ENTREVISTA A BIEL MAJORAL

Biel Majoral (sobrenom de Gabriel Oliver Oliver) és un filòleg, professor i activista nascut a Algaida el 1950. Ha estat durant molts anys professor de filologia catalana a l’Escola de Magisteri. D’idees esquerranes i nacionalistes, políticament ha militat al PSAN i al PSM, i sindicalment a l’STEI. Una de les seves grans passions és la música, destacant com a cantautor no professional de múltiples cançons pròpies destinades a crear consciència de la seva lluita política, social i nacional.

Aquesta entrevista va ser realitzada a la seva casa d’Algaida, a dia 20 de juliol de 2021. Amb una duració total d’1 hora i 36 minuts, el resultat és una transcripció de 10 pàgines.

Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.

FITXA PERSONAL

• Nom i cognoms: Gabriel Oliver Oliver (de sobrenom Majoral).
• Nascut a: Algaida.
• Data de naixement: 25 de novembre de 1950.
• Estat civil: Casat.
• Fills: 2.
• Estudis i formació: Llicenciat en Filologia Romànica i Catalana.
• Creences religioses: Cap.
• Militància política, sindical o altres: Actualment cap. Va ser militant del PSAN i el PSM. Sindicalment, a l’STEI.
• Treballs realitzats: Mestre i professor de l’Escola de Magisteri.
• Destins: Algaida, Barcelona, L’Hospitalet del Llobregat, Inca i Palma.
• Treball o situació actual: Jubilat.
• Aficions: La pagesia i la música (sobretot cantar).
• Nom del pare, lloc de naixement i professió: Andreu Oliver, d’Algaida, era pagès.
• Nom de la mare, lloc de naixement i professió: Apolònia Oliver, d’Algaida, era cosidora.

DADES SOBRE LA FAMÍLIA D’ORIGEN

SOBRE ELS PADRINS:

• A què es dedicaven els vostres padrins?

Ambdós eren pagesos.

• Quina era la seva ideologia?

No crec que fossin gaire amics. Un dels dos era pobre i va haver d’anar a La Habana a fer feina per poder tenir diners. L’altre era més adinerat doncs tenia més terres gràcies al seu matrimoni. De part de pare, era de dretes. I de part de mare, era un home permissiu que entenia les coses, tenia un sentit de la ironia extraordinari i era capaç de fer plantejaments vitals distints.

SOBRE ELS PARES:

• Quina era la seva ideologia? Estaven afiliats o militaven a qualque partit o sindicat?

Mon pare era de dretes i, sobretot, cristià. Crec que va ser militant de la CEDA. Ma mare no va manifestar mai cap ideologia.

DADES SOBRE LA VIDA ADULTA

• Com vos vàreu interessar per la política i pel mallorquinisme polític i la consciència nacional? Quina era la vostra ideologia entre finals dels seixanta i principis dels setanta?

Va ser molt prest. Em vaig interessar quan estudiava cinquè de batxiller a Palma. Va ser a través d’un procés cultural. Tenia aficions, m‘agradava fer poesia (paraules rimades més aviat), i un dia vaig començar a escriure un poema en castellà sobre Mallorca mentre estava a classe de grec. El professor em va veure i em va dir que si volia que tingués sentit, ho havia d’escriure en mallorquí.

D’altra banda, des de l’Obra Cultural Balear persones com Pau Llabrés, Catalina Calafell i Francesc de Borja Moll feien cursets clandestins de català a l’Institut Lul·lià, que era un centre fundat per falangistes. Jo m’hi vaig apuntar i aquí va començar el meu procés, i vaig començar a llegir moltes coses, entre les quals hi havia autèntiques merdes perquè hi havia de tot. Hi havia alguns llibres que ens els feien llegir obligatòriament per tal de fer país tot i que no tinguessin massa qualitat. No fa falta ni parlar-ne d’aquests llibres. També vaig llegir moltes coses del Ruedo Ibérico, de Gori Mir i el seu Mallorquinisme Polític…

Posteriorment vaig marxar a Barcelona i a la Universitat em vaig polititzar de bon de veres. Vaig ser el secretari de l’assemblea d’estudiants de la Facultat de Filologia i crec que vaig ser el primer en parlar català a una assemblea. També, em vaig relacionar molt amb gent del PSUC.

Fins i tot vaig fer lectures de personatges com Antonio Gramsci, Mao, Salvador Galmés, Manel de Pedrolo… M’interessaven molt més els clàssics que els escriptors més joves. En definitiva, a través de les lectures i les influències que vaig tenir vaig obtenir una ideologia esquerrana que no em venia de família. La ideologia la me vaig forçar amb això i amb la militància al PSAN, a partir dels anys setanta.

Un fet que em va marcar molt va ser l’execució de Salvador Puig Antich el 1974. Jo, a més, vivia molt prop de La Model, la presó on el van matar. A mi em va fer pensar que hi havia una lluita que ja no era estrictament cultural ni intel·lectual sinó també social. La lluita és una cosa completa, cal lluitar per tot alhora. Sinó, no fem res.

• Quins autors del passat vos han influenciat més de cara al mallorquinisme polític?

Són molts. Vaig llegir a Gabriel Alomar, Rovira i Virgili, Pere Capellà… Capellà va ser molt important per a mi perquè em va permetre llegir el que havia fet a la postguerra i poder fer cançons i mantenir un esperit crític i entendre perquè les cançons republicanes són d’una potència extraordinària per denunciar coses com la corrupció dels Borbons, per exemple. En tot això li he de donar les gràcies a Toni Serra, que també ha estat un gran projector de lectures d‘aquest tipus de pensament, no només de creativitat literària. Descobrir en Pere Capellà per a mi va ser molt important.

• Per què ha estat important Gabriel Alomar en quant al mallorquinisme polític?

Perquè va defensar allò que també va defensar Pere Oliver i Domenge, és a dir, la catalanitat de Mallorca i ser qui som. És a partir d’aquest concepte cultural quan comences la lluita. Sobretot contraposat amb el liberalisme que havia imposat en March. Va ajudar a tenir una visió més expansiva del nostre país i la nostra cultura. La cultura és alliberadora, però s’ha de trobar i definir.

• Com enteneu la nostra cultura?

La cultura és tot un altre concepte, no només són espectacles. És una manera de viure, és com el llenguatge. Si només pensem que dues quarterades ja val una fortuna i fas pensar a la gent que és rica, estam perduts i ens carreguem el concepte cultural. Tots els adjectius que hi posem significa que no entenem el que vol dir la cultura. La meva padrina, que no sabia llegir, tenia molt més cultura que altres persones molt intel·lectuals. La cultura és un concepte per sentir i entendre el món. No et puc dir, per tant, quins són els eixos vertebrals de la nostra cultura. No hem de confondre tampoc educació i cultura. Fa 300 anys que ens intenten educar d’una manera i encara no ho han aconseguit. Hem de pensar què suposa això… També hauríem d’analitzar el fet que, generalment, s’integri molt més bé amb nosaltres la gent que prové de Múrcia que la gent d’Andalusia, fet que es degut a la façana mediterrània.

• Els líders republicans mallorquins de la Segona República (Emili Darder, Bernat Jofre, Alexandre Jaume, Pere Oliver, Francesc de Sales Aguiló…) són referents del mallorquinisme polític?

No ho crec. En Pere Oliver i Domenge tal vegada sí, i una part d’en Pere Capellà també. Però, en general han estat amagats i ocultats durant molt de temps, i això afecta. No eren, en aquest sentit, com Gabriel Alomar.

A la Transició, tot un col·lectiu que provenia d’una esquerra espanyola comunista va fer un canvi i es va passar al món mallorquinista, i va néixer el PSM. Va ser un moment de confusió. Crec que això va néixer arran d’una necessitat. Què fem a Mallorca?

• Ha tingut importància Josep Melià pel mallorquinisme polític?

Sí, molta. Ell era una persona molt intel·ligent. Al final va tornar als seus orígens perquè era més radical. Va ser important perquè va començar a qüestionar coses que ningú podia qüestionar. El món intel·lectual de la postguerra a Mallorca era inexistent. L’únic era en Pere Capellà i estava amagat. El franquisme era molt potent llavors i no permetien res. En Melià va seguir l’estela de Nosaltres els valencians, que era un intent de definir la personalitat pròpia i distinta a la dels espanyols. Era molt important aleshores començar a dir que no érem espanyols.

• Als anys quaranta, cinquanta i seixanta hi va haver una important “travessia pel desert” del mallorquinisme polític. Com es va mantenir l’esperit del moviment en aquells anys?

El mallorquinisme polític en sí no es mantenia en absolut, es mantenia en el sentit que havia existit i que hi havia un col·lectiu petit que el mantenia. Crec que el que sí es mantenia era l’esperit republicà, perquè sí que trobaves molta gent que et contava coses i et descrivia situacions. L’esperit de revolta sí que hi era. Era una clandestinitat anònima.

• Com a membre de la UIB durant anys, com creieu que ha tractat la Universitat al mallorquinisme polític?

Hem d’entendre que quan ve el canvi de la Transició hi ha una dreta a Mallorca que ha fet diners i que té hotels, i és una dreta acomplexada. No coneix els trets culturals inicials. Molts d’ells, llevat dels clarament ideologitzats de dretes, són més permissius i això fa que, per exemple, es pugui posar “llengua catalana” a un estatut d’autonomia – cosa que costà el càrrec a Jeroni Albertí, que era de dretes – o que els mestres d’escola puguin emprar el català en diverses assignatures. Jo, per exemple, vaig impartir docència a una assignatura que es deia Cultura Popular, per tal de que la gent tingués quatre pinzellades de la nostra cultura.

Amb el pas del temps ha anat perdent importància aquest lluita identitària. A la universitat ara fan menys classes en català que fa vint anys. Ara els professors no s’esforcen tant en aquest sentit com abans. Aleshores era una dreta molt poc formada, que s’havia dedicat a fer diners i no tant a la ideologia política. Ara tenim una altra cosa.

• Com a persona amb molta experiència dins el món de la música, de quina manera creieu que serveix la música per transmetre totes aquestes idees?

Serveix molt. Les cançons transmeten emocions, sentiments i missatges de quotidianitat. Això és el principi de la vida. La cosa bona que he tingut jo dins el món de la música és que he sabut trobar unes cançons sense haver-les de fer. Per exemple, qualsevol romanç és un advertiment de la crueltat del poder. I no és ni un tipus de cançó infantil ni folklòrica. No són cançons innocents, tenen un missatge i un significat. Per tant, la música transmet. És important. Sempre lluita. És necessari dignificar i lluir la cançó, així que s’ha de procurar cantar bé, tot i que el que més importa és el missatge.

• Arriba la música a més gent que la literatura o la poesia?

A més gent no ho vull dir, però sí probablement a un tipus de gent que no llegiria les obres que expliquen el que transmetem amb la música.

• Quin grau de consciència mallorquinista hi ha dins els cantautors mallorquins en general?

No t’ho puc dir això, no ho sé. Jo sé que cantautors i músics que facem reivindicacions d’aquestes ens podem contar amb els dits de les mans. Si parlem de consciència, ens hem de demanar si gent com Tomeu Penya o Ossifar consciencien… He deixat de fer anàlisis d’aquest tipus. El que jo veig és que fent la feina que hem fet nosaltres sí hem arribat a un sector de gent que ens ha donat les gràcies. La gent t’agraeix que els transmetis unes idees. Però, si jo ara fes un concert a l’Auditori de Palma i cobrés 30 euros per entrada, no vendria ningú si som sincer.

• Quins partits han fet més pel mallorquinisme polític. I què han fet?

Des del meu punt de vista el partit que ha fet més ha estat el PSAN, perquè sense ells no hi hauria hagut el cultiu que hi ha hagut després. Lo altre eren partits que van entrar dins la dinàmica i ja no van crear més ideologia i van anar a la defensiva. Però, el PSAN sí que va fer molt. Aleshores vivíem en unes estructures franquistes i la gent havia de fugir o callar, i van començar a crear un moviment de país en torn a la possibilitat de que qualque dia poguéssim arribar a ser molt més. Jo he anat a manifestacions independentistes i a marxes del 31 de desembre en les que érem molt poques persones i tots ens coneixíem ja. Ara ja ha avançat la cosa ideològicament parlant.

• Es troba en perill el català de cara a les pròximes dècades?

No. Que patirem molt, sí, però en perill no. La gent no hi pensa però sempre queden els redols i mentre hi hagi un redol la cosa segueix viva. Està institucionalment en crisi, però no culturalment. Primer desapareixerà la cultura en el nostre cas, tot al contrari que al País Basc, perquè allà on ens ataquen és la cultura. Ens volen ideologitzar exageradament la llengua fent programes doiuts. Una cosa és l’ús normal que fem ara i l’altra és que la gent tingui un registre interioritzat, i per aquí ens volen atacar. Fan publicacions en valencià, fan absurds, reconeixen el valencià constitucionalment… Quan tu veus que van per aquí és perquè et volen desmuntar culturalment, per llevar-te força. Però, com he dit, la llengua sempre hi quedarà. Ho tindrem més malament quan ens hagin pres les nostres referències culturals.

• Quin tractament ha rebut el mallorquinisme polític per part dels mitjans de comunicació de Balears?

El que fan els mitjans de comunicació és sobreviure. Avui en dia obeeixen a interessos corporatius. A la televisió, programes com Uep, com anam? o les aparicions de Miquel Montoro són ridiculitzacions, i és terrible. Empren la ridiculització en contra del sentit nostre, que és la ironia. Som un poble irònic. Qui era mallorquí un temps? Qui parlava mallorquí. I qui era foraster? Qui parlava foraster. La gent tenia conceptes. Quan un mallorquí parlava en castellà li deien que era foraster, i ara no és així.

• Moltes vegades ens identifiquem més com mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, i no com “balears”. Hi ha diferències entre les illes en relació a la defensa d’una identificació pròpia?

Les mateixes que hi ha entre Algaida i Artà. O entre Algaida i Lloseta. Es diferencien perquè l’entorn allà on vivim ens diferencia, evidentment. Si mires els cossiers d’Algaida i Montuïri són els mateixos però no ballen igual. La terra no és la mateixa i la manera d’entendre les coses és diferent. A Algaida, per exemple, som més imaginatius que a Montuïri. Si ho mirem lèxicament hi ha molt poques paraules que només diguem a un lloc. Aquí pots dir xerec i a Eivissa xereca, per exemple.

• Haurien de tenir les Illes Balears un projecte més comú en el futur?

Crec que cada lloc ha de ser així com és, però sense cap dubte nacionalment han de seguir un projecte comú. El concepte cultural és el de la cultura catalana. Això ho tinc clar. Tinc moltes afinitats amb gent de Gandia, Menorca… Depèn del grau de pèrdua cultural que hi hagi hagut. Si a València parla en català la meitat de la gent, vol dir això que ho hem de deixar córrer i no els hem d’incloure dins la nostra cultura? No. La gent ha de ser conscient de la importància d’integrar-se i de tenir un món cultural més potent del que tenen.

• Diferenciaríeu mallorquinisme de catalanisme, o tenen molts punts de trobada?

Tenen matisos diferents però l’objectiu final ha de ser el mateix. Francament, dins el món d’Europa i així com va, jo les nacions les entenc d’àmbit cultural i polític, i sinó mira les discussions que hi tenen amb el Corredor Mediterrani.

Hem de ser molt més creatius i hem de valorar molt més la riquesa que tenim. I després a casa seva cadascú que parli el que vulgui, però quan estem en societat hem d’entendre que hi ha unes referències que hem de respectar tots, i si una persona vol créixer com a persona ho ha d’assimilar.

• Què són els Països Catalans?

Els Països Catalans senzillament són unes terres que històricament tenim uns certs lligams i que a través d’una repressió es va anar transmetent un concepte d’entendre la terra i entendre el món. I, evidentment, hi ha una llengua comuna que ens uneix. A través de la llengua articulem un concepte, que pot ser la manera de fer feina la terra. Hi ha cultures creatives i imitatives, i nosaltres pertanyem al món de la cultura creativa.  Estic convençut que tu a través de la teva formació i la teva capacitat d’abstracció ets capaç de reconduir els teus propis ADN culturals i intel·lectuals. Però això requereix d’un esforç.

• I què haurien de ser aquests Països Catalans en un futur?

Haurien de ser una república d’Europa amb un grau d’autonomia extraordinari per a cada territori que així ho desitgi. Els Països Catalans han de ser com un pare que respecta la llibertat dels fills, i els fills han de tenir el mateix respecte cap al pare i els altres fills. És l’única manera que tenim de preservar una llengua de deu milions d’habitants i conservar les diferències existents.

Mentre els Països Catalans estiguin sotmesos a unes poques famílies que tenen el poder i a un exèrcit que en nom d’Espanya reprimeixen part d’Espanya, no farem res i acabarem desapareixent.

• Què és el nacionalisme?

Per a mi és tenir un sentit de pertànyer a un lloc propi i de tenir la convicció de que tu pots ajudar a articular aquest govern. L’altre nacionalisme, que és el que jo odiï, es basa en una nació potent que es fa seva les altres nacions i les sotmet a les seves pautes. Això darrer és el franquisme i l’espanyolisme més dur. Imposar que un Estat és necessàriament una nació és una autèntica aberració científica.

Nosaltres som nacionalistes perquè tenim la necessitat de reivindicar que som una nació, perquè ens ho han denegat. Ni tan sols apareix a l’Estatut! T’has de definir necessàriament com a nacionalista si defenses que tu vols formar part d’una nació que no és la que t’imposen. Però, els nacionalistes reals són els franquistes.

• I el sobiranisme?

El sobiranisme vol dir que tu vols exercir el teu propi poder. Hem d’emprar paraules com aquesta, o autodeterminació… Depèn de la devaluació que tingui cada paraula.

• Quines diríeu que han estat les principals causes de que el mallorquinisme polític no hagi arribat a ser un fenomen de masses aquí?

Crec que ens hem de donar una mica la culpa a nosaltres i pensar que hem estat una mica elitistes. I sobretot perquè aquell mallorquinisme polític que s’havia generat en temps de la República ens el varen guanyar. És il·lògic que si la majoria de batlles eren d’Esquerra Republicana, aquest partit i aquest concepte desapareguessin. I, a més, els polítics que han vingut després han fet una feina bastant tova i blana. A alguns els haurà interessat ocupar certs llocs o el que sigui, però no han fet la feina que haurien. El poble ha identificat als mallorquinistes i nacionalistes com a quatre snobs que es creuen superiors.

• A més dels partits polítics, voldríeu destacar qualque organització cultural o social que hagi defensat de manera contundent el mallorquinisme polític?

Crec que totes han fet el que podien. L’Obra Cultural Balear ha estat important en el sentit de fer entendre la llengua i que ens podem expressar d’una altra manera. Qui també ha fet molt dins Mallorca han estat les corals i les bandes de música no professionals dels pobles i, en definitiva, els moviments més de base.

• Creieu que s’està seguint el camí correcte en el projecte sobiranista d’esquerres?

No. Em sap molt de greu però s’equivoquen. S’haurien d’asseure i parlar, i haurien de ser més humils. I llavors crear un front comú, i són ells qui han de decidir amb qui, però més comú del que veiem. Han de saber on són i baixar al terreny de la senzillesa i la humilitat, en definitiva. No s’han de perdre pel fet que manegin pressupost de milions d’euros.

• Es pot arribar algun dia a un nivell semblant a Catalunya?

I per què no? Es tracta de continuar jugant fort amb les escoles, per exemple. Com a Conseller d’Educació i Cultura del Govern, en Damià Pons va aconseguir una cosa molt interessant: que bona part del pressupost d’aquell any anés a Educació. També hauríem de fugir del folklorisme i de tot allò ranci que no té futur. I sobretot pensar que hi ha gent que ha fet molta feina, i saber valorar-la.