per qüestions socials del meu poble, vaig entrar en política. El meu primer flash d’aquesta història és quan jo era un regidor jovenet a Sa Pobla, i en Biel Cañellas i en Jeroni Albertí van a tots els pobles per fer una festa per celebrar la bandera de la Comunitat Autònoma. A partir d’aquells moments vaig saber què era l’autonomia, l’Estatut…

Hi havia una il·lusió bàrbara. La gent pensava que tot podia canviar – que tot ha canviat, eh. Qui pensi que no ha canviat res, s’equivoca –. Hi havia il·lusió. Jo record que el 1977, quan feia 2n de BUP, vam venir amb tren a Palma per les manifestacions del lema “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”. Anàvem participant d’un canvi tot i que encara no podíem votar en aquells moments per una qüestió d’edat. Ho anàvem vivint, i jo veia que la gent havia guanyat un espai de llibertat i que se podia expressar com trobava.

Abans hi havia un consens total. El que hi ha ara és un desbarat. Els joves tenen un problema molt greu, per qui els dirigeix. Ara és tot o blanc o negre, o vermell o blau. I t’ho has de menjar amb patates. Jo soc del Madrid però quan jugava en Messi amb el Barça, veia els partits del Barça, perquè en Messi és bo. Si una persona, per no formar part d’una entitat, ha de dir males paraules d’aquesta entitat, s’està fent un flac favor a ell i a tots, perquè el que fa és polaritzar. Algú s’hauria de demanar perquè hem arribat a això. Jo no me’n sent gens responsable, sempre he volgut entendre a tothom i soc amic de quasi tothom, siguin de dreta o d’esquerra. Jo, estant en el PP, vaig tancar acords sobre immigració amb Eberhard Grosske, que era d’Esquerra Unida.

Un dia vaig sentir que a una truita de jamón, la gallina s’implica però el porc se sacrifica. I és així. Hi ha massa ou i poc jamón, i necessitam més jamón. No pot ser que tothom participi però no se sacrifiqui. La societat, a tots els àmbits, necessita sacrificis. Com que tenim un binomi polaritzat, de blanc o negre, no tenim la possibilitat d’avançar.

• El 1991, hi ha un intent de reforma de l’Estatut, que s’aprova al Parlament i no s’acaba aprovant al Congrés dels Diputats.

No haver aprovat aquell Estatut és una de les grans errades d’aquesta terra. Allò era al 1991, i fins al 2007 no aconseguim una certa equiparació amb les autonomies “històriques”.

Estic convençut que si hagués depès d’en Fèlix Pons per ell totsol, l’hagués aprovat. Però, clar, hi havia una estratègia nacional. Per a mi en Fèlix Pons, com en Biel Cañellas, era un superpolític.

• El finançament autonòmic és una altra qüestió important per a l’autonomia. Com el valorau?

Els catalans se’n duen els diners dels Pressuposts de l’Estat a containers. Per carreteres, per hospitals… Jo ho he viscut estant al Senat, no m’ho ha de contar ningú. A Mallorca ens donaven uns 150 milions de pessetes, i, per població, si fas uns càlculs a Catalunya li hauria tocat uns 700-800 milions però n’hi donaven 8.000 o 10.000… Durant més de quaranta anys han tengut el comandament dels Pressuposts de l’Estat, i són molts diners. I això no ho conta ningú. La seva qualitat en transport públic, carreteres o infraestructures bàsiques no té res a veure amb nosaltres, així de clar.

Jo el que vull és que un quilo d’arròs o un litre d’oli valgui el mateix aquí, a València, a Barcelona, a Madrid, a Múrcia… Vull que me costi el mateix. Vendre benzina a una benzinera d’aquí és molt més car. I en aquest tema me’n vaig a la Constitució. L’Estatut no tocaria ser el que m’ho dictamini. És increïble que qualsevol botiguer o comerciant si se vol adaptar i modernitzar, qualsevol cosa val 15.000 o 20.000 euros. Hem d’exigir que qualsevol compra que faci la gent d’aquí li costa el mateix que a la gent de la península, sigui amb una reforma de l’Estatut, amb el REB… És el dret que qualsevol cosa ens costi el mateix que qualsevol altre espanyol. La política ha fracassat en garantir la igualtat d’oportunitats i la nostra competitivitat.

Com pot ser que no tenguem un tren que arribi a Alcúdia, a Capdepera, al Port de Pollença, a Can Picafort…? Com pot ser? Jo soc espanyol i mallorquí (i molt balear) però és cert que l’Estat ens ha pagat molt malament.

• Després de certs debats als noranta, a l’Estatut de 2007 s’aprova la condició de “nacionalitat històrica” per a les Balears. Què significa per a vostè aquest terme?

Lo de la nacionalitat històrica del 2007 és un reconeixement que venim d’un passat que té un substrat. Era un reconeixement que s’havia d’haver fet des del principi. Però a mi el que me preocupava més era la part econòmica. A mi m’és igual que siguem o no una “nacionalitat històrica”, però si li donen a un altre i a mi no sí me molesta. Per ser “històric” i quedar amb els mateixos diners, no me serveix… Sense els diners, difícilment canviarem el rumb de la nostra terra.

Jo vaig votar que sí a l’Estatut de 2007, va ser una passa important, però no se va aconseguir fer grans passes. Hi havia un consens important. No van votar a favor PSM i Esquerra Unida per la qüestió de la llengua. Jo crec que en aquell moment PP i PSOE devien tenir ordres de les direccions estatals de treure endavant aquell estatut. I aquí hi havia voluntat per treure-ho, està clar.

• També es separaren les llistes de diputats i consellers insulars. Com ho valorau?

Això preocupava a segons quins partits per ficar més gent al Parlament i al Consell. Aquest canvi no ha millorat res. Les carreteres secundàries de Mallorca estan més ben cuidades per part del Consell de Mallorca? No. Ha millorat qualque cosa perquè hi hagi més polítics? No. Això tendrà a veure amb qui estiri el carro. Està bé el canvi, però no ha millorat res.

• Com ha estat la dotació econòmica de les competències transferides tant a la CAIB com als consells?

L’Estat de les Autonomies a nivell de legislació i d’economia podria ser totalment com un estat federal, però quan tu tens un estat que negocia dins disset habitacions la negociació de cada un, tot i que després hi hagi una negociació bilateral, te n’adones compte que hi ha comunitats que se’n duen més diners que d’altres. Si estiguéssim a un estat com toca, qualsevol cosa que hagi acabat l’ESO podria entendre com se reparteixen els diners que han pagat els seus pares i padrins, i com se tornen als territoris (amb les compensacions que s’hagin de fer incloses). Els diners no basten, els diners són números que aguanten papers. Com que no basten, se negocia a canvi de favors polítics per poder governar. Desgraciadament és així.

• Què significa el concepte “balear” per a la gent?

Per a mi significa molt. Per a d’altres no significa res, i n’hi ha d’altres que no volen que signifiqui res, que és el més greu. Per part dels mallorquins no hi ha un reconeixement del centralisme que hem exercit cap a les altres illes. I alguns ho tenen bo de fer en el cas del centralisme de Madrid, eh. Nosaltres a Mallorca amb el repartiment econòmic dels diners havíem d’haver estat molt més equànimes amb les altres illes. Són menys? Sí, però són història, cultura i formes de vida que s’han de preservar i cuidar, i també necessiten escoles, hospitals… Hem exercit un centralisme tremend. Han estat massa bones persones amb nosaltres. Com vols crear un sentiment balear si només els hem pegat castanyes?

• Haurien de tenir més autogovern els consells insulars?

Si el Govern no té més diners i dóna més autogovern als consells, els enganya. No dic ni sí ni no, dic que si no hi ha més diners no importa que se’ls doni res. Ens fa falta més gent de consens per poder entendre que la igualtat hauria de ser una cosa transparent. Tothom hauria de poder entendre com funciona el repartiment dels diners. Però això no interessa. No podem consentir que segons quines coses només els sàpiguen uns i no tots. La brega no és tant ideològica, de dretes o d’esquerres, la brega és la reivindicació de la igualtat de les persones, i si l’encaixam dins projectes de partits que han complit la seva feina però que avui no la compleixen, no anam bé.

• Algunes persones m’han comentat que no hagués fet falta un Consell de Mallorca…

No sé com seria Mallorca sense el Consell. Si no hi hagués hagut consell, jo crec que haguéssim funcionat igual, ni millor ni pitjor. Però havent-hi un consell, si les feines i les persones que les han de fer estan ben definides, no toca costar més. El tema és si hem fet bé les transferències… La política és molt de lletres, que són imprescindibles, però es necessita també de gent que calculi.

1. Com valorau el procés de normalització lingüística en els primers anys de l’autonomia?

En Jaume Matas i en Tito Fiol, amb el Decret de Mínims, donen la clau de tot els que se queixen aquests que estan en contra. Així de clar. La cosa anava bé. Això no era un problema, ni per a mi ni per a desenes de milers de persones. La llengua no és patrimoni de l’esquerra ni dels nacionalistes, ni molt menys. En aquell moment fer el Decret de Mínims era el que s’havia de fer, però no hi havia una guerra. Tot més o menys funcionava. Tot se romp més tard, en els anys del 15-M i en Bauzá.

1. A mitjans noranta es creen les Diades per la Llengua i Joves per la Llengua. Hi havia més crispació política i social entorn d’aquesta qüestió en aquell moment?

No. Al primer Correllengua, el 1995, la Flama de la Llengua va passar per Sa Pobla, i jo ho record amb tota normalitat. La cosa funcionava. El que crec és que l’errada de tots és no haver sabut transmetre i enamorar al nouvingut perquè estimi la nostra llengua i cultura. No hem sabut plantejar que estimin lo nostre. Jo soc soci de l’Obra Cultural Balear des de fa dècades, i al meu poble, Sa Pobla, no hi havia cap discussió sobre aquest tema. I el PP vam arribar a tenir-hi majories absolutes. Nosaltres teníem clar que la nostra llengua i la seva unitat eren intocables. I els nouvinguts, com que ho veien com una cosa natural, li cridava l’atenció. Desgraciadament, hem tengut una actitud poc favorable com a poble en aquest tema.

1. Com valorau Gabriel Cañellas com a president?

Un crack. En Biel Cañellas era un gran president. Molts que han vengut després d’ell i no són del seu partit volien ser com ell. És més, crec que tots els que han estat presidents han intentat actuar un poc com ell, és a dir, estar a prop de la gent, escoltar-la. A la majoria de gent li queia bé. Entenia la idiosincràsia d’aquesta terra. Era regionalista, que és el meu pensament. Nosaltres no podem ser, com deia ell, les “illes adjacents”. Jo em vaig quedar amb això d’ell. Si n’Aznar no se l’hagués carregat, aquí tindríem més del que tenim, no en tenc cap dubte, perquè al final has de tenir algú que li pugui fer la contrària a Madrid. En Cañellas veia el que passava amb el finançament a Catalunya i al País Basc, i aquí no teníem per fer res. Jo trob que va ser massa educat i tot amb Madrid, perquè aquell era un bon moment per ser encara més contundents. En Biel Cañellas hauria d’haver enviat a n’Aznar a prendre pel sac el 1995, i hauria d’haver creat un partit regionalista d’aquí, i punt. Tots haguéssim anat darrere ell. El 99,99%. Haguessin quedat al partit els quatre més radicals.

1. Com valorau l’experiència de la presidència de Cristòfol Soler (1995-96)?

En Tòfol Soler no se’n va per res de la llengua, això són altres històries que s’han muntat. Va ser per qüestions internes, de partit, d’equilibri de les forces del partit. Res més. Per la llengua, no. Va voler fer un canvi de govern (que no se va arribar a materialitzar), i jo crec que no va mantenir l’equilibri dins el partit. I no tenia el potestas dins el partit.

1. Com valorau l’experiència de les presidències de Jaume Matas (1996-99/03-07)?

En Jaume ha estat una persona que, sobretot en el segon mandat, ha executat infraestructures que si no tenguéssim, seria impossible viure en aquest moment. I no xerr només de carreteres. En Xisco Antich va inaugurar el tren a Sa Pobla i a Manacor, però tot ve de la legislatura 1996-1999. En Jaume va fer moltes infraestructures. Crec que el seu segon Govern, del qual jo vaig formar part com a conseller de Medi Ambient, va fer moltíssima feina. El paratge natural de la Serra de Tramuntana el feim nosaltres. Després el declara patrimoni la UNESCO, però tenia una figura de protecció, que se va consensuar al Parlament amb el PSOE. Jo crec que tots els presidents que hi ha hagut, llevat d’en Bauzá, han tengut coses molt positives.

No crec que en Jaume fos regionalista, però en tenia de regionalistes dins el seu govern. N’hi havia.

1. Com valorau l’experiència del Primer Pacte de Progrés (1999-03)? I del Segon Pacte (2007-11)?

En Xisco Antich va presidir uns pactes difícils. Jo de tots els presidents valor coses positives, perquè quan tu estàs allà dins i formes part d’un Parlament o d’un consell insular, has de consensuar moltes coses. El PP va consensuar moltes coses amb n’Antich i altres dirigents del PSOE. I això és positiu.

1. El 2005, neix IB3. Com valorau la seva trajectòria com a televisió autonòmica?

Al final no hem sabut muntar un bon IB3. Les dues darreres legislatures, no vàrem aconseguir donar una autonomia real a la professió dels periodistes. Crec que IB3 haurà guanyat un poc de llibertat, tot i que ja en tenia de llibertat al principi. En Jaume Matas fa una cosa molt ben feta amb IB3. Amb una televisió se genera tota una indústria, neix tot un món audiovisual, se poden fer produccions de sèries, cinema… És una bona idea la que va tenir en Jaume. S’ha parlat de la dependència que hi havia amb en Jaume Matas, però ell va ser president només un any i mig després d’haver creat IB3. La qüestió s’hauria de plantejar amb la resta que han vengut després.

1. Ha creat cohesió entre illes IB3?

Jo crec que sí. Tal vegada ha fet més IB3 que tots nosaltres que hem estat en política aquests anys.

1. Com valorau les polítiques lingüístiques del Govern de Bauzá (2011-15)?

La política d’en Bauzá és una forma de deixar ferits constants dins una societat que t’ha fet president amb la victòria més important que ha tengut mai un partit polític en aquesta terra. És una política de deixar ferits, de falta de connexió amb una societat, de governar desconnectat. I basta veure els resultats després. Feia enemics cada dia, no reconeixia la societat que l’havia votat.

A mi no me va enganyar. Me va costar molt entrar al PP però molt poc sortir-ne. El dia que en Bauzá va començar a fotre castanyes a qui som, a com xerram o d’on venim, vaig tenir clar que me n’anava. Quan ell va a Eivissa, el juny de 2010, un dia que hi ha ple al Consell, i diu totes les atrocitats que diu (carregar-se la Llei de Normalització Lingüística), va ser el principi de la meva marxa del partit. Aquell Nadal vaig decidir que me n’anava. M’hagués agradat equivocar-me. Aquells quatre anys van donar moltes ales a una part de representants que tenim avui al Parlament, de l’extrema dreta. Va resultar que tothom podia dir la seva, que se podia dir de tot a qui sigui i no guardar les formes parlamentàries.

1. Com recordau la manifestació de les camisetes verdes del 29 de setembre de 2013? Se podia esperar una manifestació així a Palma?

Sí, jo sí. Record que quan se preparava la manifestació, me demanaven alguns companys d’El Pi si creia que hi hauria molta gent, i jo ja pensava que allò faria por. En Bauzá havia tocat la medul·la de la gent. Quan vàrem arribar al centre de Palma, per allà caminant vàrem veure un matrimoni de persones majors, d’uns vuitanta anys. Ell duia un caminador amb un pal i duia una bandera espanyola i una mallorquina. Jo vaig veure que en Bauzá havia emprenyat a tot Déu, i me vaig apropar a aquella parella. Els vaig demanar perquè eren allà, i me van contestar que “aquest no sap qui som noltros”.

• Com valorau l’experiència dels Governs de PSOE-MÉS-Podem (2015-2023)?

Jo no soc socialista però soc amic de na Francina Armengol, i conec la seva família. Amb na Francina he tengut debats duríssims al Parlament, especialment pel que fa referència a l’economia, a les infraestructures que jo crec que ja s’haurien d’haver fet (el tren ja hauria de ser a molts llocs)… També he tengut debats molt positius amb ella i amb gent del seu Govern. En general no podem dir que hagi estat una mala presidenta. Jo aquests darrers vuit anys (en el meu cas, fins al 2020, quan me’n vaig anar) m’he sentit partícip perquè he pogut arribar a molts acords. Pel que era jo, que era diputat, el bagatge és positiu, perquè hi ha hagut temes que s’han pogut tirar endavant, com l’audiovisual amb IB3, el benestar social, la Llei de Memòria (amb na Margalida Capellà, una crac de la política)… A la seva darrera legislatura hi ha una feina feta dins el tercer sector, de benestar social, que és espectacular. Amb na Fina Santiago me trec el capell. Dir el contrari seria mentir. I veig que ara na Catalina Cirer intenta lluitar per aquest mateix camí.

PARTITS POLÍTICS

• Quin paper ha jugat el PSIB-PSOE des de les institucions? Hi ha hagut, com alguns diuen, dues ànimes (PSIB i PSOE) dins el partit?

No conec en profunditat això, el que sí sé és que aquesta terra va tenir un gran primer president, que va ser en Biel Cañellas, i estic per dir que si hagués governat en Fèlix Pons també hagués estat un gran president. Eren persones formades. El PSOE tenia aleshores persones que tocaven amb els peus enterra. Aquest és un poble petit i quan surts al carrer te la trobes, has de veure de què pateix la gent. El PSOE ha semblat de vegades un poc més centralista, i d’altres, com pot ser amb na Francina, li ha donat un caire més “balear”. Però, per altra banda, na Francina està al costat del poder central.

• Quin paper ha jugat l’esquerra d’herència comunista (EUIB)?

A Esquerra Unida Podemos els ha robat les sandàlies. Així de clar. Ha estat bé conèixer gent com na Fina o n’Eberhard Grosske, que era un diputat que disfrutaves de discutir amb ell. Però Esquerra Unida dins una terra com la nostra no ha funcionat, l’espai és molt petit, és una terra de classes mitjanes, de molts menestrals, de molts oficis… Ara, que hi ha més gent, hagués pogut tenir més oportunitats, però ha quedat diluït.

• Quin paper ha jugat el PSM en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?

El PSM en un moment donat va trobar que havia de sumar amb Esquerra Unida, amb els ecologistes, amb els del 15M… I ara no hi són ja. A mi m’agradava en Sebastià Serra, que era profund intel·lectualment. M’agradava la seva mallorquinitat, entesa en un sentit ample. També era bo el discurs d’en Pere Sampol com a conseller de Comerç. Ell defensava els comerciants, els hagués defensat davant el Bon Jesús, i els comerciants sabien que era un gran conseller per a ells, però no era dels seus. En Pere va fer una feinada com a conseller. És una llàstima haver perdut ànimes com aquestes.

• Quin paper ha jugat Unió Mallorquina en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?

Quan pens en Unió Mallorquina pens en Jeroni Albertí. Crec que ell tenia una idea de país interessant. Ell parlava de “País Balear”. Quan jo presidia El Pi, pensava en ell. En un moment determinat, el partit vira cap a una concepció nacionalista, però jo dins aquesta idea no hi tenc cabuda.

• Després de la desfeta d’Unió Mallorquina, es creen la Lliga Regionalista i Convergència per les Illes, i s’acaben fusionant per formar El Pi, del qual en sou president uns anys. Com ho recordau tot plegat?

Hauria d’haver seguit amb la Lliga Regionalista, perquè haguéssim estat regionalistes. No és que dins els estatuts ara hagin inclòs la referència al nacionalisme, però està clar que el tema del regionalisme ha anat passant. Un projecte regionalista en aquesta terra fa vuit anys tenia cabuda, però el moviment global fa que tot se dissolgui molt. Cada vegada és més difícil, no tan sols l’ha de votar gent que ha nascut aquí, sinó també gent que ve de fora. Jo volia que a segons quins municipis els programes electorals fossin bilingües, perquè els nouvinguts els llegissin en castellà i ens els poguéssim guanyar i acabessin per parlar el català, i vaig tenir molts problemes dins el partit per fer-ho. A les darreres eleccions sí vaig veure que feien els programes bilingues fora problema…

Al partit hi havia set o vuit independentistes, a l’estil d’en Tòfol Soler, i jo els deia que se n’havien d’anar a l’Assemblea Sobiranista. I n’hi havia d’alguns nacionalistes i els deia que se n’havien d’anar a MÉS. Cadascú al seu espai. Jo no soc ningú per dir-li a la gent quin sentiment ha de tenir, però ens hem carregat l’espai. I ara tenim zero diputats. Mai una història com la d’El Pi s’havia produït en aquesta terra. Quan vam néixer no teníem cap padrí al darrere, vàrem superar els 30.000 vots dues vegades seguides, el 2019 amb menys participació a les eleccions quasi no vam perdre vots… Era un èxit, però trobaven que els resultats no eren bons i que podien ser millors. Però com pot ser millor el resultat amb el mapa polític que teníem? Hi havia MÉS, el 2015 entraren deu diputats de Podemos, també de Ciutadans, el 2019 entra Vox… El Pi, amb tots aquests, va fer tres diputats els dos cops. I nosaltres no sortíem tant a les televisions com ells, ni molt menys a les estatals.

Ens hem de demanar per què un dia se’n va en Toni Pastor. O per què me’n vaig jo. És evident perquè: volien un partit més nacionalista, i si tu no ets nacionalista, què fas? Hi ha gent que és l’ou de la truita i no n’és el jamón. Cadascú és bo en una cosa, i n’hi havia que eren molt bons tècnicament i que eren imprescindibles per a El Pi, però no per dirigir l’estratègia general. Si haguéssim anat pel camí que jo volia, haguéssim fet quatre diputats aquesta legislatura, perquè Ciutadans havia mort. No hem tengut qui transmeti bé el missatge.

Actualment mantenc la meva militància però no sent dins el meu cor el que s’ha fet al partit. És una llàstima perquè encara tenia energia i ganes. M’hagués agradat poder fer feina almenys quatre anys més, creia que era el moment de posar les coses a lloc. Imagina’t aquí una Francina Armengol o una Marga Prohens amb un partit d’aquí de centre moderat i amb les idees molt clares… No hi hauria res a veure.

La política no està per fer experiments, no és un divertiment, és més aviat un sofriment. Però, jo he de dir, per acabar, que he tengut una sort brutal amb la meva dona, amb les meves filles i amb la meva família i amics. Sempre m’han donat suport.