ENTREVISTA A AINA GOMILA

Aina Gomila Barber és una sindicalista i treballadora d’hoteleria nascuda a Ferreries el 1946. D’origen comunista, va militar a l’Organització d’Esquerra Comunista abans d’entrar al PSM. Tot i la seva militància política, no va destacar mai per la participació activa en càrrecs institucionals o de partit, sinó que és en el sector hoteler on va centrar esforços, tant en el treball com en la defensa del treball dels empleats d’hoteleria. Va participar a les Plataformes Anticapitalistes i a Comissions Obreres, entre d’altres organitzacions i associacions. Ha estat, en definitiva, una dona lluitadora en defensa de la justícia social, com demostra la seva activitat sindical en el món hoteler, la seva ajuda en el projecte de l’escola en català Mata de Jonc, i en el moviment feminista, amb la creació de l’Assemblea de Dones de Palma i la Secretaria de la Dona de Comissions Obreres.

Aquesta entrevista va ser realitzada a les oficines de les Fundacions Darder-Mascaró, a dia 14 de juliol de 2021. Amb una duració total d’1 hora i 22 minuts, el resultat és una transcripció de 12 pàgines.

Entrevistador: Miquel Vidal Bosch

FITXA PERSONAL

• Nom i cognoms: Aina Gomila Barber.
• Nascut a: Ferreries, Menorca.
• Data de naixement: 13 de juliol de 1946.
• Estat civil: Casada.
• Fills: 2.
• Estudis i formació: Formació primària.
• Creences religioses: Cap.
• Militància política, sindical o altres: Organització d’Esquerra Comunista i PSM, políticament. I sobretot a moviments socials, com les Plataformes Anticapitalistes. Està actualment a l’Associació de Veïnats de Santa Pagesa. Sindicalment ha militat a Comissions Obreres.
• Treballs realitzats: Ha fet sabates, costura, hoteleria, també muntar una empresa de treball social amb altres persones per fer feina a diferents espais (activitats a barris amb tallers dirigits a dones, formació professional per presoners…), i a l’Ajuntament de Calvià com a dinamitzadora cultural.  
• Destins: Ferreries, Ciutadella i Palma.
• Treball o situació actual: Jubilada.
• Aficions: Cinema, llegir i estar amb gent.
• Nom del pare, lloc de naixement i professió: Francesc Gomila, de Ferreries, va ser carboner, missatger, guàrdia forestal i treballador d’una fàbrica de blocs de construcció.
• Nom de la mare, lloc de naixement i professió: Joana Barber, de Ferreries, era mestressa de casa.

DADES SOBRE LA FAMÍLIA D’ORIGEN

SOBRE ELS PADRINS:

• A què es dedicaven els vostres padrins?

Ambdós eren pagesos.

• Quina era la seva ideologia?

De part de mare, eren carlistes. Tenien un rebesavi que havia anat a una de les guerres carlistes. De part de pare, eren republicans i socialistes, partidaris de Largo Caballero.

SOBRE ELS PARES:

• Quina era la seva ideologia? Estaven afiliats o militaven a qualque partit o sindicat?

Originalment, la mateixa que la que tenien les seves respectives famílies. Mon pare es va mantenir, però ma mare sí que va fer un procés de canvi ideològic important, perquè va adoptar la ideologia del seu marit i filles. Ella va tenir un creixement personal destacat.

• Van participar de qualque tipus de manifestació o protesta durant el franquisme?

No, mai.

DADES SOBRE LA VIDA POLÍTICA

• Com vos vàreu interessar per la política? Quina era la vostra ideologia entre finals dels seixanta i principis dels setanta?

Sobretot va ser el mètode que empràvem a la JOC (Joventut Obrera Cristiana), que era allò de “ver, jugar y actuar´´. Les situacions diàries les analitzaves i havies de decidir espais de canvi, i aquest mètode per a mi va ser com anar a la universitat. Quan tenia setze anys llegia poc – no tenia gaire temps perquè feia feina a una fàbrica amb una jornada molt completa –, així que coses com les JOC van ser importants. Els capellans ens permetien un espai per poder trobar-nos i ampliar les reflexions sobre l’actualitat del moment. Era una cosa molt progressista en aquella època, perquè hi havia una actitud de canvi molt gran. Sempre cercàvem la manera d’evitar totes les injustícies socials que es produïen, i l’Església ens donava cobertura. Evidentment, hi havia capellans més progressistes i d’altres que no ho eren tant.

• Quina presència tenia el català en el tracte amb els capellans?

A Menorca ho fèiem tot en català. Només a l’escola havíem de parlar i fer-ho tot en castellà.

• Quin diríeu que ha estat el paper que ha jugat l’Església catòlica en quant al mallorquinisme polític?

En el tema del català han jugat un paper importantíssim. No conec cap seminarista que no sabés la història dels Països Catalans i que no fes escriure en català a la gent de la meva edat. Els únics que sabia que l’empraven eren els seminaristes. El tema política és una altra cosa, però en el tema cultural i lingüístic van ser un gran recolzament. I una cosa era la part oficial, i l’altra, el dia a dia. Record que un capellà li donava alguns llibres en català a ma mare.

Gràcies a aquell món també vaig descobrir altres persones, que no eren capellans, però que ens ensenyaven cultura. Record una dona que me va explicar què eren els talaiots i com Menorca havia tingut una etapa talaiòtica molts anys enrere. La història era clandestina, te n’assabentaves de les coses segons on anaves.

• Hi ha hagut alguna persona que us hagi influït en la conscienciació sobre el mallorquinisme polític?

Me’n recordaré sempre d’un tal Fiol (no record el nom), del PSAN, que va fer un míting al Polígon de Llevant per una de les primeres eleccions que hi va haver. En aquell míting, jo vaig intervenir i vaig parlar el castellà per tal de que els meus companys d’hoteleria m’entenguessin – quan vaig entrar en aquell món vaig veure que era un altre món i que els únics que parlaven català eren el director i algun altre cap de l’hotel –. Aquell home em va dir que ho hauria d’haver fet en català. Sempre me n’he penedit d’haver-ho fet en castellà. Ho he viscut sempre com a una vergonya.

• Vàreu militar a la OIC. Quin era el tractament que rebia la qüestió nacional per part d’aquell partit?

A la OIC es portava més el tema social que el tema nacional. Evidentment hi havia molts catalanoparlants i gent que estudiava en català, però no era l’objectiu primer. Quan va començar a canviar això és quan OIC i MC (Moviment Comunista) es van ajuntar, ja que MC duia molt més impregnat el tema nacional, doncs havia sorgit del País Basc.

• Quina relació hi ha, en definitiva, entre el comunisme d’aquells anys i el nacionalisme?

Hi havia una relació nul·la. La situació de l’OIC també és aplicable a Plataformes Anticapitalistes, Comissions Obreres… La cultura només era la defensa social. Jo em vaig adonar que no podíem defensar res si no defensàvem també els nostres orígens. A partir d’aquí ja em vaig posar molt ferma amb l’idioma, i sempre parlo el català amb tothom que puc. Amb els companys d’hoteleria ja fa molt temps que parlo el català.

La diferència que hi havia entre el PCE i nosaltres és que els nostres dirigents eren tots mallorquins i els del PCE, menys na Francisca Bosch, eren tots castellans – i els que no ho eren també parlaven castellà –.

• Quin tractament rebien la cultura i la llengua d’aquí per part dels hotelers?

Els principals hotelers de Mallorca en aquell moment eren tots mallorquins, i entre ells parlaven català. El director de l’Hotel Bahía de Palma, on jo feia feina, parlava català amb el seu superior, sense cap problema. I d’altres directors d’altres hotels també ho feien. Però, no es preocupaven gens per la nostra llengua i la nostra cultura. Quants més andalusos vinguessin, millor, perquè els feien dormir als soterranis i els mallorquins eren més triats. Les cambreres catalanes no eren molt ben vistes. El de l’hoteleria era un ofici degradat. La gran majoria de treballadors eren de fora, perquè ho aguantaven tot: dormir a la sala de màquines, estar en habitacions separades de la pròpia família, cobrar molt menys, estar disponibles les 24 hores del dia a l’hotel perquè vivien allà…

• En els anys de la OIC, on us reuníeu?

Al començament a cases, a casa nostra en concret. Quan la militància ja ens va donar ingressos, vam tenir un local al centre de Palma, a la Plaça d’Espanya, que ens el va deixar la família Bonnin. Vam estar-hi bastants anys. I també vam estar a un local del carrer Sant Joan.

• Recordeu algunes protestes o manifestacions destacades de les quals participéssiu?

Moltes. Les vagues d’hoteleria quan hi va haver el procés de Burgos (aquí ens vam solidaritzar amb ells). A la manifestació de l’Hotel Bellver també hi vam participar, però no ho vam organitzar nosaltres. Ens donava la informació en Paco Obrador.

• Com recordeu la gran manifestació en favor de l’autonomia que hi hagué el 1977?

Bé, molt bé. L’Assemblea Democràtica hi anava davant. Crec que aquestes mobilitzacions sempre ajuden. No érem l’esperit dominant, però pensàvem que Espanya s’havia de reformar. No podríem dir que les Illes hem jugat un paper destacat en aquest tema, anàvem a remolc de Catalunya i el País Basc. Però, tot el que consciencia i ajuda a millorar la comprensió en una situació com aquella ajuda a avançar. I també hi va haver, llavors, figures importants que van jugar un paper en la reivindicació del mallorquinisme polític, com Josep Melià.

• Quina importància històrica ha tingut Josep Melià en quant al mallorquinisme polític?

Dins uns sectors ell ha estat ben valorat i considerat, i segons què en contra seva no es pot dir. Quan veig al fill penso que està més endarrerit que el seu pare. Melià va ser un bon revulsiu per a les Illes, igual que ho van ser altres com Fèlix Pons. Però què va canviar? No som capaç de veure quins canvis va causar i com es va plasmar.

• Personatges com Gabriel Alomar, Miquel dels Sants Oliver o Guillem Forteza són referents del mallorquinisme polític?

Aquesta gent sense volia lluir va un jugar un paper més important que els que van lluir molt. Aquests eren els que sembraven i anaven fent. Van deixar una llavor seriosa. Són els que realment van permetre poder avançar. Eren pensadors lliures, ells anaven pensant i anaven fent. I no tenien un gran aforo, però anaven fent.

• Als anys quaranta, cinquanta i seixanta hi va haver una important “travessia pel desert´´ del mallorquinisme polític. Com es va mantenir l’esperit del moviment en aquests anys, tant a l’interior com a l’exili?

Es va mantenir perquè la gent no tenia accés a una altra cultura. Els mitjans de comunicació no hi eren, i el que coneixia la gent era el que havia dominat sempre. També, l’Església va mantenir molt aquest esperit. El paper de la universitat aquí no hi era. I també a destacar els intel·lectuals. Per exemple, si l’apotecari del poble reunia a sis parelles per parlar d’anticonceptius, com que aquell senyor ho explicava en català i ho feia tant bé, creava adeptes i no cap rebuig a la llengua pròpia.

• Quin paper ha jugat l’Obra Cultural Balear en la defensa del mallorquinisme polític?

Jo anava a les assemblees i veia molta gent fent molta feina. Destaquen per haver estimulat a gent jove a estudiar el català i la nostra història i a reivindicar-ho tot. Van jugar un bon paper.

• Per quina raó vàreu entrar al PSM?

Pel tema del català. No perquè fossin més esquerrans que els comunistes. Jo pensava que el PSM ho defensava tot, la qüestió social i també la nacional. I era el que jo volia, no basta només quedar-se amb una de les dues. A més, la OIC estava en procés de desfeta.

• Quina importància ha tingut el PSM en la reivindicació del mallorquinisme polític?

Pens que és dels qui ha fet més. Crec que ha jugat un gran paper. Diria que avui se l’està oblidant un poc, però que fins fa poc era el que més. En Damià Pons en el tema de cultura és feia notar molt, i en els ajuntaments on manàvem també. El PSM estava ple de gent de la cultura d’aquí i també molts mestres d’escola o universitat, i això li donava un caràcter molt mallorquí en contrast amb altres formacions. Destacaria, en concret, la Llei de Normalització Lingüística de 1983 com un avanç gran.

• Quins errors ha comès el PSM en aquesta defensa del mallorquinisme polític?

La manca d’agressivitat. I que l’autoestima no ha estat massa gran en el partit. I si tu no tens l’autoestima alta per anar en contra del que s’ha de combatre, és molt difícil fer-ho, perquè et falta força. El fet de no tenir una gran diversitat ajuda a aquest factor. Si tu tens un col·lectiu més divers el fas més fort, però sinó ets més dèbil.

• Algunes persones parlen d’un cert elitisme cultural del PSM com a un dels seus principals errors. Hi esteu d’acord?

Podria ser. Tot i que crec que d’elit en tenien poc. Un col·lectiu que no és divers sempre serà elitista perquè només esdevindrà en un sol grup. Hi mancava diversitat.

• Quines diferències voldríeu remarcar entre el PSM i altres partits polítics d’esquerres, com el PSIB o Esquerra Unida?

El fet de la independència, la defensa de la independència del nostre país. El problema és aquest. I està reflectit a Catalunya. El PSM té unes característiques i una identitat pròpia que no tenen altres partits de caràcter estatal.

• Quin paper ha tingut la Nova Cançó en el desenvolupament del mallorquinisme polític?

Ha tingut moltíssima importància. Crec que si ens estimen a qualque lloc és pels nostres cantants. Lo dels Setze Jutges, que van poder recórrer per tot, va posar ulls al català, i va provocar estima cap a la llengua.

• Quin tractament ha rebut el mallorquinisme polític per part dels mitjans de comunicació de Balears?

Per a mi són horrorosos. La Televisió de Mallorca, que depenia del Consell Insular de Mallorca, en qualitat i contingut era una meravella, sobretot comparant-la amb el que tenim ara, que fa vergonya. Si poses LaSexta tens lo mateix, tant en continguts com en forma. L’única diferència és que parlen en llengües distintes. El Diari de Balears era l’únic mitjà escrit que estava bé. Quan el va fer en Pere Serra va intentar ser una mica més maco. Però, en definitiva, de cultura sempre hem anat una mica fluixos a les Illes. Si els joves no surten amb més força, ho portem clar.

• Diferenciaríeu mallorquinisme de catalanisme, o tenen molts punts de trobada?

Són el mateix. Som un poc diferents, evidentment, però en general iguals. En el fons és el mateix. El problema que tenim a les Illes és que no som capaços de dir lo bo que tenim, i el nostre catalanisme té coses molt bones, i s’hauria de posar en valor però no s’hi posa.

• Què són els Països Catalans? I què haurien de ser per a vostè?

Són una realitat cultural, amb una relació històrica clara. A Menorca no se’ns hagués ocorregut mai anar a estudiar a Mallorca, anàvem a fer-ho a Barcelona. Vull dir que estem connectats amb ells. No et sabria dir què haurien de ser en un futur, però políticament està complicada la cosa veient com estan les coses ara.

• Moltes vegades ens identifiquem més com mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, i no com “balears´´. Hi ha diferències entre les illes en relació a la defensa d’una identificació pròpia?

Sí, hi ha diferències perquè hem tingut processos històrics diferents. Però també és diferent un gironí d’un lleidatà, per exemple. I és normal que siguem distints. La diferència no és una dificultat si ens posem d’acord. Hem de tenir clar que cadascú decideix a casa seva però que hi ha d’haver una sèrie de serveis i infraestructures comuns, com el servei de transports, per exemple. Hi ha temes que ens han d’unir, que són essencials, com el propi transport, que és fonamental, però a vegades sembla que no ho siguin.

Jo amb el que no estic gens d’acord és amb allò de “balearització”, perquè les Illes són realitats que sempre tindran la mar enmig. A mi em sembla molt bé que, per exemple, Menorca no entri dins el Govern balear, perquè sinó no funcionaria i els menorquins no aconseguirien res del que volen i demanen.

• En quant a aquestes diferències entre les Illes, i tenint en compte que vostè és menorquina, què diferencia als mallorquins dels menorquins?

Moltes coses. No tenim res a veure. La diferència és sobretot el caràcter i la forma de tractar amb les altres persones. I no te sabria dir exactament perquè és així, però és així.  Crec que la procedència ens fa d’una manera determinada. Jo personalment em sent menorquina, tot i que fa 46 anys que visc aquí. Si no estimes la teva arrel, no podràs estimar lo nou.

Per a mi una de les coses fonamentals en democràcia és el respecte i donar-li valor a l’altre, i si això es perd s’haurà perdut lo essencial. Hem de ser empàtics i entendre als altres, entendre com són i com viuen, i respectar les nostres diferències. Necessitem comprensió i respecte cap a les diferències, que són positives.

• Respectant les diferències actuals que assenyaleu, us agradaria un projecte més comú de les Illes?

Crec que el projecte comú és essencial, però no en tot. Carreteres, salut i educació són essencials, però no unificat. El que no pot ser és que es construeixi tant a Menorca com es fa a Mallorca si són distintes en quant a extensió i densitat, per exemple. Hi ha una mancança en aquest sentit, crec jo.

• Què és el nacionalisme?

És la defensa de casa teva, de tot lo bo que tens. Casa nostra es defineix pel fet cultural, la història i la natura –que és fonamental, els recursos de les Illes són bàsics. El medi ambient contribueix a fer nació perquè és el que determina una manera de ser –.

• Ha de ser l’independentisme la finalitat última del mallorquinisme polític?

Per a mi, sí. Però és molt complicat, evidentment. Si després aquesta independència és d’una forma o l’altra, ja és una altra història. Però si només pensem en termes globals i no transformem i millorem lo local, allò que és nostre, res servirà de res. Balears va passar de ser la 1ra comunitat en renta per càpita a ser la 17ena o 18ena. Això és manca de solidaritat i visió. Perdem molts diners amb l’Estat.

• De quina forma considereu que hauria de ser aquesta independència?

Ho tenim complicat. Si no anem amb els Països Catalans i ens posem d’acord amb uns mínims, està complicada la cosa. Els catalans no ens destruirien els recursos tant com passa ara. Si no és amb els Països Catalans, no ho veig. No tindria sentit que fos Mallorca o Balears independent i ja està.

• Ha canviat la vostra concepció sobre algun d’aquests conceptes al llarg de la vostra trajectòria?

Llevat de l’època de l’hoteleria, en la que el tema nacional no em preocupava tant en comparació al tema social, sempre he estat molt xovinista en allò de que lo nostre és molt bonic. És una cosa que sempre l’he portat amb jo, des de que era petita.

• Quines diríeu que han estat les principals causes de que el mallorquinisme polític no hagi arribat a ser un fenomen de masses aquí?

Els moviments que no siguin militants no existeixen. L’Obra Cultural Balear en un moment determinat va jugar un paper en això, ja que no depenia de cap partit. Però, crec que això ha desaparegut, i partits com el PSM no tenen moviments socials que jo conegui. I si no tens una població simpatitzant, pots cantar missa tot el que vulguis però ho faràs per a tu. Fins i tot les cèl·lules de barri que es volen fer no tenen cap futur si no es planteja una acció més independent del partit i de l’administració. Crec que, en definitiva, és un moviment massa institucional o només hi figura allò institucional. I obliden que la gent viu d’una altra manera.

Un altre factor important és la baixa autoestima dels mallorquins. Pens que és un poble poruc, amb por. I la por no deixa créixer al poble. El problema és voler comparar amb Catalunya i no posar en valor allò de cadascú. Jo defens el català però no el de Catalunya sinó el nostre, i això no em crea cap contradicció amb Catalunya. Nosaltres defensem el que és d’aquí.

• Veieu en alguna força política estatal un possible aliat que pugui entendre les aspiracions del mallorquinisme polític?

El PSOE et dirà que ells sí, perquè són “federalistes”. Jo crec que sí ho entenen més que Esquerra Unida i Podem. Crec que entre Esquerra Unida de Madrid i de Catalunya hi ha diferències molt grosses. És que a vegades l’esquerra no és el que pensem que és, i no necessàriament hem de pensar que ens entenen en el tema del nacionalisme. Molts esquerrans pensen que només importa el tema social, i que lo altre no té interès, i això és un error perquè dificulta el creixement dels pobles.

• Creieu que s’està seguint el camí correcte en el projecte sobiranista d’esquerres?

Si no es preocupa més de generar moviments socials, li queden tres dies.

• Es pot arribar algun dia a un nivell semblant a Catalunya?

Si genera un moviment social potent, sí. I crec que sí és possible. Per què no? Però és difícil i hi ha tasca per fer.

• Quins han estat el moment més àlgid i el moment més negre pel mallorquinisme polític en els darrers quaranta anys?

La manifestació de l’any 2013 contra en Bauzá va ser un moment molt important i positiu. Van ser reivindicacions molt necessàries. I precisament l’etapa en que ha governat el PP és la pitjor d‘aquests 40 anys, sobretot la legislatura d’en Bauzá, més que en Cañellas, que ja de per sí tampoc tenia interès en millorar les nostres Illes.