La situació dels soldats a l’exèrcit balear als inicis de la Guerra de Cuba (1895-1896)

Reclutament de soldats

El servei militar fou obligatori a Espanya des de la primera meitat del segle XIX. El sistema que s’emprava per reclutar joves a l’exèrcit era el de les quintes: el Govern central d’Espanya fixava el nombre de soldats a afiliar i els distribuïa entre les distintes províncies. Alhora, la diputació provincial corresponent feia un nou repartiment dins la província entre els ajuntaments, tenint com a criteri el número de població de cada municipi. Era un servei obligatori, i es feia per sorteig. Els elegits eren cridats a declarar una setmana després, i els feien un examen mèdic.

La Llei de Reclutament i Reemplaçament establia els condicionants que permetien a una persona ser exclosa del servei militar: quedaven absents els homes amb discapacitats i problemes físics (i que, per tant, no servissin per lluitar), els que no arribaven a l’estatura mínima d’1’50 metres, aquells amb obligacions familiars (pares invàlids, vells i pobres, vidus…), els religiosos professos de les escoles pies (centres educatius catòlics gestionats pels escolapis), i els que es trobaven a la presó en el moment del sorteig.

Un cop un jove era elegit com a soldat (havent-se confirmat, per tant, que no tenia ni traves físiques ni morals), hi havia dues vies legals per no fer el servei militar: d’una banda, la substitució (contractar a una altra persona per a que fes el servei en nom seu. Aquest havia de ser algú elegit pel sorteig de la mateixa zona que el substituït, o ja llicenciat a l’exèrcit). Això va provocar un gran “mercat d’homes” (moltes persones desesperades veien en aquesta via una forma de guanyar diners). I, d’altra banda, la redempció en metàl·lic (pagar a l’Estat a canvi de l’exempció: 1.500 pessetes en el cas dels soldats peninsulars, i 2.000 en el cas de Ultramar. Era un impost molt important per a l’Estat). El sistema de reclutament era profundament classista i beneficiava molt a la burgesia, en detriment de les classes populars, les quals eren majoria en número (l’exèrcit estava ple de pagesos). Això es devia a la importància dels diners en l’exempció de reclutes.

Hi va haver un percentatge significatiu de persones (sobretot d’origen humil) que, per tal d’evitar fer el servei i sense endinsar-se en una de les opcions anteriors, directament no assistien al seu compromís i concorrien en un delicte de deserció i rebel·lia. Molts decidiren emigrar a l’exterior, a indrets com Amèrica, Algèria o França, sobretot. Així doncs, l’emigració va augmentar molt a Espanya a finals del segle XIX. A mesura que el segle s’acabava, el número de pròfugs de l’exèrcit de Balears augmentava: de 21 durant 1895 a 93 durant 1898.

Hi havia una sèrie de causes que motivaven d’una manera forçada la marxa de moltes persones a l’exèrcit de Cuba, ja fos en qualitat de voluntaris o seleccionats per la pròpia milícia: s’oferia un ascens dins el cos militar als suboficials que es presentessin voluntaris per anar a Cuba a combatre; alguns eren obligats a partir en compliment d’una condemna (normalment degut a delictes de deserció que havien estat frustrats. Es van donar molts casos de persones que, volent fugir del seu destí de combatre, van acabar allà mateix com a càstig); en una època on la pagesia era tan fonamental per a l’economia i la vida diària, i les condicions al camp podien ser molt greus (forta explotació de molts terratinents cap als seus treballadors), fugir a l’exèrcit era una opció que molts llauradors desafortunats elegien per a escapar de les seves miserables vides.[1]

En quant a dades, es sap que, aproximadament, 4.000 persones procedents de les Illes Balears van marxar a ultramar per a lluitar amb l’exèrcit, de les quals 760 perderen la vida.

Condicions dels soldats a l’Exèrcit de Cuba

El viatge des de Balears a Cuba suposava unes condicions de vida i feina molt dolentes per als soldats, que s’acaramullaven a les bodegues dels vaixells de la companyia Transatlàntica, que tenia el monopol dels transports de tropes.

La mortalitat a l’exèrcit en aquells moments era enorme, degut principalment a la falta d’higiene i a la mala alimentació. Les malalties eren abundants, sobretot en temps de guerra (perquè era més difícil atendre als malalts). A Cuba s’hi van enregistrar molts casos de febre groga i paludisme. Això va lligat amb el fet que allà hi havia mancances de metges i hospitals militars en condicions. Les dades són clares: només un 4% dels soldats espanyols que moriren a Cuba ho feren per culpa directa dels combats. En el cas dels mallorquins, només va ser un 3’2%.[2]

Primer enviament de tropes de Balears a Cuba

A les Illes Balears no les van correspondre cap enviament de tropes als dos primers enviaments espanyols de tropes, a març i abril de 1895, respectivament. Però, en el que sí van participar els soldats balears en aquells inicis fou en l’enviament d’homes per reforçar les unitats ja operatives a Cuba (“els regiments regionals de Balears número 1 i 2 contribuiran d’igual manera que els de l’exèrcit de la península, amb 72 homes cada un, que es trobaran a Barcelona el dia 18 de juny (…) per embarcar amb destí a Cuba per a cobrir baixes en aquell exèrcit”.

La dualitat dels embarcaments militars

Els embarcaments militars presentaven una dualitat entre dos panorames molt distints: d’una banda, s’hi formava una mena de celebració de patriotisme espanyol, òbviament per part dels qui volien la permanència de la unió entre Espanya i Cuba. La premsa local també feia un esforç per lliurar a aquests actes un to de celebració i alegria. Per exemple, sobre la marxa de tropes des de Palma cap a Eivissa i València, per finalment acabar a Cuba, del 19 de juny de 1895, s’hi fa el següent missatge: “Des del quarter del Carmen han estat acompanyats al moll pels caps, oficials i soldats del Regiment Regional d’Infanteria amb la música i banderes de cornetes i tambors del mencionat cos; els soldats anaven fora armes. La gent que hi havia al port era immensa…”. Finalment s’hi deia que s’havien desplegat banderes espanyoles tant als vaixells del port com als edificis de guardacostes, la comandància marina i cases particulars.

Però, d’altra banda, aquells embarcaments eren actes trists per part de molta gent. Era l’acomiadament d’aquelles persones que marxaven a una guerra (amb tot el que això significa[3]) i deixaven enrere a éssers estimats, com familiars i amics, molts dels quals era gent humil que treballava al camp o al seu propi negoci, i no podien permetre’s el luxe de perdre la ma d’obra del recluta que marxava. Per tant, també era un drama econòmic. A més, cal tenir en compte que en moltes ocasions eren acomiadaments forçats (sense voluntat de marxar per part dels qui marxaven, o sense voluntat de veure marxar a algú per part dels qui quedaven).[4]

Composició del Regiment d’Infanteria Regional de Balears núm.1 i el Batalló Provisional de Cuba

El Regiment d’Infanteria Regional de Balears número 1 constava de d’una plana major a Palma, liderada pel coronel José Hernández i Fernández; i de dos batallons (amb quatre companyies cada un), liderats pel tinent coronel Juan Bosch Domenge i pel tinent coronel Enrique Carlos Gómez, respectivament. Aquest cos estava arrelat especialment a Mallorca (no així el regiment número 2, que tenia seu a Maó).

El Batalló Provisional de Cuba va ser una unió formada, el mes d’octubre de 1895, per elements dels regiments i batallons regionals tant de les Illes Balears com les Canàries, per tal d’unir forces i enviar-les a Cuba. En total eren vint batallons d’infanteria. El regiment d’infanteria abans mencionat hi formava part, així com també el número 2 de les nostres illes, a més dels batallons homònims de Canàries. L’article quart de la Reial Ordre que aprova aquesta unió explicava de la següent manera la composició d’aquest nou batalló: “per a la plana major facilitaran els cossos de Balears un tinent coronel i el sergent de cornetes, i els de Canàries un comandant i el cabo de cornetes; sent nomenats pel Ministeri de Guerra l’altre comandant, dos capitans, un segon tinent abanderat, dos metges, un capellà i un mestre armer. Els quatre batallons de Balears i els dos de Canàries organitzaran, cadascú, una companyia amb el quadre d’oficials i personal de tropa assenyalat a l’article 2, sent les dues companyies de Canàries les que portin 144 soldats de segona i les quatre de Balears a 143…”. El tinent coronel havia de ser un dels dos tinents que ocupaven aquell càrrec en un dels dos regiments regionals de Balears (el mateix passava amb el cas del comandant i els regiments de Canàries). Per conformar el cos amb soldats, es preferia als voluntaris, però per omplir la quota de cent homes, normalment comptaven amb personal designat per sorteig entre els soldats que pertanyien als batallons. Si encara així, no omplien del tot el batalló, estava estipulat ajudar-se dels reclutes de la Quota de Reemplaçament de Cuba. El número total d’oficials i tropes del Batalló Provisional que van participar a la Guerra de Cuba (1895-1898) fou 1441, dels quals en moriren 221. La gran majoria eren soldats (1286).

En quant a les Quotes de Reemplaçament, la Llei de Reclutament de 1895 establia que totes les seves operacions de reclutament depenien de la creada “Comissió Mixta de Reclutament”, una organització militar provincial formada pel governador de la província en qüestió (que actua com a president de la comissió), pel coronel en cap de la zona (vicepresident), per dos diputats provincials (els vocals), un metge civil, i un metge militar.[5]

Expedients

Les parts principals d’un expedient judicial de l’exèrcit a l’hora de buscar informació interessant per a un historiador bàsicament són els interrogatoris que es fan als familiars, amics, coneguts o companys de batalló de l’acusat (els quals normalment solen donar una informació moderada, doncs les respostes no solen ser ni massa llargues ni massa compromeses, és a dir, no hi havia molts ànims per part dels declarants de crear polèmica entorn d’ells mateixos, fet pel qual molts contestaven desconèixer la resposta a les preguntes que els formulaven, o simplement donaven respostes estèticament agradables per a l’exèrcit, a través de la lloa a aquest); la filiació del soldat; i la sentència final (que està en forma de quadrícula sempre) i l’escrit on es sol justificar la decisió presa.

Expedient de Pedro Juan María Perelló Espósito[6]

Aquest expedient té com a objectiu esbrinar si el soldat de la recluta voluntària Pedro Juan María Perelló Espósito va embarcar o no al vaixell Puerto Rico amb destinació a Cuba. El motiu és que aquest soldat no va presentar-se a l’embarcament del dia 2 de setembre de 1896. La Capitania General de Balears va comunicar el 14 de setembre de 1896 que dels 26 reclutes voluntaris del 1r Regiment d’Infanteria Regional de Balears cridats a embarcament, tres no ho feren. El soldat Perelló Espósito pertanyia a aquest mateix regiment. El jutge instructor encarregat del judici és Juan Rosselló Hediger.

Sobre la informació personal del recluta, es menciona que els seus pares són desconeguts, és natural de Muro, va néixer el 23 d’agost de 1877 (tenia 20 anys al moment del judici), va entrar al regiment el 24 d’agost de 1896, era picapedrer, estava solter, i mesurava 1’55 m.

Declaració del veïnat Rafael Arrou Calvo: sobre la seva relació amb l’acusat, va afirmar que “coneix al processat, que no té amb ell cap parentesc, amistat, enemistat ni relació de cap tipus…”. Preguntat sobre si sabia on es trobava el soldat, va dir que sabia per amics seus que va embarcar el 2 de setembre al vapor Puerto Rico, amb destí a l’Exèrcit de Cuba, i que no tenia més notícies perquè es trobava en aquell moment a Barcelona. Preguntat si coneixia a algun dels amics o coneguts que suposadament presenciessin el seu embarcament, va dir el nom de Melchor Jaume, que era de Lloseta i que havia anat a acomiadar al recluta Perelló Espósito. Preguntat si sabia si aquest recluta estava penedit d’haver-se allistat i si no tenia ganes d’embarcar, va dir que estava molt content de marxar a Cuba i que no tenia cap queixa cap als seus superiors.

Declaració del capità José Amengual Vidal: va afirmar no tenir cap relació d’amistat amb el soldat en qüestió. Sobre si sabia si Perelló Espósito havia embarcat, va contestar que no recordava si el va veure embarcar o no, però que sí sabia segur que no faltava al passar llista la seva companyia abans de marxar del quarter en direcció al port. Sobre la relació del soldat amb l’exèrcit, va afirmar que ell tenia bona conducta i sempre rebia tot el que li corresponia diàriament (aliments…), sense haver rebut mai maltractes.

Declaració del veïnat Melchor Jaume Coll: va afirmar no tenir cap relació d’amistat amb Perelló Espósito. A la pregunta del parador d’aquest, va contestar que suposava estaria a Cuba, ja que el dia de l’embarcament el va veure i es va acomiadar d’ell just abans de marxar el vaixell, i que des de llavors no havia sabut res més d’ell, ni coneixia ningú que li hagi lliurat notícies seves. A més, va indicar que no es trobava penedit, doncs el va veure molt content el dia de l’embarcament.

Declaracions del sergent Antonio Martorell Perelló i el cabo Juan Nadal Bosch (ambdós digueren el mateix): declararen no tenir relació estreta alguna amb l’acusat (com tots els companys feien, denotant-se un cop més que no es volien veure enmig de la polèmica). Sobre el possible embarcament, van dir que no podia precisar si ho va fer o no, però sí que es trobava l’acusat amb els seus companys al moment de marxar del quarter en direcció al port. Aquest testimoni, que concorda amb altres anteriors, ajuda a clarificar una mica que la possible fugida no es produí abans del moment de l’embarcament. Els testimonis van finalitzar afirmant que no sabia on es trobava en aquell moment el soldat Perelló Espósito, el qual suposaven ells que tampoc havia estat maltractat mai per la companyia.

En altres declaracions, tant el Comissari de Guerra Juan Van Vabre com Enrique Garcés declararen no saber on es podia trobar actualment el recluta desaparegut, afirmant aquest últim que no figurava enlloc que hagués desembarcat a Cuba el 21 de setembre de 1896.

Finalment, cal destacar la compareixença davant el jutge municipal de Muro de Miguel Perelló, el pare adoptiu, qui afirmava haver rebut una carta del seu fill, datada a Artemisa el 13 d’octubre, notificant-li que es trobava servint a la 6ena Companyia del Batalló Expedicionari del Regiment de Canàries número 42. Això concorda amb la sospita del no embarcament i va en contra del que molts testimonis deien, alguns dels quals certificaven haver-lo vist embarcar cap a Cuba. Això fa pensar en la possibilitat de que alguns dels declarants mentissin o diguessin falsedats.

La sentència de l’Auditoria de Guerra de les Illes Balears (Palma, 16 de novembre de 1897) va concloure que el soldat Pedro Juan María Perelló Espósito es trobava actiu al Batalló Expedicionari de Canàries núm.42, però se’l declara culpable per haver concorregut en delicte com a autor únic, per no presentar-se a l’embarcament a Cuba, tal i com estava previst. Tot i així, es declara el sobreseïment del cas “per haver-se esvaït per complet els indicis que donaren motiu al processament”.

Expedient del cabo José Moreno Osorio[7]

L’objectiu d’aquest cas és determinar la culpabilitat o no del cabo d’infanteria José Moreno Osorio, del Batalló Provisional de Balears a Cuba, acusat de delicte de deserció. El fet va succeir el 12 de juliol de 1896. El jutge instructor fou el comandant d’infanteria Bernardo Foch. Sobre la informació personal de l’acusat, es manifesta que tenia 25 anys, estava solter, sabia llegir i no tenia antecedents penals.

Declaració del Primer Tinent Rafael Castro (Capità de la 4ta Companyia del Batalló Provisional de Cuba): va apuntar com a principal motiu de la deserció del cabo el fet que es trobés en estat d’embriaguesa aquell dia, així com en dies anteriors (motiu pel qual Castro mateix havia arrestat a Moreno un cop), descartant que la causa fossin els maltractaments de l’exèrcit, al·legant que “el pa el va rebre diàriament”. Preguntat per la localització del cabo, va dir que havia sabut que el dia de la suposada deserció, s’havia incorporat a la partida de l’insurrecte Juan Delgado.

Declaració del soldat Ricardo Belgarejo Comitre: segons va dir, ni tenia relació alguna amb l’acusat, ni sabia on es trobava ni aquest havia rebut maltractaments (sempre havia estat ben cuidat). Belgarejo es trobava en guàrdia amb el soldat José Mejías Martínez el dia de la deserció, també declarant en aquest cas, per tant, ningú dels dos va assabentar-se de res. Sobre la tesi de l’embriaguesa, ambdós van confirmar-la, manifestant Mejías que Moreno havia maltractat tant a ell com a alguns dels seus companys qualque cop per culpa d’aquest problema.

La sentència de l’Auditoria de Guerra de Balears, del 30 de novembre de 1899[8], va declarar a José Moreno Osorio culpable del delicte de deserció com a autor del delicte, tot i que no hi hagué cap pena imposada i la causa es va arxivar per rebel·lia de l’acusat (“procedeix acordar l’acumulació d’aquestes actuacions i posat que el processat en elles es trobava en rebel·lia, es suspendrà el curs de les mateixes fins que es presenti…”).

Expedient del soldat Juan Mora Verdera[9]

La fi d’aquest expedient judicial és determinar la culpabilitat del soldat Juan Mora Verdera, del Batalló Provisional de Balears a Cuba, pel delicte de deserció, fets que van succeir el 10 de juliol de 1896. El jutge instructor del cas fou el comandant d’infanteria Bernardo Foch. L’acusat tenia en el moment del judici 23 anys, es trobava solter, no sabia ni llegir ni escriure, no tenia antecedents penals, i durant el processament, es trobava en llibertat.

La sentència de l’Auditoria de Guerra, del 6 de desembre de 1899[10], va declarar-lo culpable del delicte com a autor del mateix, tot i que mai va ser castigat amb cap tipus de pena, degut a la seva mort a l’Hospital Militar de Santiago de las Vegas, el 10 de gener de 1898 (durant el processament), a causa de febre perniciosa. Aquesta defunció suposa un exemple clar de l’abundància de malalties i mortalitat dins l’exèrcit espanyol al segle XIX.

Expedient del soldat Juan Seguí Pons[11]

L’objectiu principal del cas va ser jutjar al recluta Juan Seguí Pons, de la Quota de Reemplaçament de Cuba de 1897, pel suposat delicte de falta de concentració al seu destí, que era la integració en aquell cos militar amb el qual s’havia compromès (la coneguda popularment com “integració a files”). El jutge instructor fou el Segon Tinent Hernán Zamora Caballero. Fill de Pablo i María, Juan Seguí havia nascut a Sóller el 4 de juliol de 1878, treballava de jornaler, tenia 19 anys al moment del judici, estava solter i sabia llegir i escriure.

Es va saber ben aviat que Juan Seguí havia marxat a França, concretament al petit poble de Saint Vallier, molt prop de la ciutat de Lió. En una carta del Consolat d’Espanya a Lió del 17 de maig de 1898, dirigida a l’Alcalde de Saint Vallier, es notifica l’ordre del consolat cap al soldat per presentar-se davant ells “a la major brevetat”. Un cop aquest va assistir a l’interrogatori que li volien fer, va contestar a una sèrie de qüestions: a la pregunta de si sabia si era recluta del Reemplaçament de 1897 i si li van llegir les lleis penals, va contestar que “li fou entregat a la seva mare a Marsella a finals d’octubre de 1897 un document procedent de la zona de reclutament de Balears, i la seva mare ho va remetre a Saint Vallier, on ell resideix actualment. Aquest document ha estat refrenat pel Cònsol d’Espanya a Marsella amb data de 26 d’octubre de 1897”. Sobre si sabia que havia estat cridat per a incorporar-se a files, i per quines causes no s’havia presentat, va afirmar que “trobant-se a Saint Vallier, va rebre d’un cosí seu, casat amb la neboda de l’Alcalde de Sóller, una ordre de presentar-se a files, i que envià aquesta ordre a la mare, per a que aquesta alhora demanés al consolat quines eren les diligències procedents, ja que a Juan Seguí no li era possible presentar-s’hi, pel fet de ser l’únic sosteniment dels seus ancians pares”. També va dir que “fa setze anys que habita a França[12], on té els seus interessos, i que durant tot aquest temps solament va anar a Sóller el mes d’agost de 1896, passant allà uns quinze dies”.

Davant aquest panorama, l’Auditoria de Guerra va sentenciar, el 27 de setembre de 1898, que Juan Seguí Pons era culpable del delicte de falta de concentració, tot i que, de nou, es va arxivar la causa per rebel·lia de l’acusat. “La negativa de no voler complir amb el seu deure militar constitueix a Juan Seguí en desertor, però, com el conveni d’extradició celebrat entre Espanya i França el 14 de desembre de 1877 no consigna aquest delicte a l’objecte del mateix, no és factible prendre providència alguna en el mencionat sentit. A la seva virtut, es procedeix a declarar rebel a Juan Seguí Pons, conforme a l’article 665 i el Codi de Justícia Militar, fins que es presenti”. En aquest cas hi veiem dos elements importants a l’hora d’eludir la participació a l’exèrcit: l’excusa per deures familiars (cuidar als pares) i la marxa a un país estranger, que no sols significa allunyar-se del problema, sinó també protegir-se de lleis externes a les espanyoles.

Expedient del soldat Jorge Vallés Fluixá[13]

L’objectiu d’aquest expedient judicial és jutjar al soldat Jorge Vallés Fluixá, de la Quota de Reemplaçament de Cuba de 1897, per falta de concentració, produïda el 15 de desembre de 1897. El jutge instructor va ser Jaime Soler Obrador, Segon Tinent d’aquell cos. Vallés pertanyia al Batalló de Caçadors número 8, havia nascut a Palma el 17 de desembre de 1878, tenia 19 anys en aquell moment, estava solter, no sabia ni llegir ni escriure, feia 1’59 m., treballava de picapedrer i no tenia antecedents penals.

Hi va haver dues declaracions: la del propi acusat i la de la seva padrina, Concepció Lladó, la qual, preguntada per la localització del seu nét, va dir que marxà en classe de voluntari a l’Exèrcit de Filipines i no recordava bé la data, però li semblava que seria als primers dies del mes d’abril de 1897. A més, va dir que la seva mare, Francisca Fluixá, era amb qui més relació íntima tenia l’acusat. El propi Vallés va declarar, el 6 de març de 1898, que va embarcar a Barcelona el 24 d’abril de 1897 al vapor Vila de Lusán, i que arribaren a l’arxipèlag filipí el 24 de maig. La causa de la seva decisió fou que es va assabentar d’una reial ordre publicada a places i carrers importants de Barcelona i Palma, en la qual s’exhortava a tots els “bons espanyols que volguessin prendre les armes per a defensar la integritat de la pàtria als districtes de Cuba i Filipines…” a marxar cap allà. De nou, veiem aquí la tàctica de lloar l’exèrcit, la pàtria i la causa per a formar una bona imatge als ulls del jutge instructor. L’acusat deia que ell ja havia estat a Filipines poc temps abans del conflicte relacionat amb la marxa a Cuba que el va portar al judici.

L’Auditoria de Guerra va sentenciar, a Palma el 16 de juny de 1898, que Jorge Vallés Fluixá era innocent del delicte de falta de concentració al destí al cos: “examinat aquest expedient i tenint en compte que el fet perseguit en ell per les circumstàncies exposades que en el mateix concorren no ha arribat a constituir la falta greu de deserció que es perseguia, l’Auditor entén que, conforme a lo previst a l’article 536 del Codi de Justícia Militar, es dicta el sobreseïment definitiu…”.

Expedient del soldat Miquel Bonnin Pomar[14]

Aquest expedient judicial es celebrà amb la meta de determinar la culpabilitat del soldat Miquel Bonnin Pomar, de la recluta voluntària del Regiment d’Infanteria Regional de Balears núm.1, pel delicte de falta d’embarcament a Cuba el 2 de setembre de 1896. El judici s’emmarca entre el 19 de setembre de 1896 i el 30 de maig de 1898, i el jutge instructor fou Juan Garau Muntaner, Primer Tinent del citat cos. Bonnin va néixer a Artà el 21 de gener de 1877, tenia 21 anys en aquell moment, treballava de llaurador, estava solter, sabia llegir i escriure, feia 1’55 m., i mai antes havia delinquit.

Declaracions del capità Vicente Nieto Caminio, el Segon Tinent Juan Vert i Sastre, i el cabo Antonio Ramis Gregorio: preguntats sobre quina conducta observava el soldat a la companyia, va dir que era bona conducta. A més, s’hi indica que sempre rebia tota l’atenció i bon tractament que li corresponia. Antonio Ramis va dir que creia que les assignacions que li corresponien al dia eren 57 cèntims més pa. Sobre la localització de l’acusat, els testimonis van afirmar que quan es va passar llista aquest estava present, i que el van veure format al pati del quarter amb altres companys, però no poden assegurar res sobre l’embarcament, perquè no es trobaven al port en aquell moment, sinó al quarter i a Sant Carles, respectivament.

L’Auditoria de Guerra de Balears va afirmar a la sentència judicial del 25 de maig de 1898 que el delicte pel qual s’acusava a Miquel Bonnin Pomar no fou consumat, i el cas es va resoldre amb sobreseïment per no ser els fets constitutius de delicte. No es va imposar cap pena a Bonnin. En una carta escrita a Palma el 15 de juliol de 1897, ja s’afirmava que “el mencionat individu (Miquel Bonnin) embarcà al vapor Puerto Rico amb destí a Cuba, en la qual serveix com a soldat al Batalló Expedicionari de Canàries, segons confirmació del cap del citat cos. En conseqüència…, no existeix falta alguna que perseguir, i es procedeix a donar per acabat aquest expedient…”.

Expedient del soldat Antonio Alorda Maloudra [15]

Aquest expedient analitza la suposada culpabilitat del soldat Antonio Alorda Maloudra, de la Quota de Reemplaçament de 1896, per haver faltat a la concentració del 20 de febrer de 1896 per a embarcar a Cuba. El jutge instructor va ser el Segon Tinent del Regiment d’Infanteria Regional de Balears núm.1, Francisco Díaz Contestí. Antonio Alorda va néixer a Binissalem el 19 d’agost de 1877, tenia quasi 21 anys en el moment del judici, sabia llegir i escriure, vivia a Sóller, feia 1’62 m., treballava com a fuster, i mai havia delinquit abans.

Declaració dels pares del recluta (Antoni Alorda i Catalina Maloudra): afirmaren que el seu fill estava avisat de la concentració, però també digueren que ells pensaven que s’hi havia presentat, negant tant saber el motiu de la falta com la ubicació del recluta.

El 21 de maig de 1898, l’Auditoria de Guerra va declarar culpable del delicte a Antonio Alorda Maloudra com a autor d’aquest. Però, de nou, no es va imposar cap pena i es va arxivar la causa, per rebel·lia de l’acusat. No es pot imposar una pena a algú que no se sap on està. Es va fer una diligència per a reclamar la seva captura, així com que se’l cridés a través del Butlletí Oficial de Balears i a la Gaceta de Madrid, per a que en el terme de 30 dies es presentés a declarar. A més, cal dir que a l’expedient s’hi fa referència de que es tenien notícies sobre l’arribada del recluta rebel a França, però no es sabia concretament on era i no se l’havia pogut localitzar, per això, fou declarat oficialment i definitivament en rebel·lia.

Expedient del soldat Juan Colomar Juan [16]

El soldat Juan Colomar Juan, de la Quota de Reemplaçament de 1897 a Cuba, fou jutjat per falta de concentració a files, i aquest expedient ho explica. El jutge instructor fou José García Sánchez, capità ajudant del 2n Batalló del Regiment d’Infanteria de Balears núm.1. Juan Colomar va néixer el 13 de febrer de 1878 a Sant Joan de Labritja, Eivissa. Tenia quasi 20 anys en el moment del judici, era solter, feia 1’59 m., no sabia ni llegir ni escriure, i mai abans havia delinquit.

L’Auditoria de Guerra va sentenciar el 29 de març de 1898 que l’acusat era culpable del delicte de deserció com a autor d’aquest. Tot i així, una altra vegada es va haver d’arxivar la causa per rebel·lia i absència del processat. Sobre aquesta absència, s’hi fa una explicació: Juan Colomar va desaparèixer del seu domicili i s’ignora la seva localització. El seu pare, Juan Colomar Costa, va declarar no saber on es trobava.

Conclusions

Els més pobres eren els més perjudicats. La formació i enviament de tropes per a combatre a Cuba va recaure sobretot sobre les classes socials més dèbils econòmicament, fet que va comportar dues formes d’emigració: la forçada (gent que marxava a l’estranger per escapar del conflicte) i la voluntària (gent que buscava noves oportunitats per tenir un ofici i guanyar diners).

Queda clara una cosa: totes les desercions que hi hagué (en aquest treball se n’exemplifiquen vuit) denoten el malestar que hi havia dins l’exèrcit per part de molts soldats. Alguns casos mostrats són de reclutes voluntaris (persones que s’afiliaven suposadament per voluntat pròpia, i no obligats), i tot i així, desertaren. Això ens pot indicar dues coses: la situació dolenta que es vivia, i d’altra banda, que s’ha d’anar en compte amb el significat de “voluntari”, perquè podria donar-se el cas que alguns estiguessin obligats socialment a fer-ho. De totes maneres, també cal dir que no totes les sentències demostraven la deserció de l’acusat, que aconseguia en algun cas defensar la seva innocència, ja que o bé si complia el seu deure militar, o es trobava en algun destacament de Canàries, o ja era a Cuba i hi havia hagut algun error en l’embarcament).

Els expedients judicials mostrats no només ajuden a entendre com podia ser la situació de l’exèrcit balear a Cuba per a que la gent volgués marxar, sinó també són una excusa per parlar dels distints cossos militars que es van formar i com eren internament aquests. A més, aquests expedients analitzats suposen exemples per entendre com era un expedient judicial militar en aquella època (quins procediments empraven, quina estructura seguien, quin tipus de declaracions hi havia (tant en tipus de preguntes com respostes)…). Veiem en moltes declaracions textuals que l’esquema de resposta era molt semblant. Això es podria deure a que molts optaven per la resposta fàcil per no entrar en problemes. Moltes respostes es feien pensant en la imatge que donaven, és a dir, es pot notar en els interrogats l’ànim de lloar l’exèrcit i fer veure d’alguna manera de que qui tenia el problema era el soldat que havia desertat. Hem d’entendre el context en que es troben aquestes declaracions per a entendre la mentalitat amb la qual s’afrontava un interrogatori militar, en el qual lliurar una resposta mal sonant no era convenient.

A més, eren declaracions que en moltes ocasions no ajudaven a clarificar els successos. Moltes persones afirmaven no saber res del que li demanaven, no tenir informació sobre la localització de l’acusat, ni tenir cap relació d’amistat amb ell. És perfectament creïble que sigui així, però és curiós que cap declarant dóna en cap moment una resposta que faci pensar que l’acusat va desertar (ningú diu que tal persona no va embarcar perquè no el va veure, sinó simplement diuen que no saben si va embarcar perquè ells no n’eren testimonis en aquell moment, o inclòs, alguns diuen que sí el van veure embarcar).

D’altra banda, cal dir que aquests processos judicials no eren processos “normals”, sinó que tot era molt estàndard, no hi havia massa investigació, i en ocasions, podia arribar a semblar que la decisió ja estava presa abans de concloure el cas. Els interrogatoris i l’estructura de l’expedient fan pensar que aquells judicis militars eren formalismes en moltes ocasions.

És destacable un petit detall que apareix a tots els expedients i que, sense tenir cap importància en el marc estudiat, indica com era la societat del moment i l’exèrcit espanyol a finals del segle XIX: a totes les fulles de filiació dels soldats, totes les caselles d’informació fetes a màquina (pares, edat, estatura, estat civil, característiques físiques…) tenien un espai buit per ser omplert a ma amb la informació pertinent, menys una, la de religió, en la qual directament s’escrivia a màquina les sigles “C.A.R.” (Catòlic Apostòlic Romà). El catolicisme era fonamental a l’Espanya d’aquella època, era la base sobre la que es construïa la societat, i era la religió oficial i única, per tant, no era acceptable indicar una altra opció espiritual, no estava permès.

---

[1] Antoni Marimon, “La contribució humana de les Illes Balears a les campanyes d’Ultramar de 1895-98”, Memòries de l’Acadèmia Mallorquina d’Estudis Genealògics, 9 (1999), pp.71-78.

Juan José Negreira, “Apuntes sobre la formación y envío de unidades militares a Cuba, a través de la que fuera Capitanía General de Baleares entre 1895 y 1898”, Estudios de Historia Social y Económica de América, 13 (1996), pp.459-477.

[2] Antoni Marimon, “La contribució humana…”, op.cit., pp.71-78.

[3] Hi havia un refrany que deia el següent: “Hijo quinto y sorteado, hijo muerto y no enterrado”.

[4] Juan José Negreira, “Apuntes sobre la formación…”, op.cit., pp.459-464.

[5] Juan José Negreira, “Apuntes sobre la formación…”, op.cit., pp.459-466.

[6] Arxiu Intermedi Militar de Balears, Causes judicials, caixa 2, expedient 36.

[7] Arxiu Intermedi Militar de Balears, Causes Judicials, caixa 6, expedient 99.

[8] Es va trigar molt en la resolució del cas (2 anys i 29 dies, concretament).

[9] Arxiu Intermedi Militar de Balears, Causes Judicials, caixa 6, expedient 85.

[10] En aquest procés judicial encara s’hi va tardar molt més (3 anys, 4 mesos i 11 dies).

[11] Arxiu Intermedi Militar de Balears, Causes Judicials, caixa 3, expedient 37.

[12] Si des de l’any 1898 feia setze anys que Seguí residia a França, portava allà des de 1882, quan tenia quatre anys.

[13] Arxiu Intermedi Militar de Balears, Causes Judicials, caixa 3, expedient 40.

[14] Arxiu Intermedi Militar de Balears, Causes Judicials, caixa 5, expedient 77.

[15] Arxiu Intermedi Militar de Balears, Causes Judicials, caixa 4, expedient 68.

[16] Arxiu Intermedi Militar de Balears, Causes Judicials, caixa 10, expedient 144.

• Twitter
• Instagram