ENTREVISTA A DOLORS FORTESA-REI

Dolors Fortesa-Rei i Borrelleres és una política i funcionària municipal jubilada nascuda a Palma el 1943. Després de tota una vida de consciència i activisme cultural, va decidir començar a participar en política l’any 1994, quant es va crear la nova agrupació municipal del PSM a Calvià. Sindicalment ha estat afiliada a la UGT i a l’STEI. Ella mateixa es considera una persona que estima el seu país i que ha fet el que ha sabut per ajudar a tenir una consciència nacional.

Aquesta entrevista va ser realitzada a la seva casa de Palma, a dia 29 de setembre de 2020. Amb una duració total d’1 hora i 11 minuts, es van fer dues còpies d’àudio, una de telèfon mòbil i una d’ordinador portàtil. El resultat és una transcripció de 15 pàgines.

Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.

FITXA PERSONAL

• Nom i cognoms: Dolors Fortesa-Rei i Borrelleres.
• Nascuda a: Palma.
• Data de naixement: 8 de setembre del 1943.
• Estat civil: Casada.
• Fills: 5.
• Estudis i formació: Batxillerat superior i estudis de magisteri.
• Creences religioses: Creu en l’esperit de l’evangeli però no gaire en l’Església.
• Militància política, sindical o altres: Va estar afiliada a UGT i després va passar a l’STEI. A partir del 1994 es va afiliar al PSM, i després a MÉS per Mallorca.
• Treballs realitzats: Auxiliar d’arxius i biblioteques a l’Ajuntament de Calvià.
• Destins: Calvià i Palma.
• Treball o situació actual: Jubilada.
• Aficions: La genealogia i la història dels xuetes.
• Nom del pare, lloc de naixement i professió: Josep Fortesa-Rei Fortesa, de Palma, odontòleg.
• Nom de la mare, lloc de naixement i professió: Ramona Borrelleres Salvans, de Prats de Lluçanès (Catalunya), mestressa de casa i molt emprenedora.

DADES SOBRE LA FAMÍLIA D’ORIGEN

SOBRE ELS PADRINS:

• A què es dedicaven els vostres padrins?

El meu padrí patern era odontòleg, i la meva padrina paterna era mestressa de casa. El meu padrí matern era pagès, i la meva padrina materna va dur una fonda durant una temporada.

• Quina era la seva ideologia?

Per part de pare, el padrí Ignasi era un declarat nacionalista mallorquí. Va ser un dels signants de la “Resposta als Catalans” el 1936 i va ser president de Centre Autonomista de Mallorca, de centre dreta, amb molta relació amb Catalunya. Per part de mare, eren més aviat de centre.

SOBRE ELS PARES:

• Quina era la seva ideologia? Estaven afiliats o militaven a qualque partit o sindicat?

Els meu pare sempre va ser nacionalista, també va ser un dels signants de la “Resposta als Catalans”. No militaren en cap partit. Eren temps en què era una mica delicat afiliar-se a partits polítics que no fossin dels colpistes.

• Van participar de qualque tipus de manifestació o protesta durant el franquisme?

En temps del franquisme els feren retractar-se del seu suport al manifest de “Resposta als Catalans”. El meu pare assistí a la manifestació per l’Estatut, però no record que participes a cap altra.

DADES SOBRE LA INFÀNCIA I JOVENTUT

SOCIETAT:

• Com era la relació entre mestre i alumnes?

Els mestres deien la seva, i nosaltres havíem d’escoltar i callar. No n’hi havia d’altra. No es discutia res en absolut. Jo vaig anar a escoles privades, com La Puresa i les Teresianes, on s’accentuava encara més aquest manera de fer.

• Vèieu diferència en el tractament de nins i nines?

A nivell d’ensenyança estàvem completament separats. Record que molts al·lots anaven a esperar les nines a la sortida de l’escola (riu).

• Com era la vida social i cultural en aquells anys?

Vàrem tenir la gran sort que devers els anys 1957-1958 va venir a Mallorca n’Eladi Homs, que era representant de la casa Henkel i era escolta a Catalunya, i va organitzar l’escoltisme a Mallorca, amb l’ajuda i la cobertura de l’Església. Jo vaig participar activament en l’escoltisme, que va suposar una gran oportunitat i una esperança, perquè era i és un moviment educatiu basat en el descobriment de la natura i el treball en equip, i que potencia molt l’amor al país a través de la llengua, el territori i la cultura. Va suposar un cert aire de llibertat. Record que el primer campament que vàrem fer va ser a Biniatzar, amb una colla de guies catalanes. La possessió era de l’esposa de l’escriptor Josep Maria Palau i Camps, un important personatge de la cultura catalana a Mallorca. Un dia, en tornar d’una excursió, uns soldats que estaven al polvorí, que hi havia al veïnat de la possessió, xafardejaven pel nostre campament i quan ho vàrem denunciar a la Guàrdia Civil de Bunyola, ens el van fer desmuntar malgrat que allò era zona privada. En aquella època, aquests tipus de coses eren habituals. Així i tot, l’escoltisme va ser l’única entitat educativa que va funcionar en aquella època. Avui l’escoltisme és una més entre les entitats educatives del temps lliure dels joves, però va ser en aquells temps quan va suposar una visió del món molt diferent i l’única alternativa a l’Acció Catòlica i la Falange, que tenien uns objectius molt diferenciats.

POLÍTICA:

• Com vos vàreu interessar per la política?

Això va ser bastant més tard. Abans estava més centrada en l’àmbit familiar, social i sindical. Quan va néixer el meu cinquè fill, vam anar a viure a Binissalem. Era l’any 1971. Jo ja tenia algunes inquietuds polítiques en aquell temps, però no teníem cap conegut de a prop que hi participés. Vam estar implicats en l’ensenyança en català a l’Escola Mata de Jonc. Però, no vaig participar en política fins el 1994, quan estava fent feina de funcionària a l’Ajuntament de Calvià i un company em va proposar, amb altra gent, formar una agrupació del PSM a Calvià. En aquell moment ja vam presentar una llista. Jo vaig anar de cap de llista, tot i que a les eleccions vam treure molt pocs vots.

• I vostè participava de qualque manifestació?

Abans del 1994 poques. Viure fora de ciutat no ho facilitava gens. Després no me n’he perdut cap (riu). Els al·lots ja eren més grans i em donaven més marge.

• Com vàreu entrar en contacte amb les reivindicacions del mallorquinisme polític? A través de lectures, escrits de partits, companys, activitats culturals…?

Això em ve de família, del meu pare, Josep Fortesa-Rei. Ell havia conegut Emili Darder i havia anat al seu laboratori a aprendre a utilitzar el microscopi, abans d’anar a estudiar a Barcelona. Mon pare li tenia una gran estima. Es va assabentar del seu afusellament quan estava fent el servei militar a Sa Pobla. Després va partir a la península amb el batalló de Campos, i sempre en va tenir un dol molt gran. Ell va fer una biografia d’Emili Darder, tot i que no es va arribar a publicar mai, perquè ell era dentista, no escriptor ni historiador. Altra gent més especialitzada ho ha sabut fer molt bé. Nosaltres la guardem amb molta estima. També tenia un gran afecte per a Francesc de Sales Aguiló, exiliat a Colòmbia, que era parent seu, i amb el qual va tenir una correspondència molt fluida des de Bogotà. Ell li explicava al meu pare com veia la situació de la guerra i la postguerra des de fora de Mallorca.

Mon pare tenia una gran biblioteca particular a casa, amb llibres i poemes de Maria Antònia Salvà o Joan Alcover, entre d’altres. Bastants amics i coneguts la venien a consultar. Publicacions polítiques no record que en tingués gaires, perquè tampoc se’n feien massa a l’època, el que sí aconseguia eren escrits clandestins de fets del moment (el judici de Jordi Pujol, la trobada dels estudiants al Capuxins, (la capuxinada), etc.). Fa unes setmanes vaig trobar els dotze números de Mallorca Nova del 1936, però no sé quan la degué aconseguir. Ell va ser soci fundador de l’Obra Cultural Balear. Jo també en soc sòcia, al igual que del GOB, Òmnium Cultural i d’altres. En definitiva, el sentiment nacionalista sempre ha estat molt present a la nostra família.

• Als anys quaranta, cinquanta i seixanta hi va haver una important “travessia pel desert” del mallorquinisme polític. Com es va mantenir l’esperit del moviment en aquests anys, tant a l’interior com a l’exili? Quin va ser l’enllaç entre les generacions d’abans i després de la guerra i la postguerra en aquest àmbit?

Es feien unes trobades culturals, molt innocents, que es feien amb la “Gent de la ceba” a Cala Murta. Allà s’hi reunien la família Moll, en Sanchis Guarner, en Guillem Colom… Molts poetes i escriptors en la nostra llengua. La literatura i la poesia era un refugi per als que rebutjaven la dictadura. Jo record haver-hi anat amb la família.

Tota la gent de Cala Murta érem coneguts. Nosaltres vam tenir molta relació amb la família Moll, perquè vivíem molt prop. Mon pare no sabia escriure perfectament en català, així que quan necessitava corregir alguna carta que enviava al diari, anava a casa dels Moll. A mon pare li agradava denunciar situacions que entenia injustes, amb cartes al director, com el desprestigi que patia la nostra llengua, el tractament que rebien els xuetes, la greu problemàtica social…

Un altre refugi era l’escoltisme, que ens despertava un esperit crític davant la vida i la societat. També es publicava la revista Lluc. Segurament hi havia algun altre lloc més que no record.

• Quins són per a vostè els líders històrics del mallorquinisme polític anteriors a la democràcia? Quina influència han tingut sobre vostè?

Tal vegada hi hagi personatges dels temps de la República que no conec, però per a mi Emili Darder sí que és un gran referent del mallorquinisme polític. Gabriel Alomar, Guillem Forteza, Miquel Forteza i Gori Mir, entre d’altres, també són referents a destacar. És cert que no tots els republicans d’esquerres eren nacionalistes, però defensaren amb molt de convenciment la justícia social i la democràcia. Un exemple d’això és Alexandre Jaume. D’altra banda, Francesc de Sales Aguiló, exiliat a Bogotà, també va treballar per la cultura i la identitat de Mallorca amb altres mallorquins exiliats.

En Miquel Forteza va ser un dels grans defensors de la condició xueta. Es va atrevir a fer-ho als anys seixanta. En aquella època no era freqüent tenir carreres universitàries. Els xuetes varen ser conscients que una manera de minimitzar la marginació que patien era invertir en cultura, i les famílies que podien feien estudiar carreres universitàries als fills. D’aquesta manera era més difícil que els marginessin. La família Forteza Pinya va ser una de les capdavanteres en proposar i posar en pràctica aquesta idea.  

DADES SOBRE LA VIDA POLÍTICA

• Per què vàreu donar la passa d’entrar en política el 1994?

Em va semblar que en aquell moment podia ser útil, i l’ideari del PSM encaixava molt amb el que jo havia mamat, és a dir, en donar a conèixer el país, estimar-lo, defensar la igualtat entre les persones… Jo volia i vull “deixar el món un poc millor del que l’hem trobat”, com deia Baden Powel, i pensava que valia la pena col·laborar a Calvià.

• Vàreu formar part de les activitats del PSM a nivell general o només a Calvià?

Al cap de poc d’haver-m’hi afiliat, vaig estar a l’executiva, i també a diverses comissions, com Benestar Social, de la Dona, i recentment a la sectorial de la Gent Gran i a la comissió de Garanties.

• Com funcionava internament el PSM en aquells anys?

Es un partit molt democràtic. Totes les decisions important es decideixen en les assemblees. Sí que és cert que no hi ha hagut sempre el mateix nivell de democràcia interna.  

• Vàreu abandonar la militància en algun moment?

No.

• Quins són els principals èxits i fracassos del PSM en quant a la reivindicació del mallorquinisme polític?

Una part dels objectius de PSM és fer arribar a la ciutadania la seva història, la seva cultura, reivindicar la justícia social i el respecte a la natura entre d’altres. Això implica tenir estratègies que facilitin comunicar aquest missatge, i potser que a vegades no s’ha comunicat prou bé. És molt important conèixer, perquè allò que no es coneix no es pot valorar ni estimar. Hem de saber d’on venim, qui som i on volem arribar. Com a país històricament hem fet coses prou positives però també s’han fet errors i els hem de conèixer per no repetir-los.

Per exemple, amb el tema de la immigració. És un àmbit que se li ha de donar tot el suport possible. Tots som persones humanes i no hi ha diferències per haver nascut a una banda o a una altra. S’ha d’acollir la gent que ve i que necessita trobar un lloc per a viure dignament. Hem de donar a conèixer als nouvinguts la història, la llengua i la cultura d’aquest país, i ells en gran mesura se la faran seva. Però s’ha de treballar i l’Administració ha dedicar-hi recursos. Tal vegada no s’ha actuat a bastament a les institucions. A la legislatura anterior hi havia bastants d’educadors de carrer que feien una gran tasca en aquest sentit, però els pressuposts es van retallar i també va disminuir la nostra influència a l’Ajuntament i aquesta tasca es va reduir considerablement. Això és lamentable.

Una altra limitació del PSM, i ara de MÉS, és no tenir un diputat a Madrid de manera continuada. El senador autonòmic sobiranista que hem tingut (Pere Sampol) i el que tenim (Vicenç Vidal) són molt eficaços i fan molt bona feina. No van allà a ocupar una cadira, a diferència d’altres. Però, és difícil a vegades aconseguir els objectius, perquè són els dos grans partits – PP i PSOE – els que manegen la situació i els que surten més afavorits pels mitjans de comunicació, i per tant tenen major presència, tot i ser partits que han d’actuar amb l’obediència als òrgans centrals dels partit. Aquesta situació s’intenta suplir, mitjançant les pàgines web, però així i tot és molt complicat tenir presència i arribar a la gent.

Pel que fa als èxits, a nivell de pobles s’ha connectat més bé amb la gent. Són grups més reduïts. En canvi, la ciutat és més diversa i difícil d’arribar a la gent entre els seus distints nuclis, i a més hi ha un nombre important de persones vingudes de fora, cosa que dificulta la connexió cultural. Si els ciutadans de Mallorca no coneixen les nostres arrels, què han de fer els de fora si no els ho expliquem.

El PSM, i ara MÉS, ha contribuït molt activament a donar suport a defensar el medi ambient. S’ha aconseguit aturar urbanitzacions, com per exemple amb una moció als ajuntaments per a aturar el projecte urbanístic de Sa Dragonera. També es va crear una comissió en defensa de Es Trenc, entre d’altres coses.

• Ja heu parlat dels problemes de la immigració i els mitjans de comunicació, però destacaríeu altres causes per les quals el mallorquinisme polític no ha arribat a ser un fenomen de masses?

Mentre a Catalunya tenen una tradició de país des de fa molt de temps, aquí no la tenim. El que hi ha aquí és un sentiment molt pragmàtic de la vida.

Els valors que proposem són per ara i a llarg termini. Les propostes dels altres partits es basen només a tenir present l’avui, s’han venut al turisme com a forma únicade supervivència. La prioritat ha estat guanyar diners, han menystingut conèixer i estimar la nostra terra pel simple fet que els sembla que no és productiu econòmicament.

S’han esgotat recursos i s’han acumulat deixalles, tot per fer diners. Aquesta desproporcionada activitat ha fet mirar cap una altra banda, sobretot els grans emprenedors, que han tingut uns diners fàcils, oblidant activitats prou antigues com el vidre, el calçat, la ceràmica… Proposar frenar aquest creixement desmesurat d’una activitat i no oblidar les altres no interessava als cacics d’avui. La cultura de la immediatesa no ajuda a valorar l’esforç de voler tenir un país per a nosaltres, els nostres fills i néts, perquè puguin viure dignament i que valorin quelcom més que l’economia.

A Catalunya tenen, i han tingut, empresaris influents que han valorat i potenciat el sentiment nacional, però aquí en coneixem ben pocs.

• Fins a quin punt podria tenir la culpa d’aquesta falta de conscienciació la societat mallorquina de forma natural i intrínseca?

La nostra societat és com la catalana o les altres, el que passa és que ens dol no haver tingut els mecanismes perquè això canviés. El nostre estatut es va fer el 1983 i s’han fet alguns canvis. Això és bo perquè no hi ha res inamovible. Tot va canviant en aquesta vida. Tot s’ha d’anar adaptant al moment que vivim. És cert que pot haver-hi un cert component del que dius, però hi ha d’haver algú que vulgui i pugui canviar aquesta situació. Per exemple, la història de Mallorca que conten a les escoles fa riure en general. La història d’aquí, en detall no s’ensenya, no està previst als programes educatius. Dels xuetes, per exemple, no s’explica res del que van haver de patir. Aleshores, què pots esperar d’una societat que s’educa així? És un mal que s’ha d’arreglar, i si tinguéssim la capacitat d’adaptar l’ensenyament a les nostres necessitats i mancances, altra cosa seria. És un problema greu el de l’educació, perquè falta base, i no es pot canviar d’un dia per l’altre.

• En quant a la qüestió nacional, què ha diferenciat al PSM respecte altres partits que també hagin pogut reivindicar de qualque manera els valors del mallorquinisme polític (Esquerra Republicana, EU…)?

És cert que Esquerra Republicana és un partit nacionalista però a un començament tal vegada era un nacionalisme més lligat a Catalunya. Ara crec que tenim molts punts en comú. És obvi que els grans partits no l’han defensat. Ni el PSOE ni Unió Mallorquina, que anava a la seva. Excepte el PSM, no veig que ningú hagi defensat el mallorquinisme polític des del començament d’una manera clara i tenint-lo com a eix principal. No he vist que algun dels partits grans hagi defensat el país amb energia i intensitat de forma pública. I això és un dels grans problemes que tenim.

• Quins mitjans de comunicació han estat i són més sensibles a les reivindicacions del mallorquinisme polític?

A mi em xoca molt llegir les notícies dels grans diaris, com Última Hora, Diari de Mallorca, El Mundo…, en castellà. Molta gent ho veurà natural però a mi no em va bé. A Catalunya La Vanguardia s’edita en català, a més del Ara i l’Avui i algun altre. Aquí nomes tenim l’ARA Balears, els caps de setmana, que està bé, però només fa un resum del més significat. Veig un gran dèficit en aquest camp. Tenim uns diaris que es dediquen bàsicament a criticar-nos i a donar notícies esbiaixades. Òbviament tenen la seva orientació ideològica ben centralista i difícilment parlaran bé de MÉS.

El PSM va publicar Mallorca Socialista, des de finals dels anys setanta fins els principi dels noranta, i posteriorment Mallorca Ara. Avui hem de donar a conèixer la nostra pàgina web i sens dubte ens hem d’esforçar molt a difondre-la. Per altre banda, hem de fer molts articles a la premsa, i així tal vegada en publicaran algun. Això ho hem de fer nosaltres, ningú ens regalarà res.

• Què és per a vostè el nacionalisme? I el sobiranisme?

Per a mi el nacionalisme és conèixer, estimar i defensar la teva terra, cultura i història i treballar per la millor qualitat de vida dels qui l’habiten. Per això cal donar-ho a conèixer.

Sobiranisme es tracta de creure que la millor opció per a viure el nostre nacionalisme és governar-nos, per decidir lliurement el nostre destí com a poble. Sense dependre de cap institució superior.

• Un sobiranista ha de ser nacionalista?

No. Un sobiranista és aquell que vol governar-se a si mateix. El nacionalisme pretén un model, uns objectius pel país i una concepció determinada d’aquest. Hi poden haver distints models i tipus de nacionalismes. Hi ha nacionalismes que no pretenen ser sobirans.

• Enteneu el separatisme i l’independentisme de formes distintes o són sinònims? Quina correlació tenen amb el nacionalisme?

Ho veig molt semblant, és la voluntat que té un poble, amb una identitat pròpia, de separar-se del país del qual forma part i crear-ne un de nou. Tant un com l’altre entenc que volen gestionar-se per si mateixos, i tenen el convenciment de voler ser totalment autònoms i a tots els nivells.

Tot és un procés en el que la base és el nacionalisme (que la ciutadania sàpiga qui és i s’identifiqui com a tal), seguit pel sobiranisme (que aquesta ciutadania pugui gestionar-se per ella mateixa), i l’independentisme (el reconeixement de que podem estar millor si som autònoms i ens gestionem a nosaltres mateixos a tots els nivells, perquè del contrari es suposa que sempre hi haurà limitacions).

Un país que no té consciència de la seva pròpia identitat o que es considera ben tractat pel país del qual forma part, i respectat a tots el nivells, no crec que es vulgui separar.

No entenc perquè posen tants inconvenients els espanyols quan es parla de tenir una federació entre països catalans. No implicaria tenir cap problema amb la relació dels estats. Ells gestionarien el seu país i nosaltres el nostre, i tal vegada ens podríem posar d’acord en alguns temes, sempre amb el respecte mutu. Només li veig una reacció semblant a la que tenen algunes persones de posseir moltes coses i de comandar molt, com diuen els infants. Perquè estic convençuda que a Espanya no els perjudicaria en res.

• És la independència política l’objectiu final del mallorquinisme polític?

Per a mi sí. El que passa és que hem de reconèixer que hem tenir de molt clar qui som i què volem ser, i a la vegada hem de ser pacients. Si comencem a fer passes en fals, no avançarem.

• Ha canviat la vostra concepció sobre algun d’aquests conceptes al llarg de la vostra trajectòria?

Tal vegada amb el temps m’he reafirmat més en tot el que pens. Sempre he vist amb enveja sana l’independentisme de Catalunya, i a Mallorca encara estem un poc lluny d’assumir aquesta consciència. L’objectiu per a mi és la independència. Amb el temps pens que cada vegada és més convenient aquesta independència, pel tracte que rebem i pel menyspreu de la nostra identitat.

• Quin és per a vostè el concepte polític dels Països Catalans? I el cultural i lingüístic? Té futur tot això?

Tenim moltes coses en comú (història, cultura, llengua…). Seria positiu fer una federació de Països Catalans, en la que cada territori tingui el seu propi govern, a Catalunya, València, Mallorca o les Illes.

Aquí quan no teníem turisme, teníem cacics i ells estaven convençuts que pensaven pel poble, creien que les persones no tenien criteri i eren ciutadans de segona i només servien per a fer feina per a ells. A les classes dominants, entre ells els cacics, no els interessava gens que les persones tinguessin una cultura, no fos cosa que accedissin a informacions i poguessin tenir la seva opinió ben fonamentada.

Dins una federació hi pot haver perfectament un territori balear, però ha de ser amb consens. Cada illa i cada territori ha de tenir la llibertat per a gestionar i decidir el seu futur.

Fa un temps els catalans tenien la percepció que Mallorca, les Illes, València… havien de formar part de l’Estat Català i que ells havien de representar i liderar aquests Països Catalans. S’han adonat de que no és així. Cada territori ha de tenir un govern propi, amb llaços comuns entre ells dins aquesta federació, i que cada un ha de tenir la seva gestió total i directa i per tant un gran respecte entre tots.

Crec que sí que té futur. A mesura que es vagi madurant la idea de la independència de Catalunya i després de forma progressiva es podrà treballar tot això. El que passa és que ens fa tanta il·lusió que a vegades ens precipitem, i com t’he dit, el voler donar passes de gegant no fa avançar.

• Diferenciaríeu mallorquinisme de catalanisme, o tenen molts punts de trobada?

Crec que tenen molts punts de trobada. Cada un té una base, una matèria primera pròpia, però l’actitud i la manera d’actuar de cada país és la mateixa o molt semblant.

• Moltes vegades ens identifiquem més com mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, i no com “balears”. Hi ha diferències entre les illes en relació a la defensa d’una identificació pròpia?

És lògic que es tingui una identificació pròpia. El fet de ser illes ho facilita. Crec que Menorca té un caràcter i una identitat pròpia i clara. El cas d’Eivissa no el conec gaire, però també hi ha eivissencs destacats que tenen un sentit de país, com Isidor Marí i altres. És obvi que hi ha diferències entre les illes, però estic convençuda que tenim molts trets en comú i que tot i les diferències podem tenir unes directrius semblants amb el màxim respecte. La identitat pròpia no ve definida pel nombre de ciutadans ni per la dimensió del territori. També hem de reconèixer que abans a Mallorca s’ha volgut assumir el lideratge i si som curosos i respectuosos amb les altres illes, podem compartir solucions d’alguns problemes que compartim i gaudir de les semblances que ens uneixen. Per tant, amb una màxima independència i respecte, crec que pot ser bo que treballem per tenir una identitat afegida de les Illes Balears.

• Crearíeu un partit balear únic de caire nacionalista?

Hi ha fórmules que agrupen partits que tenen els mateixos principis bàsics, però cada un es deu a la seva pròpia gent. Crec que és millor que cada illa tingui el seu partit, perquè cadascú té el seu tarannà i té propostes per a gestionar la seva illa, les seves sensibilitats i la seva manera de ser, i ho hem de respectar. Que cada illa s’organitzi com millor cregui. No crec que faci falta un partit balear únic, però sí una forta cooperació.

• És just l’Estatut d’Autonomia quant a les reivindicacions del mallorquinisme polític?

Té bastants coses a millorar, però si cada uns quants d’anys l’anem adaptant pot ser una bona eina. Aquestes normes de tipus general si no es van actualitzant a la nova realitat no fan el servei esperat. La vida actual va canviant amb molta velocitat. Una cosa que hem fet fa deu anys ara pot estar obsoleta. Això vol dir que hi hem d’estar vigilant, i revisar allò que ha de canviar o s’ha de suprimir. Ens hem de saber adaptar a cada moment. L’Estatut s’hauria de revisar sobretot en els moments de canvis socials importants.

• A més d’alguns partits polítics, voldríeu destacar qualque organització que hagi defensat de manera contundent el mallorquinisme polític?

Destacaria l’Obra Cultural Balear, l’escoltisme i el GOB. Aquestes serien les entitats que conec i en què he participat. Són les entitats que més ens han ajudat a obrir una mica els ulls a la ciutadania, a conèixer i a estimar el nostre país.

• La defensa del mallorquinisme polític, per part tant d’organitzacions polítiques com socioculturals, ha canviat molt des de fa quaranta anys?

Sí crec que ha canviat, perquè fa quaranta anys encara patíem la repressió del postfranquisme i no teníem llibertat per a expressar-nos i molt menys amb aquestes idees d’amor a la cultura pròpia, de participar en la construcció del país, de democràcia… Eren idees contràries a les que havien patit els temps de la dictadura.

• Veieu en alguna força política estatal un possible aliat que pugui entendre les aspiracions del mallorquinisme polític?

Els de Podem en principi ens donaren algunes esperances. Hi havia algunes persones que semblava que ho entenien, però en cap cas ho assumien com a prioritat del seu programa. Actualment han desaparegut aquestes expectatives. Evidentment, ERC, BNG i Bildu, són partits amb qui trobem complicitat. El PP voldria que desapareguéssim, i el PSOE no ha cregut mai en les nacions diferenciades de l’Estat. Si no ho fem entendre als de Podem, ho tenim difícil.

El PSIB fa filigranes, fa algunes concessions, però son més per tenir un aliat i poder governar, tot i que als començaments les seves bases no tenia aquesta postura. Tanmateix el que preval és una obediència inqüestionable al partit.

• Creieu que s’està seguint el camí correcte en el projecte sobiranista d’esquerres?

Sempre és millorable, però crec que sí. Uns d’una manera i uns de l’altra. Sortadament Esquerra Republicana a Mallorca ha entès que no som Catalunya, som Mallorca. Ara hi ha gent amb molt bona sintonia, i tant de bo puguin fer molta feina amb MÉS. En Mateu Xurí és una persona que sempre està disposat a treballar amb tot el que ens uneix, que són moltes coses.

Podem és un partit molt jove i a les Illes va donant bandades, perquè no hem vist que hi hagi líders que tinguin clars els seus objectius. Però, és molt important unir forces. Hem de saber escollir.

• Es pot arribar algun dia a un nivell semblant al de Catalunya?

Sí, és possible. No hi ha res impossible. Això sí, es necessita temps. De moment estem bastant enfora.

• Quins han estat el moment més àlgid i el moment més negre pel mallorquinisme polític en els darrers quaranta anys?

La gran manifestació que reivindicàvem l’Estatut d’Autonomia, el 1977. L’època de finals del setanta i principis dels vuitanta va ser molt reivindicativa i molt positiva, es varen fer les manifestacions per protegir el territori (Salvem sa Dragonera, Salvem Es Trenc…). I, més recentment considero molt important la gran marxa verda per la llengua, l’educació i la cultura, el 2013. Va ser una manifestació molt important per unes xifres de participació impensables fins aquell moment a Mallorca. Es podria dir que va fer història.

Pel que fa al punt més negre, el govern de Bauzá se’n duria la medalla, va ser el més nefast i retrògrad que ens ha passat.