Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, 4 de desembre de 1892 – Madrid, 20 de novembre de 1975). Militar i dictador feixista espanyol. Va ser cap d’estat des del final de la Guerra Civil espanyola fins a la seva mort.
Nascut a El Ferrol (A Coruña), i batejat Francisco Paulino Hermenegildo Teódulo, es va graduar a l’Acadèmia Militar de la ciutat de Toledo. A l’edat de 23 anys, per nomenament del rei Alfons XIII, es convertí en el comandant més jove en l’exèrcit espanyol, per la seua labor en la guerra del Marroc. Es convertí en general de brigada l’any 1926 per mèrits de guerra, el general més jove de tot Europa.
Durant la Segona República Espanyola, el 1933, amb el triomf de la CEDA, partit d’orientació conservadora, en les eleccions, és ascendit a general de divisió. El 1934, durant el període de govern radical-cedista, com a cap d’Estat Major, dirigí des del Ministeri de la Guerra, del qual era ministre Diego Hidalgo, les operacions per a reprimir la insurrecció obrera a les mines d’Astúries.
Destinat a Santa Cruz de Tenerife com a comandant general de les Canàries per el president Casares Quiroga, el 18 de juliol de 1936 participà activament en els preparatius per a la revolta militar contra el Govern legítim del Front Popular, junt amb altres militars com Queipo de Llano, José Sanjurjo, Emilio Mola i d’altres. En aquest moment comença la Guerra Civil espanyola. El detonant del cop d’Estat i l’excusa de l’inici va ser l’assassinat del polític Calvo Sotelo.
L’any 1937 fou nomenat a Burgos generalíssim de tots els exèrcits. Durant la guerra civil s’instauren les penes capitals sumarissimes sancionades pel mateix general i les denúncies anònimes es converteixen en la manera d’empresonar i liquidar greuges causats durant l’etapa republicana.
La guerra finalitza oficilament l’1 d’abril de 1939 a mans dels militar sublevats, i Franco es manté com a cap de l’Estat assegurant que ‘no hay ni vencedores ni vencidos’ en un discurs radiofònic. No fou així ja que milers de ciutadans van ser afusellats en la postguerra i centenars de milers de persones van haver d’exiliar-se, molts de per vida.
Dictadura (1939-1953): la postguerra
L’any 1940 Franco s’entrevistà amb Hitler a Hendaia, on li va transmetre que Espanya no estava capacitada en aquell moment per intervenir en la Segona Guerra Mundial quan tot just sortia d’una llarg enfrontament fratricida. De totes maneres, Franco va enviar ajuda a Hitler, la Divisió Blava. Quan els nazis perden la guerra, Franco prova de distanciar-se formalment de l’estètica nazi i el 1947, fa prohibir la salutació amb el braç alçat, salutació obligatòria de 1939 a 1947.
Dictadura (1953-1975): el desarrollismo
L’any 1953 Franco es va reunir amb el president dels Estats Units, Eisenhower i va concedir-li bases en territori espanyol (Rota, Morón de la frontera, Saragossa i Torrejón. Actualment només estan actives les dues primeres). A canvi, a partir de l’any 1959, Espanya va començar a rebre ajudes econòmiques.
L’única matèria d’infraestructures que va avançar durant la dictadura van ser els pantans. L’altra cara de la moneda va ser la falta de planificació de l’habitatge: construcció sense miraments al litoral i construcció d’edificis amb material deficient, que més endavant comportaria els efectes de l’aluminosi.
El 1969 designà per al títol de rei Joan Carles de Borbó, nét d’Alfons XIII i fill de Joan de Borbó i de Battenberg, hereu legítim de la Corona. El juny de 1973 creà el càrrec de president del govern, que recaigué en el seu màxim col·laborador Luis Carrero Blanco. La mort d’aquest en un atemptat, el desembre del mateix any, endurí el règim. Això provocà, el 1974, l’execució al garrot de l’anarquista Salvador Puig i Antich i un suposat polonès al qual anomenaren Heinz Chez. Ambdues execucions es feren el mateix dia, la primera a Barcelona i la segona a Tarragona. El setembre de 1975, dos mesos abans de la seva mort, el dictador féu afusellar uns membres d’ETA i del FRAP, cosa que mobilitzà una gran part de l’estranger i fins i tot del mateix Papa. Franco, segurament ja debilitat i proper a la mort, no va rectificar les condemnes.
Oficialment Franco morí el 20 de novembre de 1975 al palau del Pardo, però van desconnectar les màquines que el mantenien viu molt abans, a un quart de dotze de la nit del dia 19, segons apunten diverses fonts. Van passar moltes hores fins que es va comunicar oficialment que havia mort, endarrerint l’anunci al dia 20, el dia que feia 39 anys de la mort del falangista José Antonio Primo de Rivera.
Al cap de dos dies, Joan Carles de Borbó, assumí el càrrec de cap de l’Estat, jurant fidelitat als principis del règim.
Un dels seus lemes, inscrit en totes les monedes emeses, era: Caudillo de España por la Gracia de Dios.
Recentment (novembre de 2005), el Govern de la Generalitat de Catalunya, a proposta de l’historiador Josep Benet, s’ha compromés a redactar un informe d’acord amb les lleis de Dret internacional, que inclogui tots els assassinats de Franco, i permeti indemnitzar els familiars de les víctimes. Curiosament aquest és l’informe que ha redactat la Justícia Espanyola per acusar el dictador xilé Augusto Pinochet, mentre que en el cas de Franco, la Constitució Espanyola de 1978 ha fet el mateix paper que la Llei de Punt Final xilena, és a dir garantir la impunitat de tots els crims de guerra que segons la carta de les Nacions Unides, no prescriuen mai.
També el jutge de l’Audiència Nacional espanyola, Baltasar Garzón, considera que és necessari d’instituir una comissió de la veritat perquè s’investiguin els crims contra la humanitat comesos durant la dictadura franquista.
Enllaços d’interès
Franco amb els generals Mola i Cavalcanti (1-10-1936). Topham/CordonPress. | El eructo como forma de pensamiento ————————————————————————————————– |
Franco sota pal·li en catedral de Burgos (2-10-1961). Ullstein/CordonPress. |