L’entrevista es va fer dia 24 d’abril de 2024 de les 9 a les 12 per via telefònica.
Entrevistador: Pedro Javier Pérez
FITXA INICIAL
Nom i cognoms: Pere Sampol Mas
Lloc i data de naixement: Montuiri 16 setembre 1951
Estudis i formació: Enginyeria tècnica industrial amb especialitat electrònica industrial a Barcelona.
Militància política i sindical: comença el 1974 al PSAN a on va estar fins el 1976, al 1977 va començar al PSI que al desembre del 1977 es va transformar en el PSM. Soci de l’OCB.
- Com va ser la vostra infància?
Vaig tenir una infància de poble petit al pla de Mallorca, als anys cinquanta encara no hi havia televisió, els nins jugaven molt al carrer (amb bolles, baldufa, futbol). Vaig tenir una infància molt marcada per la salut perquè soc asmàtic, en una època en què encara no hi havia la solució dels aerosols, per això l’únic que podia fer era repòs, el que em va provocar l’afició a la lectura, era el refugi per un nin que no podia fer exercici físic. Record quan va haver-hi la primera televisió a un cafè del poble quan tenia 6/7 anys i anar amb la seva germana. - Com era l’entorn ideològic de la vostra família?
El meu pare venia d’una família de dretes, de fet ell havia estat afiliat a la falange el 1936 (amb divuit anys) influenciat per un germà major més activista de la falange, es va casar amb una de les quatre filles del batle de Montuïri, Joan Mas i Verd assassinat el 1936 (va ser un republicà molt significat perquè feia col·laboracions a revistes republicanes, va ser perseguit i amagat fins que el trobaren i l’assassinaren al setembre de son Pardo). Això va fer que a casa meva la política fos un tema tabú, com ho era a totes les famílies de Mallorca per la gran repressió.
El meu pare va ser una de les persones que va fer una evolució dins del franquisme, estava subscrit a “La Codorniz”, l’única revista crítica amb el franquisme. Als seixanta es va segrestar un exemplar (a la portada deia 25 años de paz y encía). Va ser un entorn més liberal. - Quina educació vareu rebre? Vareu anar a una escola pública o privada?
De petit fins a la primera comunió a ca ses monges, i als set anys al centre escolar que du el nom del meu padrí Joan Mas i Verd, i després vaig fer els primers anys de batxiller lliure (ens examinen a Ramon Llull), dos anys al CIDE a Palma i després a Barcelona a l’escola tècnica d’enginyeria industrial al carrer Urgell. - Com entrau en contacte amb l’antifranquisme? Quines influències teníeu? Quina ideologia teníeu? Rebíeu influències de l’estranger?
Com tots els infants de poble no vaig sentir parlar de política mai, record la primera consciència política que vaig tenir als 18 anys (em vaig adonar de què alguna cosa no anava bé), al poble varen fer un partit de futbol entre dues quintes, la del 51 i la del 52 i per fer un cartell al cartell major la tela de la pancarta era vermella, i per ordre del batle es va haver de retirar.
A partir dels 20 anys comences a fer preguntes i als 21 vaig anar a Barcelona hi vaig fer el primer curs de la carrera lliure mentre feia el servei militar, el fet de anar a Barcelona com la gran majoria va ser la presa de consciència política de que la llengua estava reprimida, que vivíem baix una dictadura terrible encara sanguinària, el trauma de les execucions del Txiki (darrer etarra), el cop d’estat de Pinochet, escoltar “Ràdio Pirenaica”. Barcelona va ser una escola política que ens va despertar políticament. Els EUA alliberadors de Hollywood varen començar a tenir una part obscura (derrotava democràcies per instaurar governs militars). - En l’àmbit cultural, quina importància va tenir la música i, en concret, la Nova Cançó catalana en la lluitaantifranquista?
Record que mai havia sentit en Llach i a un dels pisos que freqüentava vaig veure un cartell. Sobretot els diumenges d’horabaixa (eren tristos d’estudi) sentíem sa ràdio i música, o amb un cassette, sonaven Raimon, Víctor Jara (“Te Recuerdo Amanda”), Lluís Llach, Maria del Mar Bonet. Seguien els cantautors catalans. Va ser molt important per l’antifranquisme, en Raimon va fer un concert a la Sala Augusta i allò era realment un míting polític. No record si era al 76 a Montuïri ja hi havia l’OCB i una de les primeres activitats va ser un concert de Raimon a un descampat dels afores del poble. Els organitzadors no havien calculat que anirien més de 500 persones i finalment varen ser 3000 persones. Va ser per primera vegada a un poble amb més de 18 assassinats, el poble estava ple de banderes: senyeres, amb el castellet, banderes vermelles. I entre cançó i cançó “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Els concerts de Raimon i Llach eren de molt alta qualitat musical, però amb lletres reivindicatives que esquivaven la censura existent (amb frases amb segona intenció). - Recordau haver llegit Els mallorquins, de Josep Melià (1967)? Quin pes i influència ha tingut aquesta obra?
Va haver-hi dos llibres que m’impactaren, un als 17 anys (preuniversitari) “Treblinka” (camp extermini nazi) que em va despertar consciència, i després de més gran sobre els 21 o 22 anys “Els mallorquins” que em va fer prendre consciència nacional, era la primera vegada que sentíem que Mallorca era una nació que formava part d’altres nacions, que motivava la política. - Hi havia molta por dins la lluita antifranquista? Quin era el sentiment d’ànim en aquell moment?
Sí que hi havia por perquè hi havia hagut les darreres penes de mort, sabíem que quan agafaven un pres polític com a mínim se n’anava amb una pallissa com a mal menor, però havien perdut en certa manera sa por. És una sensació estranya, al final del franquisme en el 74/75 i fins a les primeres eleccions del 77 va haver-hi una presa de consciència col·lectiva i una pèrdua de por de manifestar-se contra el règim i sobretot organitzar activitats, xerrades per xerrar de democràcia, de franquisme, de llengua i de tot allò que encara estava prohibit pel règim, en molts aspectes avui hi ha més por que al postfranquisme. L’actual és diferent però en determinats temes pareix que estan prohibits i que són tabús, al contrari a aquella època els franquistes estaven acomplexats, els pocs que quedaven estaven empegueïts i ningú reconeixia ser franquista. I ara dins de l’extrema dreta hi ha un orgull que es manifesta a estaments judicials, polítics., militars i mediàtics i que ressorgeix amb moltíssima de força. Hi ha un punt d’inflexió des del 77 amb les primeres eleccions fins a les actuals al 94 quan Aznar guanya amb majoria absoluta, per formar una majoria necessitava els vots de CiU el pacte de Majestic en el que Pujol humilia a Aznar fent-lo anar a firmar a Barcelona. En el 94 les segones eleccions que guanya el PP amb majoria absoluta: “ahora sin complejos” Aznar exhorta a la dreta a mostrar la seva ideologia sense complexos, la dreta va treure la vertadera naturalesa que ha tingut sempre, la de VOX. Aznar va fundar la FAEZ que aprova un document anomenat “Liberalismo económico y unidad nacional”. És quan a més de teoritzar sobre el model econòmic ultraliberal va fer unes propostes de recobrar el sentiment patriòtic espanyol com que el Real Madrid ha de ser el partit de referència d’Espanya, i s’havia de fomentar l’emigració cap a les zones de segona llengua. I ficar persones influents en tots els àmbits. A partir d’aquí la dreta espanyola va començar a articular tot un programa polític dins tots els àmbits per promocionar el centralisme, l’aniquilació de la pluralitat lingüística i cultural i afavorir les grans empreses econòmiques. En molts d’aspectes el PSOE ha abraçat algunes d’aquestes polítiques. - Quins creieu que són les claus de la desfeta de la dictadura? Quin paper hi va jugar la societat civil?
El capitalisme necessitava obrir fronteres, el mercat comú dins de la Unió Europea neix com a una unió de mercats per suprimir aranzels afavorir la circulació de persones i mercaderies que afavoria sobretot a les multinacionals i a les empreses anglosaxones que tenien un gran mercat potencial a Europa, en el context d’una Europa de valors democràtics i lliure de circulació de persones… També l’oposició molt embrionària i poc articulada, però que es va fer molt present al carrer, començar a haver un anhel de recuperar llibertats, comença a haver-hi turisme, jo record la Mallorca fosca i tancada dins ells mateixos que rep un xoc (dos mons molt diferents). Aquí és sobretot quan guiats pels nord-americans es fa aquesta transició. Quan Franco mor això havia de caure pel seu propi pes, però el sistema es blinda, es parla de què quan hi havia la comissió redactora del projecte de constitució a una sala contigua hi havia militars que supervisaren la constitució, l’article 2 diu que l’exèrcit és el garant de la unitat de la pàtria, o l’article que prohibeix la federació de comunitats autònomes, el missatge era que el més important era la unitat de la pàtria. Després el sistema judicial, el que era el tribunal d’ordre públic (TOP) va passar a ser el Tribunal Suprem (que ara tornen a actuar com ells realment volem). En Suárez havia estat a les corts franquistes i en Felipe González abans de ser elegit com a secretari General del PSOE va passar pels EUA a on li posaren les condicions. - Comrecordau l’execució de Salvador Puig Antich? Què va significar allò?
Record anar a una manifestació a la plaça de Sant Jaume a on va haver detinguts i la policia va disparar a l’aire. Va ser molt traumàtic per la gent jove i el món estudiantil. A algunes facultats es varen perdre cursos per les vagues. Per una part ja ens sentíem amb coratge per sortir al carrer o anar a actes sense autorització governamental, però a la vegada sabíem que ens la jugàvem (si t’agafaven o et tancaven o com a poc una pallissa). Va ser la “puntilla” del final del franquisme. En Fraga va espenyar la imatge d’una dictadura amable i blana que feia passos per avançar cap a l’Europa democràtica, es va veure que el franquisme havia estat una dictadura sanguinària i que això encara existia. Aquesta imatge va sortir a la imatge pública, i això va precipitar un poc el passarà a una democràcia formal. - Com recordau la mort de Franco? Quina expectativa teníeu per al futur democràtic d’Espanya en aquell moment?
Record que era un 20 de novembre, feia dos mesos que m’havia casat amb la seva dona i ens despertaven amb la ràdio. Em va reunir amb la colla de sempre, va ser un dia feliç. Esperàvem la legalització dels partits polítics, les primeres eleccions democràtiques, especialment les municipals i vàrem intensificar l’activisme polític. Des del novembre del 75 a les eleccions del juny del 77 el carrer jo era nostre, en aquell temps l’OCB cada cap de setmana feia alguna activitat. Record estar a una mesa electoral al 77 i quan ja no hi havia ningú per votar vaig xerrar amb el cap de la guàrdia civil que em va dir: “yo algunas noches a la OCB le hubiese puesto una bomba” s’havien de reprimir per no reprimir. - Com recordau els orígens del vostre partit polític?
En primer lloc, el PSAN, en aquell moment ja començava a tenir la idea dels Països Catalans, per una part de l’OCB era una escola de democràcia. Em vaig afiliar al 74 al PSAN (Toni Serra cap a Mallorca), que tenia dues cèdules amb 9 o 10 persones cada una. No hi havia molta cosa més (anarquistes…), però PSOE fins a les eleccions del 77. El PCE també era una organització activa i mantenia una estructura, però arriben les primeres eleccions al juny del 77 amb el PSAN ja dissolt i començam a donar suport a la candidatura del PSI (Sebastià Serra i Tarabini) i a nivell estatal la “Unitat Socialista” encapçalada per en Tierno Galván, pareixia que havia de ser la candidatura majoritària dins de l’esquerra perquè tenia tots els partits socialistes de l’estat a excepció del PSOE. Era una força potent, però només va tenir el 5,6%, a partir d’aquí es va iniciar una fegotització de tots aquests partits socialistes per part del PSOE. Únicament resisteixen el PSM de Mallorca i el de Menorca, el Partit Andalusista, el Partit Socialista de Galícia embrió del BNG i la Chunta aragonesista Passades les eleccions del 77 sorgeix l’operació del PSOE d’integrar tots aquests partits, dins del PSI, Paco Obrador, Tarabini i una sèrie de sindicalistes varen promoure l’entrada del PSI al PSOE, però va haver-hi una reacció sobretot al Pla, varen fer una reunió al santuari de Gràcia a on es va decidir fer un congrés a on es plantejaria no entrar en el PSOE i fer un partir d’àmbit federal a nivell d’illes, així que es va constituir el Partit Socialista de Mallorca, amb relació amb el de Menorca. I vàrem començar a preparar les eleccions del 79, va quedar sobretot la gent que tenia més consciència nacional. - Recordau la trobada de Cura de gener de 1976? Què va significar aquella trobada?
Sí, vaig assistir i vaig participar en algunes de les reunions. El PSI tenia un local al Carrer Mari i era com una associació: “Promocions Socials Illenques”. Va haver-hi una bona presència de gent i es va proposar a tots els partits perquè les propostes fossin la base de l’Estatut d’Autonomia que es començava a redactar. - Com recordau la qüestió autonòmica abans de la Constitució? Quin paper hi van jugar els partits polítics d’esquerra i de dreta? Com recordau el Pacte Autonòmic de 1977?
“Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” als concerts. Durant la Segona República ja hi havia hagut un intent, amb això hi havia un consens. Record la gran manifestació el 1977 quan Llompart va fer la famosa proclama pel català, en la que ja participaren tots els partits polítics a excepció de l’Aliança Popular de Fraga. Havia un consens molt majoritari a favor de redactar un Estatut d’Autonomia i la constitució preveia dues vies: la 151 (amb més categoria perquè requeria que l’Estatut d’Autonomia fos refrendat a un referèndum per la població de cada comunitat) i el 148 en el que els parlaments autonòmics aprovaven l’estatut per les corts generals i no necessitaven referèndum. Aquí es varen establir dues vies cap a l’autonomia la d’alta categoria com la de Catalunya o el País Basc i les altres el menor. Fins i tot la UCD estava a favor d’anar pel 151, i per això la UCD d’aquí va haver de renunciar com el PSOE perquè els hi varen dir de Madrid. Es producte del cop d’estat de Tejero perquè els poders fàctics pensaven que les autonomies les fugien de les mans. Quan en tejero encara es dins el congrés hi ha una reunió en la que es prenen uns acords que mai s’han divulgat, però a partir d’aquest cop d’estat una de les primeres lleis es la LOAPA “Ley orgánica del proceso autonómico” que va tenir dues conseqüències: que tots els aspirants a autonomia fossin pel 151 passaren al 148 i una retallada competencial. - Vàreu votar en el referèndum sobre la Constitució? Vàreu promoure el sí, el no o l’abstenció? Per què? Què ha significat la Constitució a nivell democràtic i a nivell identitari?
Vàrem votar abstenció perquè es passava una democràcia formal i es legalitzaven els partits però no podíem consentir l’exèrcit com a garant de la unitat d’Espanya i la prohibició de la federació de comunitats autònomes. Hi ha una primera etapa en la qual el tribunal constitucional fallava a favor de les llibertats, tenia una lectura progressista i liberal de la constitució, però sense que hi hagués un tall definitiu, a partir del 94 va haver-hi una involució amb les sentències del tribunal constitucional. En el senat hi havia una autocensura d’invocar la constitució per reprimir qualsevol reivindicació, jo deia que la constitució no és un instrument de llibertats és una destral inquisitorial per reprimir demandes de llibertat. - Com recordau la implantació de la llengua catalana als àmbits públics i a l’escola? Va tenir moltes dificultats?
La societat civil sempre ha anat per davant dels poders polítics, a finals dels anys 70, principis del 80 ja surten les primeres escoles mallorquines com Mata de Jonc amb claustres de professors conscienciats, i pares que també volien una educació progressista i en català per als seus fills.
També hi ha una circumstància política amb el primer govern autonòmic d’en Gabriel Cañellas que no tenia majoria absoluta i això va ser que s’aprovés la llei de normalització lingüística. Prèviament, es definia el català com a llengua pròpia de les Illes Balears, donant-li una certa preeminència. Hi havia un consens entre dreta i esquerra (potser forçat). El decret de mínims és molt important perquè establia que a l’educació havia d’haver-hi un mínim d’un 50% en català i què la llengua de les administracions públiques és el català. - Recordau el debat que es va produir entorn de la unitat del català i el gonellisme?
És tema residual de quatre nostàlgics. En Canyelles i el PP els contentava fent al·lusió a les modalitats lingüístiques de Mallorca, Menorca, però a la pràctica no qüestionaven la unitat de la llengua. - Quina valoració podeu fer de la Transició en l’àmbit econòmic? Hi hagué crisi? Quin impacte tenia el desenvolupament de l’economia turística?
En temps del franquisme amb en Fraga com a ministre des de l’estat es va promoure el turisme de masses. Per tant, ja neix en temps del franquisme. Aquí a Mallorca hi havia hagut una concepció del turisme promogut pels primers fundadors del turisme a Mallorca: idea de turisme cultural, respectuós amb el territori. Des de l’estat el turisme havia estat una explotació minera. Especialment a la dreta hi ha hagut una concepció ultraliberal del turisme, molt permissiu i al servei de les grans cadenes hoteleres.
Al 99 es va aprovar la desclassificació de més de 100 d’urbanitzacions, però entra la dreta i els torna a classificar. A principis dels noranta Balears era la comunitat amb renta per càpita més alta de l’estat espanyol i una de les més altes d’Europa, i ara està per sota de la mitjana espanyola. Curiosament en les dues comunitats a on més ha retrocedit és Balears i Canàries, les dues més especialitzades en turisme. És una extracció de recursos fiscals, a més el turisme paga a diferència de la indústria uns salaris més baixos. Les rendes més altes a on hi ha més indústria i independència fiscal com Navarra. - Creieu que la dreta dels 70s i 80s estava molt o poc lligada amb el franquisme?
Amb excepcions, però sempre ha estat nostàlgica del franquisme, i considera als d’esquerra uns ocupadors quan guanyem. - Quina crítica o autocrítica podeu fer del vostre partit/ideologia durant el tardofranquisme i la Transició?
Tot és millorable, a lo millor s’han pres decisions que no han sortit tot lo bé que s’esperava, però sí que vàrem ser un partit molt democràtic i avalats per la militància (molt activa i entusiasta). Si té aval democràtic, no es pot considerar una equivocació. - Quina valoració, en poques paraules, podeu fer de la Transició?
Una transició inevitable i enganyosa. - Quins personatges concrets destacaríeu del tardofranquisme i la transició a les Illes Balears?
Destacaria els seus mestres polítics: Sebastià Serra, Damià Pons, Mateu Morro… també en Joan Francesc López Casesnoves, Ramon Orfila i en Joan Mayol. Sense aquestes figures aquell PSI transformat en el PSM no sé si existiria, són els grans homes que ha donat la nostra terra, gràcies a aquesta gent i els milers de militants anònims que fan feina per la llengua i la cultura avui les Balears no serien distintes d’una província castellana, encara hi ha resistència
