ENTREVISTA A DAVID ABRIL

Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.

FITXA PERSONAL

• Nom i cognoms: David Abril Hervás.
• Data de naixement: 29/03/1975.
• Lloc de naixement: Inca.
• Estudis i formació: Llicenciatura de Filosofia i Lletres (secció de Geografia i Història) i Doctorat en Pedagogia.
• Trajectòria laboral: Fàbrica de sabates a Inca, Càritas, Aula Cultural, Agència de Cooperació Internacional de les Illes Balears, càrrecs polítics dins EUIB (inclòs el de Coordinador), Director General de Canvi Climàtic i Educació Ambiental, Diputat al Parlament de les Illes Balears, Fundacions Darder-Mascaró, Professor i Investigador de Sociologia a la UIB.
• Militància política: PCIB-PCE i EUIB (1994-2010), IniciativaVerds (2010-2013), MÉS per Mallorca (2013-…).
• Treball o situació actual: Fundacions Darder-Mascaró i Universitat de les Illes Balears.

INICIS DE L’AUTONOMIA (80s)

1. Com valorau l’Estatut d’Autonomia de 1983? Compleix amb les expectatives d’autogovern per a Balears?

Ha estat una cosa molt positiva, perquè evidentment Mallorca i les Illes Balears tenen una història (podem discutir si compartida o no, o fins a quin punt) diferenciada de la resta de l’Estat, més comuna amb els territoris de parla catalana, i sobretot una realitat insular que ha condicionat la nostra forma de vida. Si a això li sumam que arran del turisme dels anys seixanta i setanta s’han produït canvis en la nostra forma de vida, si no hi hagués hagut una eina d’autogovern que reconegués aquestes particularitats de les Illes Balears, tant en temes culturals com de competències, aniríem malament. El català també s’ha pogut protegir gràcies a l’Estatut. Però, l’Estatut de 1983 no compleix les expectatives d’autogovern, i la demostració és que al 2007 es va reformar.

• Com recordau les primeres eleccions autonòmiques, del 1983? Quina valoració en podeu fer?

Aquella legislatura és com la Transició en si mateixa. Es pot llegir amb una lectura negativa i dir que allò va ésser pur reformisme, sense introduir grans canvis efectius. I es pot llegir amb una lectura positiva i dir que amb la correlació de forces que hi havia, i la força de la dreta no política (jutges…), es va aconseguir el que es va poder aconseguir. En certa manera, igual que es van aconseguir certs avanços a l’Europa de l’Estat del Benestar perquè existia la Unió Soviètica com a contrapès (amb la conseqüent por d’una revolució com la russa), amb el cas d’Espanya i Balears passa una mica el mateix. No crec que fos tant cosa de que Unió Mallorquina edulcorés Aliança Popular a partir de 1983, sinó que encara com que hi havia aquell element de tensió, la societat civil que volia transformacions era molt forta, i això permetia que encara que governessin les dretes, anessin una mica alerta. Hem de pensar que l’electorat ha canviat molt des d’aleshores. En aquells anys la majoria de residents havien nascut aquí, per tant, fins i tot la dreta havia de tenir cura de que la votessin aquells que ideològicament no tenien perquè estar prop seu. No va ser cosa tant de que UM suavitzés les polítiques d’una dreta que podria haver estat més radical (i que, de fet, en lo econòmic ho va ser, condicionant alhora tota la nostra realitat social actual). Els pactes polítics més importants van ser fruit de la pressió popular. I alhora hi havia el contrapès d’Espanya, on governaven els socialistes des de 1982 i feien una mica d’equilibri.

• Quin paper han jugat les Illes Balears en el traspàs gradual de competències des de l’Estat? Quina dificultat creu que ha tingut aquest procés?

El desenvolupament competencial que hem tengut ha estat el que es podia assumir. L’educació i la sanitat s’han gestionat de forma excel·lent (més enllà d’episodis foscs, com en l’època Bauzá). Aquestes dues grans competències per jo defineixen lo més important que un Estat pot gestionar. El problema és el finançament. Amb un millor finançament no només aquests serveis s’haguessin pogut gestionar millor, i tenir millors indicadors en termes d’esperança de vida, sinó que fins i tot s’haguessin pogut assumir més competències que no s’han assumit per una qüestió de recursos (perquè tanmateix sabem que vendrien mal dotades). En el cas de la justícia, per exemple, l’Estat estaria disposat a cedir-ne competències, però sense recursos no la podem gestionar. De totes formes, sí hi ha un element diferenciador respecte Canàries o altres territoris que arribaren a l’Autonomia per l’Article 151 de la Constitució (Catalunya, País Basc, Galícia…): el reconeixement de la bilateralitat no només no s’ha produït sinó que també una de les reformes que caldrien a Espanya és reconèixer el canvi sociodemogràfic que hi ha a Balears. Al final la base de tot segueixen essent les províncies, però trobam diferents realitats socioeconòmiques entre, per exemple, Sòria i Balears. Sòria és una província com ho és Balears, però nosaltres tenim més d’1 milió d’habitants i ells uns 80.000. L’Estat sempre justifica aquest dèficit de finançament amb el dinamisme econòmic que provoca el turisme a Balears.

• El traspàs de competències als consells insulars és menys efectiu del que hauria de ser?

En l’àmbit de les altres illes no, però en el cas de Mallorca sí. A Mallorca la gent sap qui és la Presidenta del Govern balear, però no qui és la Presidenta del Consell de Mallorca, i no per culpa de na Catalina Cladera actualment, sinó perquè la percepció dels mallorquins és que qui governa a Mallorca és el Govern i no el Consell, que és vist més aviat com un ajuntament d’ajuntaments o una cosa semblant. I això fins i tot afecta als propis partits sobiranistes.

• Quin impacte va tenir el Govern de Gabriel Cañellas (1983-95) sobre la identitat pròpia i la qüestió nacional?

Avui en dia ens donaríem amb un cant a les dents per arribar a un consens polític com al que es va arribar amb el tema del català en els anys vuitanta. Ara estam molt enfora d’això, tant per culpa de la polarització política com per culpa de la nova realitat demogràfica a Balears (a Palma, per exemple, actualment una de cada quatre persones han nascut directament a un altre país). Aquest canvi demogràfic dificulta que una llengua minoritària pugui viure amb normalitat. El consens dels anys vuitanta amb el català va ser una fita tal vegada no buscada però que va permetre que ara tenguem coses per defensar-nos i defensar la cooficialitat del català. Al País Valencià la dreta i l’extrema dreta han estat més fortes, i ho tenen més difícil que aquí, i van més enrere que nosaltres.

• Considereu a Gabriel Cañellas com un polític mallorquinista o regionalista?

El “mallorquinisme” de Gabriel Cañellas és una qüestió més enllà de la idealització que li han fet posteriorment (a la revista S’Arenal van arribar a dir que era partidari de la independència de Balears!). Des d’un punt de vista sociològic, pens que Gabriel Cañellas era autonomista i mallorquinista per una qüestió de necessitat electoral, perquè aquella era la realitat sociodemogràfica de les Illes. Aleshores hi havia més importància dels nuclis de la Part Forana que no dels nuclis costaners. No hi havia hagut encara el canvi tan gran que s’han produït a les dues darreres dècades. No s’adreçava als forasters, sinó a la gent mallorquina conservadora que el podia mantenir en el poder. Evidentment, ell defensava els interessos dels empresaris, com sempre ha fet la dreta. D’altra banda, el PP dels darrers anys s’ha alimentat de l’anticatalanisme polític, un anticatalanisme buscat que connecta amb la part majoritària castellanoparlant a les Illes Balears.

• Com valorau el procés de normalització lingüística en els primers anys de l’autonomia? Quines organitzacions hi van tenir més pes?

En el procés de normalització lingüística el protagonisme l’ha tengut l’Obra Cultural Balear, i la immensa quantitat de voluntaris que ha tengut a tots els municipis, no essent només militants de l’Obra sinó militants de la llengua. Es va manifestar en els voluntariats lingüístics i en les revistes locals (que moltes han desaparegut i això és un símptoma d’afebliment). A més, era una altra generació. Tot i que a l’OCB hi ha ara gent jove, està clar que hi ha en el conjunt de la societat civil un problema generacional. No hi ha relleu per a la generació dels setanta i vuitanta, que estava molt més compromesa que l’actual. En definitiva, més que l’Obra com a institució, el protagonisme el tengué la seva gent que feia activisme per la llengua.

• Com valorau la tasca d’associacions com Blanquerna o Voltor?

Al final tot gira entorn de l’Obra. Blanquerna i Voltor comparteixen fins i tot una part dels promotors, que la majoria eren de l’Obra. Han jugat un paper important però més puntual. Voltor va ser clau per poder accedir als meus primers records televisius. La televisió va ser un element clau per a la normalització, era un acostament simpàtic a la llengua, a través de sèries juvenils com Bola de Drac. Blanquerna ha jugat un altre paper, més en el sentit de promoure les bones relacions amb els altres territoris de parla catalana, de promoure debats crítics… Ha tengut una funció molt més subsidiària que l’OCB.

MOBILITZACIONS DELS ANYS NORANTA

• Com recordau i valorau l’activitat de Joves per la Llengua des de 1994? I en concret de celebracions com l’Acampallengua o el Correllengua?

Ha estat un paper important, una mica subsidiari de l’Obra Cultural Balear, que és la matriu de tot. Estava dins tot un ecosistema. Permetia donar continuïtat a l’activisme que s’iniciava als instituts, i una autoorganització dels joves i el seu compromís fora dels instituts. Donaren a conèixer la música en català. Jo he estat a concerts organitzats en el marc dels Acampallengua. Avui en dia l’ecosistema entorn de l’Obra i que englobava Joves per la Llengua i que permetia una gran mobilització col·lectiva no hi és.

1. Com recordau i valorau les Diades per la Llengua, la Cultura i l’Autogovern iniciades el 1995? I la Diada de Mallorca?

Si bé podrien tenir un sentit, han acabat reduïdes a una qüestió purament simbòlica, i que a més cada cop representen menys gent dins la nostra societat perquè aquesta ha canviat molt demogràficament. El suport a les primeres diades podia ésser molt superior al que hi pugui haver avui en dia (llevat de casos excepcionals com en l’època Bauzá). Connectar bé amb la realitat de la Mallorca del segle XXI ha estat una mancança. Ambdues diades són actes militants. Si a més miram l’origen històric d’aquesta diada, aquest no justifica per si la importància de triar aquesta data. Pens que avui en dia fa molt més país l’1 de març que el 31 de desembre. Més enllà de la gent que té súper clar que hi ha una identitat pròpia a Mallorca, s’aconsegueix més la connexió amb la gent amb l’ 1 de març. Són diades de minories, em sap greu dir-ho.

Un país, una nació, una identitat no es poden construir amb els mateixos paràmetres que els nacionalismes del segle XIX. Avui en dia té sentit un projecte de país a nivell de Balears, no de Mallorca. No només s’ha de construir a partir d’elements culturals i lingüístics. S’ha de trobar una connexió dels elements vitals que comparteixen els ciutadans que viuen aquí avui en dia, i evidentment a partir d’un substrat (com també hi havia un substrat musulmà que va quedar malgrat l’aniquilació de Jaume I).

1. Com recordau i valorau el mosaic “Som comunitat històrica” encarregat per l’Obra Cultural Balear a la plaça Major, el 1996?

Primer de tot cal valorar què és identitat insular o interinsular. Jo no acab de compartir això de que la identitat balear no existeix. Crec que per a una persona que avui en dia neix a qualsevol hospital públic de Balears sí hi ha una identitat balear, perquè hi ha una mar compartida, una història compartida (en certs moments no)… Cada poble té unes particularitats, evidentment. Jo visc a Inca, molt prop de Lloseta i allà tenen un accent distint però això no significa que no tenguem molts trets identitaris que ens uneixen. Per tant, hi ha una identitat a la qual hi ha contribuït fins i tot el propi Estatut i el desenvolupament polític de la Comunitat Autònoma.

I malauradament pens que aquell “Som comunitat històrica” del 1996 ha estat diluït pels propis partits insularistes i nacionalistes, des de la pròpia autominorització, que pot haver estat fins i tot convenient des del punt de vista electoral, és a dir, treure rèdit del centralisme mallorquí (que no vol dir que no hagi existit). Amb el que ha pogut aconseguir Menorca en termes de recursos, i la sobrerepresentació parlamentària que tenen en comparació amb Eivissa, no es pot dir que els hagi anat malament. Però el victimisme en relació a Mallorca els ha fet sobreviure, igual que els de Formentera en relació a Eivissa. Això ha estat un dels elements clau de desfeta d’aquell lema de 1996: la negació des de l’àmbit nacionalista/sobiranista d’aquesta identitat balear. Un Estat és una altra cosa, perquè és un instrument, però un país és un projecte col·lectiu. Per què el volen fer més petit del que realment pot ésser? En això Damià Pons, per exemple, sí tenia una mirada més àmplia.

Tot això és un fenomen que s’aprofundeix en el segle XXI. Es va accentuar sobretot a partir de 2008, quan la crisi provoca un retrocés de l’Estat del Benestar i retallades dels recursos públics que fan que aquests discursos siguin emprats pels partits majoritaris a mode de victimització de cada territori. El que busquen tots és més recursos. La recessió econòmica acaba generant aquest tipus de discursos, que acaben essent convenients des del punt de vista electoral (llevat del cas de Mallorca).

1. Com valorau l’experiència de la presidència de Cristòfol Soler (1995-96) respecte la llengua i la identitat pròpia?

Reconec el personatge però el seu pas pel Govern és massa breu com per poder fer una valoració bona al respecte. No hi ha prou substrat com per poder-ne fer una valoració política. Està clar que no convenia al seu partit a nivell estatal i se’l van carregar. Convenia més en Jaume Matas per poder dur a terme el seu procés clientelar.

1. Com valorau l’experiència de les presidències de Jaume Matas (1996-99/03-07) respecte la qüestió nacional?

El seu segon govern és molt conseqüent amb el moment socioeconòmic que es vivia. És també un punt d’inflexió a nivell demogràfic. L’electorat de Jaume Matas en el seu segon govern ja no era el que havia tingut Gabriel Cañellas en els anys vuitanta. Després hi ha les dinàmiques polítiques del conjunt de l’Estat, que jo crec que en bona part són compartides amb la realitat política del País Valencià. A finals dels noranta, amb el govern d’Aznar i la liberalització del sòl, s’acaba de consolidar a Espanya la versió actual del neoliberalisme, del capitalisme salvatge, i evidentment la dreta és funcional en això, més enllà de qualsevol principi autonomista o mallorquinista. El negoci urbanístic i especulador amb el sòl es va expandir molt a la dècada dels noranta, ja des de l’època Cañellas, i això va condicionar molt el tipus de polítiques que feia Matas. És el discurs típic de la prosperitat, de que la costa està per desenvolupar-la.

1. Com valorau l’experiència del Primer Pacte de Progrés (1999-03)? I del Segon Pacte (2007-11)?

Vistes les fortes bases de la dreta a nivell polític i clientelar, l’esquerra d’aquell temps no es pensava mai governar Balears. Lo de 1999 va arribar per sorpresa, i condicionat per Unió Mallorquina, que era totalment còmplice de les practiques clientelars del Partit Popular. Va ser un repartiment molt còmode per a UM, els van donar la presidència del Consell de Mallorca, i allò va ser un error. Ara, si el preu havia de ser que no governés l’esquerra, doncs mira, van fer el que van poder.

Aquell primer Govern va fer moltes coses a nivell social: la creació del SOIB (amb Pere Mascaró al capdavant), que va suposar pràcticament una primera intervenció política en economia, que fins aleshores era cosa dels hotelers, amb un IBATUR totalment subsidiari als interessos dels grans hotelers i empresaris; la creació del Consell Econòmic i Social; la creació de la Direcció General de Cooperació del Govern autonòmic; es van ampliar parcs naturals i les primeres infraestructures públiques interessants en matèria de residus; l’Ecotaxa…

A nivell cultural i lingüístic, d’aquell Primer Pacte destacaria, més que de la part de normalització, que va seguir una certa inèrcia sense grans canvis, que es van consolidar les competències en Educació que s’havien adquirit molt recentment, i que van permetre armar millor el sistema públic. En molts àmbits jo ho interpret com un primer nivell de polítiques públiques que no existien, que a nivell d’aparell administratiu no s’havien desenvolupat fins aleshores. En Matas després es va carregar moltes d’aquestes coses, però el Segon Pacte les va reenganxar moltes d’elles.

El Segon Pacte va estar molt subjecte a la corrupció d’UM. Va ser un Pacte molt problemàtic també perquè va coincidir amb l’inici de la crisi econòmica, que fins i tot va impedir recuperar una de les mesures estrelles de l’anterior Pacte, que havia estat l’Ecotaxa. D’aquella legislatura no hi ha grans resultats que es puguin destacar. Des del punt de vista cultural i lingüístic, potser es podria haver estat més proactiu amb una cosa que ja es notava, que era la pèrdua de l’ús social de la llengua catalana, que jo crec que avui en dia ja és terrible.

EL SEGLE XXI

1. Quins canvis assolí la reforma de l’Estatut d’Autonomia de 2007?

L’Estatut de 2007 és particular, perquè era un context on les dretes anaven bastant pujades. Esquerres i dretes tenien interessos confrontats. La dreta no li va donar suport per una qüestió de reconeixement del fet nacional, però sí per una qüestió de que com més competències gestionessin les autonomies, més possibilitats de fer mangarrufes. A l’esquerra sí hi havia una voluntat d’avançar en termes d’autogovern. Jo crec que l’Estatut de 2007 sí és bastant bo en termes d’autogovern. I quan dic esquerra m’estic referint a tota l’esquerra, perquè en aquell Estatut hi tenen un pes important no només les forces polítiques insularistes sinó també els polítics insularistes presents a totes les forces d’esquerres. En general, els qui negociaren la reforma eren gent amb un caràcter marcadament insularista (mallorquinistes, eivissenquistes…).

D’altra banda, l’Estatut de 2007 requereix una actualització en certs punts. Hi ha temes sagnants, com per exemple el model turístic. L’Article 32 diu que els ports i aeroports s’han de gestionar, i cada any tenim rècords de creuers o avions. La cogestió no només està molt enfora, sinó que també veiem com cada dia s’està vulnerant l’Estatut, que no deixa de ser una llei orgànica de l’Estat.

1. Com valorau les polítiques lingüístiques del Govern de Bauzá (2011-15)?

En Bauzá va ser un governant nefast. Només pel fet que una sola persona morís amb el tema de la restricció dels drets sanitaris (Alpha Pam), crec que ja mereix tot el menyspreu de tothom. Ell particularment, per la seva manera de fer, va aixecar molta indignació i en molts sectors. Encara que sembli que a en Bauzá se’l va carregar el seu afany per carregar-se el català a l’escola (amb el Decret de trilingüisme, que no cercava que els alumnes aprenguessin un tercer idioma sinó retallar hores de català a les aules), sobretot el que se’l va carregar va ser aglutinar una indignació des de molts sectors, no només del cultural i lingüístic. A la gran manifestació de setembre de 2013 l’element aglutinador era la reacció contra l’autoritarisme, d’una manera de gestionar les institucions i governar una societat civil que ja estava prou debilitada (i que Bauzá va contribuir a debilitar, deixant endeutades a moltes entitats, com l’OCB o el GOB). Ell veia la societat civil com un enemic i no com un interlocutor, i això genera la mobilització més massiva que hem tengut. I a la protesta ja no només hi entren elements tradicionals com l’OCB o el GOB, sinó també nous factors com l’Assemblea de Docents, que beu de la reacció a Bauzá però també de l’esperit assembleari i transformador del 15-M. Tal vegada Bauzá sigui un avançat al seu temps, perquè el que planteja avui en dia la dreta tant del PP com VOX és el que ell plantejava tal vegada abans d’hora.

1. I com valorau la conseqüent resposta del món educatiu i la societat civil? I de la política?

Hi ha sintonia i manca de sintonia entre la societat civil i l’oposició política d’aleshores. A nivell social hi va haver sintonia, per exemple en els centres educatius es va arribar a crear comunitat educativa, encara que fos des de la resistència, ajuntant a docents i famílies, que normalment són dos elements contraposats a una escola. També hi va haver punts de tensió, perquè l’Assemblea de Docents estava bastant enemistada amb els sindicats educatius, els considerava part del sistema. Aquesta exclusió dels sindicats educatius va ser un dels elements que va fer que no es consolidés aquella idea de pacte educatiu que es va començar a treballar a nivell de societat civil en l’època de Bauzá.

Pel que fa a la part política, l’esquerra va saber emprar la indignació del moment en favor seu, i a la vista estan els resultats de les eleccions de 2015, en les quals hi tengueren també molta importància els sorgiments de Podem i de MÉS (que es va percebre com un element electoralment nou, no només com una còpia del PSM). I també una lliçó apresa del que havien estat els fracassos de l’anterior Pacte, i que es consolida amb un canvi substancial el 2015, que és no dependre d’un partit de centredreta com havia estat UM.

1. Ja ho heu comentat breument, però com recordau la manifestació de les camisetes verdes del 29 de setembre de 2013?

No sé si n’hi tornarà a haver una d’aquestes. És la gran manifestació de les nostres vides. No érem els mateixos de sempre, vèiem gent de dretes en aquella manifestació, indignats pel que estava fent en Bauzá amb l’escola, que al final esdevé un gran element de cohesió i de consolidació de l’autonomia i l’autonomisme. El sistema educatiu i la comunitat educativa van ser la gran trinxera de resistència contra el Govern de Bauzá, així com un element d’articulació de la societat civil.

1. Quin impacte ha tingut el procés sobiranista català de la darrera dècada sobre les Illes Balears?

Primer de tot, el procés de Catalunya és juntament amb el 15-M un dels grans elements d’impugnació a la crisi de l’Estat i la democràcia a Espanya i en general. S’aconsegueix trobar un punt de cohesió i connexió amb la societat civil a partir de l’independentisme i la voluntat democràtica de no només construir un Estat propi sinó una societat pròpia i nova diferent a la societat decadent i degradada del sistema capitalista ple de corrupteles polítiques. Hi ha molta confluència entre el 15-M i el procés català, però evidentment una altra cosa són les derivacions d’aquest procés, sobretot a partir de l’1 d’octubre de 2017.

El creixement del sobiranisme aquí (MÉS) respon a aquest afany democràtic transformador d’aquells anys, més que no per una qüestió d’imitació del procés català, perquè al final la realitat política i de la societat civil d’aquí és una altra. Basta mirar que aquí el partit majoritari de la dreta segueix essent el PP, que a Catalunya és minoritari. A més, la confluència entre dretes i esquerres que hem pogut veure en el procés català aquí seria difícil de trobar. Dins El Pi no tothom és autonomista, i no diguem ja independentista. El procés no ha tengut gaires efectes polítics aquí, i si els ha tengut, no han estat gaire positius, perquè s’ha emprat com un element de polarització política i social que fa que la gent es reboti i creixi aquí l’anticatalanisme.

• Com valorau l’experiència dels governs de PSOE-MÉS-Podem (2015-2023)?

La primera legislatura va suposar una recuperació del fil de respecte cap a les institucions autonòmiques i per tenir uns serveis públics ben dotats. Es torna a recuperar un cert protagonisme del consell insular (tot i que a Mallorca sempre està condicionat per la bicefàlia entre Govern i Consell). S’han fet moltes altres coses bones: la recuperació de l’Ecotaxa, la Renta Bàsica Garantida per a que la gent amb pocs recursos tengui uns mínims coberts… Però també hi ha hagut handicaps a nivell social, com el tema de l’habitatge. I amb la normalització lingüística no s’han superat les inèrcies del passat. No es poden fer polítiques públiques basades en la inèrcia quan s’està retrocedint amb l’ús social del català. No hi ha hagut polítiques a l’alçada, que com a mínim haurien d’haver tengut un consens en el qual també hi hauria d’haver hagut la dreta moderada. D’altra banda, els darrers anys han estat molt marcats per la pandèmia i per la guerra d’Ucraïna, i això ho dificultat tot molt. Amb el tema de les fosses de memòria històrica s’ha fet molt bona feina també. Espanya té una visió molt edulcorant del franquisme, i aquí s’ha recuperat molt la memòria de personatges com Aurora Picornell, que ha tengut molt més reconeixement en els darrers anys. La lluita per la memòria històrica està molt lligada també amb l’autonomisme i la lluita per l’autogovern.

PARTITS POLÍTICS

• Quines han estat les principals reivindicacions d’Esquerra Unida de les Illes Balears respecte la identitat pròpia (i la qüestió nacional)?

EUIB, com a evolució del PCIB, té unes posicions més avançades que d’altres partits d’esquerres com el PSOE, però no iguals que en el cas del PSM. Vam fer feines habituals a nivell de Països Catalans (i no només incloent els territoris dins l’Estat espanyol), establint relacions amb altres companys i dirigents. Hi havia un reconeixement de la realitat cultural compartida, i en fèiem bandera. Però sí que després hi havia elements de discrepància en aquest sentit. A Esquerra Unida hi ha hagut sempre una minoria d’independentistes. La posició oficial del partit era el federalisme, i la meva personalment era més confederalista, com a fruit de la meva pròpia experiència social. I encara soc confederalista en relació al què es podria fer per tenir unes institucions el més adequades possibles per als ciutadans d’aquí, que al final t’obliguen a tenir aliances amb altres territoris. I a nivell d’Illes necessitam tenir unes posicions comunes i compartides per participar de les relacions a nivell d’Estat. Quan vam crear Iniciativa Verds, el constituírem a nivell de Mallorca, però Els Verds és un partit d’àmbit interinsular perquè hi havia una marca comuna amb la resta d’illes, encara que estatutàriament fóssim Els Verds de Mallorca. Hi havia un funcionament interinsular molt normal. En el cas del PSM, entre el PSM de Mallorca i el PSM de Menorca sí hi havia una relació molt confederal.

• Quins han estat els principals èxits d’EUIB en aquest sentit? I els fracassos?

EUIB fins i tot essent un partit estatal tenia unes posicions en relació al federalisme i el confederalisme bastant sanes i elaborades. Però, en els meus darrers anys a Esquerra Unida, 2009-2010, quan era ja un partit bastant desgastat, vaig acceptar ésser Coordinador d’EUIB amb la condició de dur a terme un procés constituent, en un moment en que ningú encara parlava de processos constituents, ni a Catalunya ni enlloc. Des de la cúpula d’Esquerra Unida a Madrid es van negar i van dir que allò havia de seguir essent Esquerra Unida. No ens van deixar canviar ni el nom. La direcció nacional es va tancar a fer un projecte realment federal i diferenciat de la matriu madrilenya. Aleshores, gent que ja era del partit, gent nova i jo mateix vam crear Iniciativa d’Esquerres, que un any després (2011) es va fusionar amb Els Verds, i vam anar en coalició a les eleccions de 2011. Entre 2011 i 2015 vam crear MÉS, molt en paral·lel a la creació de Podem, fundadors del qual (Pablo Iglesias, Monedero…) també eren crítics amb com s’estava gestionant Esquerra Unida.

• I en el cas de MÉS per Mallorca?

Quan vam constituir MÉS, jo no sé si s’hauria pogut treballar prou per fer un instrument polític a nivell interinsular. És una cosa que s’ha hagut de fer fa un any de cara a les pròximes eleccions estatals. Però en el món en què vivim no tenir una marca comuna dificulta les coses. Orgànicament s’hauria de trobar un equilibri en el qual cadascú fos sobirà i s’organitzés en una realitat insular diferent de les altres, però alhora a partir d’unes problemàtiques i condicionaments comuns que tenim i que s’han de poder pactar. La política són pactes, diàlegs i tensió permanent. No dic que fos un error constituir un partit insularista, era el que es podia fer. Però alhora és un autocondicionament respecte la intervenció en la realitat política i institucional de les Illes Balears. Un partit d’una sola illa és impossible que arribi a governar les Illes Balears. El gran repte del sobiranisme actual és ésser capaços de construir un projecte majoritari, i aquest serà interinsular o no serà. La gestió actual de l’instrument que és MÉS ara no és la del 2013. Avui en dia el significat que li atorguen al sobiranisme no es diferencia massa del nacionalisme del PSM dels anys noranta o els 2000. Aquest reforçament de l’insularisme constituït en subjecte polític i l’evolució de MÉS fa que sigui molt difícil construir una majoria social.

• Quan neix MÉS per Mallorca hi ha una voluntat interinsular major que avui en dia?

A nivell de correlació de forces, evidentment Iniciativa Verds era una cosa molt petita, així com ERC, però hi havia un gran projecte compartit i una aspiració important a incorporar persones independents que no necessàriament venien de cap partit polític. Crec que s’ha entrat en dinàmiques més reactives, de tenir-ho tot controlat. Aquell pacte de 2015 no era només governar amb el PSOE, sinó també amb Podem, que era un partit nou amb les seves particularitats que feia que no fos només MÉS l’única força d’avantguarda, i això obliga tot el temps a dialogar i a canviar. Quan jo ho vaig deixar hi havia al partit la idea de que per diferenciar-nos de Podem s’havia de fer més nacionalisme o sobiranisme, i això va ser un error, perquè Podem arreplegava no només algunes d’aquestes idees de sobirania sinó també la indignació contra el sistema i la política tradicional. MÉS ara ha tornat a la política tradicional, i s’ha tancat a si mateix.

• I quines aportacions ha fet MÉS per Mallorca a través de l’experiència de govern?

La participació al Govern de MÉS ha estat molt positiva. La recuperació de l’Ecotaxa li devem sobretot a MÉS, i també la recuperació del lloguer turístic, que era un tema tabú i que lligava amb bona part dels problemes socials i d’habitatge que tenim avui en dia. L’aportació a nivell de polítiques pràctiques ha estat important, llevat del cas de la qüestió lingüística, en el qual hi ha poca autocrítica. És cert que en aquest àmbit tothom ha fet el que ha pogut i ho ha fet en un context d’afebliment de la societat civil. L’OCB va jugar un paper molt important en els anys vuitanta i noranta, però en els darrers anys no és el que era. Però, d’altra banda, s’hauria d’haver estat més proactiu en moltes coses, com a mínim per intentar que el català fos una llengua estimada per la majoria de població de les Illes Balears, cosa que tenc molts dubtes que sigui així.

• Quin paper ha jugat Unió Mallorquina en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat? Hem de considerar UM com una formació nacionalista o regionalista?

Unió Mallorquina ha fet més mal que bé al mallorquinisme. Tot i que UM ha reivindicat la influència de Josep Melià, Melià pare i Melià fill no tenen res a veure, i en tot cas ha servit de maquillatge d’un partit que el seu moment àlgid no el va aconseguir per una defensa del mallorquinisme o la terra sinó per les seves pràctiques clientelars i corruptes, que havia après a partir de la convivència amb el PP de Cañellas durant anys. De fet, la seva màxima líder va acabar a la presó junt a molts altres (un altre tema és si les condemnes finals van ésser justes o no). Tant a nivell d’identitat com d’ecologisme, l’aprovació de la Llei d’espais naturals o el consens amb la normalització lingüística van ser fruit de la pressió popular de l’època, amb un teixit cultural més fort, i no tant pel paper que hagi pogut jugar Unió Mallorquina. Si els haguessin posat en la dicotomia d’haver de triar entre cadira i llengua, haguessin triat cadira. No tenc cap dubte.

A finals dels noranta i principis dels 2000, el Lobby per la Independència decideix infiltrar-se dins UM i reforçar la tendència de definició nacionalista dins el partit. La poca credibilitat d’això, però, s’explica amb el fet que aquella història la protagonitza des del Lobby Jaume Sastre, qui havia dit que Gabriel Cañellas era independentista… No vull dir que no hi pugui haver militants dins UM que siguin nacionalistes o regionalistes, però en quant als dirigents aquesta qüestió ha estat absolutament subsidiària respecte altres interessos polítics.

• Quin paper ha jugat el PSM en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat? Considerau que ha evolucionat molt el plantejament nacionalista encarnat pel PSM, primer, i per MÉS, després?

El PSM ha jugat un paper important. Una cosa que no compartesc amb ells és el seu permanent enfrontament amb el PSIB-PSOE. Però a la vegada ha estat un partit de manteniment i resistència, de trinxera de posicions d’esquerra, ecologistes i nacionalistes en un temps en que això no era fàcil (sobretot per la llarga època de cañellisme).

El PSM ha fet una aposta unitària en el temps recent, intentant modernitzar el nacionalisme i fer-lo més obert. Aquest canvi de plantejament ve marcat pel context, que no només afecta al PSM sinó al conjunt de partits nacionalistes i de formacions d’esquerra crítiques amb l’Estat, i que té molt a veure amb la globalització, que invalida la màxima del nacionalisme, que és aconseguir un Estat independent. No hi ha Estats independents dins un món globalitzat, sinó un pacte de sobiranies compartides amb el qual els partits nacionalistes poden defensar un màxim de sobirania. Els problemes del dia a dia no es solucionen només tenint un Estat independent. Per tant, el sobiranisme és una aposta per tenir un màxim de sobirania però dins un context mundial en el qual els pobles, per ser lliures, necessiten pactar aquestes sobiranies amb altres instàncies, i no només amb l’Estat espanyol sinó també amb la Unió Europea, per exemple.

• Aquests plantejaments d’evolució dels postulats nacionalistes ja els tenia el PSM al llarg del segle XXI o és fruit de la convergència amb Iniciativa (i la formació de MÉS)?

El PSM és un partit molt plural. Seria molt fàcil dir que gràcies a Iniciativa el PSM ha evolucionat de pactar amb Convergència als anys noranta a muntar MÉS el 2013. No, tot és molt més complex. Dins el PSM hi ha hagut sempre posicions més d’esquerra i més conservadores (de fet, tingueren l’escissió d’Entesa, que es va entendre amb UM). Un punt d’inflexió va ser l’experiència de la candidatura d’Unitat per les Illes a les eleccions generals de 2008, conjunta amb UM. Allò va marcar un antes i un després pel fracàs que va suposar pactar amb la dreta. Aleshores, dins el partit les posicions d’esquerres, que no havien dominat per sobre d’altres preferències, es fan hegemòniques. Hi va haver gent que no veia bé el canvi, record discussions amb Jaume Grau perquè volia que a les eleccions de 2015 ens presentéssim com a “PSM-MÉS”.

• Dins MÉS hi ha sectors nacionalistes però que no mantenen discursos obertament nacionalistes.

Dins el partit hi ha gent nacionalista. Però el nacionalisme o és de dretes o és d’esquerres… Pens que hi ha una coincidència en que avui en dia cal un nivell de sobirania que permeti gestionar millor la vida de les persones i garantir un millor futur per a tothom. Dins MÉS no hi ha nacionalismes excloents com sí es poden trobar a El Pi quan plantegen que sobra gent. Dins MÉS hi ha nacionalistes d’esquerres amb la creença de que un Estat propi els permetrà salvar els problemes de la gent, però això en realitat no és així. Si un vol ésser estratègic, com en el cas d’ERC, que s’ha convertit en un partit molt inclusiu a nivell de procedències i ètnies, ha d’ésser un partit obert i inclusiu. MÉS no ho ha sabut fer, hi ha hagut un replegament a partir de 2018-2019. Crec que la pota sobiranista està bé però fa falta l’altra. Pots fer un discurs amb plantejaments legítimament nacionalistes però ho has de fer amb prou intel·ligència per poder connectar amb una realitat com la que tenim. A Palma una de cada quatre persones empadronades ha nascut a un altre país. Per tant, si tu vols fer un nacionalisme clàssic, estàs condemnat a desaparèixer.

• Quin paper ha jugat el PSIB-PSOE des de les institucions en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?

Segurament la contribució del PSIB a l’autonomia i l’autonomisme en bona mesura li devem a gent, com Celestí Alomar, que ja des de la seva creació tenia plantejaments bastant nacionalistes, així com també a gent que es va incorporar al PSIB procedent del PSM, com Jaume Armengol, qui sempre ha tingut molt clar el tema de l’autogovern i la llengua. El PSIB en general sempre ha estat entre dues aigües. Francina Armengol sí que ha estat una bona continuadora del sector més arrelat, però això no sempre ha estat així. En el cas de Palma i Calvià hem vist posicions diferents del PSIB a les vistes a altres llocs dins el mateix partit. El balanç de polítiques respecte l’Estat és on aquest partit fa aigües. Ho vam veure amb la votació del PSOE del Congrés en contra de la limitació del preu de l’habitatge que sí havia aprovat aquí el PSIB. Els diputats del PSIB a Madrid no van votar a favor d’una iniciativa aprovada pel propi PSIB. Tot plegat ha anat col·locant a les Illes Balears en una posició una mica subsidiària.

SOCIETAT CIVIL

• Com ha estat el tractament general dels mitjans de comunicació respecte la identitat pròpia i la qüestió nacional?

Aquí distingiria entre mitjans públics i mitjans privats. En els mitjans privats, hi ha el Grup Serra, que ha jugat a tenir el màxim de mercat possible, tenint alhora el diari Última Hora, que és una espècie de còpia de The Sun, amb informació combinada amb un poc “d’amarillisme” i crònica rosa, i també el Diari de Balears. Pere Serra era una mena de padrino. Jo sempre vaig estar vetat per escriure res a Última Hora perquè mai vaig retre pleitesia a Pere Serra.

El Diari de Mallorca crec que no ha jugat un paper tan gran en la contribució a la cultura pròpia, llevat de L’Almudaina i d’alguns articles en català. Però sí a nivell d’informació. El paper que van jugar als anys noranta denunciant la corrupció és molt important, però tampoc té res a veure amb un nivell “d’amarillisme” que crec que supera de molt avui en dia a l’Última Hora. Els mitjans privats al final són empreses que tenen la seva funció social, i normalment no qüestionen massa el poder. Són més convenients o menys depenent de les subvencions que rebin per a publicitat.

Sí que crec que és important el paper dels mitjans de comunicació públics. Primer, en el cas de l’Informatiu Balear de RTVE, que ha estat important. Però sobretot a partir de la creació d’IB3, i més enllà de les corrupteles que van sorgir al principi. IB3 ha jugat un paper que ha contradit les tesis clàssiques dels nacionalismes i sobiranismes illencs de refermar la identitat insular de cada illa. IB3 ha contribuït molt a generar una identitat balear. Encara que sembli una tonteria, retransmetre les festes populars dels pobles genera una identitat col·lectiva que, a més, coincideix amb els mateixos anys en els quals hem augmentat un 50% la població. Per tant, no podem negar la influència d’IB3, encara que sigui minoritari a nivell d’audiència respecte d’altres.

• Quin paper ha jugat l’Obra Cultural Balear en aquestes qüestions al llarg de l’etapa autonòmica?

Als vuitanta i principis dels noranta encara juga un paper important, perquè la política fa la seva feina però el treball de camp el fa l’Obra, que està en contacte amb els pobles. L’Obra és el català popular i són les revistes de pobles que avui en dia ja no existeixen. Tot això perdura fins a mitjans dels noranta aproximadament. Al segle XXI, amb el creixement poblacional i amb el retrocés viscut des de l’Estat, tot això ha canviat. El paper de l’Obra va marcat per la realitat social i també per un envelliment de la base social. Moltes revistes han desaparegut perquè la gent que la duia o ha mort o ja és gent gran, perquè són de la generació de la Transició.

• Quin paper ha tingut el sindicalisme en el desenvolupament de la identitat pròpia i la qüestió nacional (STEI, STIB, Unió Obrera Balear)?

Per una qüestió de proximitat i de coneixement de les persones, no puc parlar tant de la UGT, tot i que hi hagin hagut personatges que han estat claus a la Transició, com Paco Obrador, o com Lorenzo Bravo, que tot i ser andalús feia grans esforços per parlar català. El cas que més conec és CCOO, que sempre s’ha mullat per la llengua, tot i ser un tema controvertit. Comissions hauria pogut tenir una posició molt més còmoda en aquest tema, perquè la majoria dels afiliats que ha pogut tenir són castellanoparlants, però sempre ha tengut la llengua dins el seu ADN. Sempre ha estat del costat de les mobilitzacions autonomistes i en favor del finançament. L’STEI també ha estat bastant actiu. És important perquè un dels espais privilegiats de capdavantera en el procés de normalització ha estat el sistema educatiu. L’STEI ha estat puntal per organitzar els docents, i també ha estat un gran actiu per la llengua catalana.

REFLEXIONS GENERALS

• Quin és l’estat de la llengua catalana a les Illes Balears actualment? Quina ha estat l’evolució de la seva situació al llarg de l’autonomia? Quin impacte hi ha tingut el turisme, la immigració i la globalització?

Dins l’Administració, el balanç és positiu, però contrasta amb la societat. Si hagués de triar entre una organització plena a nivell administratiu en aquesta qüestió o un ús social majoritari de la llengua catalana, triaria l’ús social majoritari, perquè és la garantia de que l’Administració també compleixi. L’Administració és molt corporativa i hi ha molt poques, per no dir cap, sancions sobre el tema. Això fa que tot i que s’hagi complit en molts casos que l’accés a les places públiques inclogui el coneixement del català, en molts casos els funcionaris en qüestió deixen d’emprar-lo i no hi ha cap reacció. L’àmbit visible d’això és la part sanitària però també passa en altres àmbits. La part proactiva de normalització lingüística no ha estat proporcional amb el creixement demogràfic que hi ha hagut. Si la llengua catalana no és la de bona part de la nostra població, el seu posicionament institucional també és dèbil.

• Com s’ha gestionat la complexitat de les relacions insulars? Per què hi ha una divergència d’identitats territorials entre les illes?

Fins i tot la part més clàssica nacionalista mai havia estat tan insularista com ho és ara. I crec que un punt d’inflexió el va representar la crisi de 2008, que es va traduir en termes polítics en un retall important de serveis públics i de finançament, i en termes de nacionalisme es va traduir en una tornada a les posicions entorn de l’illa. Això va coincidir també amb el sorgiment de MÉS per Mallorca i MÉS per Menorca. Per a mi és un error, perquè són inèrcies d’una concepció del nacionalisme i la nació que poc tenen a veure… Puc estar d’acord amb construir una nació en el segle XXI però no de la forma en que es construïen al segle XIX. Si volem construir un futur amb una població que s’ha duplicat en tan poc temps, i tenint en compte que tenim problemàtiques compartides entre totes les illes, aquesta construcció de país i d’una identitat col·lectiva ha de partir d’aquests elements en comú i no només de lo particular de cada illa. L’insularisme és una posició fàcil: els de Menorca acusen a Mallorca, els de Formentera a Eivissa… Alhora, crec que els partits sobiranistes (MÉS) s’han fet una mica esclaus de tot això que han promogut, i aquests posicionaments entren en contradicció amb el sobiranisme i amb l’aposta per un país més inclusiu.

• És just el sistema de proporcionalitat corregida del Parlament balear?

En general s’ha dut bé, llevat de la disfunció del pes d’Eivissa, a la qual se li va restar un diputat per donar-lo a Formentera, i tenim a Eivissa amb pràcticament la mateixa població que Menorca però amb un diputat menys. Que Eivissa tengui menys representació que Menorca no té cap sentit. Eivissa està infrafinançada perquè està infrarepresentada. Hi hauria d’haver un reajustament.

• S’expliquen les divergències pels recels de les illes petites cap a Mallorca?

Sí. Les relacions entre illes, com en tot, són relacions de poder, i Mallorca té més poder que les altres illes. Amb la proporcionalitat que tenim les illes petites tenen bastant de poder per condicionar la política illenca.

• Quines relacions polítiques i culturals ha mantingut Balears amb els altres territoris de parla catalana?

Evidentment, les tres grans institucions socials (Obra Cultural Balear, Òmnium Cultural i Acció Cultural del País Valencià) han jugat el seu paper. A nivell polític, per la part d’Esquerra Unida com Iniciativa, manteníem unes relacions polítiques més cordials amb la gent del País Valencià i Catalunya que els propis partits nacionalistes. Però crec que després també hi ha hagut, especialment a partir del procés, un distanciament i també un enlluernament. Catalunya ha agafat una dinàmica pròpia molt forta. A València, Compromís, que és la conseqüència lògica del nacionalisme al País Valencià, sempre ha fugit de la identificació amb Catalunya arran de l’anticatalanisme sorgit allà a partir del procés. Cada un dels països de parla catalana ha agafat una dinàmica pròpia. A Catalunya ara estan entretinguts en reconstruir les bases socials a partir del procés, i aquí a Balears molts s’han fet enrere respecte algunes coses del procés (llevat de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca). S’hauria de situar una aliança natural pel passat compartit però també per les problemàtiques compartides (el finançament autonòmic, l’eix mediterrani i les relacions amb el nord europeu, els problemes migratoris…). Hem de trobar els elements en comú.

• Com s’han desenvolupat les relacions econòmiques amb l’Estat (finançament autonòmic)?

Aquí tenim un handicap important. Per la manera en que estan construïdes les províncies i el sistema electoral, nosaltres, amb molta població, tenim menys diputats que els que puguin tenir Canàries, Castella i Lleó o Castella La Manxa. A Sòria amb pocs milers de vots ja treus un diputat, i aquí en total només n’aportam 8 de 350 totals al Congrés dels Diputats. Això ens obliga a cercar altres maneres de fer pressió i de que se’ns tengui en compte. I aquí hi ha oportunitats. Per exemple, el fet que l’Estat depengui econòmicament de nosaltres hauria de servir per a que no fóssim subsidiaris i fóssim més protagonistes. Hem d’avançar en la sobirania de molts temes, com per exemple l’àmbit portuari. El que falla és que no hi ha voluntat política. El que li passa al PSOE, que ja he comentat abans, n’és un bon exemple. Als grans partits els surt bastant gratis tot això, i aquest fet no ajuda.

• Com vos definiríeu: nacionalista, regionalista, mallorquinista, federalista, sobiranista, independentista…?

En general no m’agraden les etiquetes però en tot cas em quedaria amb sobiranista.