Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.
FITXA PERSONAL
- Nom i cognoms: Gina Garcías Sansaloni
- Data de naixement: 1954
- Lloc de naixement: Palma
- Estudis i formació: Llicenciada en Ciències de la Informació (Universitat Autònoma de Barcelona).
- Trajectòria laboral: El Día de Baleares, Última Hora i Diario de Mallorca, quant a la premsa escrita; redactora del Centre Territorial de TVE Balears (1987-2003); directora del Centre Territorial de TVE Balears (2003-2007); directora general de Comunicació del Govern de les Illes Balears (2007-2011); membre del Consell de Direcció d’IB3 (2019-actualitat). També va participar en la creació de les revistes Ona i Entorn.
- Militància política: OIC (fins al 1978), posteriorment es llicencià com a periodista i no milità a cap partit polític. Fou una de les fundadores del Lobby de Dones. Sòcia del GOB, l’Obra Cultural Balear i Greenpeace.
- Treball o situació actual: Membre del Consell de Direcció d’IB3.
INICIS DE L’AUTONOMIA (80-90s)
- Com valorau l’Estatut d’Autonomia de 1983?
L’Estatut d’Autonomia ha estat una eina important per a les Balears perquè ens ha possibilitat acostar a aquí el centre de decisió. I també, un dels objectius que tenia era la protecció i la difusió de la nostra llengua i cultura, i en aquest sentit trob que era necessari i que ha estat interessant, tot i que podria haver arribar més enfora del que ha arribat.
- S’encetà pocs anys després un procés d’adquisició de més competències autonòmiques…
Als anys vuitanta, la societat civil, és a dir, la gent més activa i preocupada pel país i per la millora de la condició de vida de la gent, estava més preocupada per consolidar les llibertats, per crear serveis públics, per millorar la vida als barris, per frenar la desigualtat o per la igualtat de gènere, més que no per aconseguir una autonomia. Fins i tot a Catalunya, que era una mica el mirall, la gent a les manifestacions reivindicava llibertat, amnistia i, en darrer terme, estatut d’autonomia. És a dir, la gent veia que hi havia moltes urgències provocades pel franquisme, i jo crec que no va lluitar per l’autonomia. Vàrem aconseguir l’autonomia igual que se va aconseguir el café para todos, i no vam aconseguir més que això perquè les Balears, tant des del punt de vista demogràfic com polític, no han tengut mai pes davant el Govern central. El procés d’assumpció de competències ha estat el que ens ha donat Madrid.
- Creieu que aquesta posició secundària de l’autonomia dins les prioritats de la gent era a causa d’un desconeixement del que implicava l’autonomia?
No, jo crec que la història de les Balears mostra que aquí no hi va haver una revolució burgesa ni un sentiment de país, com el que han tengut a Catalunya o al País Basc. Aquí se va passar del món agrari i rural a un petit sector industrial, i d’una societat pobra i fonamentalment agrària a una societat de serveis. Els propietaris de terres van passar a ser hotelers, i l’objectiu era més especular amb el territori que crear una indústria pròpia. A aquest fet l’hem de sumar que històricament la classe aristocràtica, que havia perdut la seva capacitat adquisitiva, se va aliar i mesclar amb un sector que bàsicament parlava el castellà. I, a més a més, històricament hi ha hagut una reticència dels mallorquins cap als catalans, injustificada totalment. Jo crec que entre que no hi havia una burgesia pròpia que volgués defensar lo seu, inclosa la seva cultura, i aquesta animadversió o reticència, tot va contribuir a que no hi hagués un desig d’autonomia. Jo no ho sentia entre la gent en aquells anys. Record que a la primera manifestació multitudinària per l’autonomia, quan Josep Maria Llompart va fer el discurs final i va pronunciar la paraula “català”, la majoria de manifestants de la plaça Major van començar a cridar “mallorquí”. I hi havia uns pocs que sabíem el que era la llengua catalana que vam quedar gelats. La gent no sabia ni el nom de la seva llengua. I crec que el sentiment de voler comandar a casa nostra també va ser emprat d’una manera un poc caciquil, que era allò al que la gent estava acostumada.
D’altra banda, crec que el Centre Territorial de TVE va tenir un paper fonamental. Es va constituir el 1979 i des del primer dia es treballava en català estàndard (suportant molts comentaris en contra). Va fer una contribució molt important no només en l’aspecte lingüístic sinó també en proporcionar un coneixement mutu entre totes les illes. Poc a poc, la gent va veure que hi podia haver una forma d’administrar-nos més de prop i de defensar la llengua, el territori i la cultura.
- Recordau si hi havia molta ànsia i voluntat política i/o social per ampliar l’autonomia als anys noranta?
El que jo record, tal vegada m’equivoqui, és que hi havia una divisió dins l’esquerra en el sentit que un temps, potser el 1991, el PSOE anteposava la solidaritat de la ciutadania de tot Espanya a l’obtenció d’un millor finançament i a una sèrie de reivindicacions que se feien des de Balears i que defensava el PP de Cañellas i també els nacionalistes. L’argumentació del PSOE era que això era molt insolidari. El meu record, que no és molt segur, és que això sí que va provocar polèmiques, però tanmateix aquesta és una prova més que aquí mai vàrem poder dir al Govern central que com que la voluntat majoritària dels ciutadans de les Illes Balears és aquesta, ens heu de fer determinades concessions. Això mai ha ocorregut.
- A finals dels noranta es produí un intens debat entorn de la possible denominació de les Illes Balears com “nacionalitat històrica”, tot i que no s’aconseguiria fins al 2007…
Aquesta era una reivindicació que els sectors intel·lectuals tenien molt clara i la defensaven amb dades i fets històriques, i, per tant, la defensaven molt pedagògicament, racionalment i políticament. En aquell moment, els partits nacionalistes no tenien un percentatge de vot molt gran, i aquest era un eslògan simbòlic. Però, quan vàrem aconseguir el reconeixement com a “nacionalitat històrica”? Quan li varen donar a València. L’opinió pública en un sentit massiu entenia més allò de “Madrid ens mata”, que deia Gabriel Cañellas, que allò de “som una nacionalitat històrica”, que deia Pere Sampol.
- Quin impacte va tenir el Govern de Gabriel Cañellas (1983-95) sobre la identitat pròpia i la qüestió nacional?
Gabriel Cañellas va ser un polític molt adient per als interessos que defensava el Partit Popular, els interessos de la dreta propietària de territoris, dels hotelers… Uns interessos econòmics i socials que defensava d’una manera molt clara. Ell va ser molt útil per això. I també va ser el millor populista que han tengut les Illes Balears. Mesclava una filosofia molt conservadora, molt tradicional i molt folklòrica, i tenia un llenguatge que arribava molt. Menyspreava absolutament les pressions dels mitjans de comunicació, i anava de poble en poble, se pujava a una tarima al bar del poble i allà deia unes proclames clarament especuladores, com voler convertir tota Mallorca en un jardí o en un espai residencial, però ho deia de tal manera que tothom pensava que això els afavoriria per sempre. I, quant a l’autonomisme, ell va tenir la suficient habilitat com per incloure tant a l’Estatut com a la Llei de Normalització Lingüística i a l’Administració el que les persones acreditades deien que s’havia de fer en temes de definició de la llengua i de normalització lingüística a les escoles, els mitjans de comunicació o l’Administració, i no va tenir cap problema en això. Va aconseguir que s’aprovàs amb normalitat. Va ser un líder magnífic per a la dreta. Crida l’atenció que fos el mateix PP el que el va sacrificar quan va esclatar la corrupció entorn de Cañellas i se van provar els fets delictius. Cañellas no tenia una pressió social però va saber escoltar i va saber fer lo intel·ligent en aquest àmbit mentre li deixaven especular, fer turisme massiu, convertir solars…
- El cañellisme sobreviu més enllà de Cañellas dins el PP?
No ha sobreviscut. En Soler no va ser en Cañellas ni molt menys. Els dirigents del Partit Popular després de Cañellas han tengut un altre tarannà, cadascú diferent però tots han estat una dreta molt més dura.
- Es pot considerar mallorquinista, regionalista, nacionalista…? O res d’això?
No se’l pot definir així. Quant al seu discurs ell era un folklòric, que va saber respectar lo altre però que tenia un discurs personal eminentment folklòric i populista.
- Com valorau el procés de normalització lingüística en els primers anys de l’autonomia?
Quan se va instaurar tot aquest procés, va ser rebut positivament. De fet, la controvèrsia per la llengua no va ser molt dura. Els educadors, la Universitat, l’Obra Cultural Balear i els partits polítics nacionalistes van fer una feina molt pedagògica i molt inclusiva. Més enllà de quatre fanàtics de la Falange, se va aconseguir obrir el debat i introduir correctament el català a l’escola. Als mitjans de comunicació era minoritària la llengua, tot i que no podem oblidar el paper tan important de l’Associació de Premsa Forana. I també és important l’orgull amb el qual tots vam començar a fer un ús del català a l’àmbit més públic. Jo record al principi que sempre hi havia comentaris als actes de l’estil de “no te entiendo, habla castellano” però s’acabava ràpid.
El prestigi social de la llengua també se va aconseguir, i, per tant, crec que els anys vuitanta i noranta podíem ser més optimistes en matèria de normalització lingüística del que som ara. Ara hi ha dos factors que condueixen molt a un pessimisme: la creixent presència de persones que no són de Balears, tant turistes com treballadors, i, per altra banda, tot aquest procés, que se dóna a tot Europa i que aquí va començar a venir amb en Bauzá, de dretanització, d’avanç de posicions molt dogmàtiques, de suport a un estat central molt fort i centralista i de poc respecte a la pluralitat.
- Com recordau la Campanya de Normalització Lingüística que encapçalà Aina Moll? Quina influència tingué?
Aina Moll tornà a Balears després d’haver estat directora de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, i va venir envoltada de prestigi i de molta capacitat d’influència. Era una persona molt respectada que tot ho deia amb un somriure. Vaig ser alumna seva quan ella donava classes clandestines de català a l’Institut Joan Alcover. A ella se la coneixia perquè era una molt dura i exigent professora de francès. Jo tenia quinze anys però la meva intuïció era que no podia ser que no coneguéssim la llengua que parlaven les meves padrines però que no parlaven els meus pares amb mi. Quan Aina Moll tornà de Catalunya s’havia mantingut coherent amb els seus principis però s’havia anat eixamplant el seu prestigi a sectors que no havien estat tan convençuts amb la llengua anteriorment. Ella se’n va saber desfer, i convencia la gent. Molts veien que ella no enganava ningú ni tenia cap partidisme polític. Tant ella com el seu pare són persones que han de passar a la història del nostre país.
- TVE Balears era un dels motors de normalització i de continguts propis dins el món dels mitjans de comunicació audiovisuals…
Quan se va crear el Centre Territorial de TVE a Balears, el 1979, ja se va crear com un centre per a una comunitat autònoma que tenia llengua i cultura pròpies i plurinsularitat. Els responsables de crear el centre (personatges com Fèlix Pons, Jeroni Albertí…) degueren de qualque forma explicar als mandataris de TVE com són les Balears. I, de fet, se va crear amb una unitat a Mallorca, però també amb una petita delegació tant a Menorca com a Eivissa. Jo vaig començar a treballar a TVE el 1987, i els informatius sempre, fos el que fos, comptaven amb notícies de Menorca, Eivissa i Formentera. Crec que TVE als anys vuitanta i noranta va contribuir decisivament a la normalització lingüística i al reconeixement del català estàndard com una llengua que s’havia d’emprar a les instàncies públiques. I, sempre vam funcionar amb l’assessorament de la Universitat. Vam fer una sèrie de programes que eren bàsicament divulgatius: de territori, de llengua, de cultura, de medi ambient… I teníem una diversificació quant a pobles, illes…
TVE va ser el mitjà que més cohesió social ha creat fins a l’any 2015, quan IB3 ja va començar a complir el seu paper de servei públic, arran del canvi de Govern. La va crear en Matas per fer d’allò un espai d’influència política i de prevendes econòmiques. I el 2007, Maria Antònia Munar va reclamar la Direcció General d’IB3 per aprovar el Segon Pacte de Progrés. I, Munar va continuar defensant els seus interessos a través d’IB3, finançant les productores afins i més útils… Les dues èpoques, la de Matas i la de Munar, IB3 era una empresa multimilionària (se manejaven cents de milions) que feia clientelisme i megalomania, fins que a l’any 2015 amb el canvi de majoria parlamentària i l’entrada d’Andreu Manresa com a director general d’IB3, la situació va canviar. Ara, amb el nou govern del PP, afortunadament IB3 segueix mantenint la mateixa línia de servei públic i en català.
- A mitjans dels noranta hi ha dins TVE Balears una ampliació de programació i continguts. Es déu a que ho demanàveu vosaltres amb anterioritat? O era una qüestió política dels partits?
M’imagin que va ser una confluència, tant els professionals com dirigents polítics importants, com Fèlix Pons, Francesc Antich o Josep Melià coincidíem en demanar més franja horària d’emissió pròpia per poder complir les expectatives lingüístiques, culturals i plurinsulars que teníem. Era quan TVE era l’única televisió i no hi havia televisions privades, llavors, el pressupost sí que donava per això. I llavors els responsables de RTVE varen ser sensibles. Jo crec que va ser perquè varen veure que tant els partits polítics com instàncies culturals, com la Universitat o l’Obra Cultural Balear, i els propis professionals veien que no ens bastava amb els informatius i que hi havia molt més espai a cobrir.
- Com valorau l’experiència de la presidència de Cristòfol Soler (1995-96) respecte la llengua i la identitat pròpia?
Cristòfol Soler havia estat una persona fidel i dòcil amb el Partit Popular. Inicialment pensaren que podria ser la continuació del cañellisme. Record el que li feren, com si fos una Nit dels Ganivets Llargs. Va ser un joc d’interessos particulars i d’una estratègia d’un ambiciós Jaume Matas, envoltat de persones tan faltes d’escrúpols com ell, que varen aconseguir que les forces econòmiques més ferotges quant a la depredació del territori els donessin suport, i per això en un vist i no vist Cristòfol Soler va caure.
Se va parlar molt de les seves polítiques lingüístiques, però no crec que defenestressin en Soler per qüestions lingüístiques o culturals, perquè amb en Cañellas això no havia molestat. El que crec és que hi havia interessos molt potents que en Jaume Matas va saber capitalitzar convencent a molta gent que ell seria més eficaç.
- Com valorau l’experiència de les presidències de Jaume Matas (1996-99/03-07) respecte la qüestió nacional?
El definiria com un megalòman corrupte. I això se manifestava amb un autoritarisme i amb un menyspreu als diferents i a les persones que estaven a l’oposició, amb una prepotència que jo crec que era producte d’una megalomania induïda per ell mateix. Les contractacions milionàries, la corrupció, l’aliança amb els sectors més àvars de la societat i l’economia… En són exemples els projectes de soterrar el Passeig Marítim, fer l’Òpera de Calatrava, el metro (que se va inundar a la primera gran ploguda que va fer), l’elecció dels terrenys de Son Espases… I en el tema cultural i lingüístic, ell ja va iniciar aquest camí de l’espanyolisme amb la voluntat d’anteposar el trilingüisme al coneixement de la nostra llengua. Tothom li deia: no era incompatible saber anglès amb saber català, el que s’havia de fer era veure com estava l’escola pública i posar-hi mitjans. I això no se va fer. La manipulació política que va fer amb IB3 també és un altre cas. Va ser una època nefasta per a les Balears, només superada pel que va suposar després en Bauzá.
- Com valorau l’experiència del Primer Pacte de Progrés (1999-03)? I del Segon Pacte (2007-11)?
Amb el primer Pacte de Progrés hi havia una il·lusió desbordant. Per primer cop governava a les Balears una cosa que no era el caciquisme. El primer Pacte va haver de superar moltes coses. Jo el definiria com la confrontació entre la realitat i el desig. Veus la foto d’aquell govern i devers un 80% dels càrrecs eren homes, no dones, però a la vegada van ser els que van crear l’Institut Balear de la Dona. Hi havia molts castellanoparlants però varen intensificar la política lingüística. També havien de fer una feinada al camp, amb el medi ambient i per ordenar el territori. La política territorial i mediambiental va ser important per posar ordre al consum de l’aigua, a l’ús dels recursos naturals, a parlar un altre llenguatge en aquestes qüestions… Crec que varen fer el que varen poder, però varen haver de suportar una bel·ligerància brutal del sector hoteler i del sector agrari, que varen emprendre unes croades tremendes contra el Govern. El Pacte va perdre bàsicament per la manipulació que varen fer els hotelers abans i durant la campanya electoral, advertint de com de malament ens aniria si tornava a guanyar el Pacte. Aquesta por va fer que perdés d’una forma absolutament immerescuda, perquè varen demostrar que hi havia un programa i capacitat per fer-ho, i no va haver-hi cap escàndol. L’Ecotaxa va ser la bandera sota la qual perderen. La campanya en contra va ser brutal.
El segon Pacte de Progrés va demostrar aquesta necessitat de pragmatisme que ensenyava el fracàs del primer Pacte. Un altre tret a destacar va ser la necessitat d’haver de pactar amb el partit més corrupte del moment, Unió Mallorquina. També és cert que en el segon Pacte se van produir avanços molt importants quant als drets socials i la salut, que van venir en consonància amb el Govern de Zapatero, que per a mi ha estat el governant que més ha fet per als drets civils dels ciutadans. El segon Pacte va caure per descrèdit de la corrupció de Munar, i perquè els votants dels partits progressistes quedaren molt decebuts amb les retallades de Zapatero, que va haver d’obeir a les instruccions de la Unió Europea, fent recaure a les classes mitjanes i als treballadors l’esforç per sortir d’una crisi, el 2010-2011, que havien provocat els especuladors.
EL SEGLE XXI
- Quins canvis assolí la reforma de l’Estatut d’Autonomia de 2007? Com valorau aquell nou marc autonòmic?
A nivell formal i simbòlic va ser un gran avanç, perquè se reformaren els consells insulars, se creà el Consell Insular de Formentera, se van separar més els consells del Parlament… A la vegada va haver de fer l’esforç de clarificar les competències. El resultat ha estat positiu perquè de cada vegada més tothom sap què fa el Govern i què fan els consells, i abans no es tenia tant clar. Això va ser positiu.
Però tot el sistema de finançament que s’havia anunciat va quedar bastant diluït, i des de llavors les Balears continuen estant discriminades amb el finançament. Sobretot discriminades per les inversions de l’Estat, que són dos temes diferents. Una cosa és que l’Estat doni a cada comunitat uns diners perquè pugui finançar els serveis que són competència de la Comunitat, i en això ja estam malament. Però, del que no se’n parla tant, i m’estranya, és que la inversió de l’Estat en aquelles infraestructures que són competència de l’Estat, aquí no està compensada, perquè no tenim carreteres d’interès nacional, no tenim ferrocarrils d’interès nacional, ni grans infraestructures d’aquest interès, i, per tant, descomptes com el de la insularitat no ens compensen en absolut i continuam estant en una situació de desavantatge en relació amb altres comunitats, essent Balears una de les comunitats on el sou mitjà i la pensió mitjana són més baixos que la mitjana estatal perquè aquí tenim molt treball precari i temporal. El tòpic que a les Balears se viu molt bé ja no és cert, però encara continua a la memòria i als clixés polítics.
- Com valorau les polítiques lingüístiques del Govern de Bauzá (2011-15)?
En Bauzá com a eurodiputat va consolidar aquella imatge grotesca que diu barbaritats sense despentinar-se. Era un ignorant. La ignorància és la falta de coneixement mesclada amb la prepotència. Això se va manifestar sobretot a la política lingüística i educativa que va provocar la protesta massiva de la ciutadania, amb una manifestació que va ser històrica. Amb la perspectiva del temps hem vist que ell era l’inici de tota aquesta etapa, de la qual ara Vox en fa de portaveu, d’espanyolisme, de prepotència i de poc respecte a la diferència i al pluralisme. L’època de Bauzá també va ser nefasta per als mitjans de comunicació. Record amb estupor com a IB3, que afortunadament llavors tenia una audiència molt baixa, se va començar a fomentar el gonellisme i les diferències dialectals (que estan molt bé perquè, com deia Aina Moll, això enriqueix la nostra llengua, però el foment d’aquestes diferències era per dividir la ciutadania i per menysprear la llengua estàndard que ens ha d’unir a tots). Se va suprimir el corrector lingüístic d’IB3, els presentadors havien de salar les informacions, les pel·lícules que sempre han vengut doblades al català gràcies a Catalunya (perquè aquí no hi havia pressupost) se van començar a emetre en castellà, l’entreteniment cultural se basava molt en pel·lícules de l’oest dels anys seixanta… Va ser nefast i ja va obrir un tema del qual ja no se parlava des de l’inici de l’autonomia: la confrontació sobre el nom i l’abast de la nostra llengua.
- Com recordau la manifestació de les camisetes verdes del 29 de setembre de 2013?
Jo hi era, estava fent un vídeo per al meu arxiu particular. Va ser emocionant per vàries coses: per veure la gran quantitat de gent que hi havia; perquè la manifestació no va ser instrumentalitzada per cap partit polític concret (tots en conjunt però ningú en particular de forma partidista); perquè podíem veure el gran ventall social de participants (pares amb nins, joves, gent gran, gent ben vestida, gent d’estètica informal…); i perquè la gent se movia per un tema que no era de menjar, d’interès econòmic, sinó per la llengua, la cultura i l’educació. Se movien per una cosa inicialment intangible (després hi hauria moltes conseqüències), i ens va fer veure que érem una societat viva i a mi me va fer tornar a respirar amb optimisme.
- Com valorau l’experiència dels Governs de PSOE-MÉS-Podem (2015-2023)?
Francina Armengol va liderar un govern molt nou, perquè va entrar-hi Podem. Ella va demostrar una gran maduresa i una gran capacitat de diàleg, perquè volia evitar tot el renou que hi havia quan s’havia de governar amb Unió Mallorquina (i fins i tot amb Els Verds, que també hi va haver moments…), i, amb dificultats, ho va saber fer. Va reiniciar una política de consens i d’afavorir les nostres senyes d’identitat i va saber lluitar en temps de la pandèmia. El meu gran retret, no tant a ella ni al seu govern, és que les Balears no varen saber aprofitar que, havent-hi una pandèmia i un govern de progrés, se repensàs el model econòmic i turístic per tal de sortir d’aquella crisi amb una força i un consens capaç de liderar un canvi de model i fomentar la indústria del coneixement, les polítiques mediambientals… Hem vist que ara el turisme ens està sobrepassant mediambientalment, econòmicament i culturalment, i que amb vuit anys i una pandèmia, aquell govern no fos capaç de fer un gir a l’economia i a la societat de les Balears te fa veure que hem de ser molt més modests amb les promeses i les ambicions dels poders públics. Ells ho volien fer però els resultats evidentment no han estat els que volien i els que prometien. A les campanyes electorals, clar, tothom promet el cel, però la capacitat dels poders públics de canviar les coses no és tant com la que se promet.
PARTITS POLÍTICS
- Quin paper ha jugat Unió Mallorquina en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
Unió Mallorquina va ser una empresa corrupta. Va aprofitar el discurs de “lo nostro” per crear un partit que sempre fos frontissa, que pogués governar sempre tant amb la dreta com amb l’esquerra, i d’això treure un profit polític i sobretot, com se va demostrar, econòmic desproporcionat.
El Pi va néixer amb la voluntat de tenir una imatge totalment diferent d’Unió Mallorquina, però no ha aconseguit aixecar-se, perquè bàsicament arrossega el fantasma de la corrupció d’UM i perquè MÉS ha sabut fer una política integradora que no provoca recels entre la gent que és sensible al paisatge, a una economia més pròxima i petita… A El Pi no crec que li quedi molt d’espai.
- Quin paper ha jugat el PSM en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
El PSM va tenir l’encert de deixar de ser un partit estrictament ocupat per temes lingüístics i culturals i obrir-se a les reivindicacions socials, feministes i ecologistes, i això el va consolidar perquè és evident que sociològicament hi ha un espai a l’esquerra del PSOE que s’ha de liderar. Amb els anys, alguns dirigents varen desertar d’Esquerra Unida perquè veien que no tenien futur, i, junt amb el PSM, van constituir MÉS. Allò crec que va ser una maniobra més de salvacions personals que de confluir estratègies, tot i que ha funcionat bé. Hi ha d’haver un partit com el PSM, perquè, si bé la idea que a Madrid no ens entenen sembla un tòpic, jo ho he viscut com a directora de TVE Balears. Vas allà i te diuen “¡ah, que playas más bonitas!”… Se necessita un partit que treballi des de lo concret i la proximitat (i de cada vegada més la ciutadania reclama proximitat i empatia). Els partits com MÉS, més enllà de si són sobiranistes o independentistes, que a mi personalment no m’importa molt, el fet que siguin partits d’aquí que neixen per defensar la proximitat els dóna una legitimitat molt important. Jo no som sobiranista ni independentista però crec que han d’existir per això.
- Quin paper ha jugat l’esquerra d’herència comunista (EUIB) en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
Me sap greu perquè hi tenc bons amics, però el PCE, que va originar Esquerra Unida, se va desacreditar i va desacreditar el marxisme. En Carrillo, quan va fer una depuració de la gent més oberta i progressista del partit, va acabar de llevar-li credibilitat. Era un gran analista però personalment crec que molt mal dirigent polític. A partir d’aquí, veig que els partits que se posen noms molt grandiloqüents o englobadors com a l’esquerra que està unida, o juntes podem, o sumam… en el fons revelen la pròpia debilitat. Esquerra Unida se va deixar arrabassar l’espai per altres partits.
- Quin paper ha jugat el PSIB-PSOE des de les institucions en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
És un partit socialdemòcrata que, quan pot, fa de partit socialdemòcrata. A en Zapatero no li varen deixar, i nosaltres vàrem arrossegar les conseqüències. En Francesc Antich ha estat molt bon governant i s’ha hagut d’adaptar a la sociologia de Balears, on una part molt important de la població té un tarannà tradicional.
REFLEXIONS FINALS
- Ha causat IB3 una major cohesió entre illes?
Sí, sobretot des de que se va proposar un servei públic i no el “xiringuito” polític, mediàtic i econòmic de determinades persones. El que jo trob un error és que IB3 faci desconnexions. És a dir, IB3 té una programació bàsica per a totes les Balears, però després fa desconnexions per a cada una de les illes, i jo trob realment que seria millor que no hi hagués desconnexions, perquè ens permetria compartir més informació de la que compartim, tot i que sigui local. El que ha fet i fa molt bé IB3 és que descentralitza la informació, és a dir, si hi ha una onada de calor que afecta totes les Balears, la informació no té perquè fer-se des de Palma o Calvià, també se pot fer des de Montuïri o Formentera, per exemple. Aquesta descentralització també ha contribuït molt, i que un servei públic com IB3 ho ha entès molt bé això.
- És just el sistema de proporcionalitat corregida del Parlament balear?
M’imagin que és el sistema que toca. Una proporcionalitat estricta faria que Menorca, Eivissa i Formentera no existissin al Parlament, o que existissin simbòlicament. A més, al finals els partits polítics, tot i ser de diferents illes, se coordinen amb una certa disciplina interna.
- Algunes persones sostenen que hi ha una certa ambigüitat entre el Govern i el Consell de Mallorca, i fins i tot que aquest darrer no hauria d’existir…
Això és un desbarat, perquè les competències en matèria de gestió dels serveis socials, de cultura i mediambientals, i sobretot de coordinació i ajuda als ajuntaments de cada illa, si a Menorca i a Eivissa aquestes funcions les fa el consell insular, a Mallorca no les ha de fer una branca del Govern, que el que provocaria seria sobrecarregar de feina les conselleries. Ara estan molt clares les competències de cada un, i les competències del Consell de Mallorca no les té el Govern. El que passa és que com als actes públics els dirigents del Govern i el Consell van junts, són fàcils de confondre.
- Com s’han desenvolupat les relacions econòmiques amb l’Estat (finançament autonòmic)? Per què no és un tema tan conegut socialment?
Les macroxifres no les ha entès ningú. La demagògia és molt fàcil. En Cañellas parlava de les “illes adjacents” volent manifestar la marginació de les Balears. Tot això no ho entén la gent, i en realitat la classe política interpreta les xifres fent un discurs públic a la seva conveniència. Quan ha governat el PP a Madrid i a Balears, els dirigents d’aquí deien que Madrid ens havia resolt el tema, i quan governava aquí i allà el PSOE, aquests també se mostraven mitjanament satisfets (no era el mateix cas perquè tenien al PSM/MÉS que punyia). En canvi, estant a l’oposició a Madrid, PP i PSOE d’aquí se mostraven molt crítics. El que veig és que no tenim les infraestructures que té Andalusia, i jo ho atribueixo a que el graner de vots del PSOE està a Andalusia i a Extremadura i a que el graner de vots del PP està a comunitats poc poblades (Galícia, Castella…) i a Madrid. I nosaltres som pocs i amb poc poder. Per mi els catalans que siguin el que vulguin però si Catalunya aconsegueix el concert econòmic, ens quedarem molt sols a l’hora de reivindicar…
