L’entrevista es va dur a terme a l’edifici Ramon Llull de la Universitat de les Illes Balears dia 26 de març del 2024 de 14 a 16:40. Es va fer un enregistrament d’àudio.
Entrevistador: Pedro Javier Pérez
FITXA PERSONAL
- Nom i cognoms: Sebastià Serra Busquets
- Lloc i data de naixement: 20 març 1950 al Pla de Sant Jordi
- Estudis i formació: Llicenciat en Filosofia i lletres, en l’especialitat d’Història i Geografia. Doctor en Història.
- Militància política i sindical: sindical al STEI i política com a un dels fundadors del PSI que es convertiria en PSM. També va col·laborar amb el Partit Comunista (sobretot en el sector de l’educació).
ORÍGENS
- Com va ser la vostra infància? Com era l’entorn ideològic de la vostra família?
Vaig ser un al·lot de família pagesa a un hort del Pla de Sant Jordi. La meva família no va estar a cap organització, però si que varen viure la postguerra. Quan vaig començar en política no vaig tenir dificultats, però si varen tenir un poc de por perquè la dictadura va ser molt dura.
- Quina educació vàreu rebre?
Vaig estudiar a les monges de can Ferriol, també a l’escola Ferrovial i al Lluís Vives (com a col·legi nou i modern). Vaig fer dos anys del batxiller lliure, primer anaves a escola i després t’examinaves com a lliure. Vaig acabar el batxiller al Ramon Llull, i després vaig començar a la Universitat de Navarra el 1967 perquè varen fer una campanya molt forta i en aquell moment les universitats de Barcelona estaven tancades, i les de Valencià i Madrid també.
Aquella no tenia aturades constants i en aquell moment per motius familiars no em podia permetre repetir curs.
EL TARDOFRANQUISME
- Com entrareu en contacte amb l’antifranquisme? Quines influències teníeu? Quina ideologia teníeu? Rebíeu influències de l’estranger?
Vaig entrar en contacte a la Universitat de Navarra, vaig participar en temes ciutadans, manifestacions i reunions, vaig fer escola d’adults gratuïta per a gent treballadora. Després a la universitat em vaig ficar als sectors estudiantils d’esquerres i nacionalista que em varen fer delegat de curs. No vaig rebre moltes influències de l’estranger, encara que si alguna lectura i filosofies.
- En l’àmbit cultural, quina importància va tenir la música i, en concret, la Nova Cançó catalana en la lluita antifranquista?
Quan arrib a Mallorca al 72 em vaig fer soci de l’OCB i al 73 vaig entrar al moviment d’instituts, i aquest va ser un context perfecte. Vaig promoure recitats de Lluís Llach, Raimon. Va haver-hi molta mobilització, perquè per exemple a Montuïri es va segar un terreny perquè hi hagués espai per la gent, també a altres indrets com la sala augusta de Palma. L’OCB va tenir un paper bàsic i fonamental.
- Recordau haver llegit Els mallorquins, de Josep Melià (1967)? Quin pes i influència ha tingut aquesta obra?
Me vaig trobar la dualitat de Els mallorquins i La nació els mallorquins dues obres amb matisos. Crec que es varen desvetllar consciències i va obrir portes d’anàlisis, perquè el que hi havia habitualment d’història era molt narratiu no tocant la contemporaneïtat i enllaçant poc amb el temps present. Són dues obres de referència que no han entrat en el món educatiu, només en el sector de professionals i professors. Ni arribà mai al nivell de popularitat de les rondalles o el “teatre regional”, tenia un àmbit de públic més reduït. Va iniciar un tipus de programa progressista i mallorquinista, Melià va obrir un camí.
- Hi havia molta por dins la lluita antifranquista? Quin era el sentiment d’ànim en aquell moment?
Al 73, 74 i 75 sí que hi havia por i precaució, a la clandestinitat s’usaven noms falsos, es feien cites de petits grups, per passar propaganda i octavetes es feia sempre amb cautela. A partir de 1974 l’OCB va organitzar una trobada a Porreres de cultura mallorquina que dura dos dies i mig i que concentra a molta gent. Es va fer sense por, però va acabar malament, a jo mateix m’interrogaren i m’hi posaren una multa de 25000 pestes, que en aquell moment era molt.
El detonant va ser que el darrer dia uns amics varen dur a na Júlia Ramon que va fer un recital dedicant cançons a nen Puig Antich. Sembla que gent de Porreres ho va comentar i va anar la Guàrdia Civil, s’havien repartit papers, però no varen trobar molta cosa i varen decidir interrogar a qui ho havia organitzat, és a dir, jo mateix. Em varen pagar la multa solidàriament i després li varen condonar en democràcia. Hi havia una por i temor important, perquè la repressió era molt dura per en Carlos de Meer.
- Quins creieu que són les claus de la desfeta de la dictadura? Quin paper hi va jugar la societat civil?
El sindicalisme de l’hoteleria a Mallorca, la vaga del 74 i la negociació, l’assemblea d’atur, la UGT que es va anar articulant, la creació de la Unió de pagesos al 74 que va aglutinar a molts col·lectius obrers i populars que entren en política. El règim franquista era apoliticista, sa gent tenia por.
També sorgiren organitzacions veïnals que substituïren unes associacions familiars anteriors del règim, varen permetre pegar el gran vot de. Tot això s’ajuntà a la societat civil i l’OCB que comença a crear associacions a pobles, associació de joves. Els col·legis professionals de professorat, actors i llicenciats, un petit col·lectiu de metges, advocats, de gent que ja es defineix com a demòcrates i democratitzen les juntes directives de les associacions professionals. Encara hi havia molt per treballar perquè hi havia col·lectius que evolucionaven molt aviat. La creació del GOB al 74 que va anar evolucionant, les escoles d’estiu que també formaven ideològicament.
Va haver-hi un contrapès, la força del “movimiento” (molta a Mallorca) però va anar desapareixent per decret. La CAEP confederació empresarial encara existent i omnipotent, també tenia demòcrates, la PIME (amb gent més progressista). L’apoliticisme és el pitjor contrapès fomentat pel règim. Era difícil fer campanyes a pobles, havia molt poca gent.
- Com recordau l’execució de Salvador Puig Antich? Què va significar allò?
Va ser una bestiesa un dels darrers cops ferotges de la dictadura. Com totes les dictadures al final. Anava per organitzats poc ortodoxes, va viure el judici de burgos que va mobilitzar molt a la universitat, va ser una de les aparents derrotes del franquisme més dur. El que és trist és que no es pogués frenar des del moviment solidari.
- Com recordau la mort de Franco? Quina expectativa teníeu per al futur democràtic d’Espanya en aquell moment?
La mort d’en Carrero Blanco va ser sorprenent, vaig quedar col·lapsat. Ho record amb angoixa, ja veia a l’exèrcit en el carrer. Va ser una mort, la d’en Franco esperada, va estar molt de temps malalt. L’estat, govern civil, diputació provincial amb les forces de l’ordre i l’extrema dreta estaven organitzades. En aquell moment es feia tot amb incertesa. El fet de Vitòria va commocionar.
Ja hi havia la llavor de crear la universitat de les illes, s’havia de desenvolupar l’activisme i eixamplar els principis d’amnistia i autonomisme. La meva gran il·lusió era l’amnistia, imperiosa. Encara no s’ha aconseguit canviar els aparells de l’estat des de la justícia, l’exèrcit, etc.
- Recordau l’experiència del col·lectiu Tramuntana? Quin paper va jugar a partir de 1974 en l’antifranquisme?
El Col·lectiu Tramuntana va ser una taula en la qual es reunien a Can Tàpara i es coneixen representants de diferents col·lectius demòcrates, encara que ja hi havia gent del que seria la dreta democràtica. Es començaren a fer articles de premsa i ja parlaven de què mort Franco s’entrava a configurar un estat de dret, va ser una de les primeres iniciatives unitàries sense que fos unificació de carrer ni connexió amb moviments socials ni col·lectius associatius. Es va veure sobrepassat per la mesa i la Junta Democràtica.
- Recordau la Junta Democràtica de 1974? Quin paper va jugar en l’antifranquisme?
Al 74 la Junta Democràtica va ser una concentració crucial a Lluc per les llibertats, amnisties i l’Estatut d’Autonomia. S’havia repartit propaganda i va comparèixer la Guàrdia Civil de paisà i en detingueren 14, els dugueren a sa presó d’Inca, el jutge ens va fer una sessió a la sala en la qual la Guàrdia Civil els acusava i ells es defensaven i finalment el jutge els va posar en llibertat pendent de tramitar pel tribunal d’ordre públic que equivalia a uns set anys de presó. Va ser un interrogatori en el qual no me peguen, però si m’intimiden. Al 76 va tenir lloc l’Assemblea Democràtica de Mallorca, s’havia d’haver creat abans i hagués fet més unió que la junta democràtica, era més oberta amb més grups i col·lectius tot i que l’anomenada dreta democràtica no va formar-ne part mai.
LA TRANSICIÓ (1976 – 1983)
- Quina era la relació del Comitè d’Illes del PCE amb la direcció estatal del partit? Quin pes va jugar la qüestió identitària, nacional i lingüística dins el PCE balear?
Respecte a la relació entre el Comitè d’Illes del PCE amb la direcció estatal jo no sé res. Vaig deixar de col·laborar per tot això, li vaig comentar a nen Pep Valero. Es va circumscriure el tema nacionalista a Catalunya via PSUC i algun col·lectiu gallec, però no va arribar ni a Euskadi. El seu programa parlava d’estat d’autonomia, també de federalisme, però feia molt poques referències i estretes.
- Quina era la relació entre el PSOE i la resta de partits socialistes i socialdemòcrates no nacionalistes (PSP, PSB…)? Quines diferències ideològiques hi havia?
El PSOE va tenir el seu tema central acabar amb el seu socialisme històric i passar a la socialdemocràcia seguint l’exemple alemany. Poc feia amb els temes d’aquí. Era un partit molt estatal. A “Mallorca Socialista” (revista del PSI) es fa una crítica ferotge a la socialdemocràcia. El PSOE va dir que era federalista i que volien una república federal, però va quedar en segon terme.
- Quina era la relació entre el PSI/PSM i la resta de partits nacionalistes (PSAN, MAN, ANAM, GASI, PNM…)?
El MAN va ser de curta durada, el PSAN de gran trajectòria, pel PSI era de discurs molt coincident, però a la part pràctica de militància o de feina no hi havia. EL PSI no plantejava Països Catalans, però no deia res en contra, cosa que no passava amb el PSAN d’Unió Amb els altres hi havia diferències molt denses amb el tema econòmic i social.
- Recordau la trobada de Cura de gener de 1976? Què va significar aquella trobada?
Era molt innovador, era la primera trobada d’instàncies unitàries dels PPCC, amb assemblees de Catalunya. Va ser molt interessant. A tots tres territoris hi havia moltes coses per fer, Catalunya, País Valencià i Balears. Varen veure la necessitat de crear un partir el PSI.
- Recordau l’experiència de l’Assemblea Democràtica de Mallorca? Quina reflexió us mereix? Quin paper històric va jugar? Hi va haver moltes dificultats?
Hi va haver una Assemblea democràtica a cada illa, va costar pels organismes unitaris el, però es va veure la necessitat de crear-la. Inicia un curs no tan sucursalista de fer política, creava bases més àmplies de representativitat. Va néixer una iniciativa important del pacte autonòmic, compromís dels representants de les organitzacions democràtiques que es presentaven a les eleccions perquè s’aconseguís el màxim d’autogovern quan hi hagués constitució, firmaren tots menys l’extrema dreta i Aliança Popular, però sí que el firmà Matutes. Va néixer de l’experiència de l’Assemblea Democràtica, que sí que va activar estudis i participar amb els projectes d’estatuts que es varen anar fent que configuraren un ambient preautonòmic.
- Com recordau les primeres eleccions, de juny de 1977? Quines expectatives teníeu? Com explicau els resultats a Espanya? I a les Illes Balears?
A les eleccions de 1977 es va fer molta campanya, hi va haver més o menys recursos. El PCE va fer música. També recorda l’intent de tots els grups de controlar que no hi hagués grans fraus i diu que en part es va assolir. El resultat a les Balears denota una gran capacitat d’organització d’UCD. Va obtenir sectors de professionals d’alt standing i no mostrar l’aristocràcia la voluntat de canvi d’una part de la societat (obertura i canvi). El PSOE un resultat molt important sobretot a hoteleria. Pel que fa a Espanya la victòria esplendorosa d’UCD amb un reciclatge ràpid i potent. Força empresarial i de professionals.
- Vàreu votar en el referèndum sobre la Constitució? Vàreu promoure el sí, el no o l’abstenció? Per què? Què ha significat la Constitució a nivell democràtic i a nivell identitari?
Em vaig abstenir a la constitució perquè veien el paper de l’exèrcit que no els agradava, l’estat referent a l’estat autonòmic i el tema judicial, veien encara els aparells de l’estat. Una bona constitució en drets socials i llibertat d’expressió.
- Com recordau la implantació de la llengua catalana als àmbits públics i a l’escola? Va tenir moltes dificultats?
El 1979 quan s’ha constituït el Consell de Mallorca i el General interinsular el president Alberti d’UCD em va cridar a mi i a Majoral, on ens va mostrar un decret del bilingüisme, que en realitat no era això, només poder ensenyar assignatures en català a l’escola. Va ser més o manco el que va sortir a l’estatut del 1983, pensaren que ja era una passa i un inici.
- Recordau el debat que es va produir entorn de la cooficialitat o l’oficialitat única de la llengua catalana?
Prèviament a l’estatut del 1983 hi va haver el debat quan el 1975 es va fer un debat sobre la cooficialitat de la llengua per l’OCB i un col·lectiu que va reivindicar l’oficialitat i no la cooficialitat perquè pensaven que es mantindria la situació de sempre. La preocupació màxima era i és el sistema educatiu i el sistema de comunicació i la integració de la immigració (encara que tot va relacionat). Biel Bibiloni va defensar l’oficialitat i n’Aina Moll directora general de política lingüística de Pujol, la de cooficialitat.
- Recordau el debat que es va produir entorn de la unitat del català i el gonellisme?
Referent al gonellisme dir que hi ha gent que amb bona fe ha dit que s’ha de defensar el nostre (manca de formació i informació, hàbits), però hi ha gent que ho fa ideològicament amb altres objectius, secessionisme lingüístic per no tenir contagi ni relació amb res de terres de Països Catalans. Amb sectors d’elit social i darrere d’ells s’amaga l’espanyolisme. S’ha fet molta demagògia per part d’aquests col·lectius.
- Quin paper jugà l’Obra Cultural Balear en la difusió de la llengua, la cultura i la identitat pròpia? Quins actes concrets podeu recordar que definissin aquells anys?
L’OCB ha estat fonamental en tots els nivells, amb publicacions locals, emissores. Ha fet que la llengua es mantingui i propicií activitats. L’evolució: era minoritària a un principi només d’elits, però a partir dels anys setanta va anar creixent, als noranta es va aturar un poc i ara torna a tenir un bon moment, com també el va tenir amb el govern de Bauçà, més socis, més activitats i més delegacions.
- Quin paper històric tingué el Congrés de Cultura Catalana (1975-1977)?
El sector que va mobilitzar molt va ser el Congrés de cultura catalana que va omplir la plaça major, va fer la crida per la manifestació per aconseguir una autonomia, a la que varen participar segons les estadístiques del moment 25000 persones. Es va omplir en definitiva Palma. Va ser qui convoca les organitzacions per dur a terme la diada per l’autonomia de 1977. Va néixer tard al 76, ja pensàvem en les eleccions de 1977.
- Quina valoració podeu fer de la Transició en l’àmbit econòmic? Hi hagué crisi? Quin impacte tenia el desenvolupament de l’economia turística?
Un tancament gros als anys seixanta passant d’emigració a immigració, de sector secundari a terciari, de manera ràpida. A partir dels anys seixanta finals la societat de consum va augmentant sense oblidar-nos de què la gent havia passat anys de fam. Tenim una evolució en molts de sentits, però la crisi de 1973 la col·lapsa i frena, va ser molt important. Hi ha hagut un canvi de model molt fort.
- Com recordau el cop d’Estat del 23F? Què va suposar allò per a la concreció del procés democràtic i autonòmic?
Encara vivia a ca meva amb el meu pare i ma mare, ho vaig sentir per la ràdio i vaig anar cap a la seu “del temple” del PSM, amb rapidesa vàrem procurar que els arxius de simpatitzants desapareguessin per protegir a la gent. Aparcarem davant els quarters de la carretera de Valldemossa per veure quin moviment de tropes hi havia, i si l’exèrcit sortia al carrer, quan vam veure que arribaren molts de cotxes ens vàrem espantar, teníem una perspectiva negra. Vaig anar a Ràdio Popular i vaig anar a veure quines notícies tenien i eren totes de por i de què pareixia que es repetiria el del 1936. Vaig cridar a Jacinto Ballester, governador civil, qui em va dir que s’aturaria i que no aniria endavant, però que me n’anés a ca meva, no sortíssim als carrers, vàrem fer cas tots esperant que el Rei digués qualque cosa, però el primer va ser en Pujol.
Va ser un cop molt fort per l’autonomia, es va frenar el procés. El tribunal constitucional va acceptar un recurs de convergència i es va retallar menys del que feien comptes, però varen retallar igual, és una de les causes que la nostra autonomia no fos millor del que finalment va arribar a ser.
- Com valoreu l’Estatut d’Autonomia de 1983? Podien les Illes Balears accedir a un nivell major d’autonomia?
Una pena que l’estatut és magre, no parteix de nacionalitat històrica, la part de dret foral que s’havia perdut pels Decrets de Nova planta fora, el model econòmic no té una força dins l’estatut, el finançament negatiu. Havia fórmules de què el finançament fos millor, que hem tingut un abandonament per part de l’Estat, amb un poc de tractament de colònia. No se’ns compensa el que donam a l’Estat.
Va ser un procés molt lent pel que fa a les competències, molt controlades. En educació i sanitat no de primeres, ni sectors de comunicació. Amb el 2007 es va arribar a certes millores i més competències. Encara tenim molt de marge de millora.
REFLEXIONS FINALS
- Creieu que la dreta dels 70s i 80s estava molt o poc lligada amb el franquisme?
Hi havia moltes dretes, havia una indubtablement lligada al franquisme, però també hi havia una que va evolucionar, dins d’aquesta hi haurà gent que es farà dreta liberal clàssica europea. Sí què hi havia un sector franquista.
- Quina critica o autocrítica podeu fer del vostre partit/ideologia durant el tardofranquisme i la Transició?
Va haver-hi moments en els quals no es va tenir la capacitat d’analitzar totes les realitats i fer un moviment molt més ampli. A vegades varen fer falta estudis tècnics per a presentar alternatives. També que a determinats moments la formació ideològica no anava al ritme que tocava. No faig autocrítica de l’activisme, es va arribar fins a on es va poder.
- Quina valoració, en poques paraules, podeu fer de la Transició?
Ombres i llums, possibilitats, però també coses que han quedat amb reformes tardanes i tímides i aparells de l’estat heretats del franquisme i que no s’han reformat en profunditat.
- Quins personatges concrets destacaríeu del tardofranquisme i la transició a les Illes Balears?
Tarabini, Paco Obrador, Francesc Albertí, Demetrio Peña, Climent Garau, Teodor Úbeda, Catalina Moragues, Miquel Rosselló, Lila Thomàs, Lluís Pinya, Toni Alemany, Gabriel Cañellas, Pere Serra, Paulí Buchens, Francisca Bosch, Ferran Gomila, Celestí Alomar, Félix Pons, Emilio Alonso, Jaume Obrador, Josep Meliá, Tomeu Barceló, Bartomeu Bennàssar, Rafel Oliver, Pere Bosch, Faust Frau, Francesc Moll, Miquel Rayó, Jaume Albertí, Bernat Castell, Joana Nicolau, Pere Nicolau, Jesús Pérez, Antoni Garcias, Joan Bestard, Joan Bauzà, Pere Ortí, Biel Barceló, Jaume Morell, Maria Bonnin, Ferran Cano, Guillem Estarellas, Josep Forteza-Rey, Maria Ferre, Paco Amengol, Rosa Bueno i Miquel López
