La Solidaritat Catalana va ser el primer moviment unitari català i va sorgir l’any 1906. Aquest moviment unia diversos grups nacionalistes catalans, carlins i republicans. Va néixer com a resposta als fets del Cu-Cut i a la Llei de Jurisdiccions i havia de servir per negociar amb força la transformació de l’estat centralista i aconseguir l’hegemonia política de la burgesia catalana. El seu dirigent era Enric Prat de la Riba, fundador de l’Institut d’Estudis Catalans (juny del 1907) i creador de la Mancomunitat de Catalunya (6 d’abril de 1914). Les eleccions del 21 de juliol de 1907 es van celebrar després d’una violenta campanya electoral que va acabar amb un atemptat lerrouxista a Hostafrancs (Barcelona) contra Francesc Cambó (Lliga Regionalista) i Nicolás Salmerón (Unió Republicana). Al dia de les eleccions, la Solidaritat va triomfar arreu de Catalunya i en total va guanyar amb el 67% dels vots i 41 escons dels 44 que s’elegien. Després del triomf del partit a les eleccions provincials i generals del 1907, Enric Prat de la Riba es va convertir en president de la Diputació de Barcelona.
A més a més, fou el nom sota el qual és presentà AP a les eleccions autonòmiques de 1980, on assolí poc més del 2 % dels vots, sense assolir cap escó.
Grups que aplegava
- Lliga Regionalista
- Centre Nacionalista Republicà
- Unió Catalanista
- partit d’Unió Republicana
- Republicans federals
- Partit Carlí de Catalunya
Organització
Es va crear una comissió executiva formada pel republicà Josep Roca i Roca, pel carlí Miquel Junyent i pel regionalista Francesc Cambó. D’aquesta manera la Solidaritat Catalana apareixia com un ampli front català representat pels diferents sectors socials, malgrat que faltava que s’hi unissin la major part del moviment obrer organitzat: els sindicalistes, els socialistes, els anarquistes i els lerrouxistes.
Els enemics de la Solidaritat
La Solidaritat Catalana va fer que els republicans quedessin dividits en solidaris (que van amb la solidaritat) i en antisolidaris (que en discrepen). Els lerrouxistes i els altres partits monàrquics van ser els principals atacants de la Solidaritat. Els seus discursos eren anticatalanistes i anticlericals (en el cas dels lerrouxistes).
Crisi (1907-1908)
Quan eren al poder es van manifestar les diferències dels grups solidaris. Això va fer que no s’acabessin d’entendre en les decisions polítiques i que haguessin de convocar eleccions anticipades el 1908, que van guanyar els lerrouxistes. No cal dir que els partits que formaven la lliga solidària es van separar, i ja a les eleccions provincials de 1909 es van presentar per separat. Després d’aquesta experiència van quedar molt clares les diferències entre les dues grans branques del catalanisme: els partits de dreta regionalista i pactista i els de l’esquerra nacionalista i republicana.
