Damià Ferrà-Ponç és un historiador i polític nascut a Campanet el 1949. De 1977 a 1986 va militar al Partit Socialista de Mallorca, però en aquell any va passar a militar al PSIB-PSOE. Va ser regidor de l’Ajuntament de Campanet, conseller insular i també diputat del Parlament autonòmic entre 1983 i 1999. Al Consell va ser President de la Comissió d’Acció Social. A la legislatura del Primer Pacte de Progrés va ser Director General de Relacions amb les Regions d’Europa, així com assessor del president Antich. En el món cultural ha promogut nombrosos estudis i anàlisis sobre molts dels temes que conformen la cultura i la història de Mallorca.
Aquesta entrevista va ser realitzada a les oficines de les Fundacions Darder-Mascaró, a dia 27 de maig de 2020, i reforçada amb noves preguntes, via telèfon, el dia 21 de setembre de 2020. Amb una duració total de 2 hores i 56 minuts, es van fer dues còpies d’àudio, una de telèfon mòbil i una d’ordinador portàtil. El resultat és una transcripció de 20 pàgines.
Entrevistador: Miquel Vidal Bosch
FITXA PERSONAL
- Nom i cognoms: Damià Pons i Pons (de sobrenom Damià Ferrà-Ponç per distingir-se del seu cosí Damià Pons i Pons).
- Nascut a: Campanet.
- Data de naixement: 12 de maig de 1949.
- Estat civil: Casat.
- Fills: 2.
- Estudis i formació, i treballs realitzats: Batxillerat superior, preunivesitari, Filosofia i Lletres (a la universitat a Mallorca, dos cursos), Filologia Romànica Catalana (Universitat de Barcelona, sense acabar), funcionari de la seguretat social i polític.
- Creences religioses: De tradició familiar i cultural cristiana però ateu.
- Militància política, sindical o altres: PSM i PSOE.
- Treball o situació actual: Jubilat.
- Nom del pare, lloc de naixement i professió: Pere Pons Mestre, era de Campanet, i era pagès (tenia algunes terres i també feia jornals per a altres persones).
- Nom de la mare, lloc de naixement i professió: També era de Campanet, i també es dedicava a la pagesia (ajudant al seu marit i de vegades treballant a algunes possessions d’olivar de Campanet).
DADES SOBRE LA FAMÍLIA D’ORIGEN
SOBRE ELS PADRINS:
- A què es dedicaven els vostres padrins?
Els meus padrins eren també pagesos, i de part de pare, eren sobretot carreters (el carreter és una figura que participa del món rural, perquè transportava coses pel camp, però també feia viatges a Inca, i més enfora, i duia materials d’altres pobles per a aprofitar el viatge, per tant, tenien també un aspecte comercial).
- Quina era la seva ideologia?
Eren gent que no tenien una ideologia militant. Al segle XIX, la gent que sabia llegir i escriure i tenia algunes propietats, ràpidament acabava dins l’Ajuntament, com un avantpassat meu, en Damià Pons Morro, que va ser batlle de Campanet. Era gent que apreciaven la cultura, però la política no els interessava. Pensa que al segle XIX, la política estava reservada a una petita minoria, no hi havia sufragi universal, i la gent veia la política com una cosa reservada pels senyors. I era un sistema caciquil (els senyors deien als seus treballadors el que havien de votar).
SOBRE ELS PARES:
- Quina era la seva ideologia? Estaven afiliats o militaven a qualque partit o sindicat?
Mon pare era una persona que va tenir la desgràcia de que quan era al·lot, tenia cinc anys, el meu padrí patern li van pegar una punyalada enmig del carrer i el van matar, a l’any 1922. Per tant, mon pare sempre va estar a l’ombra de sa mare, que no el va deixar ni ser mecànic, ni picapedrer ni músic, i el va mantenir dins el camp. Ideològicament, com que mon pare va viure la guerra civil i va veure els desastres que van passar, era instintivament contrari al franquisme. Això no vol dir que fos d’esquerres. Quan va venir la democràcia, sí va votar a les esquerres, mai a un partit de dretes, perquè els associava al franquisme. Ell no va militar mai enlloc, simplement pensava que els interessos dels senyors no eren els seus, i, per tant, no era coherent ser de dretes.
- Van participar els vostres pares d’alguna manifestació o protesta?
No. Quasi tota la vida dels meus pares es va desenvolupar dins el franquisme, i llavors no hi havia protestes. Només manifestaven la seva posició quan venia l’hora de votar i amb alguns amics, però militància política i protesta pública, no.
DADES SOBRE LA INFÀNCIA I JOVENTUT
SOCIETAT:
- Com era la vida social i cultural als anys seixanta?
Hem de partir de la base que a un poble fins als anys seixanta el turisme no va augmentar ni va canviar la societat. Campanet era una societat rural en decadència, a principis de segle tenia 3.120 habitants i quan jo era petit pràcticament es situava als 2.000 i baixant, és a dir, havia perdut una tercera part de la seva població, que havia marxat a Palma o a l’estranger (Argentina, Cuba, França, alguns al Brasil…).
En aquella dècada, hi havia una activitat que era fer espardenyes, que era un treball pràcticament artesà, i hi havia una mica de divisió (les dones retallaven la tela, els homes cosien, els nins feien altres cosetes…). No era una cosa moderna, i quan es va industrialitzar la sabata, i es va començar a fer més barata i assequible, l’espardenya va anar perdent pes.
Semblava que no hi havia futur, i els que estudiaven tenien una perspectiva de marxar a un altre lloc, no de quedar-se. Jo record que la imatge que tenia del franquisme als anys cinquanta era una cosa que no se movia (el batlle sempre era el mateix, el rector també…). No passava res. Si arribava el Tio Pere de França, l’anàvem a veure i el vèiem vestit d’una manera molt distinta, amb cotxe i tot (pensa que llavors només hi havia devers dos cotxes a Campanet). Escoltàvem el “parte”, que era la informació diària de les nou. La gent no llegia, fins i tot llegir llibres es considerava una activitat sospitosa. Sobre els diaris, com a màxim es podia llegir al cafè del poble. Molts no sabien llegir, i sempre n’hi havia algun que sí en sabia i llegia als altres les quatre notícies del dia. El diari estava en castellà, lògicament. Una conferència telefònica valia una fortuna, no és com ara que pots parlar amb algú d’Amèrica ben fàcilment i amb vídeo i tot! La ràdio era un altre element totalment controlat pel règim, però mon pare escoltava amb alguns amics d’amagat la Ràdio Pirenaica els vespres. Era una cosa que no podíem contar, per a que no s’assabentés la Guàrdia Civil. Sempre estaven vigilant, al igual que el batlle, les monges. Era un sistema totalitari.
- Vèieu diferència en el tractament de nins i nines?
Els nins i les nines estaven totalment separats. A l’escola estava completament prohibit que dins una aula hi hagués nins i nines. I amb els jocs, també. Intentaven que juguéssim separats. Òbviament els nins estaven destinats als estudis i les nines a les “labores del hogar” (les ensenyaven a cosir, ajudar la mare, cuinar…). Era una segregació dictada per una ideologia totalment sexista. Recordo dones que eren funcionàries i que quan es van casar, les van obligar a deixar la feina, perquè no podia ser compatible. La majoria de dones funcionàries eren fadrines. Les dones durant el franquisme no podien fer una passa! Nosaltres no teníem cap tipus d’informació sexual, no sabíem res. Alguna vegada escoltaves qualcú que contava alguna cosa, però ningú ens explicava res.
- Com era la relació entre mestre i alumnes?
Jo vaig anar de petit a una de les escoles més dures de Mallorca. Era d’una dona de Catalunya que havia vingut a Mallorca sense tenir cap formació de mestre d’escola, i a Campanet va començar a ensenyar als nins a perfeccionar l’escriptura, llegir, els animava per estudiar… Va crear una escola sense tenir títol de res, però servint-se de mestres d’escoles que els anava bé tenir uns ingressos per a reforçar l’economia familiar. L’escola va tenir un èxit espectacular a Campanet, perquè era d’una duresa extrema. Allà s’hi anava per estudiar i s’aprovava a força de garrotades. Era una dona molt activa i li era igual passar-se el vespre donant canya als al·lots per a que aprenguessin, i els caps de setmana també. Jo no tenia massa dificultats per a estudiar, però per molts nins va ser un turment. Els alumnes acabaven aprovant, però a la manera d’aquella professora, i els pares ho sabien, perquè els avisaven de no queixar-se si el nin rebia alguna bufetada. Els pares donaven la pauta i hi estaven d’acord.
La meva formació va estar molt influenciada, sobretot quan feia el preuniversitari al Sant Francesc d’Inca, per don Sebastià Oliver Camps (d’història i francès), Jaume Crespí (literatura), i Bernat Morell, que em va introduir a l’interès per l’art. A partir d’aquí vaig treballar investigacions i vaig fer estudis sobre art, literatura, francès… Jo som una persona formada en francès.
POLÍTICA:
- Com vos vàreu interessar per la política? Quina era la vostra ideologia entre finals dels seixanta i principis dels setanta?
La meva política va venir de la cultura. Llegint vaig entrar en contacte amb la literatura catalana, amb la novel·la d’en Villalonga, els poemes d’en Costa i Llobera i n’Alcover, en Pep Maria Llompart, en Jaume Vidal… Em vaig adonar compte que hi havia una cultura i una història que no eren la història oficial del franquisme. Ara parlen de manipulació però allò sí que era manipular. Només apreníem que en Viriato, en Séneca i aquests eren espanyols, tot i que no existia ni Espanya! A partir d’aquí vaig anar perfeccionant la meva posició política.
També van ser molt importants en aquest aspecte uns cursos de català que vaig fer: jo era una persona de formació únicament en castellà, i quan vaig sortir del seminari (al 1967 vaig començar els estudis generals universitaris, que eren una delegació de la Universitat de Barcelona), vàrem decidir fer uns cursos de català a Campanet, a través de l’Obra Cultural Balear. Un metge de Sa Pobla, el metge Siquier, va venir a fer-nos classe, i vam fer-les clandestinament al local del Frente de Juventudes, que estava totalment abandonat. Per a que ens poguessin autoritzar a agafar el local, vaig haver d’ocupar el càrrec de delegat local del Frente de Juventudes. Es pensaren que jo era falangista, clar, però en realitat vam fer uns cursos de català allà, on es va cuinar la nostra militància política, i quan va arribar la democràcia, molts d’aquests nuclis de pobles de l’Obra Cultural va ser el que va permetre l’extensió del PSM a tota la part forana de Mallorca.
A la mort d’en Franco, nosaltres teníem una militància cultural molt activa, ens esforçàvem molt per a fer el programa de festes de Campanet en català. No teníem una formació política, però sí una formació cultural vinculada al país, d’on vam passar instintivament a la militància política. Al principi de la democràcia, tot estava menys consolidat, lògicament, i hi havia més diversitat (PSOE, PSP, Federació de Partits Socialistes…). Dins aquesta federació, hi havia el Partit Socialista de les Illes Balears (PSI), amb Paco Obrador i Toni Tarabini com a candidats. Nosaltres vam donar suport a aquesta opció a les primeres eleccions, el 1977, però vam fracassar i no vam obtenir diputats. Vam evitar primerament que molta gent marxés al PSOE, i vam poder crear el PSM, que era un partit de caire balear i, a diferència del PSI, sí es definia des del primer moment com a un partit nacionalista. Jo no vaig formar part de les candidatures del 1979, però hi entraren en Biel Majoral i en Pere Llinàs, de la Unió de Pagesos, i vam aconseguir aquests dos consellers insulars, a més de presència a l’Ajuntament de Palma i demés. Vam començar a tenir una presència institucional que dóna una dimensió molt diferent a un partit, perquè t’has d’atendre, vulguis o no, a unes regles del joc polític.
- Com vos vàreu iniciar dins la reivindicació sobiranista del mallorquinisme polític?
Per jo va ser molt decisiu el llibre Els mallorquins, d’en Josep Melià. Va ser el primer llibre que em va fer obrir els ulls a la realitat històrica, cultural i lingüística de Mallorca. Després vaig llegir Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens Vives, i Nosaltres, els valencians, obra de Joan Fuster. A través de la lectura em vaig situar en aquest tema, i vaig anar agafant informació històrica de Catalunya i el País Valencià. Vaig arribar a la conclusió que encara mantinc: quan hi ha un país que domina un altre (que jo ni ho sabia que havia vingut l’exèrcit de Felip V a imposar un sistema centralista castellà i suprimir les institucions pròpies de Mallorca), vaig pensar que si he d’actuar en política ha de ser per a corregir aquesta situació. Per això, va ser una gran satisfacció que a Campanet amb el PSM poguéssim impulsar entre 1979 i 1983 la recuperació del país propi, així com la lluita per l’Estatut, la normalització lingüística i demés. Al primer parlament hi havia gent del PSOE, per exemple, que era castellanoparlant però amb el temps veies que feien un esforç per a parlar català, i això és un èxit. Avui en dia amb gent de Ciutadans o Vox no passa.
Per què no hi ha moviments independentistes a Suïssa, amb els diversos cantons i idiomes que hi ha? Perquè la gent no té cap necessitat d’independència. Jo crec que la independència d’un país és com el tassó que aquí tinc davant: tu pots posar-hi a dins el que vulguis (aigua, Coca-Cola, whisky…), però si no hi és el tassó, no serveix de res, no hi ha consistència. Jo he de lluitar contra la situació en que a un país un altre li posa la pota al damunt amb una conquesta militar. És l’idea d’un nacionalisme defensiu, no aspiro a dur el meu nacionalisme a altres llocs, solament defensar el que és propi d’aquí.
- Vàreu participar d’algunes manifestacions a finals del franquisme i inicis de la Transició?
Sí que he participat d’algunes manifestacions, però no he estat mai una persona molt participativa. Jo sempre he fet feina fora fer massa renou. No m’hi trobo massa còmode dins una manifestació amb gent cridant, perquè sempre he tingut un cert temor als descontrolats, és a dir, dins una manifestació tot pot anar bé de forma pacífica, però sempre n’hi ha alguns que se passen de la retxa, i també als infiltrats, és a dir, gent que és de signe contrari que es fa passar per simpatitzant per a provocar caos i donar la culpa als organitzadors de la manifestació (i moltes vegades és un confident de la policia). Jo prefereixo treballar a casa meva tranquil.
- Quina era l’actitud dels vostres pares respecte la vostra participació en política?
Ho veien amb una certa preocupació, perquè tenien el trauma del que havia passat el 1936 (morts, camps de concentració…), i ho veien com una activitat perillosa. El 23-F va ser una advertència de que podia tornar a passar. Els meus pares van estar satisfets quan em van veure com a diputat, però també tenien el temor de que si tot no anava bé, jo em posava en perill.
- Quins principals esdeveniments polítics recordeu del final del franquisme i l’inici de la Transició?
A Mallorca hi va haver alguns actes i protestes, i alguns conflictes laborals, però això per a nosaltres era una cosa relativament menor. El que realment preocupava a la gent era l’activitat d’ETA a nivell estatal, perquè era un element molt perillós. Aquestes actuacions donaven corda als militars per a practicar una política de manteniment de la dictadura i d’anar en contra de la democràcia. Recordo un esdeveniment concret: l’assassinat de Carrero Blanco per part d’ETA. Ell havia de ser el “guardià” de l’ortodòxia franquista i havia de ser qui vigilés el Rei, però se’l van carregar. Recordo que molts ho van celebrar amb botelles de cava, perquè el franquisme va rebre en aquell moment un cop molt important. Naturalment el dia que va morir en Franco ja no te dic la quantitat de sopars, cava i xampany que hi va haver! Hi havia un sentiment d’alegria, perquè tot i no saber el que passaria, estava clar que el franquisme no era una doctrina com podia ser el feixisme italià o el nazisme. No tenia un cos doctrinari com a tal, fixa’t que el nom es designa amb el nom d’una persona, no el d’una idea. Vam pensar que tot i no saber què vendria, segur que seria una cosa distinta al que teníem.
- Als anys quaranta, cinquanta i seixanta hi va haver una important “travessia pel desert” del mallorquinisme polític. Com es va mantenir l’esperit del moviment en aquests anys, tant a l’interior com a l’exili? Quin va ser l’enllaç entre les generacions d’abans i després de la guerra i la postguerra en aquest àmbit?
Crec que s’ha de partir de la base que a Balears no hi ha el nivell de nacionalisme polític estricte que hi ha a Catalunya. És una cosa molt més discreta. El component nacionalista ha estat precari aquí. Quan el 1931 es va aconseguir un diputat estatal pel Partit Regionalista de Mallorca, es va deure a que s’ajuntaren regionalistes amb un sector important de la dreta econòmica mallorquina, el que va donar-los incidència. Per això, el 1936 molta gent que estava en aquell partit es va integrar al Moviment. Solament per la via econòmica sí que hi ha hagut una mena de nacionalisme, fruit del desastre de 1898, en que hi comença a haver una consciència de que a través de l’economia d’aquí es poden arribar a solucions pròpies.
Per tant, en els anys de la dictadura el moviment nacionalista que hi ha aquí és més aviat cultural. A més, no convenia ficar-se en política si no es volia tenir problemes amb el règim. A la postguerra es fan les Tertúlies de Can Massot, fetes bàsicament per gent de dretes que no suposaven un perill polític pel règim. Fins i tot la generació dels anys cinquanta, encarnada per gent com Josep Maria Llompart, Jaume Vidal Alcover o Llorenç Moyà, es manté dins una reivindicació sobretot literària, i ja es al final de la seva vida quan entraran en política. Viuen amb la idea de fer sobreviure la cultura i la llengua, sense ficar-se en política. Aquesta és l’actitud que va tenir en Francesc de Borja Moll com a editor i com a impulsor del Diccionari català-valencià-balear. L’Obra Cultural Balear la va fundar gent preocupada per la cultura però no per la política. Tot i així, van ser claus les delegacions municipals de l’Obra Cultural per a en un futur servir de base per a l’actuació política del Partit Socialista de Mallorca.
S’ha de dir que tota aquella tasca va ser fonamental en aquells anys. Si un poble manté viva la seva llengua i cultura, en un moment determinat podrà passar a l’acció política. En canvi, si això mor ja no hi ha nacionalisme possible.
- Quins són per a vostè els líders històrics del mallorquinisme polític anteriors a la democràcia? Quina influència han tingut sobre vostè?
El nacionalisme polític de Mallorca anterior a la democràcia té dues figures fonamentals: Miquel dels Sants Oliver, mort el 1920, i Josep Melià. Cap dels dos és polític, eren ideòlegs. Sants Oliver, que va acabar dins el maurisme, i Melià, que va acabar orbitant dins Unió Mallorquina, no van ser líders d’un partit potent impulsat per ells. Això demostra d’alguna manera que aquí a Mallorca el nivell teòric no sempre ha anat acompanyat de la corresponent pràctica política. Són gran ideòlegs però s’han de servir del partit que funciona per a intentar incidir una mica dins la vida social i política de Mallorca. Tots dos són fonamentals. La qüestió regional, de Sants Oliver, i Els mallorquins, d’en Melià, a més de molts altres articles i treballs, són importantíssims per a mi a l’hora de reflexionar sobre aquestes qüestions, sobretot Els mallorquins, que és una reflexió del que han estat i són els mallorquins. Una altra figura molt important és Gabriel Alomar, qui tenia una perspectiva i una vivència política distintes a les de Sants Oliver, però que també va ser una figura molt important per a prendre consciència.
Els republicans d’esquerres són importants també pel mallorquinisme polític. Sobretot Alexandre Jaume i Emili Darder, que es van dedicar molt a la política. Però és la seva pràctica política el que interessa d’aquestes figures. Aquests personatges són sobretot figures polítiques. Potser qui més tingui una aportació teòrica és Alexandre Jaume, però ell tampoc és una persona d’un nacionalisme radical, sinó més aviat un home d’esquerres preocupat per qüestions obreres i socials, no tant un impulsor a fons de qüestions de país. No té el mateix nivell que va tenir en aquest sentit Gabriel Alomar.
DADES SOBRE LA VIDA POLÍTICA
- Ja n’heu parlat una mica, però com diríeu que varen ser els vostres inicis al PSI/PSM?
Jo no vaig ser membre fundador del PSI. Vaig ser del grup que vaig participar a les eleccions de 1977, que van ser un fracàs per en Paco Obrador i en Toni Tarabini. Llavors, alguns van dir que havíem de tancar el negoci i marxar al PSOE, que ens rebrien bé, però vam dir que no, que havíem d’aguantar, i vam treballar per a formar el PSM, preparar la lluita per l’Estatut, preparar les eleccions municipals del 1979 (perquè la democràcia no va arribar del tot fins que els batlles franquistes no van deixar pas als elegits democràticament). El 1979, a Campanet va tenir un gran èxit la candidatura d’Aliança Popular, i com que nosaltres vam obtenir una bona representació i UCD era dèbil, vam decidir investir al candidat d’UCD a canvi d’algunes mesures com la implantació del català a les institucions. Va ser un petit experiment que va anar bé, perquè després hi ha hagut molts batlles del PSM.
- Com s’organitzava internament el PSM en aquells primers anys?
El PSM era un partit estructurat sobretot a la part forana de Mallorca. A molts llocs hi havia una delegació de l’Obra Cultural, que va ser la base per a passar de la cultura a l’activitat política. Per tant, era una cosa bastant descentralitzada, no era com el Partit Comunista, que era per definició un partit jeràrquic. Érem companys d’idees (defensar el país…), alguns amb visions més urbanes i modernes i altres més ruralistes. En aquell moment, hi va haver la Unió de Pagesos, que va jugar un paper important per a ajudar al PSM a arrelar-se a molts pobles. De totes maneres, els resultats sempre van ser modests. L’únic batlle de poble que vam aconseguir va ser el de Montuïri, que va costar molt que el PSOE ens recolzés per a donar-nos l’alcaldia. La presència dels dos consellers que teníem al Consell de Mallorca va ser molt important perquè va fer que el nacionalisme fos present a la tramitació de l’Estatut, perquè sinó hagués quedat reduït pràcticament als partits estatals, i encara ara en Biel Majoral em recordava que en Jeroni Albertí li va confessar que la nostra presència a la Comissió dels Onze, i concretament jo, que era qui hi anava, va provocar que es fes molta incidència en la variant lingüística i l’oficialitat del català i la realitat dialectal del que parlem aquí. La normalització lingüística l’havien de dur les comunitats autònomes. La nostra presència va ser modesta en quant a persones però va ser realment important en quant a contingut.
- Quins càrrecs i posicions vàreu ocupar dins els partits polítics i les institucions?
Jo vaig ser diputat al Parlament des de 1983, i vaig ser en aquell moment Secretari General del PSM, però quan vaig començar a veure que allò no funcionava, vaig decidir marxar al PSOE, perquè pensava ingènuament que el PSOE et donava més espai. Però no va ser així, perquè és un partit estructurat de manera centralista (basta veure avui en dia que en Pedro Sánchez és el qui decideix, i els qui no són del seu nucli de confiança no pinten res). Vaig ser diputat fins el 1999, quan en el Primer Pacte vaig ser Director General de Relacions amb les Regions d’Europa, i també assessor del president. Na Neus Picó i jo érem els qui redactàvem els discursos de n’Antich. També vaig ser cinc anys President de la Comissió d’Acció Social del Consell de Mallorca (va ser molt embolicat, perquè hi va haver una crisi del govern del PP, i UM es va decantar, i Joan Verger, del PP, va pensar que no podien governar sols, i va donar més pes a l’oposició per a aprovar les coses).
- Quan dieu que vàreu marxar al PSOE per a tenir més espai a què us referiu?
Quan estàs dins un partit petit, els conflictes personals es multipliquen. Com que era un espai més petit, hi havia més conflictivitat interna. I, quan tramitàvem l’Estatut, vam tenir problemes amb un sector del partit que no era nacionalista, sinó gent d’esquerres que volien ser “l’esquerra més avançada” (per exemple, n’Eberhard Grosske, en Jaume Obrador…). I, jo quan estava a la Comissió dels Onze, procurava batallar, i sempre tenia aquesta gent en contra dient que havíem d’abandonar la comissió i que jo no hi havia d’estar. Ingènuament vaig pensar que en un partit gran no hi ha aquesta conflictivitat interna basada en que tens el teu adversari cada dia davant, i vaig pensar que podria fer moltes iniciatives dins el PSOE, però no va ser així pel que t’he explicat abans. Un exemple d’això: en Joan Francesc Triall va ser una figura decisiva per a aconseguir que Cabrera fos un parc natural, i en això vaig veure tota casta de maniobres en contra seva dins el propi PSOE (molta oposició d’en Ramon Aguiló i els seus seguidors), fins i tot excuses basades en que si el Rei no podia anar amb el seu vaixell per allà no vindria a Mallorca. Vaig estar treballant al PSOE una sèrie d’anys, des de 1987 fins 2003, quan vaig deixar la política i la militància.
- Hi havia diferències substancials en la forma d’organitzar-se internament del PSM i el PSIB-PSOE?
Sí, perquè hem de partir de la base que el PSIB és la denominació territorial del PSOE a les Balears, no és un partit diferent com el PSM, per exemple. Si el PSOE de llavors hagués estat controlat per l’ala d’en Ramon Aguiló, pel qual el que deia Madrid era paraula divina, no m’hi hagués incorporat. En canvi, en Joan March havia treballat creant el corrent de socialisme i autonomisme, que era donar una dimensió autonòmica de veritat al PSOE. Ell procedia del PSP i era una persona que era de la família March, i era molt d’esquerres i amb una gran capacitat de saber que per a aconseguir una cosa has de pactar i cedir. La gent dins el PSOE al principi se’n reia d’això, però en un moment donat va aconseguir la secretaria general del partit i va dur el seu projecte cap endavant, i va introduir una visió més compromesa amb el país propi que la que tenia el sector d’en Ramon Aguiló. Prova d’això són els articles al Diari de Mallorca que escriu avui aquest últim, que sembla pràcticament un periodista d’extrema dreta espanyolista. Rompre aquest esquema li va costar molt a en March, i arrel d’aquest corrent, avui en dia na Francina Armengol és una persona que té un sentiment de país que cap altre líder polític del PSOE té (ni en Ximo Puig, ni en Miquel Iceta, ni el socialisme basc que en un moment determinat va pactar amb el PP).
- És just l’Estatut d’Autonomia en quant a les reivindicacions sobiranistes del mallorquinisme polític?
Un estatut és una llei orgànica amb la que el govern de Madrid, quan l’interessa, fa maniobres tramposes, l’ignora i desmunta coses. La normalització lingüística és un exemple del fracàs en aquest aspecte: la Guàrdia Civil t’atura a un aeroport i si li parles en català, es munta un espectacle, i vas davant un jutge, i el jutge té la seva mateixa actitud (“este papel tiene que estar en castellano…”). Aquí no hi ha el respecte que es tenen els cantons de Suïssa entre ells, aquí hi ha uns elements que es consideren per damunt del bé i del mal.
- Quines eren les principals reivindicacions del PSM i el PSOE respecte al mallorquinisme polític?
El tema lingüístic i cultural és un element clau, ara bé, també la pagesia ho és, perquè hi havia una idea una mica mitificada del que era i el que pot ser l’agricultura mallorquina, que té unes possibilitats molt limitades dins una societat de serveis com aquí, on els salaris del camp són baixos i la feina és difícil, perquè té difícil rendiment i benefici econòmic. I, clar, falta gent a la pagesia. L’agricultura no representa ni l’1%. Per tant, l’element reivindicatiu ha de ser, sobretot, l’element econòmic. El que hauria de ser és el següent: s’agafen els diners de la gent que tributa aquí, se dóna la part que s’ha de donar a l’Estat en funció d’uns criteris pactats (com al País Basc) i l’altre part se gestiona aquí. Si això no és possible i no podem viure amb un pla d’igualtat dins l’Estat espanyol, hem de cercar fer el nostre propi camí a defora.
- Quins creieu que han estat els principals èxits i fracassos en aquestes reivindicacions?
A un país que té tant poc sentiment i autoestima com les Illes Balears, que, a més, està fragmentat en illes de població desigual, aconseguir un estatut d’autonomia ja va ser tot un èxit. Pensa que des dels Decrets de Nova Planta al segle XVIII fins 1983 no hi va haver cap autonomia de cap tipus aquí. Definir el tema lingüístic i l’oficialitat del català també ha estat molt important. Però, la dinàmica del nostre país és molt pobre si veus que en quaranta anys no hem estat capaços d’enviar a Madrid un diputat d’un partit d’aquí, no un partit estatal. En aquest sentit, l’únic cas és el 1931, quan hi hagué un representant a Madrid del Partit Regionalista de Mallorca. Aquest diputat era en Bartomeu Fons i Jofre de Villegas, el padrí d’en Gabriel Cañellas. Desplegar un estatut amb aquestes mancances sociològiques es fa extremadament difícil. Un diputat a Madrid pot ser decisiu, i això passa amb els catalans i els bascs, que han lluitat i lluiten per la seva autonomia i tenen una representació important al Congrés, i fins i tot passa amb els de Teruel Existe, que són poca gent. Però, aquí no passa. Si tu no envies gent que tingui veu pròpia allà, i els qui hi van d’aquí s’han de sotmetre al que digui la cúpula estatal del seu partit, no aconseguim res.
- Ja n’heu parlat una mica, però quines diríeu que han estat les principals causes de que el mallorquinisme polític no hagi arribat a ser un fenomen de masses?
Les Illes Balears no són una unitat ni geogràfica ni social, és un territori fragmentat. Crear un partit que sigui plenament representatiu de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera és molt difícil. El que s’han creat són partits que s’associen o se separen. Això és un factor de debilitat enorme. A més, la classe dirigent d’aquí, que en Melià es pensava que significaria una revolució burgesa a través del turisme i la construcció, resulta que a nivell de país no només no té un compromís clar, sinó que el té en contra. Vox surt de molts empresaris hotelers que hi han posat els seus diners, no te creguis que surten espontàniament de davall la terra. Si la classe més potent econòmicament abandona la llengua i la cultura, i se tira cap a l’extrema dreta, que és tot el contrari, el país difícilment pot avançar. Aquí hi ha hagut reivindicacions d’hotelers, però no de país. Un hoteler pensa en el seu benefici propi, però no en el seu territori, i els grans hotelers volen sempre influenciar i manar sobre els polítics d’aquí. Això ha estat un factor clau. Un exemple: l’empresariat de Catalunya no sempre ha estat tan independentista, però sempre ha impulsat coses de país, però aquí res mai. Ja sabem que els hotelers no poden ser pròpiament d’esquerres, però podrien ser coherents i pensar que si el territori es degrada, la seva oferta turística també. En canvi, tenim unes condicions de saturació i contaminació, i unes mancances en infraestructures que quasi són pròpies d’un país tercermundista. En tot això no ens podem fragmentar entre nosaltres mateixos en la legislació i que cadascú faci el que vulgui, perquè és realment perillós, i això és el que provoca la manca de lideratge dels dirigents.
- Què és per a vostè el nacionalisme?
El nacionalisme és una ideologia que defensa que un grup humà que té una coherència, que ocupa un espai geogràfic determinat i que té una llengua, cultura i formes de vida determinades tingui dret a tenir unes estructures de poder pròpies i que evitin que depengui del poder d’un altre. El nacionalisme és la ideologia que fa de la nació un element fonamental d’una comunitat humana. Aquesta nació podria formar part, amb igualtat de condicions, d’una estructura més gran. Per exemple, si hi ha una confederació formada per llengües i cultures i gent d’origen diferent, com a Suïssa, i no n’hi ha cap que s’imposa d’una manera violenta sobre les altres, la confederació pot subsistir. Però un altre cas és el d’una mateixa estructura política en que hi ha nacions que volen menjar-se a altres. És el cas de França, on els darrers que queden aguantant son els corsos, i el d’Espanya, on a partir de Felip V hi ha un procés de centralització mitjançant el qual tot es concentra a Madrid i la llengua és sempre el castellà. Això fa que dins l’Estat espanyol no hi tinguin cabuda les altres nacionalitats, com els Països Catalans, el País Basc o Galícia, en igualtat de condicions. Els nacionalistes reivindiquem que aquests grups humans han de tenir sobirania i han de poder tenir dret al seu propi estat.
- Per tant, hi veieu una forta correlació entre nacionalisme i sobiranisme?
El sobiranisme és la capacitat que ha de tenir un poble per a decidir el seu futur. Si aquest sobiranisme diu que va bé una confederació amb Catalunya o Espanya, d’acord. La qüestió fonamental és el dret a decidir sobiranament el futur, cosa que ha ocorregut a Escòcia i unes quantes vegades al Quebec. En ambdós casos van decidir sobiranament continuar a l’estat al qual estaven. A Quebec sense emprar el francès no pots funcionar, cosa que és completament distinta al cas espanyol.
- I amb els termes separatisme i independentisme hi ha correlació?
El separatisme és la voluntat de separar-se. Si un es troba bé dins un estat, no es voldrà separar. Per exemple, a Suïssa no hi ha un separatisme italià, francès o alemany perquè es troben bé, cadascú té el seu idioma. El separatisme es produeix com a reacció contra un domini polític o econòmic imposat per un altre. És el camí per a cercar un nou futur. Quan un es separa no queda flotant en l’aire, sinó que proclama un nou estat independent. Això és l’independentisme. Són passes d’un mateix procés.
- L’objectiu final del projecte del mallorquinisme polític ha de ser la independència política?
No hi ha el perquè un procés nacionalista i sobiranista hagi d’acabar en una independència. L’objectiu del sobiranisme és tenir la sobirania. Què fer amb la sobirania és una cosa que s’hauria de veure després. L’autodeterminació no vol dir la independència, sinó el dret a decidir si això és així o no.
Si en el cas espanyol hi hagués un ple reconeixement de les nacionalitats, aquestes no tindrien la necessitat de marxar i crear un estat nou, però si hi ha violència policial, presons i poca autonomia, doncs la separació és una via possible. Quan va sortir el tema de Catalunya, si s’hagués tingut una tradició democràtica com la dels escocesos o els canadencs, Catalunya no hagués votat pel “sí”. Això va sorgir arrel de l’empipament de molts catalans amb algunes actituds d’odi cap a Catalunya. Espanya no admet la seva pròpia pluralitat quan és evident que la té. Això a altres bandes és inimaginable. A Puerto Rico, per exemple, no sé quants referèndums hi ha hagut ja. En definitiva, si no et trobes bé a un lloc, sortir d’allà és una opció.
- Ha canviat la vostra concepció sobre algun d’aquests conceptes al llarg de la vostra trajectòria?
Ha variat moltíssim, perquè quan es va fer la Constitució del 1978, jo tenia 29 anys, vaig pensar que allò era una ocasió, juntament amb l’Estatut d’Autonomia i la cooficialitat del català, per a que hi hagués un procés que seria llarg i lent però que aniria avançant progressivament. Però va arribar un moment, quan va treure majoria absoluta Aznar el 2000, que va tornar a ressorgir amb més força que mai el centralisme, i s’han anat degradant els processos autonòmics. Em sembla que el 2004 es va intentar una reforma de l’estatut basc, amb el Pla Ibarretxe, i es va tombar, al igual que a Catalunya el 2010, per part del Tribunal Constitucional. Jo abans no era independentista, però quan vaig veure que el camí no avança i la cosa no funciona, m’hi vaig tornar. Vaig adonar-me compte que allò de la Constitució de 1978 no era factible. Crec que l’única solució és fer un camí distint al d’Espanya.
- Quin és per a vostè el concepte polític dels Països Catalans? I el cultural i lingüístic? Té futur tot això?
Els Països Catalans és un concepte que surt a la postguerra que abans no existia, es va fer llavors perquè es va intentar cercar una denominació dels països de llengua catalana que fos un plural que remarqués l’element comú que tenen, la llengua i la cultura. Alexandre Cirici Pellicer em va explicar que això es va fer a partir de l’exemple dels Països Baixos (Holanda i Bèlgica), que era la geografia el que els unia, perquè no tenien ni uniformitat religiosa (uns calvinistes i els altres catòlics) ni lingüística (uns parlaven flamenc i altres francès). Hi ha hagut altres casos d’això, per exemple, quan es va fer la independència americana hi va haver un país que va durar uns anys però que no va funcionar, que eren les Províncies Unides del Riu de La Plata, que després es va desintegrar i van sortir Paraguai, Bolívia, Argentina… El seu element integrador i unitari era el Riu de la Plata, que és una via de sortida cap a l’Atlàntic.
Els Països Catalans tenen un element comú, però no necessàriament han de tenir una unitat política. Jo crec que seria molt més positiu que cada territori fos independent. No tenim necessitat de crear una unió política que duria més problemes dels que resoldria. Per exemple, on posaríem la capital? Què comportaria això? Primer hem de treballar per a unificar més les pròpies Illes. Si tenim tantes dificultats per a articular les Illes, imagina’t per a articular uns Països Catalans, amb economies diferents. Mallorca i València no han depès mai de Catalunya, seria complicat fer-ho encaixar tot. No hi ha una tradició d’unitat institucional com a tal. La Corona d’Aragó era un conjunt de regnes units en torn a un rei, i podien tenir unes corts generals, però el País Valencià, Catalunya i Aragó tenien les seves pròpies corts (Mallorca no en tenia, era un regne sense corts, i se n’havien d’anar a les corts catalanes. No vam tenir un territori propi perquè era un territori petit i dispers).
Aquest sistema plural de la Corona d’Aragó mostra, per tant, que la visió que tenen alguns pancatalanistes (jo ho som culturalment i lingüísticament, però no políticament) no és la correcte. Cada territori (País Valencià, Catalunya i Balears) ha de tenir la seva pròpia autonomia i independència, tot i que això vulgui dir que són països diferents. Aquesta és l’única manera d’identificar-se amb el teu propi país. No es resolen els problemes de Dènia o de Menorca anant a una hipotètica capital com seria Barcelona. Hi hauria d’haver una pluralitat institucional com a l’antiga Corona d’Aragó, on cadascú feia el seu camí.
- Moltes vegades ens identifiquem més com mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, i no com “balears”. Hi ha diferències entre les illes en relació a la defensa d’una identificació pròpia?
El projecte comú ha de ser el següent: hi ha d’haver un Govern de Balears i un Parlament balear que coordinin una sèrie de lleis bàsiques per a les illes i que legislin de forma més proporcional que la d’ara, que està totalment desequilibrat. No pot ser que Menorca tingui pràcticament la mateixa representació que Eivissa quan aquesta té quasi 60.000 habitants més. En compensació a això, cada illa, com els territoris forals bascs, ha de cobrar els tributs d’hisenda de forma autònoma, i llavors hem d’actuar com el País Basc, és a dir, amb un pressupost conjunt per a totes les illes però amb una potestat per a cada territori foral per a tenir el seu sistema de recaptació. Això és importantíssim, perquè així es veuria la realitat i la dinàmica de cada illa. Per exemple, Mallorca té moltíssima més població que Menorca, i, per tant, no pot tenir ni els mateixos ingressos ni les mateixes sortides de diners. En definitiva, sí podem tenir institucions comunes (govern i parlament), però han de ser de tipus coordinador, no tenint totes les competències sobre tot i controlant-ho tot. Els consells insulars han de tenir molt de pes.
- A més d’alguns partits polítics, voldríeu destacar qualque organització que hagi defensat de manera contundent el mallorquinisme polític?
Sí, l’Obra Cultural Balear, que quan va tenir més força i va complir més el seu paper va ser als inicis de la democràcia. Era un lloc de debat, reflexió i lluita per la llengua i la cultura. Però, crec que avui l’Obra Cultural ha passat d’aquesta situació positiva a una situació de desconcert, no saben exactament on s’han d’ubicar. La política cultural l’has de definir a partir de les institucions, i si tenim institucions (com l’Ajuntament de Palma, el Consell de Mallorca, altres municipis…) que ho facin, el paper que té ara l’Obra Cultural és molt distint al que tenia fa quaranta anys, quan la cultura no tenia ni pare ni mare i s’havia de defensar. Ara el català ja s’ensenya a les escoles i és la llengua vehicular de moltes d’elles. Per tant, s’ha de reconvertir i aquest canvi la duu una mica perduda.
També hi ha una altra cosa: una persona d’aquí quan va a Catalunya el primer que es sorprèn és de la capacitat organitzativa i associativa dels catalans. Tot això és lo que va donar força per a fer el referèndum (obrir els col·legis, tenir gent a les taules, amagar les urnes que buscava la Guàrdia Civil…). Per fer això hi ha d’haver tot un poble darrere, no només quatre il·luminats. Un altre exemple: el F.C. Barcelona és un club molt important amb molts seguidors, però en el R.C.D. Mallorca a la mínima que no van bé les coses, els aficionats desapareixen.
- Veieu en alguna força política estatal un possible aliat que pugui entendre les aspiracions del mallorquinisme polític?
Nosaltres reivindiquem perquè patim encara d’alguna forma l’ocupació militar dels Decrets de Nova Planta. Els únics que ens poden entendre són els que pateixen els mateixos problemes que nosaltres, és a dir, catalans, bascs, gallecs i valencians. Però, no esperis res dels altres. Aquesta idea ingènua que tenia Esquerra Republicana amb en Carod-Rovira d’anar per Espanya a explicar l’Estatut no funciona. Si fas això el que faràs serà dur una comitiva molt hostil de Vox, PP i molts socialistes també (hi ha gent molt espanyolista dins el PSOE: Bono, García Page, Fernández Vara, Alfonso Guerra…). La diferència entre territoris de l’Estat en aquest sentit és evident: no és lo mateix una manifestació de Vox a Barcelona que a Madrid, per exemple. A un lloc són una minoria agressiva i a l’altre són una cosa generalitzada.
- Quins han estat el moment més àlgid i el moment més negre pel mallorquinisme polític en els darrers quaranta anys?
El moment més brillant que ha tingut el nacionalisme aquí a Mallorca va ser el primer govern de n’Antich, quan hi va haver a algunes conselleries del govern en Mateu Morro, en Pere Sampol i en Damià Pons, que eren gent que tenien unes idees creatives, amb un impuls clar i amb molta feina feta. Però, això va acabar el 2003, quan va tornar la dreta. El segon govern de n’Antich, el 2007, va ser pitjor govern que el primer. Per exemple, a la Conselleria d’Educació i Cultura vam passar de tenir en Damià Pons, un gran intel·lectual, a tenir na Bàrbara Galmés, que és cunyada d’en Jiménez Losantos, imagina’t! En definitiva, la legislatura 1999-2003 va suposar un impuls, però no va fer que el govern acabés de funcionar del tot i el PP va poder tornar després. Per jo avui en dia el nacionalisme està molt apagat. Tot i que puguem estar a les institucions, no veig una dinàmica política solvent que mobilitzi la gent. Sembla que alguns es dediquen únicament al seu càrrec i a cobrar un sou cada mes, però no hi ha un contacte amb la societat.
- Arrel d’això que acabeu de dir, creieu que s’està seguint el camí correcte en el projecte sobiranista d’esquerres?
La inèrcia d’una societat afavoreix sempre a la dreta. L’Antic Règim va durar molts segles perquè els mercaders tenien els seus negocis, i les masses de jornalers feien feina, però el poder i les terres els tenien els senyors. L’esquerra, per a fer una passa endavant, s’ha de mobilitzar i ha d’estar molt motivada, no pot ser covard. I, jo crec que l’esquerra avui sofreix un procés de desmobilització molt perillós. Ara mateix en aquest govern de Madrid de PSOE i Podemos, Podemos jo crec que està atrapat en el sentit que si continua pressionant té por que el govern no es desfasi. Si no actua, actua en Pedro Sánchez, que va de tots els colors (pactes amb Ciutadans, pujar els sous a la Guàrdia Civil que l’ha amenaçat…). Jo crec que s’ha de ser actiu i s’ha de lluitar, la inèrcia no serveix, només li serveix a la dreta, que té els mitjans de comunicació, la policia, l’exèrcit, els jutjats i demés elements a favor. S’ha d’anar molt alerta amb els errors públics que es fan, perquè a l’esquerra se li retreu molt més als mitjans de comunicació que a la dreta.
L’esquerra sobiranista mallorquina té un problema: que funciona com a reflex del que passa a Catalunya, on s’ha engrescat a la gent i han fet un referèndum. Nosaltres també ens hem de mobilitzar. A partir d’aquí, jo som molt contrari al mimetisme. Aquí tenim una societat distinta a la de Catalunya, i el que hem de fer és començar a fer feina per a dotar de més continguts i competències el nostre Estatut, no hem d’intentar imitar el que fan altres. Si un partit polític no encaixa bé dins la seva societat i no té alhora els peus enterra i és realista amb la seva realitat, després els resultats electorals seran tant dolents com sorprenents. Jo crec que el sobiranisme avui en dia és com un que amolla uns quants coets i fa molt renou, però no té solidesa. Fer un procés constitutiu d’una independència duu molta feina, i a vegades és més fàcil dir que s’és independentista o sobiranista, i ja està.
- Es pot arribar algun dia a un nivell semblant al de Catalunya?
No, no ho crec, perquè la dinàmica no és aquesta. Catalunya i el País Basc no són lo mateix, són històries completament distintes. Si Catalunya fos independent, seria un Estat modern europeu com poden ser Dinamarca o els Països Baixos, que dominen l’anglès, però el País Basc, per exemple, té una identitat ètnica i cultural però no lingüística, entre ells mateixos parlen quasi tots en castellà. A Catalunya, en canvi, és impensable que un dirigent independentista surti a parlar en castellà com sí fan molts del PNV i Bildu. Cada territori té i ha de seguir el seu camí.